LLIBRE. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana (2014)

No és la primera volta que esmente a l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) a Historiata. Sempre que trobe un escrit seu, o me l’envia el meu germà Amand, faig un parèntesi i me’l llig amb deler. És tot un mestre, una referència. Fa temps vaig compartir dos articles seus que m’agraden molt: Demasiados retrocesos, de 2012, com una mena de síntesi de la història d’Espanya, i Després de la crisi, de 2013, una anàlisi rotunda del que estem vivint durant els últims anys.

Ara mateix tinc pendent llegir-me la seua obra Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada el 2011, un gruixut volum que em mira des de la prestatgeria i que reserve per a una temporada tranquil·la que malauradament es fa d’esperar.

Per això, quan el passat setembre em vaig trobar a la Llibreria Llorens d’Alcoi La formació d’una identitat. Una història de Catalunya no m’ho vaig pensar massa i la vaig comprar. Tinc estima a Catalunya, m’interessa moltíssim “el procés” que estan portant a terme cap a la independència, i volia llegir alguna cosa des del punt de vista històric, més enllà del soroll de les piulades i els exabruptes. Fontana ha estat providencial.

El llibre? Unes quatre-centes pàgines que es lligen amb fluïdesa. És un assaig històric que descriu les principals característiques de l’evolució de Catalunya, però no des d’un punt de vista nacionalista essencialista (no trobarem ni neandertals, ni ibers, ni races, ni determinisme geogràfic, ni apologia de símbols). Per a Fontana, Catalunya és una nació que s’ha anat fent i que es diferencia de les nacions veïnes, a més de la llengua i la cultura, principalment per un tret: el fet d’haver mantingut unes maneres pròpies de veure el món i de relacionar-se, i que es va plasmar en unes lleis que obligaven a fer polítiques de pactes. Tot açò va crear un sentiment de pertinença que s’ha mantingut al llarg del temps. Les tres grans guerres perdudes (1652, 1714 i 1939) i els posteriors intents d’assimilació no van poder aigualir aquest sentiment.

Anem al present, encara que al procés independentista actual se li pot posar una data inicial, en la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre de 2012, té unes vigoroses arrels populars d’identitat que recorren la contemporaneïtat, l’època moderna i la baixa i la plena edat mitjana. La relació política amb Castella, i posteriorment amb Espanya, ha estat plena de susceptibilitats, de desconfiança i especialment de desencant, amb pactes traïts, guerres i repressió. No obstant això, la relació humana ha estat una altra de ben diferent, amb un procés normalitzat d’assimilació cultural amb els “altres catalans”, és a dir els nouvinguts d’altres zones de la península, sobretot a causa de l’emigració econòmica durant el franquisme. Per això ara es dóna la circumstància que també molts d’ells són independentistes, no per essencialisme, sinó per un sentit cívic de pertinença a una comunitat.

Un últim apunt: una nació, una nació de caràcter civil, tal com deia Ernest Renan a la seua definició clàssica, és “un plebiscit diari”, caracteritzat per “la voluntat de conviure”, i curiosament ara Catalunya es troba en una situació tensa on se li nega realitzar un plebiscit (el famòs referèndum).  Se la relega a ser una regió, zona o autonomia d’Espanya, ni més ni menys. De nació no es pot parlar, o sinó el Tribunal Constitucional ho tomba, tal com va passar l’any 2010 amb la resolució al recurs d’inconstitucionalitat al nou Estatut. A hores d’ara, siga quin siga el resultat incert del “procés”, la relació amb Espanya no podrà ser igual que la que hi havia abans del 2012. No és una qüestió de personalitats, ni sembla ser una qüestió passatgera, sinó que l’origen de l’actual embranzida independentista és una manifestació d’un sentiment popular que ve de lluny, o tal com diu magníficament Josep Fontana:

“Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permés preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle.”

–

MÉS INFORMACIÓ:

Ressenya: “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, a Mientras tanto, per Ramón Campderrich Bravo, 11/7/2015 [consulta 17/01/2016].

Article: “Josep Fontana i la identitat no essencialista de Catalunya. Homenatge a l’autor en la presentació de la seva última obra”, Ara.cat, per Ignasi Aragay, 16/12/2014 [consulta 17/01/2016].

Entrevista: Josep Fontana «Mil anys ens han anat fent diferents», a El Periódico, per Ernest Alós, 22/10/2014 [consulta 17/01/2016].

Article: “Historiar en defensa de la terra. Claus per llegir ‘La formació d’una identitat’, el nou llibre de Josep Fontana”, a El País, per Marc Andreu, 05/11/2014 [consulta 17/01/2016].

Fragment: “La formació d’una identitat”, a Núvol, per Josep Fontana, 09/11/2014, fragment recollit del Capítol 11. Transició i recuperació de l’autonomia, dins l’apartat “Un autogovern limitat” [consulta 17/01/2016].

 

DOCUMENTALS D’HISTÒRIA DE CATALUNYA, de TV3:

– Històries de Catalunya (2003)

– 300. La història continua (2014)

 

MÚSICA:

Crec que ací haguera anat de cine compartir la cançó “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)” del grup Brams, però m’abelleix més posar la cançó “Viurem lliures” dels Ebri Knight, on diuen això tan bonic de “ja cauen les cadenes, la història és nostra a cada pas”: