LLIBRE. “El crit de l’ocell domèstic” de Maksim Óssipov (2016), contes sobre la Rússia contemporània

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic

“No és que el món sigui petit, és que els nostres ambients són minúsculs.”

El crit de l’ocell domèstic és un recull de cinc contes de l’escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963). Està traduït del rus i anotat per Arnau Barios, qui ha escrit també un epíleg. M’encanta la portada típica del Club Editor, aquesta vegada en gris clar. La lletra és gran i clara. En ell trobem un repàs emotiu, en clau al·legòrica, de la història recent de Rússia.

En algun lloc he llegit que Óssipov és el successor literari de Txékhov (1860-1904), o el Txékhov de la Rússia de Putin. I que també té relació amb Bulgàkov (1891-1940), per això de metge i escriptor, i molt crític amb la seua societat. Ni idea, jo no arribe a tant, sí que puc dir que m’ha agradat.

Tots els contes estan protagonitzats per persones que podríem anomenar normals o anònimes, “ocells domèstics” segons Óssipov. El primer conte es titula Moscou-Petrozavodsk, i és el relat d’un viatge en tren d’un metge que viatja a un congrés mèdic, i que coincideix en el compartiment amb dos homes que semblen contrabandistes. El segon conte —La gitana— és molt dinàmic, sembla una road-movie, i mostra un treball d’un metge rus que per a guanyar-se un sobresou acompanya malalts als Estats Units. El tercer conte —Peces en un pla— és la història de Matvei Ivanov, un jove rus que s’ha canviat el cognom i ha emigrat als Estats Units. Té un caràcter difícil, esquerp. Un conegut de la seua família, també rus emigrat, li recomana que espavile:

“Gasta una mena de deixadesa, d’indefinició. Aquí no es pot anar d’aquest pal. És necessari implicar-se en la societat. Fer-se opinions, defensar-les. La democràcia és terrible, però no s’ha inventat res de millor. La reforma del sistema sanitari, per exemple. ¿Què en pot dir, el Matvei?

Separa els braços.

—Estic sa. No conec la sanitat d’aquí.”

Ivanov participa en un torneu d’escacs per a aficionats, per a guanyar un poc de diners. Els escacs, un joc ben literari, amb fortes connotacions vitals, quasi un tòpic. Descobrirem que sobretot viu ressentit amb el seu pare, per una història que es remunta a l’època de la repressió durant l’estalinisme. Ai, la memòria històrica.

El quart relat és el que dóna títol al llibre —El crit de l’ocell domèstic— i reconec que no l’he entés. Està tan sintetitzat que se m’escapa el sentit. És molt breu i me l’he llegit tres vegades. Sé que fa referència al contrast entre persones “normals” i persones decidides (ocells domèstics / ocells fers), però no arribe més enllà. De tota manera és tremendament suggestiu. A tall d’exemple:

“Tant a Moscou com a Petersburg o a província, la vida fa por. Diguem que, entre altres coses, fa por. No es pot escriure sobre segons què: l’assassinat d’innocents, joves i nens inclosos. L’experiència terrible, innecessària, d’haver patit la seva mort és amb nosaltres sempre; no la trauràs ni la dissiparàs cridant.

Però després vindrà el dia, i tornaran a ser-hi els ocells de tota llei —celestials, domèstics, fers, tots. Passi el que passi, el món no rebenta; va així.”

L’últim relat —Colònia minera Eternitat— és boníssim. Té el subtítol de Notes d’un director literari. Segons s’explica en aquesta edició va eixir publicat l’octubre de 2015 a la revista Znàmia. La història és la següent: a partir d’una llibreta que un pacient major i molt malalt perd (o abandona) en la consulta del metge coneixem la història d’un espai mític, la colònia minera Eternitat, molt al nord, un espai que ja no existeix. El pacient es diu Aleksandr Ivànovitx, i va treballar de director literari del teatre d’aquesta colònia, fins que la tancaren: “Jo també ho vaig entendre amb un cert retard. Eternitat ja no existeix. ¿Com pot ser? Mira, és.” La metàfora és transparent: Eternitat és l’antiga URSS, i el present és la Rússia corrupta i xovinista de Putin. El vell Ivànovitx, malalt, davant la mort, reflexiona serenament sobre la seua vida: “Bé que he tingut entreobert un trosset de món, el meu trosset. I l’hi vaig tenir força temps, si no em poso repelós. ¡I quines coses que he vist, quines coses!”.

Tal com diu Arnau Barios en l’epígraf: “Óssipov representa un bon grapat de virtuts de la millor prosa russa: els seus contes arrelen en una tradició que els nodreix de tensió crítica i d’exigència moral. Una multitud de referents i versos hi formigueja com en un hàbitat afí: és perquè Óssipov també pertany, com els seus protagonistes, a la tradició dels poemes de memòria, coneix aquell corpus compartit de la intel·liguèntsia i recita passatges llargs de Puixkin amb la seua veu fonda i agradable. Refusa, alhora, d’altres herències: escull la frase entretallada, incisiva, despresa, els girs orals; renuncia al sentimentalisme, que no als sentiments. [ … ] Ell ajuda, denuncia, compon. Implacable i bo.”

L’ocell domèstic és una metàfora bonica i molt encertada de la petitesa vital que sentim la majoria de nosaltres: podem o podríem volar però, pel que siga, preferim restar domèstics, i solem lamentar-ho en la nostra quotidianitat.

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic_2

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: