LLIBRE. “Noches sin dormir” d’Elvira Lindo (2015), per a canviar d’aires

noches-sin-dormir-elvina-lindo-nova-york

No he pogut evitar llegir l’últim llibre d’Elvira Lindo i encara que sé que no té cap relació clara amb un bloc d’història com aquest, vull compartir unes notes perquè és un llibre que posa de bon humor, i perquè tenia ganes de fer aquesta digressió.

El vaig comprar per ràbia, poc abans de Nadal. Li’l vaig regalar a Llúcia, la meua dona, perquè sabia que li agradaria i per a superar un cert sentiment de culpabilitat del tipus “amb la de coses que tinc per llegir”. Em trobava a la Llibreria Llorens d’Alcoi, arreplegant dos llibres seriosos que tenia encomanats, i una senyora d’uns cinquanta anys, en perfecte castellà d’Alcoi i amb la perfecta impertinència dels bufanúvols li demanava a Vero, la dependenta vivaç que em cau molt bé, “libros sobre Alcoy, ¿qué tienes sobre Alcoy?”, i el típic “no, no, sólo sobre Alcoy”. Evidentment eren per a regalar, per a quedar bé de la manera més grisa possible, i per a alimentar el sòrdid provincianisme de les petites ciutats que es pensen que són el melic del món. Al meu poble els llibres sobre temes locals són, diguem-ne, una tradició per a decorar les prestatgeries dels menjadors. Tanta ràbia tenia de l’escena i de com li parlava la “imbècil” a Vero que em vaig girar i quan vaig veure damunt d’un expositor aquest llibre sobre Nova York el vaig agafar.

Noches sin dormir. Último invierno en Nueva York és un diari de la popular escriptora i periodista Elvira Lindo, sobre l’últim hivern que va passar a Nova York, una ciutat que coneix bé per haver viscut més de deu hiverns allí amb la seua parella, l’escriptor Antonio Muñoz Molina.

Elvira Lindo ha escrit novel·les, guions per a la ràdio i el cine, i també escriu articles setmanals a El País. És coneguda sobretot per ser l’autora del personatge de Manolito Gafotas, que vaig conéixer gràcies a Almudena, una amiga de la universitat, que li agradava molt i ens contava històries d’ell i del seu germà petit, “el imbécil”.

Aquest diari que acaba de publicar alegra la vida. Acompanyar a l’autora per Nova York és un plaer, pels restaurants i els locals on toquen jazz, i també per les perruqueries, les botigues o les parades de menjar. També està present el fred inhumà de l’hivern d’aquesta ciutat, que malgrat trobar-se a una latitud equiparable a la nostra (Nova York 40º 40’ N; València 39º 28’ N; Barcelona 41º 22’ N), no té els nostres relativament suaus i breus hiverns. El motiu és degut al corrent marítim fred que banya Nova York, el corrent del Labrador, mentre nosaltres sentim els efectes del corrent càlid del Golf. (Sí, ja ho sé, disculpeu-me, no he pogut evitar la nota geogràfica).

La gent, a més de la ciutat i el temps tenim la gent, perquè és el diari d’una persona que gaudeix amb les persones i això se li nota. En una ciutat on tots van a la seua ella parla i somriu, amb la seua assistenta, els dependents, els altres espanyols emigrats, una dona al metro, un catedràtic, un sereno, etc. També parla dels que ja no estan, dels mites que han moblat la ciutat, artistes, músics, escriptors, i dels que només van estar de passada, com a punt de trànsit, com Stefan Zweig, apàtrida, cansat, acompanyat amb la seua dona Lotte, quan el seu món europeu estava destruir-se i ell es plantejava seriosament el suïcidi.

L’aparició contínua del menjar al diari és divertida, tant el menjar de Nova York com el que la parella cuina casolanament, com si es tractara d’un acte de resistència íntima. Una qüestió aquesta, el menjar, presentíssima en tota quotidianitat i que en la gran literatura i la majoria d’històries sol passar quasi desapercebuda (per exemple: quan menja Obi Wan Kenobi?). Altres elements que apareixen són la llum, la neu, el feminisme, el ioga, els captaires, la música, una música com si d’una banda sonora es tractara. També hi ha fotografies, un bon grapat i molt equilibrades amb el text, amb un toc d’instagram prou evident, i amb uns peus de fotos intel·ligents, com una piulada assenyada. Tot amb una pàtina d’una certa melancolia, però sense perdre el bon humor.

M’ha agradat llegir aquest llibre, com a diversió i descans d’altres lectures i preocupacions, i també per a canviar d’aires. Com deia l’historiador Eric J. Hobsbawm a les sues memòries Años interesantes, “la història requereix mobilitat i la capacitat d’investigar i explorar un vast territori, çò és, la capacitat de saber moure’s més enllà de les nostres pròpies arrels”. Per a mi, com a historiador-participador, aquest “més enllà de les nostres pròpies arrels” em resulta tremendament suggeridor, i al llegir llibres i diaris com aquest ens vacunem un poc del provincianisme de la senyora cinquentona que he esmentat adés. Sí, de la imbècil.

Més informació

ARTICLE. “Autorretrato de Elvira Lindo, desmitificación de Nueva York”, El País, W. Manrique, 25/11/2015 [consultat el 26/01/2016]

BLOG d’Elvira Lindo.

VÍDEO. Fotografies que apareixen a Noches sin dormir:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: