LLIBRE. “España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española” de Julián Casanova (2013), una selecció de textos

portada_julian_casanova_españa_partida_en_dos

No vaig a fer la típica ressenya d’aquest llibre, ni a posar-me a explicar la Guerra Civil, ni a perorar sobre uns i altres. En aquest apunt d’Historiata només vull compartir una selecció personal de textos d’aquesta obra del professor Julián Casanova. Vull compartir-los perquè són útils i clarificadors, i per a tenir-los sempre a mà.

Per a més informació sobre aquest llibre a la xarxa trobareu moltes ressenyes i articles. Jo us propose, per exemple, l’article publicat al diari El País titulat “Breve historia de 839 inacabables días”.

Selecció de textos en pdf (per a imprimir)

 

Índex de textos (en castellà en l’original; la traducció és meua)

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?
  2. Per què es va passar de l’eufòria del 1931 a l’odi del 1936?
  3. Què és el “paseo”?
  4. Morts per la repressió

CAPÍTOL 2. GUERRA SANTA I ODI ANTICLERICAL

  1. Vincle tradicional entre l’Església i les classes conservadores
  2. Recolzament de l’Església catòlica al bàndol colpista: la Cruzada
  3. L’Església i els afusellaments
  4. L’anticlericalisme i el “terror roig”

CAPÍTOL 3. UNA GUERRA INTERNACIONAL EN TERRITORI ESPANYOL

  1. La Guerra Civil, protagonista internacional
  2. Per què tanta gent es va sentir compromesa amb la Guerra d’Espanya?
  3. Quants brigadistes internacionals hi van haver?

CAPÍTOL 5. EL NOU ORDRE

  1. Base ideològica del bàndol nacionalista

CAPÍTOL 6. LA GUERRA LLARGA

  1. Una guerra llarga i moderna
  2. Desunió republicana i unió franquista
  3. El final de la guerra i el context internacional

EPÍLEG: PAU INCIVIL

  1. Pau incivil

BIBLIOGRAFIA

Textos

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?

“La Guerra Civil es va produir perquè el cop d’Estat militar no va aconseguir en principi el seu objectiu fonamental, apoderar-se del poder i enderrocar al règim republicà, i perquè, al contrari del que va passar amb altres Repúbliques del període, va haver una resistència important i àmplia, militar i civil, enfront a l’intent d’imposar un sistema autoritari. Sense aquesta combinació de colp d’Estat, divisió de forces armades i resistència, mai hagués esdevingut una guerra civil.” (p. 13)

 

  1. Per què es va passar de l’eufòria del 1931 a l’odi del 1936?

“No n’hi ha, en definitiva, una resposta simple a la pregunta de per què del clima d’eufòria i d’esperança de 1931 es va passar a la guerra cruel i d’extermini de 1936-1939. L’amenaça a l’ordre social i la subversió de les relacions de classe es percebien amb major intensitat el 1936 que en els primers anys de la República. L’estabilitat política del règim també corria més perill. El llenguatge de classe, amb la seua retòrica sobre les divisions socials i les seues incitacions a atacar al contrari, havia impregnat gradualment l’atmosfera espanyola. La República va intentar transformar massa coses a la volta: la terra, l’Església, l’Exèrcit, l’educació, les relacions laborals. Va suscitar grans expectatives, les quals no va poder satisfer, i es va crear prompte molts i poderosos enemics.” (p. 17)

 

  1. Què és el “paseo”?

“L’eliminació radical de tots aquests representants del poder va trobar en el “paseo” la “pràctica de justícia expeditiva” per a saldar picabaralles, saciar l’odi de classe o clamar venjança. La descripció que d’aquest mètode ens ha deixat l’anarquista Juan García Oliver, ministre de Justícia del Govern republicà des de novembre de 1936 a maig de 1937, no deixa lloc als dubtes: “ja que la sublevació militar havia suposat el trencament de tots els frens socials, perquè va ser realitzada per les classes històricament mantenidores de l’ordre social, els intents de restablir l’equilibri legal van fer que l’esperit de justícia revertís al seu origen més remot i pur: el poble: vox populi, suprema lex. I el poble, mentre va durar l’anormalitat, va crear i va aplicar la seua llei i procediment, que era el “paseo”. (p. 32)

 

  1. Morts per la repressió

“La Guerra Civil espanyola, en definitiva, ha passat a la història, i al record que d’ella en queda, per la deshumanització del contrari i per l’espantosa violència que va generar. Si tenim en compte les investigacions més rigoroses, elaborades en els últims anys, va haver almenys 150.000 víctimes mortals d’aquesta violència durant la guerra, quasi cent mil a la zona controlada pels militars sublevats i un poc menys de seixanta mil a la republicana.” (p. 35)

 

CAPÍTOL 2. GUERRA SANTA I ODI ANTICLERICAL

  1. Vincle tradicional entre l’Església i les classes conservadores

“La confrontació entre l’Església i la República, entre el clericalisme i l’anticlericalisme, va dividir la societat espanyola dels anys trenta tant com la reforma agrària o el més important dels conflictes socials. Establida oficialment com a Església de l’Estat, la institució eclesiàstica havia fet durant la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera un generós ús del seu monopoli de l’ensenyament, del seu control sobre la vida dels ciutadans, als que predicava unes doctrines històricament connectades amb la cultura més conservadora: obediència a l’autoritat, redempció mitjançant el patiment i confiança en la recompensa en el cel.” (p. 50)

 

  1. Recolzament de l’Església catòlica al bàndol colpista: la Cruzada

“La unió entre l’espasa i la creu, la religió i el “moviment cívic-militar” és un tema recurrent en totes les instruccions, circulars, cartes i exhortacions pastorals que els bisbes van difondre durant agost de 1936. Abans d’acabar aquest mes, tres bisbes ja havien aplicat explícitament la categoria de “croada religiosa” a la guerra. Ho va fer Marcelino Olaechea, bisbe de Pamplona, el 23 d’agost. Ho va repetir tres dies més tard Rigoberto Doménech, bisbe de Saragossa. I ho va deixar per a la posteritat de forma contundent Tomás Muñiz Pablos, arquebisbe de Santiago, el 31 d’agost: la guerra “aixecada” contra els enemics d’Espanya és “patriòtica, sí, molt patriòtica, però fonamentalment una Croada religiosa, de la mateixa mena que les Croades de l’Edat Mitjana, ja que ara com aleshores es lluita per la fe de Crist i per la llibertat dels pobles. Déu ho vol! Santiago y cierra España!” (p. 56)

 

  1. L’Església i els afusellaments

“Administrar els últims sagraments als que anaven a ser assassinats va esdevenir una de les principals preocupacions del clero catòlic. La qüestió no residia en salvar els seus cossos, que mereixien, segons el clero, aquest final, sinó en poder salvar almenys les seues ànimes. El ritual de la mort va ser descrit amb precisió per Gumersindo de Estella, el pare caputxí que es va encarregar de l’assistència espiritual als reus a la presó de Saragossa durant la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. […]

Entraven els presos a la capella al voltant de les cinc del matí. El sacerdot comptava amb una hora “per a la preparació espiritual dels reus”, temps que a don Gumersindo li semblava curt, especialment quan eren uns quants els que anaven a ser executats. Parlava amb ells, els preguntava per les seues famílies, per la causa de la mort i sobretot si practicaven la religió. Alguns acceptaven la confessió i la comunió “con recogimiento envidiable”. A altres calia convèncer-los de la necessitat de “buscar consuelo en lo sobrenatural”. Hi havia qui, per últim, no admetien diàleg o es negaven a rebre auxili espiritual. “No senyor, no em convide a practicar la religió”, li va dir un reu l’11 de juny de 1938. “Les dretes estan matant en nom de la Religió i fan la guerra en nom de la Religió. I una Religió que els inspira tanta crueltat, no la vull.”

A les sis del matí els guàrdies civils començaven “la faena” de nugar-los les mans. De la presó es traslladaven a les tàpies del cementeri en una camioneta. Durant el curt trajecte recorregut, continuaven sense aturar-se els “ayes lastimosos” que el sacerdot tractava de calmar donant-los a besar el crucifix. Els acompanyava fins que eren col·locats en fila mirant la tàpia. Després de caure pels tirs de l’escamot d’afusellament, els donava l’absolució i l’extremunció, abans que el tinent de torn s’acostara i els descarregara “dos o tres tirs de pistola al cap”. (p.63-64)

 

  1. L’anticlericalisme i el “terror roig”

“La religió catòlica i l’anticlericalisme es va sumar com ardor a la batalla que sobre temes fonamentals relacionats amb l’organització de la societat i de l’Estat s’estaven lliurant en territori espanyol. La religió va ser des del principi molt útil perquè, com diu Bruce Lincoln, “va demostrar ser l’únic element que generava de manera sistemàtica un corrent de simpatia internacional en favor de la causa nacionalista del general Franco”. L’anticlericalisme violent que va esclatar amb la sublevació militar no va aportar, tanmateix, cap benefici a la causa republicana. L’incendi públic de la imatgeria i culte religiós, la utilització d’esglésies com a estables i magatzems, la fosa de campanes per a munició, la supressió d’actes religiosos, l’exhumació de frares i monges, i l’assassinat del clero regular i secular van ser narrats i difosos, a Espanya i més enllà dels Pirineus i dels mars, amb tot luxe de detalls, il·lustrats sovint amb fotografies macabres i esgarrifoses, i va constituir el símbol per excel·lència del “terror roig”. (p. 80)

 

CAPÍTOL 3. UNA GUERRA INTERNACIONAL EN TERRITORI ESPANYOL

  1. La Guerra Civil, protagonista internacional

“En l’escenari internacional desequilibrat per la crisi de les democràcies i la irrupció del comunisme i del feixisme, Espanya era, fins juliol de 1936, un país marginal, secundari. Tot va canviar, tanmateix, a partir de la sublevació militar d’aquest mes. En unes poques setmanes, el conflicte espanyol acabat de començar es va ubicar en el centre de les preocupacions de les principals potències, va dividir profundament l’opinió pública, va generar passions i Espanya va passar a ser el símbol dels combats entre feixisme, democràcia i comunisme.” (p. 83)

 

  1. Per què tanta gent es va sentir compromesa amb la Guerra d’Espanya?

“No era només un combat entre feixisme i democràcia. Hi havia més, perquè dins d’aquesta guerra en territori espanyol va haver diverses disputes. En primer lloc, un conflicte militar, iniciat quan el colp d’Estat va soterrar les solucions polítiques i va posar en el seu lloc les armes. Va ser també una guerra de classes, entre diferents concepcions de l’ordre social, una guerra de religió, entre el catolicisme i l’anticlericalisme, una guerra al voltant de la idea de pàtria i de la nació, i una guerra de idees que estaven aleshores en pugna en l’escenari internacional. A la Guerra Civil espanyola van cristal·litzar, en suma, batalles universals entre propietaris i treballadors, Església i Estat, entre obscurantisme i modernització, dirimides en un marc internacional desequilibrat per les crisis de les democràcies i la irrupció del comunisme i del feixisme. Per això tanta gent de diferents països, obrers, intel·lectuals i escriptors, es va sentir emocionalment compromesa amb el conflicte.” (p. 98)

 

  1. Quants brigadistes internacionals hi van haver?

“Les xifres de brigadistes varien segons les fonts, des dels 100.000 que donaven els franquistes per a inflar la seua influència i el pes comunista internacional, als 40.000 que es referia l’estudi ja clàssic sobre la Guerra Civil de Hugh Thomas. Un dels anàlisi més recents i exhaustius sobre les Brigades Internacionals, el de Michel Lefebvre i Rémi Skoutelsky, proporciona una xifra propera a 35.000, acceptada avui per nombrosos historiadors, encara que mai hi va haver més de 20.000 combatents alhora i el 1938 la quantitat s’havia reduït visiblement. Uns 10.000 van morir en combat i, per països, van aplegar a Espanya de més de cinquanta: França va aportar quasi 9.000 brigadistes, va haver 2.000 alemanys, un millar d’austríacs, altres 2.000 britànics i els nord-americans van sumar quasi 2.500, mentre que els portuguesos no van arribar a 150.

 

CAPÍTOL 5. EL NUEVO ORDEN

  1. Base ideològica del bàndol nacionalista

“Militarisme, feixisme i catolicisme eren els components essencials del Nou Estat que va emergir conforme la guerra avançava. D’una banda, s’exaltava el líder, Caudillo, com el Führer o el Duce, s’imposava el braç en alt com salutació nacional, i la camisa blava; de l’altra, apareixien els ritus i les manifestacions religioses, les processons, misses de campanya i les cerimònies polític-religioses de tipus medieval. L’Espanya revoltada començà a ser un territori especialment apte per a “l’harmonització” del feixisme, del “modern corrent autoritari”, amb la “gloriosa tradició”. […]

L’apel·lació al “sentit religiós i militar de la vida”, a l’autoritarisme, al menyspreu pels sistemes democràtics, va acompanyar ja per a sempre el discurs sobre la croada.” (p. 146)

 

CAPÍTOL 6. LA GUERRA LLARGA

  1. Una guerra llarga i moderna

“La guerra va ser llarga, quasi tres anys, i abans de perdre-la, la República va ser castigada de forma lenta, abandonada a la seua sort per les potències democràtiques, amb batalles que deixaven a les seues tropes delmades enfront a un exèrcit, el de Franco, que sempre va poder disposar de l’avantatge de l’ajuda exterior. No van haver grans batalles, si es compara amb la de les dos guerres mundials, i n’hi ha especialistes que pensen que militarment va ser “una inmensa chapuza por ambos bandos”. Però va ser la primera de les guerres del segle XX en la qual l’aviació es va utilitzar de forma premeditada en operacions de bombardeig de la rereguarda i no hi ha dubte que els atacs de l’aviació italiana sobre la població de Madrid, Barcelona i València, les tres ciutats més grans d’Espanya, van ajudar també a guanyar la guerra a l’exèrcit de Franco.” (p. 162)

 

  1. Desunió republicana i unió franquista

“La Guerra Civil en el bàndol republicà va començar amb una revolució i va acabar amb un intent desesperat per part de Juan Negrín de presentar una alternativa democràtica i disciplinada, que fera canviar de política a França i Gran Bretanya i que molts, sobretot anarquistes i socialistes d’esquerra, van interpretar com una dictadura comunista, per la dependència de la Unió Soviètica en l’equipament militar i per l’ascens de militants comunistes en l’exèrcit republicà.

Els militars rebels, malgrat la disparitat de forces en coalició, mai van tenir problemes d’aquest tipus. L’ajuda de les potències feixistes va resultar menys complicada i les autoritats militars, sota el comandament únic de Franco, van governar la rereguarda amb mà de ferro. Els qui compartien els seus valors, vivien feliços el renàixer d’una nova Espanya perquè a més a més el seu exèrcit sempre guanyava les batalles i no hi havia lloc per a la desmoralització. Als que no estaven en aquest grup d’incondicionals, els esperava una violència salvatge, posada en marxa des del mateix dia de la insurrecció i que no va cessar fins anys després de finalitzada la guerra.” (p. 182)

 

  1. El final de la guerra i el context internacional

“La guerra va acabar amb una contundent victòria d’un bàndol sobre l’altre, una victòria associada des d’aquest moment als assassinats i atrocitats que s’extenien aleshores per quasi tots els països d’Europa.

Les dictadures dominades per governs autoritaris d’un únic home i d’un únic partit estaven substituint aleshores a les democràcies en molts països europeus i, si s’exceptua el cas rus, totes aquestes dictadures eixien de les idees d’ordre i autoritat de l’extrema dreta. Sis de les democràcies més sòlides del continent van ser invadides pels nazis l’any següent d’acabar la Guerra Civil. Espanya no era, en conseqüència, una excepció ni l’únic país on el discurs de l’ordre i del nacionalisme extrem s’imposava al de la democràcia i de la revolució. La victòria de Franco va ser també una victòria de Hitler i Mussolini. I la derrota de la República va ser alhora una derrota per a les democràcies.” (p. 186)

 

EPÍLEG: PAU INCIVIL

  1. Pau incivil

“Després del final oficial de la Guerra Civil, l’1 d’abril de 1939, la destrucció del vençut va esdevenir prioritat absoluta. Va començar en aquest moment un nou període d’execucions massives i de presó i tortura per a milers d’homes i dones. L’enfonsament de l’exèrcit republicà a la primavera de 1939 va portar a uns quants centenars de milers de soldats vençuts a presons i improvisats camps de concentració. A finals de 1939 i durant 1940 les fonts oficials donaven més de 270.000 reclusos, una xifra que va minvar de forma contínua en els dos anys següents degut a les nombroses execucions i als milers de morts per malaltia i desnutrició. Al menys 50.000 persones van ser executades entre 1939 i 1946. […]

La cultura política de la violència i de la divisió entre vencedors i vençuts, “patriotes i traïdors”, “nacionals i rojos”, es va imposar en la societat espanyola al menys durant dos dècades després del final de la Guerra Civil. Els vençuts que van poder seguir vius van haver d’adaptar-se a les formes de convivència imposades pels vencedors. Molts van perdre el treball; d’altres, especialment en el món rural, van ser obligats a traslladar-se a ciutats o pobles diferents. Empaitats i denunciats, els militants de les organitzacions polítiques i sindicals del bàndol republicà es van emportar la pitjor part. Als menys compromesos, molts d’ells analfabets, el franquisme els va imposar el silenci per a sobreviure, obligant-los a tragar-se la seua pròpia identitat. […]

La victòria incondicional de les tropes del general Francisco Franco, l’1 d’abril de 1939, va inaugurar l’última de les dictadures que es van establir a Europa abans de la Segona Guerra Mundial. La dictadura de Franco, com la de Hitler, Mussolini i altres dictadors dretans d’aquests anys, es va recolzar en el rebuig d’amplis sectors de la societat a la democràcia liberal i a la revolució, qui demanaven a canvi una solució autoritària que mantinguera l’ordre i enfortira l’Estat. […]

El projecte reformista de la República i tot el que aquesta forma de govern significava va ser escombrat i escampat per les tombes de milers de ciutadans; i el moviment obrer, les seues organitzacions i la seua cultura, van resultar sistemàticament eliminats en un procés més violent i durador que el patit per altres moviments de resistència al feixisme. En açò consistia també “l’operació quirúrgica en el cos social d’Espanya” reclamada amb tant afany pels militars insurrectes, les classes posseïdores i l’Església catòlica.” (p. 187-192)

 

BIBLIOGRAFIA

[Selecció personal]

Beevor, Antony: La guerra civil española, Crítica, Barcelona, 2005 (general)

Cardona, Gabriel: Historia militar de una guerra civil, Flor del Viento, Barcelona, 2006 (batalles)

Casanova, Julián: La Iglesia de Franco, Temas de Hoy, Madrid, 2001 (església)

Fraser, Ronald: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española, Crítica, Barcelona, 1979 (general)

Miralles, Ricardo: Juan Negrín. La República en guerra, Temas de Hoy, Madrid, 2008 (personatge)

Moradiellos, Enrique: El reñidero de Europa. Las dimensiones internacionales de la guerra civil española, Península, Barcelona, 2001 (internacional)

Preston, Paul: El holocausto español. Odio y exterminio en la guerra civil y después, Debate, Barcelona, 2011 (violència)

Preston, Paul: Franco “Caudillo de España”, Grijalbo, Barcelona, 2002

Raguer, Hilari: La pólvora y el incienso. La Iglesia y la guerra civil española, 1936-1939, Península, Barcelona, 2001 (església)

Rojo, José Andrés: Vicente Rojo. Retrato de un general republicano, Tusquets, Barcelona, 2006

Viñas, Ángel: Franco, Hitler y el estallido de la guerra civil, Alianza, Madrid, 2001 (internacional)

2 Responses to LLIBRE. “España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española” de Julián Casanova (2013), una selecció de textos

  1. Retroenllaç: TEMA Espanya. La Guerra Civil (1936-1939) | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: ARTICLE. Una lección de historia para derribar los mitos del franquismo | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: