LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. La relació entre ambdues continua perquè Villalonga va traduir Il Gattopardo al català, obra que, segons Joan Fuster «ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn».

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEXT HISTÒRIC. «Per què ens batem els catalans» de Josep Pous i Pagès (1938)

Josep Pous i Pagès, l’autor de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, va escriure un editorial a la Revista de Catalunya l’any 1938 (núm. 83), en plena Guerra Civil. En aquella època Pous i Pagès era el director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al final de la guerra es va haver d’exiliar, a l’igual que la majoria d’intel·lectuals catalans.

Un fragment d’aquest editorial, el seu inici, em va impactar molt quan el vaig llegir reproduït al blog La serp blanca d’Enric Iborra, en l’entrada «Revista de Catalunya, 1938». Pose l’enllaç i cite la font (noblesse oblige), però vull compartir-lo també ací, per a tenir-lo més a mà i per a utilitzar-lo com a text històric quan donem aquest episodi de la història contemporània. No vaig a comentar-lo ara, no toca. Però com diu Enric Iborra: «resulta, tants anys després, dolorosament impressionant.»

– – – Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MESTRES. “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”, per Luis García Montero

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l'inici de la Guerra Civil

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l’inici de la Guerra Civil, a Fuentesaúco (Zamora), poc abans de 1936.

 

Vull compartir un text del poeta Luis García Montero, que es troba al llibre Maestros de la República. Los otros santos, los otros mártires de la periodista María Antonia Iglesias (1945-2014).

Aquest llibre és el relat de la vida i la mort d’onze mestres (11) que van ser afusellats pels sublevats contra la República (ja sabeu, per Franco i companyia), per ser mestres i per ser republicans, i sobretot per intentar millorar la vida dels habitants dels pobles on vivien i treballaven. Cada capítol té un pròleg d’un personatge més o menys conegut, del món de la política o de la cultura, com Xosé Manuel Beiras, Santiago Carrillo, Josep Lluís Carod-Rovira, Manuel Vicent, Joaquín Leguina, Javier Cercas o Almudena Grandes. L’últim capítol, dedicat a don José Rodríguez Aniceto, assassinat a El Arahal (Sevilla), on era mestre, està prologat per Luis García Montero. És bellíssim.

De tota manera, en general aquest llibre no m’ha agradat: per a mi és excessivament repetitiu i cau en un efectisme lacrimogen massa evident. Però aquest pròleg de l’últim capítol m’ha encantat i, com he de tornar el llibre al meu germà Amand, he volgut conservar aquest fragment.

Cal tenir en compte que la Segona República va tenir claríssim que l’educació era una ferramenta de canvi social, de modernització d’un país, i que, tal com diu Luis García Montero, “la cultura és el principi de la llibertat”. Per això els defensors dels privilegis i de les desigualtats menyspreen tant l’educació pública, perquè qüestiona el seu poder i les inèrcies socials que els beneficien. Manuel Azaña, gran creador de proclames, el 1935 va dir en un discurs «[…] la escuela es el escudo de la República y el campo de siembra de los republicanos y demócratas de mañana». Quasi res, l’escut de la República. Per això, no busqueu més raons, tants mestres van ser represaliats i van morir a mans dels reaccionaris. Era una qüestió de poder, amb una pàtina d’odi rabiós. Assassinats els mestres, el poble calla i obeeix més fàcilment, perquè es queda sense paraules per a denunciar les injustícies, sense paraules per a somiar i construir un món millor.

He buscat el text de Luis García Montero per Internet i no l’he trobat. Li he enviat un correu demanant-li permís (així, con un par, “Hola Luis…” i tot això). No m’ha contestat encara. Segur que està ocupadíssim. He picat a l’ordinador tot el text perquè vull tenir-lo a mà sempre. Mentre ningú em diga res, ací el tenim. Segur que algun dia podré utilitzar-lo en una classe, per a explicar que “la Guerra Civil va ser la falta d’ortografia més greu de la Història d’Espanya”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española” de Julián Casanova (2013), una selecció de textos

portada_julian_casanova_españa_partida_en_dos

No vaig a fer la típica ressenya d’aquest llibre, ni a posar-me a explicar la Guerra Civil, ni a perorar sobre uns i altres. En aquest apunt d’Historiata només vull compartir una selecció personal de textos d’aquesta obra del professor Julián Casanova. Vull compartir-los perquè són útils i clarificadors, i per a tenir-los sempre a mà.

Per a més informació sobre aquest llibre a la xarxa trobareu moltes ressenyes i articles. Jo us propose, per exemple, l’article publicat al diari El País titulat “Breve historia de 839 inacabables días”.

Selecció de textos en pdf (per a imprimir)

 

Índex de textos (en castellà en l’original; la traducció és meua)

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?
  2. Per què es va passar de l’eufòria del 1931 a l’odi del 1936?
  3. Què és el “paseo”?
  4. Morts per la repressió

CAPÍTOL 2. GUERRA SANTA I ODI ANTICLERICAL

  1. Vincle tradicional entre l’Església i les classes conservadores
  2. Recolzament de l’Església catòlica al bàndol colpista: la Cruzada
  3. L’Església i els afusellaments
  4. L’anticlericalisme i el “terror roig”

CAPÍTOL 3. UNA GUERRA INTERNACIONAL EN TERRITORI ESPANYOL

  1. La Guerra Civil, protagonista internacional
  2. Per què tanta gent es va sentir compromesa amb la Guerra d’Espanya?
  3. Quants brigadistes internacionals hi van haver?

CAPÍTOL 5. EL NOU ORDRE

  1. Base ideològica del bàndol nacionalista

CAPÍTOL 6. LA GUERRA LLARGA

  1. Una guerra llarga i moderna
  2. Desunió republicana i unió franquista
  3. El final de la guerra i el context internacional

EPÍLEG: PAU INCIVIL

  1. Pau incivil

BIBLIOGRAFIA

Textos

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?

“La Guerra Civil es va produir perquè el cop d’Estat militar no va aconseguir en principi el seu objectiu fonamental, apoderar-se del poder i enderrocar al règim republicà, i perquè, al contrari del que va passar amb altres Repúbliques del període, va haver una resistència important i àmplia, militar i civil, enfront a l’intent d’imposar un sistema autoritari. Sense aquesta combinació de colp d’Estat, divisió de forces armades i resistència, mai hagués esdevingut una guerra civil.” (p. 13)

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT HISTÒRIC. “Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi” (1920)

Primer que res un aclariment: aquest bloc no pretén fer apologia de les idees nazis, feixistes o qualssevol altres que atempten a la dignitat humana. És un blog de ciències socials i especialment d’història. (Per si de cas hi ha algun despistat…)

1 Das programm NSDAP - programa naziEn aquesta entrada vull compartir un text, els 25-Punkte-Programm (1920), molt important per a analitzar la ideologia política d’extrema dreta del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més conegut com el Partit Nazi. El d’Adolf Hitler, sí.

Quan estudiem les característiques del feixisme i el nazisme sempre trobem que el feixisme i nazisme són moviments polítics i socials que defenen l’irracionalisme, la força dels sentiments irracionals. És a dir són moviments i ideologies que combaten la tradició il·lustrada de pensament polític, la qual es fonamenta en l’ús de la raó i defensa un sistema polític que permeta la recerca de la felicitat humana i el bé comú, almenys en la teoria.

A partir d’aquest irracionalisme doctrinal del feixisme i del nazisme propose un treball sobre aquest text, per a que puguem analitzar els sentiments, les emocions, els valors i els “danys col·laterals” que es poden deduir en cada punt del programa nazi, i per a passar després a analitzar-ho de manera racional.

També he afegit al final una sèrie d’imatges sobre els efectes de les polítiques nazis. Parlen per si mateixes, però poden utilitzar-se per a il·lustrar qualsevol debat sobre el nazisme i els valors (irracionals) de l’extrema dreta.

TREBALL EN PDF, versió per a imprimir

Índex

1. Text: Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi (1920)
2. Explicació del text: Els 25 Punts.
3. Exercici: Sentiments, emocions i suggestions al Programa Nazi
ANNEX 1. Llista de sentiments i emocions
ANNEX 2. Imatges: sobre els nazis i les conseqüències de les seues accions

1. Text: Els 25 punts del Programa Nazi (1920)

(Extret de redul, recursos educatius lliures)

Context: el 24 de febrer de 1920, es va celebrar a petició d’Hitler el primer míting multitudinari del partit en Munic, on Hitler va llegir els 25 punts del Programa del Partit, escrits per Hitler i Anton Drexler. Aquests punts van constituir el programa dogmàtic del nazisme i mai van ser canviats. En aquesta mateixa assemblea es va decidir el canvi de nom del moviment, passant a denominar-se “Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors”, les sigles del qual en alemany són NSDAP. Tot seguit el text:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »