LLIBRE. “Nosaltres, exvalencians. Catalunya vista des de baix” de Toni Mollà i altres (2005), una crítica molt lúcida des del cansament de la batalla

RESSENYA. Toni Mollà i altres:

“Nosaltres, exvalencians” (2005)

• Barcelona, La Esfera de los Libros, S.L., 2005
• 196 pàgines, en català
• Subtítol: “Catalunya vista des de baix“

–

Ressenya

Aquesta obra és un conjunt d’assaigs que reflexionen sobre els esdeveniments i el fet polític i cultural valencià dels últims cinquanta anys. És una declaració argumentada que no segueix la versió oficial, escrita contra el maniqueisme reduccionista de les visions “blaveres” i “catalanistes” que tan de mal han fet al País Valencià. De fet, l’obra està dirigida als valencians farts de confrontacions inútils i repetitives, alimentades tant per blavers com per una indústria catalanista de la confrontació (Eliseu Climent, com a paradigma del receptor de prebendes nòrdiques). També està dirigida als catalans que només veuen als valencians amb prejudicis i estereotips estúpids i distorsionadors de la realitat (com el meninfotisme i una jovialitat meridional mai no demostrada).

El títol és una evocació al llibre “Nosaltres, els valencians” de Joan Fuster, publicat el 1962, i que encetà i de fet creà el nacionalisme modern valencià d’arrel catalana. Segons els autors aquesta visió ha produït més inconvenients que avantatges en el desenvolupament cultural i polític valencià, ja que va produir una confrontació ideològica i sobretot sentimental entre els valencians, una llosa de la qual és molt difícil deslliurar-se, i que només ha perjudicat als mateixos valencians.

Principals idees de cada assaig:

1. “Nosaltres, els indígenes” és l’assaig que enceta l’obra, de Toni Mollà, i és una reflexió global del que es tractarà a llibre, i que parteix de l’obra de Joan Fuster esmentada abans, i de les principals figures pensadores valencianes, que ni fugen al nord, ni claudiquen en les posicions còmodes desprovistes de trellat i honestedat (“blaverisme” – “catalanisme”). També tracta assumptes coneguts com els casos del nom de la llengua i del país, i de les relacions amb els veïns del nord i els del centre peninsular.

2. Joan Dolç aporta a “Una qüestió personal” el seu anàlisi del fet valencià des d’una perspectiva familiar a l’Horta Nord i d’evolució personal al llarg del temps. I de les bestieses de l’època que li ha tocat viure: ànsies revolucionàries, admiració del model català, cosmopolitisme cultural francés existencialista, etc., fins a la mediocritat valenciana plasmada en Canal 9, i la política i cultura vernacla. Una història de decepcions, com tantes.

3. Emili Piera se centra en les relacions entre València i Catalunya, amb les enveges, admiracions i menyspreus de cada banda. Una relació malsana per la política, en la qual els valencians són els cosins pobres i divertits del sud respecte dels altres laboriosos del nord. Assaig: “Humor i qüestió nacional (si això és possible)”.

Cita pàgina 86: “Els blaveros patien la síndrome Palleter, heroi enfront de Napoleó, i els catalanistes la síndrome Primo de Zumosol o “germà gran”. Els blaveros vivien en un altre temps i els catalanistes (valencians) en un altre lloc. A partir d’aquí es crea el mite fundacional del País Valencià modern com una mena de Fort Apatxe: reducte de demòcrates catalanistes amenaçats per indígenes hostils dominats pels baixos instints i l’herència casernària. És una imatge grata al nacionalista català. I essencialment falsa. Ningú no podia entendre com els demòcrates, victoriosos en totes bandes, podien tenir tants problemes en terres valencianes. Feblesa. L’estructura consolar creada per l’Eliseu Climent (que mereix l’atenció de quasi tots els exvalencians ací reunits) reforça i alimenta, regularment, aquests malentesos”.

4. Francesc Bayarri a “Breu història d’un llarg malentés” fa una encertada anàlisi de la producció literària en valencià amb una divertida comparació amb la Muntanya Màgica de Thomas Mann. El panorama és tristíssim: literatura de brossa i per a la brossa, i és que la majoria de productors literaris del País Valencià tenen ja el clixé ben assumit, i els més bons no tenen eco a la indústria editorial, només a la de les medalles a tota una vida de coherència.

Cita pàgina 136: “Fuster recomana buscar l’originalitat, sabent que formem part d’una tradició, d’unes circumstàncies.”

5. Rafa Arnal a “Una països sense política” narra la seua experiència en la política socialista i nacionalista de la transició, amb l’agra sensació del que va poder ser i no fou per diverses causes, no totes espanyolistes, moltes catalanes. Bàsicament se centra en el paper d’un PSOE (espanyol) i d’un PSC (català), amb un Ernest Lluch i un Alfons Cucó, els quals es van carregar el PSPV (valencià), i d’altres partits com el PSAN, els quals cercaven el nacionalisme i el socialisme de base, integrador d’allò que aquí ens hi havíem cregut de bona fe: el Països Catalans. Els valencians no van estar a l’altura i tot un líder com Vicent Ventura, al veure que no tenia recolzament, es va apartar i va deixar fer a les piconadores espanyola i catalana. La història de la transició valenciana és la història de deixar ell camí lliure als animals polítics catalans i espanyols. Una ineficàcia empipadora vista des de l’actualitat.

Cita pàgina 166: “Però, clar, ells són catalans. I nosaltres, valencians i illencs, només “perifèrics”, segons sembla”.

6. Manuel S. Jardí a “L’embolic com a model social” tracta la qüestió de la llengua i els símbols, i les polítiques que s’hi han aplicat, és a dir cap de trellat. Destaquen només les saboroses dietes per a uns dinosaures que no fan res de res a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Són “una banda organitzada”. Però de tota manera cal relativitzar-ho: la denominació de llengua catalana només importava a un 2,2% de la població valenciana el febrer de 2005. Irònicament sembla que l’atur, l’aigua, la paella i sobre tot els camps de golf seran els símbols per a la batalla futura, ineludible sens dubte, com a bons veïns que som i serem.

Nota personal: ai, quina pena de país i, malgrat tot, quin gran amor que li tenim.

–

Sobre els autors

Toni Mollà (Meliana, l’Horta Nord, 1957). Periodista i escriptor. Especialista en sociolingüística. Autor de “Converses inacabades amb Joan Fuster” (1992) i “Espill d’insolències”.

Joan Dolç (Alboraia, l’Horta Nord, 1956). Escriptor, autor entre d’altres de “Batalles perdudes”.

Emili Piera (Sueca, la Ribera Baixa, 1954). Periodista. Treballa a TVE. Autor de “Dietari de guerra” (2004).

Francesc Bayarri (Almàssera, l’Horta Nord, 1961). Periodista. Autor de “L’avió del migdia” (2002) i “Febrer”. Treballà a diversos diaris i fou el primer cap d’informatius de Ràdio 9. Actualment treballa a la Universitat de València.

Rafa Arnal (Tavernes Blanques, l’Horta Nord, 1948). Escriptor i editor. Autor de “La solsida” (2000), una de les grans novel·les valencianes sobre la Guerra Civil.

Manuel S. Jardí (Catarroja, l’Horta Sud, 1957). Periodista. Treballa a Canal 9.

–

Aplicació didàctica

– País Valencià: reflexions sobre la transició política a la democràcia, la batalla de València, blavers i catalanistes, la sequera i el sucursalisme cultural i polític valencià, la perplexitat d’un País perdut, els estereotips i els prejudicis, etc.

–

Més informació

– “Pensar el País”, a El Punt, 08/10/2006, enllaç

– Blog Brigada Mixta, enllaç

– Fotografia dels autors: