LLIBRE. “Històries naturals de la paraula” de Jesús Tuson (1998)

Portada - TUSÓN - Histories naturals de la paraulaRESSENYA. Jesús Tuson:

“Històries naturals de la paraula” (1998)

Barcelona, Editorial Empúries, 2006

114 pàgines

Ressenya

Segons l’editorial: “No sabríem com imaginar un món sense paraules: un univers emmudit. El mar sense que ningú digués mar; els núvols privats de les paraules gris, blanc i brillant, o de les expressions amb què desitgem la pluja necessària; les criatures que van creixent cap a un món complex òrfenes dels mots d’ànim; els amants sense paraules d’amor… Cal, doncs, tenir cura de les paraules, salvar-les i conservar-les, perquè no tornin a la foscor i al silenci.” Així acaba aquest llibre de Jesús Tusón, que és alhora un homenatge al poder de la llengua i un recorregut apassionat i divertit per la vida quotidiana de les paraules. Històries naturals de la paraula fa una revisió atrevida de vells conceptes com el bilingüisme, la tolerància o la unitat de la llengua, i converteix la lectura en un joc sorprenent i deliciós, on el lector sempre guanya.”

Aquesta obra està dividida en una presentació, quatre parts i una cloenda. Les quatre parts són:

  1. Paraules i coses”, amb l’evolució de les paraules i els seus significats, paraules de coses concretes i de coses abstractes.
  2. Paraules i mentides”, on es tracta el tabú, l’eufemisme i el disfemisme.
  3. Paraules i situacions”, s’explica la diferència entre el bilingüisme i la diglòssia, i s’analitza el fet de la desaparició de llengües.
  4. Tres paraules”, sobre la unitat de la llengua, de les llengües i sobre la tolerància i l’estima a la diversitat.

Destaca especialment pel seu to pedagògic a l’hora d’explicar conceptes científics de la lingüística, per il·lustrar-los amb multituds d’anècdotes, i per la defensa que fa dels valors morals per a la convivència. Tot això d’una manera molt entretinguda.

L’autor és Jesús Tusón (València, 1939), qui va ser professor de lingüística a la Universitat de Barcelona. Ha publicat molts treballs i monografies, però destaca el seu vessant divulgador, amb llibres de gran èxit com: El luxe del llenguatge, Mal de llengües, El llenguatge i el plaer, El llenguatge, L’escriptura, ¿Com és que ens entenem? i Una imatge no val més que mil paraules.

L’aplicació didàctica d’aquesta obra és molt àmplia, ja que no tracta només qüestions lingüístiques, sinó també de convivència i de respecte. Serveix per a tractar temes com la democràcia, la tolerància, el respecte, la solidaritat, la discriminació de persones i de llengües, les identitats “assassines”, etc. Està adreçada a qualsevol persona interessada en aquests temes, i especialment per a joves amb ganes de llegir un llibre entretingut i que els provocarà un petit trasbals en les seues idees preconcebudes. Totalment recomanable.


ÍNDEX DE CITES

1. LA FUNCIÓ D’ALGUNES LLENGÜES. Pàgina 17

2. CONSENS EN ELS SIGNIFICATS. Pàgines 21-22

3. PROBLEMA O TEMA? EUFEMISMES. Pàgines 54-55

4. DISFEMISME. Pàgines 57-58

5. BILINGÜISME? O DOMINACIÓ? Pàgina 76

6. LLENGUA “FOSCA”. Pàgines 80-81

7. DEFENSA DE LA DIVERSITAT DE LLENGÜES. Pàgina 102

8. TOLERÀNCIA. Pàgina 103

9. PARAULES. Pàgina 107

 –

CITES

1. LA FUNCIÓ D’ALGUNES LLENGÜES. Pàgina 17

“La separació funcional de les llengües vol fer el paper discriminador que fan, en determinades cases, les portes “principal” i “de servei”: els amics de la família, del mateix alt nivell, hi entren per la primera; la minyona, el manyà i les mercaderies, per la segona. Hi ha, doncs, llengües d’alt nivell i llengües que només mereixen ser amagades, separades de l’ús públic o, en tot cas, limitades als temes informals (una mena d’apartheid lingüístic).

Ara fa anys, un personatge que va tenir responsabilitats governamentals molt altes va deixar anar en unes declaracions, força comentades, que en català no es podia parlar de química nuclear. Dissortadament, era i és del tot cert que la llengua catalana és inepta per tractar d’un tema com aquest. Com també ho són l’anglès, el rus, el castellà, el francès i qualssevol altres llengües humanes. En cap llengua es pot dissertar sobre “química nuclear”, perquè la Química (pobreta!) només pot ser orgànica i inorgànica. És la Física que pot ser “nuclear”. La “química nuclear”, senzillament, és una entitat del tot inexistent.”


2. CONSENS EN ELS SIGNIFICATS. Pàgines 21-22

“Sobre l’heterogeneïtat del lèxic: hi trobem paraules molt consensuades i d’altres de molt poc consensuades. […] L’art de definir paraules és un art excel·lent i difícil: tal vegada impossible, sobretot quan s’han de establir els límits exactes d’una paraula com subtil, el referent de la qual és una noció abstracta. Les coses, però, es compliquen, i molt, quan el mot, a més de designar una entitat abstracta, és moneda de consum popular i el seu significat depèn de les circumstàncies personals dels usuaris. Per exemple, la paraula amor, de la qual podem aportar dues definicions ben diferents, traduïdes de dos diccionaris de la llengua castellana. Primera: “afecte pel qual l’ànim cerca el bé, veritable o imaginat, i ve de gust gaudir-ne”. Segona: “sentiment experimentat per una persona envers una altra, que es manifesta en desitjar la seva companyia, alegrar-se amb allò que és bo per a ella i patir amb el que és dolent”. És clar que la primera defineix l’amor “possessiu” i la segona l’amor “desinteressat” o “altruista”. I el que és significatiu d’aquesta història és que la primera és responsabilitat d’una corporació acadèmica, gairebé tota masculina, mentre que la segona, en canvi, és feta per una dona: María Moliner.”

3. PROBLEMA O TEMA? EUFEMISMES. Pàgines 54-55

“En l’àmbit de la política (o de la gestió o administració, en general), la paraula problemaés tabú. Ningú no en vol tenir, de problemes; però com que aquests hi són n’hem de parlar, cal trobar una paraula que no faci mal. La paraula en qüestió és, com ja sap tothom, tema. Pertot arreu, doncs, hi ha temes que s’han de resoldre: l’atur és un tema d’abast europeu, la corrupció és un tema molt preocupant, la droga és un tema que ha d’assumir tota la societat; que les dones cobrin menys que els homes per fer la mateixa feina, també és un tema; i passa el mateix si es tracta del tema del finançament de l’escola i de la sanitat públiques. Vivim en un món ple a vessar de temes; de problemes, però, cap ni un. […]

Un eufemisme és, etimològicament, un “bon proferiment” que ens permet superar el silenci imposat pel tabú; en cas contrari, tot de realitats bàsiques de la nostra existència romandrien definitivament vetades, privades d’expressió i esborrades de l’intercanvi lingüístic. L’eufemisme és, doncs, la petita trampa que fem davant de la prohibició. […]

Ara bé; cal denunciar l’abús de l’eufemisme i, molt especialment, la instrumentació programada de paraules i expressions amb què es vol amagar o, si més no, endolcir una realitat vergonyosa i agressiva que es presenta lingüísticament com si fos del tot innocent i fins i tot positiva. […] De fet, en la guerra “del Golf” (una altra expressió desorientadora), els avions d’una determinada potència atacant feien sortides (només això) a conseqüència de les quals es produïen (¿qui els produïa?) danys col·laterals: és a dir, que les bombes potentíssimes havien anat a petar contra la població civil i desarmada. I també és va parlar, en una altra situació, de la presència russa a l’Afganistan.”

4. DISFEMISME. Pàgines 57-58

“El disfemisme és un acte de rebel·lió contra les formes educadament avorrides de l’eufemisme; és una reacció ridiculitzadora, divertida i sovint grollera que ens permet de superar la censura: no se’n pot parlar directament…, doncs en parlarem indirectament i, si ens convé, ens en fotrem (disfemisme).

Pràcticament tots els dominis de la parella tabú-eufemisme tenen el seu contrapunt disfèmic; però hi ha uns camps més afavorits que d’altres: la mort i el vàter, molt principalment. La gent se’n va, expira, traspassa o fa el darrer alè, tot amb molta educació i delicadesa, sense molestar a ningú; però també fa el darrer badall, peta, se’n va a l’altre barri o al canyet, que és allà on enterren les bèsties mortes. […]”

5. BILINGÜISME? O DOMINACIÓ? Pàgina 76

“Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent. I gairebé tothom diu que sí, i es queden molt tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: Tu has de ser bilingüe, perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua. Ja es pot veure cap on van les lloances de Babel: cap a un desequilibri, consagrat fins i tot en textos legals de la màxima categoria i exigència. Uns textos que ara rebutgen qualsevol tipus de discriminació, ara imposen una de lingüística: hi ha ciutadans que només amb una llengua tenen els papers en regla; d’altres, però, només són legals si són bilingües, per obligació. Democràtica, és clar.

6. LLENGUA “FOSCA”. Pàgines 80-81

“Hi ha persones que han interioritzat un mecanisme que funciona sobre la base que la llengua pròpia (fins i tot en la pròpia terra) és, o pot ser, una llengua “fosca”. Un mecanisme força perillós perquè implica que l’altra llengua és la llengua “clara”, la que no planteja problemes de comunicació, la llengua que permet de moure’s per la vida sense exposar-se a rebre sotragades. I com que ningú s’estima de viure en la inseguretat, l’abandó de la llengua conflictiva es pot anar produint a poc a poc fins a arribar a la substitució lingüística. L’única solució, doncs, és una solució difícil, tal vegada inviable: treure’s de sobre els prejudicis i els complexos i mantenir la llengua sempre que això sigui possible, sense menystenir les capacitats comprensives dels nostres interlocutors. O això, o la dimissió per al via ràpida.

7. DEFENSA DE LA DIVERSITAT DE LLENGÜES. Pàgina 102

Qualssevol de les llengües del món és l’eina privilegiada a mans de tots els seus parlants que ens permet ordenar el món, construir-lo “amb paraules i frases” i, més enllà, és l’instrument que ens serveix, sense cap distinció, per “desenvolupar la imaginació” i per projectar-nos cap a “la creació mental de móns possibles”.

8. TOLERÀNCIA. Pàgina 103

“¿Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! […] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder […]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l’altre; cal fer més passes en el camí de l’amor a les diferències.”

(Albert Jacquard, genetista, Elogio de la diferencia, Barcelona, 1987, pàgs. 197-198).

9. PARAULES. Pàgina 107

“El món és com és, i amb prou feines el coneixem i el controlem; però amb les paraules ens creem una imatge del món i cada realitat, existent o suposada, consistent o fingida, pren la condició de nom. Fins i tot les il·lusions sense cos que només viuen gràcies als mots.”

Anuncis

One Response to LLIBRE. “Històries naturals de la paraula” de Jesús Tuson (1998)

  1. Retroenllaç: LLIBRE. “Un son profund” d’Enric Iborra, l’experiència amable de llegir | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: