LLIBRE. “Un son profund” d’Enric Iborra, l’experiència amable de llegir

Un son profund portada enric iborra

Fa temps que sóc seguidor de la serp blanca, un bloc amb notes de lectura i altres històries, tal com diu Enric Iborra, el seu autor, professor de llengua i literatures catalanes a l’IES Lluís Vives de València. L’any passat va publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, un llibre basat en una selecció dels apunts d’aquest bloc.

Crec recordar que vaig trobar la serp blanca quan estava preparant la meua ressenya d’El poni roig de John Steinbeck. L’enamorament va ser instantani, és un bloc ben fet, molt ben escrit, i amb uns apunts intel·ligents i suggeridors. A més dels seus alumnes, companys de professió i lletraferits diversos tinc la sensació que Enric està arribant a molta gent. També em sembla que és ja una referència per a molts seguidors, discrets i dispersos, però contents de compartir el fet, de vegades ben penós, de ser valencians, i sobretot el fet encara més estrany d’agradar-nos la lectura. Sense afectació. Som minoria, és clar, però una minoria un poc més feliç gràcies a l’existència de blocs com la serp blanca. Per acabar ja aquest discurset només vull dir que per a mi cada avís d’un apunt nou de l’Enric és com una petita festa, l’avís d’un pròxim moment tranquil i profitós, en el qual llegiré alguna cosa amb trellat.

Respecte a Un son profund, me l’he llegit durant les vacances, a les nits humides de Santa Pola, quan els xiquets ja dormien. M’ha resultat un poc estrany llegir un llibre del qual algunes parts ja coneixia. La sensació era un poc de déjà vu. Però al final trobe que l’experiència ha estat més intensa, o almenys més ordenada. Al bloc vas passant d’un apunt a un altre, molts ni els veus, mentre que al llibre vas del principi al final, i en tot moment saps més o menys on estàs. És més real.

El títol li ve de l’Odissea, quan Ulisses arriba a Ítaca adormit, després de tants anys i d’haver passat tantes aventures. És un fet carregat de significats, fortament simbòlic:

“un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,
un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.”
 

Això de dietari del subtítol ens orienta un poc més. Un dietari segons la segona accepció del DIEC és un “llibre en què algú escriu observacions i reflexions dia rere dia”. En aquest cas són observacions d’un professor de secundària que ensenya literatura universal en segon de Batxillerat. Es tracta d’un curs amb un temari tan vast que s’ha acabat concretant en el comentari aprofundit de sis obres: Èdip rei de Sòfocles, l’Infern de Dante, Hamlet de Shakespeare, Madame Bovary de Flaubert, Les flors del mal de Baudelaire i La metamorfosi de Kafka. Una selecció com podria ser qualsevol altra. Però, per sort, Iborra no pot evitar ampliar el temari, fer comparacions, presentar altres autors i lectures, relacionar temes i protagonistes, parlar-nos de música i pel·lícules, i també de regal contar-nos les seues excursions per les llibreries, o dir-nos la seua respecte al món de la lectura, i de la crítica literària.

Mentre llegia Un son profund, per a traure-li el màxim suc possible, anava fent una llista amb la majoria dels llibres que cita. L’he batejada la llista Iborra. Com és considerable la pose en un altre apunt que podeu trobar clicant aquest enllaç. Impressiona.

Al llarg del llibre Enric ens indica diverses vegades que la lectura és sobretot una experiència, personal i directa, i que no fan falta antecedents abans d’enfrontar-nos amb el text, ni contextos històrics ni altres punyetes. Ni tampoc pareix que li agraden massa les típiques plantilles per a comentar textos, tan avorrides i prescindibles, i que tant de mal han fet en el foment de la lectura. M’agrada molt veure que no cau en la cursileria de divagar sobre el plaer de llegir. Amb ell la lectura no és un fet sagrat. L’humanitza, la fa divertida, curiosa, i per això resulten tan atractives les seues explicacions. A l’igual que el seu admirat Josep Pla, ens parla de tu a tu, compartint el que vol dir-nos, respectant-nos en tot moment:

“No hi ha res més fatal per a la literatura que el didactisme, l’èmfasi, el to admonitori i paternal. Una de les obligacions de l’escriptor, a més de la claredat i de l’amenitat, és tractar el lector com un igual. Com en una conversa.”
 

Més avant diu:

“L’èmfasi i el didactisme pifien les més bones intencions literàries.”
 

I per a rematar reprodueix una cita del Tristam Shandy de Laurence Sterne:

“Escriure, quan es fa com cal, no és sinó un altre nom per a la conversa.”
 

També ens recomana moltes lectures que es nota que li apassionen, com la tríada de Mimesi d’Erich Auerbach, Civilization de Kenneth Clark o la Història de l’art de Gombrich. Ací és quan Un son profund esdevé un llibre de llibres de manera més clara. No hi ha manera d’evitar el magnetisme que provoca i les ganes de llegir més llibres.

He trobat també un apunt sobre la paraula tolerància que m’ha fet molta gràcia i que compartisc totalment:

“Per cert, la paraula tolerància no m’agrada massa. El to condescendent i condicionant que arrossega em resulta especialment antipàtic. Tolerar és permetre, consentir, donar permís… És un concepte trampós, que no reconeix l’adversari en peu d’igualtat. S’hi mostra indulgent i, de vegades, ni això. Fuster, per si de cas, en parla en plural. A Espanya, la tolerància s’invoca sovint per justificar la repressió pura i simple. Igual que es fa amb la Constitució. El qui es queixa, el qui protesta, el qui denuncia, el qui diu que no, és un intolerant, que remou la general placidesa postfranquista només per ganes de fotre. Es tracta d’un procediment que veiem cada dia: consisteix a girar la veritat i la llibertat contra elles mateixes.”
 

Açò em recorda una cita, al final un poc cursi, d’un tal Albert Jacquard que reprodueix Jesús Tusón a Històries naturals de la paraula, i que diu:

“Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! [ … ] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder [ … ]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l’altre; cal fer més passes en el camí de l’amor a les diferències.”
 

Unes últimes notes. Parlant de Madame Bovary trobem unes reflexions ben suggeridores sobre la dificultat i el repte d’escriure:

“La redacció d’aquesta novel·la il·lustra una veritat que recorde sovint als meus alumnes: escriure vol dir corregir, revisar, refer. Em sap greu haver de desil·lusionar-los, però escriure, desgraciadament, és difícil. Ningú s’asseu davant del paper o del notebook i comença a escriure a raig, d’una manera definitiva i brillant. [ … ]
Però escriure no és, o no hauria de ser, una tortura. La dificultat i els obstacles són els que confereixen tensió i interés, i fan divertit aquest joc. A més, els mateixos obstacles que de vegades ens bloquen són també els que ens fan avançar i ens fan arribar a llocs que no sospitàvem. [ … ]
Un últim apunt. Com tot el que és important, escriure no es pot ensenyar realment; només es pot aprendre. No n’hi ha recepta.”
 

L’única objecció que li posaria a aquest llibre és que no té cap índex. Donat que és un dietari és pot entendre que no estem davant dels típics capítols, però es troba a faltar molt un índex onomàstic i temàtic per a les cerques. En això el llibre queda per darrere del bloc, on pots trobar ràpidament un autor o una referència.

De tota manera, per a mi el millor d’Un son profund és que aprens una barbaritat de coses sense adonar-te’n. T’impregna de saviesa. Això que els pedagogs sembla que ara anomenen “aprenentatge invisible”. I que ho fas amb un somriure a la boca. És un llibre que posa de molt bon humor.

Vull acabar recomanant un vídeo on apareix Enric Iborra junt a Tomàs Llopis, tots dos professors valencians de literatura, “per defensar que l’assignatura de literatura universal s’impartisca en català”. Sorprenentment només té 178 visites (a dia 5 de setembre de 2014). Estaria més que bé ajudar a difondre’l.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: