LLIBRE. “Una imatge no val més que mil paraules” de Jesús Tuson (2001)

Portada - Tuson - Una-imatge-no-val-mes-que-mil-paraulesRESSENYA. Jesús Tuson:

“Una imatge no val més que mil paraules (contra els tòpics)” (2001)

Editorial Empúries, Barcelona, 2008 (14a edició)

110 pàgines

Ressenya

“Una imatge no val més que mil paraules” és una petita obra per a desmuntar una sèrie de prejudicis lingüístics molt generalitzats. És petita per breu, no pel contingut, el qual està molt ben estructurat en tres blocs i en quinze capítols, cadascun d’ells dedicat a un prejudici.

La primera part analitza unes quantes qüestions generals sobre les llengües, sobre la situació actual de les llengües. És a la segona i a la tercera part on trobem l’anàlisi de les afirmacions més intolerants, basades en la ignorància i en un partidisme ben manifest. Afirmacions com “La meva llengua és la més fàcil de totes”, “Les llengües amb més parlants són més útils”, “En algunes llengües no es pot parlar de coses abstractes” o “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir”. Són autèntiques perles de la mala llet i del centralisme umbilical sorrut i provincià que es pot trobar a qualsevol Estat-nació amb vocació centralista i uniformadora.

El professor Tuson, amb una fina ironia i un to pedagògic tranquil i perseverant, va desmuntant aquests prejudicis, els quals no tenen cap base científica, i ens regala un petit gran llibre sobre la tolerància, l’estima a la diversitat lingüística i la fascinació per la riquesa de les llengües.

OLYMPUS DIGITAL CAMERASobre l’autor: Jesús Tuson (València, 1939) ha sigut professor de lingüística a la Universitat de Barcelona. És autor de llibres populars i divulgatius de la seua especialitat com El luxe del llenguatge, Mal de llengües, o Històries naturals de la paraula. Tal com diu l’editorial: “Jesús Tuson defensa, per damunt de tot, el luxe del llenguatge i la capacitat que tenim de donar coherència al nostre món i sentit a la vida amb les paraules.”

Aplicació didàctica

És un llibre totalment recomanable per a qualsevol persona que tinga interés en ampliar el seu món immediat, i també en adquirir arguments divertits i esmolats contra la intolerància i l’estupidesa dels ortodoxos que només fan que repetir discursos de barra de bar.

A l’aula es pot treballar o bé com una lectura completa, o bé repartint els capítols entre els alumnes i fent una posada en comú. Pel seu contingut és un llibre propi de l’àrea de les ciències socials, i es pot treballar transversalment en diverses assignatures.


Índex de cites

1. “El ioruba és una llengua rara, exòtica”

2. “Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès”

3. CLOENDA

Cites

1. “El ioruba és una llengua rara, exòtica”, pàgines 45-46

“Passa que alguna gent només troba normal allò que ell és, allò que fa i, en el nostre cas, la llengua que parla, i més si és monolingüe militant. És per això que, si és aquesta la situació i l’actitud del perceptor d’exotismes, li posarem ara les coses un xic difícils: al món encara hi ha unes sis mil llengües, entre les quals, òbviament, la llengua del perceptor d’exotismes. Així doncs, si només la seva és la normal, haurà de reconèixer que n’hi ha cinc mil nou-centes noranta-nou de rares, la qual cosa serà motiu més que suficient perquè visiti un especialista o perquè demani explicacions als grans responsables, històrics i actuals, de la seva mala educació; és a dir, de la seva ignorància. […] Més val, doncs, no precipitar-se a l’hora d’enganxar etiquetes estereotipades. Més val no enganxar-les mai.

2. “Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès”, pàgines 63-66

“¿Les hores de castellà també? ¿I les de música, educació física, història i geografia? ¿Fins i tot les de matemàtica, ciències naturals i filosofia? […]

I bé, la conservació de les llengües, com a patrimoni essencial de persones i de grups, passa per tres vies fonamentals: la primera i natural és la transmissió familiar; la segona, la presència de la llengua en l’entorn i, molt especialment, en els mitjans de comunicació i en la vida laboral; la tercera, l’existència de la llengua a l’escola com a lloc d’adquisicions múltiples i sempre enriquidores. De manera que dedicar les hores de català al català (i més hores si calgués) és dotar els alumnes amb destreses comunicatives necessàries; perquè no estan creixent en una estratosfera sense veus ni paraules, ni en un país de llengua sinotibetana. A més, sembla prou raonable que siguem nosaltres, i no pas els habitants de les antípodes, els responsables directes quant a la conservació de la nostra diferència específica: una de les múltiples maneres de ser humans, de fer sonar el llenguatge, en una llengua concreta. Una de les sis mil formes d’expressió essencial. I ni les unescos, ni los onus, ni els governs centrals variats ens salvaran la llengua si no la salvem nosaltres: és un afer de la nostra competència, col·lectiva i exclusiva. […]

Al marge de tot això, és bo aprendre llengües, és clar; però no és decent marginar-ne una i precisament la que tenim més a prop, la llengua que hauria de ser, de manera natural, el vehicle funcional del nostre intercanvi lingüístic.”

3. CLOENDA, pàgines 105-106

“¿Hem arribat, potser, al final del camí? No serem pas tan ingenus: els camins no s’acaben i, si girem el cap i recordem les lliçons apreses del passat, caldrà continuar fent via amb passes previsores que incorporin la memòria de l’experiència per tal de no estavellar-nos en els rocs que vindran.

Perquè les pedres del futur són de la mateixa llei que les que vam deixar enrere: pedres entropessadores, traïdores i persistents; el fruit d’una mala educació que mai no s’acaba. Encara ens esperen, amb insistència, afirmacions insidioses sobre una suposada superioritat dels homes en relació a les dones; o sobre la incapacitat d’uns pobles per sortir de la pobresa; o les que ens demanaran que deixem de ser com som, en benefici d’altres que són com cal.

També persistiran les pedres lingüístiques, i haurem d’anar amb compte de no ensopegar-hi: ens diran que hi ha llengües riques i pobres, internacionals i locals, musicals i aspres, públiques i privades; de cultura algunes, impresentables d’altres. Tot ben clar i bipolar: invitacions al complex d’inferioritat i a la deserció lingüística i cultural.

I, si encara tenim forces i arguments, haurem de demostrar que no vam néixer ahir, que ja fa temps que vam sortir de l’ou i que no estem disposats a portar una vida mental plana o a seguir els dictats d’una filosofia políticament correcta que ens voldria dòcils, uniformats i conservadors. Bones seran, per acabar, les paraules del gran Bertrand Russell: “No cal cap capacitat mental elevada per ser conservador. En canvi, els que defensen un canvi han de posar en joc almenys un pèl d’imaginació per poder concebre alguna cosa diferent del que ja existeix.” O, encara, això darrer: “L’ortodòxia és la tomba de la intel·ligència”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: