LLIBRE. “Los cosacos” de John Ure (1999), una aproximació històrica

RESSENYA. John Ure:

“Los cosacos” (1999)

Barcelona, Editorial Ariel, 2002

205 pàgines, mapes, bibliografia, índex analític

–

Ressenya

Què és un cosac? Quines imatges ens vénen al cap en sentir aquesta paraula? Això és el que es pregunta el diplomàtic i escriptor anglés John Ure, i tracta de respondre-ho amb aquesta obra. No és un estudi voluminós, sinó més bé un assaig històric del poble cosac, des de les primeres referències al segle XV fins a la Perestroika i la caiguda de l’URSS a finals del segle XX.

L’obra comença amb una introducció molt literària i bella, amb la descripció de dos moments importants de la història dels cosacs. El primer al 1814, durant la parada militar dels vencedors de Napoleó Bonaparte a Londres, en la qual van participar els cosacs del tsar Alexandre I, i on van causar molta expectació i l’inici del mite romàntic de les virtuts cosaques a Occident. L’altre moment es va donar el 22 de gener de 1905, quan el tsar Nicolau II va ordenar a la l’exèrcit i a les forces cosaques carregar contra una multitud pacífica que estava manifestant-se a Sant Petersburg per a demanar millores laborals, en el que es coneix com “Diumenge sagnant”.

James McConnell, “Diumenge sagnant 1905” (1965)

Admiració romàntica a Occident i un cert respecte, repulsió i temor a Orient. Aquesta és la visió clàssica del món cosac.

Els cosacs tradicionalment han sigut un poble guerrer. Cosac deriva de la paraula kirguís kazak que vol dir home lliure o aventurer. Eren un poble propi de terres de frontera, considerades a Occident com a llunyanes i inhòspites, i de vida molt dura. Ocupaven el sud de Rússia, la conca del riu Don, la part baixa del riu Dnièster (“cosacs zaporogos”), terres del Volga i el nord del Caucas (el riu Terk). La seua vinculació amb Rússia es va iniciar al segle XVI, amb el tsar Ivan IV Vasiliech, conegut com Ivan el Terrible (1530-1584), i des d’aleshores van tenir una vinculació especial amb els tsars russos com a forces armades i repressores d’elit, si bé van protagonitzar algunes rebel·lions que van posar en perill la mateixa Rússia.

Aquesta obra és un assaig breu, però repassa les fites principals de la història i l’evolució del poble cosac, encara que de quan en quan cau en tipismes i es tira de menys alguna explicació etnogràfica més detallada, en especial sobre el seu estil de vida i la seua estructura social.

També cal destacar l’anàlisi de les impressions que tenien els coetanis dels cosacs. En açò destaquen les visions angleses (així com les comparacions que fa dirigides a un públic anglosaxó) i sobretot de la literatura russa, entre d’altres: Aleksandr Puixkin o Pushkin (1799-1837), amb la novel·la La filla del capità sobre la revolta de Pugatxov; Nikolai Gogol (1809-1852), amb Taràs Bulba; Lev Tolstoi (1828-1910), amb Els cosacs; Borís Pasternak (1890-1960) en el principi de Doctor Givago; o Mikhaïl Xólokhov o Sholojov (1905-1984), amb El Don de plàcides aigües.