TEMA. Liberalisme i nacionalisme. L’era de les revolucions (1789-1848). Les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia. El romanticisme

Eugène Delacroix, "La llibertat guiant el poble", 1830

Eugène Delacroix, “La llibertat guiant el poble”, 1830

TEMA 2

Liberalisme i nacionalisme

L’era de les revolucions (1789-1848)

Les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia

El romanticisme

Cursos: 4t d’ESO – 1r de BAT

(Actualitzat el 21 de novembre de 2018)

Esquemes – Apunts

  • APUNTS. La crisi de l’Antic Règim i el liberalisme (autor: J. J. Lozano Cámara), 30 pàgines, en castellà, enllaç
  • Mapa conceptual del tema (per cidead), en castellà, enllaç
  • DOSSIER. La revolució francesa (1789-1799), web mediateca.cl, enllaç

Presentacions de diapositives

  • La revolució francesa (1789-1799), per Eladi Fernàndez, 15 diapos, en català, enllaç
  • Liberalisme i nacionalisme (1789-1870) (per A. Rivero Rodríguez), 58 diapos, en castellà, enllaç
  • Primeres revolucions liberals i la Restauració (per anga), 63 diapos, en castellà, enllaç
  • L’era de les revolucions (per saladehistoria.com), 36 diapos, en castellà, enllaç

Mapes

  • FRONTERES. Europa. Mapa històric animat des de l’any 1000 dC, enllaç

Vídeos

Altres recursos – Activitats

  • Humor. Vídeo “Chop Chop“, sobre un dramàtic rescat durant la revolució francesa.
  • 14 de juliol. Cançó “Ça ira” i algunes lectures recomanades.

Pel·lícules

  • Master and Commander. Al otro lado del mundo (Peter Weir, 2003)
  • El último mohicano (The Last of the Mohicans, Michael Mann, 1992)
  • Revolución (Revolution, Hugh Hudson, 1985)
  • Danton (Andrej Wajda, 1982), recursos didàctics
  • El Gatopardo, director Lucchino Visconti, 1963, ressenya + recursos didàctics
  • Desirée (Henry Koster, 1954)

Lectures – Llibres

  • LECTURA. Eric John Hobsbawm: “Naciones y nacionalismo desde 1780″ (1990), enllaç
  • LECTURA. José Antonio Marina: “Los sueños de la razón” (2003), enllaç
  • LECTURA. Isabel Belmonte i Ruth Betegón: “La historia contemporánea en la novela” (1998), enllaç
  • LECTURA. José Antonio Marina: “La pasión del poder. Teoría y práctica de la dominación” (2008), enllaç

Anuncis

LLIBRE. “Los cosacos” de John Ure (1999), una aproximació històrica

Portada - John Ure - Los cosacosRESSENYA. John Ure:

“Los cosacos” (1999)

Barcelona, Editorial Ariel, 2002

205 pàgines, mapes, bibliografia, índex analític

Ressenya

Què és un cosac? Quines imatges ens vénen al cap en sentir aquesta paraula? Això és el que es pregunta el diplomàtic i escriptor anglés John Ure, i tracta de respondre-ho amb aquesta obra. No és un estudi voluminós, sinó més bé un assaig històric del poble cosac, des de les primeres referències al segle XV fins a la Perestroika i la caiguda de l’URSS a finals del segle XX.

L’obra comença amb una introducció molt literària i bella, amb la descripció de dos moments importants de la història dels cosacs. El primer al 1814, durant la parada militar dels vencedors de Napoleó Bonaparte a Londres, en la qual van participar els cosacs del tsar Alexandre I, i on van causar molta expectació i l’inici del mite romàntic de les virtuts cosaques a Occident. L’altre moment es va donar el 22 de gener de 1905, quan el tsar Nicolau II va ordenar a la l’exèrcit i a les forces cosaques carregar contra una multitud pacífica que estava manifestant-se a Sant Petersburg per a demanar millores laborals, en el que es coneix com “Diumenge sagnant”.

James McConnell, "Diumenge sagnant 1905" (1965)

James McConnell, “Diumenge sagnant 1905” (1965)

Admiració romàntica a Occident i un cert respecte, repulsió i temor a Orient. Aquesta és la visió clàssica del món cosac.

Els cosacs tradicionalment han sigut un poble guerrer. Cosac deriva de la paraula kirguís kazak que vol dir home lliure o aventurer. Eren un poble propi de terres de frontera, considerades a Occident com a llunyanes i inhòspites, i de vida molt dura. Ocupaven el sud de Rússia, la conca del riu Don, la part baixa del riu Dnièster (“cosacs zaporogos”), terres del Volga i el nord del Caucas (el riu Terk). La seua vinculació amb Rússia es va iniciar al segle XVI, amb el tsar Ivan IV Vasiliech, conegut com Ivan el Terrible (1530-1584), i des d’aleshores van tenir una vinculació especial amb els tsars russos com a forces armades i repressores d’elit, si bé van protagonitzar algunes rebel·lions que van posar en perill la mateixa Rússia.

Aquesta obra és un assaig breu, però repassa les fites principals de la història i l’evolució del poble cosac, encara que de quan en quan cau en tipismes i es tira de menys alguna explicació etnogràfica més detallada, en especial sobre el seu estil de vida i la seua estructura social.

També cal destacar l’anàlisi de les impressions que tenien els coetanis dels cosacs. En açò destaquen les visions angleses (així com les comparacions que fa dirigides a un públic anglosaxó) i sobretot de la literatura russa, entre d’altres: Aleksandr Puixkin o Pushkin (1799-1837), amb la novel·la La filla del capità sobre la revolta de Pugatxov; Nikolai Gogol (1809-1852), amb Taràs Bulba; Lev Tolstoi (1828-1910), amb Els cosacs; Borís Pasternak (1890-1960) en el principi de Doctor Givago; o Mikhaïl Xólokhov o Sholojov (1905-1984), amb El Don de plàcides aigües.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »