TEXTOS. Ryszard Kapuściński i «El mundo de hoy»

He comentat altres vegades a Historiata altres llibres de Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Va ser un reconegut periodista polonès, corresponsal a Àfrica durant molts anys, autor de llibres magnífics, a mitjan camí entre el reportatge, l’assaig i la monografia etnogràfica i històrica. En concret he ressenyat i compartit textos de tres llibres seus: Viatges amb Heròdot, Eben i L’Imperi. Aquest últim és excepcional, sobre Rússia i l’antiga Unió Soviètica, i no em canse de recomanar-lo.

El mundo de hoy, l’últim llibre que m’he llegit d’ell, és una antologia feta per Agata Orzeszek, la traductora de Kapuscinski al castellà. Hi ha textos sobre diversos aspectes: l’ofici de periodista, qüestions sobre l’escriptura i apunts sobre diverses parts i cultures del món, com Àfrica, Amèrica Llatina, Europa, Rússia, Polònia, Àsia o l’Islam. Es lligen molt bé, tenen el toc Kapuscinski.

Compartisc uns textos com a mostra, per a classe i per a mi:

1. Caminos de la literatura

“Los caminos de la literatura se bifurcan: uno se dirige hacia el ensayo, hacia la profundización del conocimiento enciclopédico; y el otro, hacia el serial televisivo. En el primer caso, lo más importante es el pensamiento, la reflexión; en el segundo, la intriga, la aventura.”

– 

RELATS DE FRED. Lleó Tolstoi i Enric Valor

Els divendres tinc un forat de dos hores en l’horari i sovint l’aprofite per a acostar-me a la biblioteca de Cocentaina. És fantàstic eixir de l’institut i anar una estona a un lloc silenciós. El cas és que divendres passat, mentre dotorejava en la secció de juvenil, vaig trobar L’amo i el criat de Lleó Tolstoi i no em vaig poder resistir.

La cosa va de fred i neu: és una novel·la breu sobre un viatge en trineu que fan un amo i un criat durant una tempesta hivernal per a tancar un negoci en un poble veí. Se’ls fa de nit i es perden enmig del temporal. La tensió és magnífica, fins al final. Aquesta mena de relats m’encanten.

De seguida em va recordar Viatge de Nadal d’Enric Valor. És un relat breu que m’estime especialment. Està publicat dins del volum de Narracions perennes. El meu exemplar és de Gregal Llibres, comprat fa temps, en concret en 1995. Conta la història de dos traginers de la Vila Joiosa que fan junts el camí cap a Alcoi, amb els seus carros carregats de xocolata. Han eixit la vespra i volen arribar el dia de Nadal, però abans han de passar el port de Tudons, un magnífic obstacle entre la Marina Baixa i les terres d’interior del Comtat i l’Alcoià. El traginer més vell es queda a Sella, l’últim poble abans del port, però el jove és ambiciós i vol arribar el primer per a vendre la seua mercaderia amb majors beneficis. El temps empitjora i només eixir de Sella comença a nevar, però el jove, de nom Jesús, és molt cabota. La resta del relat és fàcil d’imaginar. Sí, la lluita d’un home per sobreviure i molt de fred i neu.

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.

LLIBRE. “El crit de l’ocell domèstic” de Maksim Óssipov (2016), contes sobre la Rússia contemporània

“No és que el món sigui petit, és que els nostres ambients són minúsculs.”

El crit de l’ocell domèstic és un recull de cinc contes de l’escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963). Està traduït del rus i anotat per Arnau Barios, qui ha escrit també un epíleg. M’encanta la portada típica del Club Editor, aquesta vegada en gris clar. La lletra és gran i clara. En ell trobem un repàs emotiu, en clau al·legòrica, de la història recent de Rússia.

En algun lloc he llegit que Óssipov és el successor literari de Txékhov (1860-1904), o el Txékhov de la Rússia de Putin. I que també té relació amb Bulgàkov (1891-1940), per això de metge i escriptor, i molt crític amb la seua societat. Ni idea, jo no arribe a tant, sí que puc dir que m’ha agradat.

Tots els contes estan protagonitzats per persones que podríem anomenar normals o anònimes, “ocells domèstics” segons Óssipov. El primer conte es titula Moscou-Petrozavodsk, i és el relat d’un viatge en tren d’un metge que viatja a un congrés mèdic, i que coincideix en el compartiment amb dos homes que semblen contrabandistes. El segon conte —La gitana— és molt dinàmic, sembla una road-movie, i mostra un treball d’un metge rus que per a guanyar-se un sobresou acompanya malalts als Estats Units. El tercer conte —Peces en un pla— és la història de Matvei Ivanov, un jove rus que s’ha canviat el cognom i ha emigrat als Estats Units. Té un caràcter difícil, esquerp. Un conegut de la seua família, també rus emigrat, li recomana que espavile:

“Gasta una mena de deixadesa, d’indefinició. Aquí no es pot anar d’aquest pal. És necessari implicar-se en la societat. Fer-se opinions, defensar-les. La democràcia és terrible, però no s’ha inventat res de millor. La reforma del sistema sanitari, per exemple. ¿Què en pot dir, el Matvei?

Separa els braços.

—Estic sa. No conec la sanitat d’aquí.”

Ivanov participa en un torneu d’escacs per a aficionats, per a guanyar un poc de diners. Els escacs, un joc ben literari, amb fortes connotacions vitals, quasi un tòpic. Descobrirem que sobretot viu ressentit amb el seu pare, per una història que es remunta a l’època de la repressió durant l’estalinisme. Ai, la memòria històrica.

El quart relat és el que dóna títol al llibre —El crit de l’ocell domèstic— i reconec que no l’he entés. Està tan sintetitzat que se m’escapa el sentit. És molt breu i me l’he llegit tres vegades. Sé que fa referència al contrast entre persones “normals” i persones decidides (ocells domèstics / ocells fers), però no arribe més enllà. De tota manera és tremendament suggestiu. A tall d’exemple:

“Tant a Moscou com a Petersburg o a província, la vida fa por. Diguem que, entre altres coses, fa por. No es pot escriure sobre segons què: l’assassinat d’innocents, joves i nens inclosos. L’experiència terrible, innecessària, d’haver patit la seva mort és amb nosaltres sempre; no la trauràs ni la dissiparàs cridant.

Però després vindrà el dia, i tornaran a ser-hi els ocells de tota llei —celestials, domèstics, fers, tots. Passi el que passi, el món no rebenta; va així.”

L’últim relat —Colònia minera Eternitat— és boníssim. Té el subtítol de Notes d’un director literari. Segons s’explica en aquesta edició va eixir publicat l’octubre de 2015 a la revista Znàmia. La història és la següent: a partir d’una llibreta que un pacient major i molt malalt perd (o abandona) en la consulta del metge coneixem la història d’un espai mític, la colònia minera Eternitat, molt al nord, un espai que ja no existeix. El pacient es diu Aleksandr Ivànovitx, i va treballar de director literari del teatre d’aquesta colònia, fins que la tancaren: “Jo també ho vaig entendre amb un cert retard. Eternitat ja no existeix. ¿Com pot ser? Mira, és.” La metàfora és transparent: Eternitat és l’antiga URSS, i el present és la Rússia corrupta i xovinista de Putin. El vell Ivànovitx, malalt, davant la mort, reflexiona serenament sobre la seua vida: “Bé que he tingut entreobert un trosset de món, el meu trosset. I l’hi vaig tenir força temps, si no em poso repelós. ¡I quines coses que he vist, quines coses!”.

Tal com diu Arnau Barios en l’epígraf: “Óssipov representa un bon grapat de virtuts de la millor prosa russa: els seus contes arrelen en una tradició que els nodreix de tensió crítica i d’exigència moral. Una multitud de referents i versos hi formigueja com en un hàbitat afí: és perquè Óssipov també pertany, com els seus protagonistes, a la tradició dels poemes de memòria, coneix aquell corpus compartit de la intel·liguèntsia i recita passatges llargs de Puixkin amb la seua veu fonda i agradable. Refusa, alhora, d’altres herències: escull la frase entretallada, incisiva, despresa, els girs orals; renuncia al sentimentalisme, que no als sentiments. [ … ] Ell ajuda, denuncia, compon. Implacable i bo.”

L’ocell domèstic és una metàfora bonica i molt encertada de la petitesa vital que sentim la majoria de nosaltres: podem o podríem volar però, pel que siga, preferim restar domèstics, i solem lamentar-ho en la nostra quotidianitat.

–

LLIBRE. «Stepàntxikovo i els seus habitants», de Fiódor Dostoievski (1859), un llibre rar

A la vida sempre hi ha un primer Dostoievski i aquest n’ha sigut el meu.

Stepàntxikovo i els seus habitants és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski (1821-1881). Es va publicar el 1859, quan ja no era jove i havia passat per la presó a Sibèria, però tampoc havia publicat encara les seues obres més reconegudes com Crim i càstic, L’idiota, Els dimonis o Els germans Karamàzov.

L’argument és senzill: ens relata les vicissituds d’una família de terratinents, que conviuen amb un cercle íntim de convidats i de servents, al poble d’Stepàntxikovo, on destaca el personatge de Fomà Fomitx Opiskin, un gran manipulador de les situacions, gràcies a la seua verbositat i a la seua capacitat de fer xantatges emocionals.

No oblidem uns apunts típics: és una novel·la emmarcada dins del realisme rus del segle XIX, i on destaca l’anàlisi psicològica dels personatges.

A mi m’ha semblat una novel·la exagerada, tan excessiva que més que realista sembla una caricatura pel que té de deformació de la realitat. Però això canvia conforme vas llegint-la i vas familiaritzant-te amb els personatges. Tant et familiaritzes que resulta que la vida real està plena de personatges de Dostoievski, que tots tenim algun cunyat, veí, company de faena, conegut o fins i tot amic que perfectament podria estar a una novel·la com aquesta. La descripció dels caràcters, i sobretot de les seues accions i del que diuen, és un agulló per a mirar al nostre voltant amb un posat més existencialista i, si pot ser, escèptic, sense entrar a jutjar immediatament a tothom. Assumeixes que tots tenim la nostra càrrega de frustracions i de vanitats, i també les nostres fortaleses. No és una qüestió de bovarisme, tan sols es tracta de mirar i gaudir algunes vegades de l’espectacle de les diferents personalitats. Supose que sempre estem envoltats d’aquestes “persones literàries”.