ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “El crit de l’ocell domèstic” de Maksim Óssipov (2016), contes sobre la Rússia contemporània

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic

“No és que el món sigui petit, és que els nostres ambients són minúsculs.”

El crit de l’ocell domèstic és un recull de cinc contes de l’escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963). Està traduït del rus i anotat per Arnau Barios, qui ha escrit també un epíleg. M’encanta la portada típica del Club Editor, aquesta vegada en gris clar. La lletra és gran i clara. En ell trobem un repàs emotiu, en clau al·legòrica, de la història recent de Rússia.

En algun lloc he llegit que Óssipov és el successor literari de Txékhov (1860-1904), o el Txékhov de la Rússia de Putin. I que també té relació amb Bulgàkov (1891-1940), per això de metge i escriptor, i molt crític amb la seua societat. Ni idea, jo no arribe a tant, sí que puc dir que m’ha agradat.

Tots els contes estan protagonitzats per persones que podríem anomenar normals o anònimes, “ocells domèstics” segons Óssipov. El primer conte es titula Moscou-Petrozavodsk, i és el relat d’un viatge en tren d’un metge que viatja a un congrés mèdic, i que coincideix en el compartiment amb dos homes que semblen contrabandistes. El segon conte —La gitana— és molt dinàmic, sembla una road-movie, i mostra un treball d’un metge rus que per a guanyar-se un sobresou acompanya malalts als Estats Units. El tercer conte —Peces en un pla— és la història de Matvei Ivanov, un jove rus que s’ha canviat el cognom i ha emigrat als Estats Units. Té un caràcter difícil, esquerp. Un conegut de la seua família, també rus emigrat, li recomana que espavile:

“Gasta una mena de deixadesa, d’indefinició. Aquí no es pot anar d’aquest pal. És necessari implicar-se en la societat. Fer-se opinions, defensar-les. La democràcia és terrible, però no s’ha inventat res de millor. La reforma del sistema sanitari, per exemple. ¿Què en pot dir, el Matvei?

Separa els braços.

—Estic sa. No conec la sanitat d’aquí.”

Ivanov participa en un torneu d’escacs per a aficionats, per a guanyar un poc de diners. Els escacs, un joc ben literari, amb fortes connotacions vitals, quasi un tòpic. Descobrirem que sobretot viu ressentit amb el seu pare, per una història que es remunta a l’època de la repressió durant l’estalinisme. Ai, la memòria històrica.

El quart relat és el que dóna títol al llibre —El crit de l’ocell domèstic— i reconec que no l’he entés. Està tan sintetitzat que se m’escapa el sentit. És molt breu i me l’he llegit tres vegades. Sé que fa referència al contrast entre persones “normals” i persones decidides (ocells domèstics / ocells fers), però no arribe més enllà. De tota manera és tremendament suggestiu. A tall d’exemple:

“Tant a Moscou com a Petersburg o a província, la vida fa por. Diguem que, entre altres coses, fa por. No es pot escriure sobre segons què: l’assassinat d’innocents, joves i nens inclosos. L’experiència terrible, innecessària, d’haver patit la seva mort és amb nosaltres sempre; no la trauràs ni la dissiparàs cridant.

Però després vindrà el dia, i tornaran a ser-hi els ocells de tota llei —celestials, domèstics, fers, tots. Passi el que passi, el món no rebenta; va així.”

L’últim relat —Colònia minera Eternitat— és boníssim. Té el subtítol de Notes d’un director literari. Segons s’explica en aquesta edició va eixir publicat l’octubre de 2015 a la revista Znàmia. La història és la següent: a partir d’una llibreta que un pacient major i molt malalt perd (o abandona) en la consulta del metge coneixem la història d’un espai mític, la colònia minera Eternitat, molt al nord, un espai que ja no existeix. El pacient es diu Aleksandr Ivànovitx, i va treballar de director literari del teatre d’aquesta colònia, fins que la tancaren: “Jo també ho vaig entendre amb un cert retard. Eternitat ja no existeix. ¿Com pot ser? Mira, és.” La metàfora és transparent: Eternitat és l’antiga URSS, i el present és la Rússia corrupta i xovinista de Putin. El vell Ivànovitx, malalt, davant la mort, reflexiona serenament sobre la seua vida: “Bé que he tingut entreobert un trosset de món, el meu trosset. I l’hi vaig tenir força temps, si no em poso repelós. ¡I quines coses que he vist, quines coses!”.

Tal com diu Arnau Barios en l’epígraf: “Óssipov representa un bon grapat de virtuts de la millor prosa russa: els seus contes arrelen en una tradició que els nodreix de tensió crítica i d’exigència moral. Una multitud de referents i versos hi formigueja com en un hàbitat afí: és perquè Óssipov també pertany, com els seus protagonistes, a la tradició dels poemes de memòria, coneix aquell corpus compartit de la intel·liguèntsia i recita passatges llargs de Puixkin amb la seua veu fonda i agradable. Refusa, alhora, d’altres herències: escull la frase entretallada, incisiva, despresa, els girs orals; renuncia al sentimentalisme, que no als sentiments. [ … ] Ell ajuda, denuncia, compon. Implacable i bo.”

L’ocell domèstic és una metàfora bonica i molt encertada de la petitesa vital que sentim la majoria de nosaltres: podem o podríem volar però, pel que siga, preferim restar domèstics, i solem lamentar-ho en la nostra quotidianitat.

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic_2

LLIBRE. «Stepàntxikovo i els seus habitants», de Fiódor Dostoievski (1859), un llibre rar

Títol

A la vida sempre hi ha un primer Dostoievski i aquest n’ha sigut el meu.

Stepàntxikovo i els seus habitants és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski (1821-1881). Es va publicar el 1859, quan ja no era jove i havia passat per la presó a Sibèria, però tampoc havia publicat encara les seues obres més reconegudes com Crim i càstic, L’idiota, Els dimonis o Els germans Karamàzov.

L’argument és senzill: ens relata les vicissituds d’una família de terratinents, que conviuen amb un cercle íntim de convidats i de servents, al poble d’Stepàntxikovo, on destaca el personatge de Fomà Fomitx Opiskin, un gran manipulador de les situacions, gràcies a la seua verbositat i a la seua capacitat de fer xantatges emocionals.

No oblidem uns apunts típics: és una novel·la emmarcada dins del realisme rus del segle XIX, i on destaca l’anàlisi psicològica dels personatges.

A mi m’ha semblat una novel·la exagerada, tan excessiva que més que realista sembla una caricatura pel que té de deformació de la realitat. Però això canvia conforme vas llegint-la i vas familiaritzant-te amb els personatges. Tant et familiaritzes que resulta que la vida real està plena de personatges de Dostoievski, que tots tenim algun cunyat, veí, company de faena, conegut o fins i tot amic que perfectament podria estar a una novel·la com aquesta. La descripció dels caràcters, i sobretot de les seues accions i del que diuen, és un agulló per a mirar al nostre voltant amb un posat més existencialista i, si pot ser, escèptic, sense entrar a jutjar immediatament a tothom. Assumeixes que tots tenim la nostra càrrega de frustracions i de vanitats, i també les nostres fortaleses. No és una qüestió de bovarisme, tan sols es tracta de mirar i gaudir algunes vegades de l’espectacle de les diferents personalitats. Supose que sempre estem envoltats d’aquestes “persones literàries”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Los cosacos” de John Ure (1999), una aproximació històrica

Portada - John Ure - Los cosacosRESSENYA. John Ure:

“Los cosacos” (1999)

Barcelona, Editorial Ariel, 2002

205 pàgines, mapes, bibliografia, índex analític

Ressenya

Què és un cosac? Quines imatges ens vénen al cap en sentir aquesta paraula? Això és el que es pregunta el diplomàtic i escriptor anglés John Ure, i tracta de respondre-ho amb aquesta obra. No és un estudi voluminós, sinó més bé un assaig històric del poble cosac, des de les primeres referències al segle XV fins a la Perestroika i la caiguda de l’URSS a finals del segle XX.

L’obra comença amb una introducció molt literària i bella, amb la descripció de dos moments importants de la història dels cosacs. El primer al 1814, durant la parada militar dels vencedors de Napoleó Bonaparte a Londres, en la qual van participar els cosacs del tsar Alexandre I, i on van causar molta expectació i l’inici del mite romàntic de les virtuts cosaques a Occident. L’altre moment es va donar el 22 de gener de 1905, quan el tsar Nicolau II va ordenar a la l’exèrcit i a les forces cosaques carregar contra una multitud pacífica que estava manifestant-se a Sant Petersburg per a demanar millores laborals, en el que es coneix com “Diumenge sagnant”.

James McConnell, "Diumenge sagnant 1905" (1965)

James McConnell, “Diumenge sagnant 1905” (1965)

Admiració romàntica a Occident i un cert respecte, repulsió i temor a Orient. Aquesta és la visió clàssica del món cosac.

Els cosacs tradicionalment han sigut un poble guerrer. Cosac deriva de la paraula kirguís kazak que vol dir home lliure o aventurer. Eren un poble propi de terres de frontera, considerades a Occident com a llunyanes i inhòspites, i de vida molt dura. Ocupaven el sud de Rússia, la conca del riu Don, la part baixa del riu Dnièster (“cosacs zaporogos”), terres del Volga i el nord del Caucas (el riu Terk). La seua vinculació amb Rússia es va iniciar al segle XVI, amb el tsar Ivan IV Vasiliech, conegut com Ivan el Terrible (1530-1584), i des d’aleshores van tenir una vinculació especial amb els tsars russos com a forces armades i repressores d’elit, si bé van protagonitzar algunes rebel·lions que van posar en perill la mateixa Rússia.

Aquesta obra és un assaig breu, però repassa les fites principals de la història i l’evolució del poble cosac, encara que de quan en quan cau en tipismes i es tira de menys alguna explicació etnogràfica més detallada, en especial sobre el seu estil de vida i la seua estructura social.

També cal destacar l’anàlisi de les impressions que tenien els coetanis dels cosacs. En açò destaquen les visions angleses (així com les comparacions que fa dirigides a un públic anglosaxó) i sobretot de la literatura russa, entre d’altres: Aleksandr Puixkin o Pushkin (1799-1837), amb la novel·la La filla del capità sobre la revolta de Pugatxov; Nikolai Gogol (1809-1852), amb Taràs Bulba; Lev Tolstoi (1828-1910), amb Els cosacs; Borís Pasternak (1890-1960) en el principi de Doctor Givago; o Mikhaïl Xólokhov o Sholojov (1905-1984), amb El Don de plàcides aigües.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El tigre” de John Vaillant (2010), la crònica humana i animal de la remota Sibèria

Portada - VAILLANT - El tigreRESSENYA. John Vaillant:

“El tigre” (2010)

Subtítol: “Una historia real de venganza y supervivencia”

Barcelona, Editorial Debate, 2011

Fotografies, notes al final, bibliografia, 382 pàgines

Ressenya

“El tigre” es un relat de no-ficció amb algunes dosis de suspens, que relata la persecució i caça d’un tigre d’Amur (Panthera tigris altaica), el qual va devorar dos persones en desembre de 1997 al territori del Primorski o Primorje, a l’extrem més oriental de Rússia, a la vora del Pacífic nord.

Amb un argument tan senzill ens trobem amb una obra interessant, fàcil de llegir i que enganxa. També es repassa la història de la caiguda de l’antiga Unió Soviètica comunista i la creació d’una nova Rússia capitalista i oligàrquica, però sobretot ens endinsa en un territori geogràfic natural, salvatge i llunyà, a l’altra punta del món, amb pobles indígenes, xamans, russos perduts i buscadors d’una nova vida, exmilitars, caçadors furtius i uns funcionaris que volen salvar de l’extinció una de les espècies de tigres més amenaçades del món pel comerç il·legal d’animals. Així el llibre esdevé tot un compendi sobre la història i la situació actual del tigre d’Amur, però també de la gent que hi viu en aquell territori, el Primorski o Primorje, i de les diverses relacions del ser humà amb un medi natural tan poc agraït i feréstec.

Tigre d'Amur ("Panthera tigris altaica")

Tigre d’Amur (“Panthera tigris altaica”)

És un llibre recomanable per a lectors/es que els agraden les històries de suspens de vida i mort, i amb explicacions de la natura i un poc d’història, així com les històries exòtiques. Jo he gaudit molt amb les seus pàgines si bé algunes vegades m’ha semblat un poc desordenat i repetitiu.

Nota final: respecte el gènere de novel·la de no-ficció cal apuntar que és molt antic, ja que és un tipus de relat basat en fets verídics però amb elements estilístics propis de la narrativa. Molts autors antics es podrien incorporar en aquest gènere, si bé es considera que el seu inici oficial va ser la publicació de l’obra “A sang freda” de Truman Capote el 1966.

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »