ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “El crit de l’ocell domèstic” de Maksim Óssipov (2016), contes sobre la Rússia contemporània

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic

“No és que el món sigui petit, és que els nostres ambients són minúsculs.”

El crit de l’ocell domèstic és un recull de cinc contes de l’escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963). Està traduït del rus i anotat per Arnau Barios, qui ha escrit també un epíleg. M’encanta la portada típica del Club Editor, aquesta vegada en gris clar. La lletra és gran i clara. En ell trobem un repàs emotiu, en clau al·legòrica, de la història recent de Rússia.

En algun lloc he llegit que Óssipov és el successor literari de Txékhov (1860-1904), o el Txékhov de la Rússia de Putin. I que també té relació amb Bulgàkov (1891-1940), per això de metge i escriptor, i molt crític amb la seua societat. Ni idea, jo no arribe a tant, sí que puc dir que m’ha agradat.

Tots els contes estan protagonitzats per persones que podríem anomenar normals o anònimes, “ocells domèstics” segons Óssipov. El primer conte es titula Moscou-Petrozavodsk, i és el relat d’un viatge en tren d’un metge que viatja a un congrés mèdic, i que coincideix en el compartiment amb dos homes que semblen contrabandistes. El segon conte —La gitana— és molt dinàmic, sembla una road-movie, i mostra un treball d’un metge rus que per a guanyar-se un sobresou acompanya malalts als Estats Units. El tercer conte —Peces en un pla— és la història de Matvei Ivanov, un jove rus que s’ha canviat el cognom i ha emigrat als Estats Units. Té un caràcter difícil, esquerp. Un conegut de la seua família, també rus emigrat, li recomana que espavile:

“Gasta una mena de deixadesa, d’indefinició. Aquí no es pot anar d’aquest pal. És necessari implicar-se en la societat. Fer-se opinions, defensar-les. La democràcia és terrible, però no s’ha inventat res de millor. La reforma del sistema sanitari, per exemple. ¿Què en pot dir, el Matvei?

Separa els braços.

—Estic sa. No conec la sanitat d’aquí.”

Ivanov participa en un torneu d’escacs per a aficionats, per a guanyar un poc de diners. Els escacs, un joc ben literari, amb fortes connotacions vitals, quasi un tòpic. Descobrirem que sobretot viu ressentit amb el seu pare, per una història que es remunta a l’època de la repressió durant l’estalinisme. Ai, la memòria històrica.

El quart relat és el que dóna títol al llibre —El crit de l’ocell domèstic— i reconec que no l’he entés. Està tan sintetitzat que se m’escapa el sentit. És molt breu i me l’he llegit tres vegades. Sé que fa referència al contrast entre persones “normals” i persones decidides (ocells domèstics / ocells fers), però no arribe més enllà. De tota manera és tremendament suggestiu. A tall d’exemple:

“Tant a Moscou com a Petersburg o a província, la vida fa por. Diguem que, entre altres coses, fa por. No es pot escriure sobre segons què: l’assassinat d’innocents, joves i nens inclosos. L’experiència terrible, innecessària, d’haver patit la seva mort és amb nosaltres sempre; no la trauràs ni la dissiparàs cridant.

Però després vindrà el dia, i tornaran a ser-hi els ocells de tota llei —celestials, domèstics, fers, tots. Passi el que passi, el món no rebenta; va així.”

L’últim relat —Colònia minera Eternitat— és boníssim. Té el subtítol de Notes d’un director literari. Segons s’explica en aquesta edició va eixir publicat l’octubre de 2015 a la revista Znàmia. La història és la següent: a partir d’una llibreta que un pacient major i molt malalt perd (o abandona) en la consulta del metge coneixem la història d’un espai mític, la colònia minera Eternitat, molt al nord, un espai que ja no existeix. El pacient es diu Aleksandr Ivànovitx, i va treballar de director literari del teatre d’aquesta colònia, fins que la tancaren: “Jo també ho vaig entendre amb un cert retard. Eternitat ja no existeix. ¿Com pot ser? Mira, és.” La metàfora és transparent: Eternitat és l’antiga URSS, i el present és la Rússia corrupta i xovinista de Putin. El vell Ivànovitx, malalt, davant la mort, reflexiona serenament sobre la seua vida: “Bé que he tingut entreobert un trosset de món, el meu trosset. I l’hi vaig tenir força temps, si no em poso repelós. ¡I quines coses que he vist, quines coses!”.

Tal com diu Arnau Barios en l’epígraf: “Óssipov representa un bon grapat de virtuts de la millor prosa russa: els seus contes arrelen en una tradició que els nodreix de tensió crítica i d’exigència moral. Una multitud de referents i versos hi formigueja com en un hàbitat afí: és perquè Óssipov també pertany, com els seus protagonistes, a la tradició dels poemes de memòria, coneix aquell corpus compartit de la intel·liguèntsia i recita passatges llargs de Puixkin amb la seua veu fonda i agradable. Refusa, alhora, d’altres herències: escull la frase entretallada, incisiva, despresa, els girs orals; renuncia al sentimentalisme, que no als sentiments. [ … ] Ell ajuda, denuncia, compon. Implacable i bo.”

L’ocell domèstic és una metàfora bonica i molt encertada de la petitesa vital que sentim la majoria de nosaltres: podem o podríem volar però, pel que siga, preferim restar domèstics, i solem lamentar-ho en la nostra quotidianitat.

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic_2

LLIBRE. «Stepàntxikovo i els seus habitants», de Fiódor Dostoievski (1859), un llibre rar

Títol

A la vida sempre hi ha un primer Dostoievski i aquest n’ha sigut el meu.

Stepàntxikovo i els seus habitants és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski (1821-1881). Es va publicar el 1859, quan ja no era jove i havia passat per la presó a Sibèria, però tampoc havia publicat encara les seues obres més reconegudes com Crim i càstic, L’idiota, Els dimonis o Els germans Karamàzov.

L’argument és senzill: ens relata les vicissituds d’una família de terratinents, que conviuen amb un cercle íntim de convidats i de servents, al poble d’Stepàntxikovo, on destaca el personatge de Fomà Fomitx Opiskin, un gran manipulador de les situacions, gràcies a la seua verbositat i a la seua capacitat de fer xantatges emocionals.

No oblidem uns apunts típics: és una novel·la emmarcada dins del realisme rus del segle XIX, i on destaca l’anàlisi psicològica dels personatges.

A mi m’ha semblat una novel·la exagerada, tan excessiva que més que realista sembla una caricatura pel que té de deformació de la realitat. Però això canvia conforme vas llegint-la i vas familiaritzant-te amb els personatges. Tant et familiaritzes que resulta que la vida real està plena de personatges de Dostoievski, que tots tenim algun cunyat, veí, company de faena, conegut o fins i tot amic que perfectament podria estar a una novel·la com aquesta. La descripció dels caràcters, i sobretot de les seues accions i del que diuen, és un agulló per a mirar al nostre voltant amb un posat més existencialista i, si pot ser, escèptic, sense entrar a jutjar immediatament a tothom. Assumeixes que tots tenim la nostra càrrega de frustracions i de vanitats, i també les nostres fortaleses. No és una qüestió de bovarisme, tan sols es tracta de mirar i gaudir algunes vegades de l’espectacle de les diferents personalitats. Supose que sempre estem envoltats d’aquestes “persones literàries”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Los cosacos” de John Ure (1999), una aproximació històrica

Portada - John Ure - Los cosacosRESSENYA. John Ure:

“Los cosacos” (1999)

Barcelona, Editorial Ariel, 2002

205 pàgines, mapes, bibliografia, índex analític

Ressenya

Què és un cosac? Quines imatges ens vénen al cap en sentir aquesta paraula? Això és el que es pregunta el diplomàtic i escriptor anglés John Ure, i tracta de respondre-ho amb aquesta obra. No és un estudi voluminós, sinó més bé un assaig històric del poble cosac, des de les primeres referències al segle XV fins a la Perestroika i la caiguda de l’URSS a finals del segle XX.

L’obra comença amb una introducció molt literària i bella, amb la descripció de dos moments importants de la història dels cosacs. El primer al 1814, durant la parada militar dels vencedors de Napoleó Bonaparte a Londres, en la qual van participar els cosacs del tsar Alexandre I, i on van causar molta expectació i l’inici del mite romàntic de les virtuts cosaques a Occident. L’altre moment es va donar el 22 de gener de 1905, quan el tsar Nicolau II va ordenar a la l’exèrcit i a les forces cosaques carregar contra una multitud pacífica que estava manifestant-se a Sant Petersburg per a demanar millores laborals, en el que es coneix com “Diumenge sagnant”.

James McConnell, "Diumenge sagnant 1905" (1965)

James McConnell, “Diumenge sagnant 1905” (1965)

Admiració romàntica a Occident i un cert respecte, repulsió i temor a Orient. Aquesta és la visió clàssica del món cosac.

Els cosacs tradicionalment han sigut un poble guerrer. Cosac deriva de la paraula kirguís kazak que vol dir home lliure o aventurer. Eren un poble propi de terres de frontera, considerades a Occident com a llunyanes i inhòspites, i de vida molt dura. Ocupaven el sud de Rússia, la conca del riu Don, la part baixa del riu Dnièster (“cosacs zaporogos”), terres del Volga i el nord del Caucas (el riu Terk). La seua vinculació amb Rússia es va iniciar al segle XVI, amb el tsar Ivan IV Vasiliech, conegut com Ivan el Terrible (1530-1584), i des d’aleshores van tenir una vinculació especial amb els tsars russos com a forces armades i repressores d’elit, si bé van protagonitzar algunes rebel·lions que van posar en perill la mateixa Rússia.

Aquesta obra és un assaig breu, però repassa les fites principals de la història i l’evolució del poble cosac, encara que de quan en quan cau en tipismes i es tira de menys alguna explicació etnogràfica més detallada, en especial sobre el seu estil de vida i la seua estructura social.

També cal destacar l’anàlisi de les impressions que tenien els coetanis dels cosacs. En açò destaquen les visions angleses (així com les comparacions que fa dirigides a un públic anglosaxó) i sobretot de la literatura russa, entre d’altres: Aleksandr Puixkin o Pushkin (1799-1837), amb la novel·la La filla del capità sobre la revolta de Pugatxov; Nikolai Gogol (1809-1852), amb Taràs Bulba; Lev Tolstoi (1828-1910), amb Els cosacs; Borís Pasternak (1890-1960) en el principi de Doctor Givago; o Mikhaïl Xólokhov o Sholojov (1905-1984), amb El Don de plàcides aigües.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El tigre” de John Vaillant (2010), la crònica humana i animal de la remota Sibèria

Portada - VAILLANT - El tigreRESSENYA. John Vaillant:

“El tigre” (2010)

Subtítol: “Una historia real de venganza y supervivencia”

Barcelona, Editorial Debate, 2011

Fotografies, notes al final, bibliografia, 382 pàgines

Ressenya

“El tigre” es un relat de no-ficció amb algunes dosis de suspens, que relata la persecució i caça d’un tigre d’Amur (Panthera tigris altaica), el qual va devorar dos persones en desembre de 1997 al territori del Primorski o Primorje, a l’extrem més oriental de Rússia, a la vora del Pacífic nord.

Amb un argument tan senzill ens trobem amb una obra interessant, fàcil de llegir i que enganxa. També es repassa la història de la caiguda de l’antiga Unió Soviètica comunista i la creació d’una nova Rússia capitalista i oligàrquica, però sobretot ens endinsa en un territori geogràfic natural, salvatge i llunyà, a l’altra punta del món, amb pobles indígenes, xamans, russos perduts i buscadors d’una nova vida, exmilitars, caçadors furtius i uns funcionaris que volen salvar de l’extinció una de les espècies de tigres més amenaçades del món pel comerç il·legal d’animals. Així el llibre esdevé tot un compendi sobre la història i la situació actual del tigre d’Amur, però també de la gent que hi viu en aquell territori, el Primorski o Primorje, i de les diverses relacions del ser humà amb un medi natural tan poc agraït i feréstec.

Tigre d'Amur ("Panthera tigris altaica")

Tigre d’Amur (“Panthera tigris altaica”)

És un llibre recomanable per a lectors/es que els agraden les històries de suspens de vida i mort, i amb explicacions de la natura i un poc d’història, així com les històries exòtiques. Jo he gaudit molt amb les seus pàgines si bé algunes vegades m’ha semblat un poc desordenat i repetitiu.

Nota final: respecte el gènere de novel·la de no-ficció cal apuntar que és molt antic, ja que és un tipus de relat basat en fets verídics però amb elements estilístics propis de la narrativa. Molts autors antics es podrien incorporar en aquest gènere, si bé es considera que el seu inici oficial va ser la publicació de l’obra “A sang freda” de Truman Capote el 1966.

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El Imperio” de Ryszard Kapuscinski (1993), una crònica de l’URSS imperial i la seua desfeta

Portada - Kapuscinski - El ImperioRESSENYA. Ryszard Kapuscinski:

“El Imperio” (1993)

Barcelona, Editorial Anagrama, 2008

359 pàgines, castellà (original en polonès), bibliografia final i cites il·lustratives abans de cada capítol.

RESSENYA

Aquesta obra és un relat periodístic a mitjan camí entre l’assaig polític, social i històric i un llibre de viatges, i el seu centre d’interés és l’antiga URSS: les seues característiques, la seua caiguda, entre 1989 i 1991, i el futur d’aquest territori.

Esta dividida en tres parts:

1. Els primers contactes de l’autor amb l’URSS, allà pel 1939, quan era només un xiquet, i anys després, durant l’hivern de 1967, en un viatge amb el Transsiberià.

2. Els anys 1989, 1990 i 1991, quan l’autor viatja per un país en clara fallida, durant la caiguda de l’URSS, de l’Imperi. En esta part s’analitza amb relats personals fins a quin punt l’Imperi fou despersonalitzador, absolutista i ineficaç, i es perfilen els problemes del futur immediat, en especial el problema del nacionalisme basat en els fonamentalismes religiosos.

3. La tercera part és un recull d’opinions i reflexions, fruit de converses i lectures.

Ryszard Kapuściński (1932-2007), va ser un periodista, historiador, escriptor i assagista polonès. Va treballar com a corresponsal a l’estranger, i fou especialista en la descolonització i en el Tercer Món. La seua obra és extensa i variada, i on destaquen obres com L’Emperador, sobre el emperador de Etiòpia Haile Selassie, El Sha, sobre l’època del Sha Mohamed Reza Pahlevi de Iran, Un dia més amb vida, on narra la descolonització portuguesa d’Angola el 1975 i les seues conseqüències, o Viatges amb Herodot, un llibre de difícil classificació on fa un homenatge a la Història d’Herodot i als que viatgen preguntant-se com és el món i per què és com és, als que traspassen les fronteres físiques i mentals.

Es tracta d’una obra molt fàcil de llegir, molt atractiva i ben escrita. És un magnífic retrat de la grisor burocràtica comunista. Destaca l’explicació dels crims contra la humanitat de l’estalinisme. També és una exposició de les herències i dels problemes que el totalitarisme soviètic ha deixat a Rússia, i a tots els països que conformaven el que Kapuscinski anomena L’Imperi, l’últim imperi territorial que ha existit, l’antiga URSS.

ÍNDEX DE CITES

1. Sobre la importància dels símbols per a un poble sense Estat (Armènia). Pàgina 57

2. Tres plagues amenacen al món. Pàgina 266

3. METÀFORA DE LA HISTÒRIA DE L’URSS. Pàgina 327

4. La Perestroika. Pàgina 334

5. Herències de l’antiga URSS. Pàgines 344-346

6. Processos i problemes de la vida russa a partir de 1993. Pàgines 348-349

CITES

1. Sobre la importància dels símbols per a un poble sense Estat (Armènia). Pàgina 57

“Un pueblo desprovisto de Estado busca salvación en los símbolos. La preservación del símbolo cobra para él tanta importancia como la defensa de las fronteras. El culto al símbolo se convierte en el culto a la patria. Es un acto de patriotismo.”

2. Tres plagues amenacen al món. Pàgina 266

“Al mundo lo amenazan tres plagas, tres pestes.

La primera es la plaga del nacionalismo.

La segunda es la plaga del racismo.

Y la tercera es la plaga del fundamentalismo religioso.

Las tres tienen un mismo rasgo, un denominador común: la irracionalidad, una irracionalidad agresiva, todopoderosa, total. […]”

Continuar llegint: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La mare” de Maksim Gorki (1907)

Portada - GORKI - La madreRESSENYA. Maksim Gorki: “La madre” (1907)

Madrid, Editorial Edaf, S.A., 1997

394 pàgines, castellà, pròleg d’Andrés Sorel (pàgines 9-21)

RESSENYA

La mare” de Maksim Gorki és una d’eixes novel·les a les quals t’acostes amb veneració i una mica de por: “una obra mestra”, “una referència literària indispensable”, “un relat transcendental”… Però quan a un llibre així li lleves les idees preconcebudes, i tot el soroll de les opinions pedants, al final només queda un llibre i un lector.

Aquesta novel·la de Maksim Gorki, publicada el 1907, es considera una de les principals obres d’aquest autor rus i que va tenir major transcendència en el seu temps. S’ha considerat una novel·la política o propagandista, ja que va fer apologia de les idees més revolucionàries del moment (el socialisme i l’anarquisme), en un context d’autocràcia tsarista i poc després de la revolució fallida de 1905.

La novel·la narra la història d’una camperola rusa, Pelàgia, coneguda com “la mare”, que és analfabeta políticament però que gràcies al seu fill, Pavel, i els seus amics comença a descobrir les idees socialistes i el món dels revolucionaris russos que volen canviar l’ordre injust de la societat. Al principi Pelàgia rebutja qualsevol activitat política per por, però a poc a poc el personatge anirà evolucionant i al final “la mare” anirà compromentent-se amb la postura del seu fill i els seus companys, i es preocuparà per ells com si fos la mare de tots. En un determinat moment Pavel serà detingut per la policia tsarista, i a partir d’aquí la mare s’involucrarà en la lluita dels treballadors i contra la tirania, amb una actitud reverencial i quasi religiosa pel nou món que els revolucionaris volen construir. Pavel i els seus companys seran jutjats en un judici quasi teatral, del qual ja se sap el veredicte. L’al·legat de Pavel en aquest  judici és tot un manifest revolucionari i de futur. Seran declarats culpables i desterrats a Sibèria. El judici i la por a les represàlies no aparta a Pelàgia de la seua activitat política. Serà descoberta per la policia i colpejada. La novel·la acaba oberta, sense saber ben bé què passa amb la mare.

Ens trobem per tant davant d’una novel·la de descobriment, on acompanyem a una humil camperola russa en el seu procés d’implicació política davant les injustícies que pateix el seu poble. El fet de posar a una persona humil, poregosa i amb prejudicis, una dona major, com a protagonista permet a Maksim Gorki introduir-nos a poc a poc en el món dels que volen canviar el món, i fer que entenguem les seues raons des del punt de vista emocional a més del racional. És un exercici d’empatia i de compasió, de posar-se en el lloc de l’altre, de sentir com l’altre, de veure les coses des de la seua perspectiva. Per això, aquesta novel·la és considera propagandista i molt important dins de la novel·lística russa. La novel·lística russa del segle XIX i principis del XX fou molt rica i variada, i caracteritzada per criticar les institucions, la corrupció i les injustícies de l’autocràcia tsarista i per defensar un nova societat més justa, i per mostrar una certa manera idealitzada de ser del poble rus, una manera de ser basada en la força de la seua espiritualitat i en els seus lligams fraternals.

Maksim GorkiSobre l’autor: Maksim o Màxim Gorki, l’autor de “La mare”, i que es deia realment Alexéi Maximovich Pechkov (1868-1936), va ser un novel·lista, autor teatral i assagista rus, creador de l’anomenat realisme soviètic. Va nàixer el 1868, fill d’una família humil, a Nijni Nóvgorod (rebatejada com a Gorki en el seu honor i que va mantenir aquest nom entre 1932 i 1991). El seu nom literari, Gorki, significa en rus “amarg”. A poc a poc va anar fent-se conegut pels seus relats, i cap a finals del segle XIX va anar abandonant el romanticisme dels seus inicis i va començar a escriure influït pels problemes socials i compromés amb el moviment revolucionari. El 1907 va escriure La mare a Capri (Itàlia), on se n’havia anat per problemes de salut. El 1915 va tornar a Rússia, va recolzar la Revolució de 1917 i va ser membre actiu de les organitzacions literàries soviètiques. Després d’un altre interval de temps a Itàlia va tornar a Rússia el 1928 convidat per Stalin, qui volia recolzar-se en el seu prestigi, i on va viure, defenent el règim soviètic, fins la seua mort a Moscou el 1936.

Per acabar, malgrat ser una novel·la de lectura recomanable, crec que no és massa adequada per a joves, ja que és lenta en diversos moments i amb una narrativa que ha quedat antiga. A més a més per a entendre-la crec que cal tenir una certa idea del context històric i social del moment. En definitiva, em sembla que és una novel·la per a grans lectors i valents, amb ganes de superar i de gaudir l’encontre que sempre suposa un llibre i un lector, sense les pedanteries que altres puguen dir. Per a que no t’ho conten.

Aplicació didàctica

He seleccionat dos textos que crec que són molt adequats per a veure en classe, referents a la societat industrial.

1. El primer és sobre el paisatge d’una ciutat industrial i la gent que hi viu. En la majoria de llibres de text de Ciències Socials tenim textos literaris de Dickens sobre la industrialització i les seues conseqüències socials. Aquest de Gorki no ho desmereix en absolut, és un repàs magnífic i molt humà per a introduir-se en aquest tema.

2. El segon text és una apologia del socialisme que fa Pavel Pavlov, el fill de Pelàgia (la mare), en el discurs que pronuncia en el judici que li fan per haver participat en una manifestació. Encara que té un cert punt antic i desfasat és un bon resum de les idees que movien als revolucionaris durant l’època més cruenta de la revolució industrial. Val la pena, sobretot perquè no està tan desfasat.

CITES

1. DESCRIPCIÓ DEL PAISATGE INDUSTRIAL I DE LA GENT QUE HI VIU. Pàgines 27-30 (en valencià).

– Enllaç al text en pdf en valencià – Enllaç al text en pdf en castellà

“La sirena de la fàbrica llançava el seu clamor estrident, cada dia, a l’aire fumat i greu del raval obrer. I de les casetes grises eixien precipitadament, com a paneroles espantades, gents esquerpes, amb el cansament encara en els músculs. En l’aire fred de l’alba, anaven pels carrerons sense pavimentar cap a l’alta gàbia de pedra que, serena i indiferent, els esperava amb els seus innumerables ulls, quadrats i viscosos. Se sentia el xipolleig dels passos en el fang. Les exclamacions ronques de les veus dormides es trobaven unes amb altres: injúries grolleres esgarraven l’aire. Hi havia també altres sons: el soroll sord de les màquines, el xiulet del vapor. Ombrívoles i adustes, les altes xemeneies negres es perfilaven, dominant el barri com grosses columnes.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS de la Revolució Russa (1917)

PotemkinVÍDEOS DE LA REVOLUCIÓ RUSSA (1917)

Índex

  1. Resum de la Revolució Russa (1917-1941)  (6’ 02’’)
  2. 1/2 Història de la Revolució Russa  (8’ 46’’)
  3. 2/2 Història de la Revolució Russa  (5’ 50’’)
  4. Discurs de Lenin el 1919. Què és el poder soviètic?  (2’ 40’’)
  5. Diez días que conmovieron al mundo (1967)  (1 hora 16’ 36’’)
  6. El cuirassat Potemkin (1925), director Sergei M. Eisenstein, fragment de l’escala d’Odessa  (6’ 24’’)

1. Resum de la Revolució Russa (1917-1941)  (6’ 02’’)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Los jerarcas sovièticos. De Lenin a Gorbachov” de Carlos Taibo (1996)

RESSENYA. Carlos Taibo:

Los jerarcas sovièticos. De Lenin a Gorbachov (1996)

Madrid, Arcos Libros, 1996

96 pàgines, castellà, bibliografia.

RESSENYA

Carlos Taibo Arias (Madrid, 1956) és un escritor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid.

El recorregut personal i polític dels màxims dirigents soviètics és utilitzat en aquest llibre com a fil conductor per a explicar el que va ser l’URSS.

En les seues pàgines s’analitzen els esdeveniments de major relleu succeïts sota la direcció de Lenin, Stalin, Khrusxov, Brezhnev i Gorbatxov, des de 1917 fins 1991, alhora que se subratllen els principals problemes i interpretacions que les èpoques respectives han suscitat. Açò permet aproximar-nos a la història de la Unió Soviètica, des del punt de vista no massa ortodox durant l’existència d’aquest país, el del poder i el de les actuacions dels seus líders, òbviament cadascun d’ells amb el seu propi caràcter. Cal que recordem que aquest país era la llar del marxisme-leninisme i de la societat sense classes, cap on convergien les mirades dels comunistes de tot el món, i el país que liderà el bloc comunista durant la Guerra Freda, i que junt als Estats Units protagonitzà no poques tensions internacionals. Per això, estudiar l’URSS des del punt de vista personal dels seus líders ens dóna el valor afegit de centrar el focus d’atenció sobre els individus, en una societat on els valors defensats eren socials i comuns, no particulars ni personals.

És un text senzill i molt clar. Una bona introducció a la Història de l’URSS a partir dels seus líders. Cada jerarca s’analitza en dos parts: primer una explicació dels fets i després un apartat de problemes i interpretacions.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »