CINE. El cineclub del Pare Arques (Cocentaina)

L’institut on treballe enguany, el Pare Arques de Cocentaina, té un cineclub consolidat, amb molta solera. Solen fer una sessió cada dos setmanes, per la vesprada, i és completament voluntari per a alumnes, professors, famílies i qualsevol persona interessada. Les pel·lícules són subtitulades en versió original. Hi ha una pàgina de facebook per a estar informats.

Una cosa important és que els alumnes no tenen cap recompensa “acadèmica”, cap nota ni positiu ni punyetes. És una activitat que va qui vol i perquè vol. D’alguna manera es manté la idea que en la vida no tot ha d’estar mercantilitzat, no tot s’ha de basar en un sistema de recompenses o de beneficis immediats, com va defendre per exemple l’economista i antropòleg Karl Polanyi en La gran transformación (el típic i horrorós jo faig només si tu em dones). M’encanta.

El cineclub de l’IES Pare Arques el va iniciar el professor Josep Martínez, de Filosofia, que ara està a un institut de València. També és conegut pel seu pseudònim Joan Benesiu, autor de la premiada novel·la Gegants de gel. Actualment altres professors el continuen, i s’organitzen amb un grup de whatsapp ben entretingut. 

Aquest curs està fent-se un cicle de “Cine i Geografia”, però de tres pel·lícules dos no han seguit aquesta pauta. La primera va ser Pride, per a calfar motors, ambientada en la vaga minera de mitjans dels anys 80 del segle XX a Gran Bretanya, i és una meravellosa crítica a l’homofòbia i una defensa de la solidaritat. La segona va ser L’anglès que va pujar un tossal i va baixar una muntanya, aquesta sí que és un poquet més geogràfica, amb el guapet de Hugh Grant.

La tercera pel·lícula serà aquesta nit, dijous 8 de novembre, a les 20 h, però en compte de veure-la a l’institut la sessió es farà a les sales de cine de l’Altet, a Cocentaina, perquè encara està en cartell. Cada alumne ha de pagar la seua entrada. Es tracta de la pel·lícula El fotógrafo de Mauthausen, del 2018, dirigida per Mar Targarona i protagonitzada per Mario Casas. Està basada en l’experiència del fotògraf català Francesc Boix al camp de concentració de Mauthausen, de trista memòria per a tants exiliats republicans que després de la Guerra Civil van ser apressats pels nazis. Si no em falla la memòria Paul Preston en la seua biografia sobre Franco posa una cita terrible: quan Hitler va preguntar a Franco què havia de fer amb els espanyols exiliats que es trobava per Europa Franco li va respondre que “los españoles están en España”. De colp, tots aquests republicans espanyols van esdevindre apàtrides, ningú els reconeixia, eren prescindibles. Francesc Boix va estar del 1941 al 1945 al camp de Mauthausen, va sobreviure, va salvar nombroses fotografies que mostraven la vida del camp, i va ser l’únic espanyol (català) que va ser testimoni en els judicis de Nuremberg contra els crims nazis. Va morir pocs anys després, encara jove. 

No tot ha d’estar mercantilitzat. Ací teniu el tràiler:

Per si teniu ganes de més, també vull afegir un documental que m’ha semblat molt interessant, titulat Francesc Boix, un fotógrafo en el infierno:

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: