LLIBRE. «L’exili i el regne» d’Albert Camus (1957)

albert-camus-exili-regne-vergara-1967

A finals de juliol passat vaig veure la pel·lícula Lluny dels homes, basada en un relat d’Albert Camus titulat “L’hoste”. Em va agradar tant la pel·lícula que de seguida vaig voler llegir el relat. Resulta que es va publicar el 1957, al llibre L’exili i el regne, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. En català es va publicar el 1967 per Vergara i el 1991 per la Magrana. La traducció és de Joan Fuster i Josep Palacios. Com està descatalogat (faltaria més) el vaig trobar per 6,50 € a todocolección, amb l’enviament inclòs, i me’l vaig agenciar.

L’exili i el regne és una obra formada per sis relats diferents però units per una certa visió que es troba a cavall entre l’absurditat de la vida (l’exili) i eixa felicitat que intuïm que existeix (el regne), però que no acabem d’assolir. Tot molt camusià.

Dels relats m’ha cridat molt l’atenció el segon, que es titula “El renegat”, molt bèstia, sobre un missioner que va a un poble tremendament bàrbar, a les portes del desert, cercant la maldat i el dolor, per a d’alguna manera renàixer com a persona.

El tercer relat, “Els muts”, també m’ha agradat molt, i conta el fracàs d’una vaga i de com els treballadors tornen als seus llocs de treball, amb un humor de mil dimonis, i quan el patró vol confraternitzar com si no haguera passat res es troba amb el silenci del grup.

“L’hoste” és el relat breu que va inspirar la pel·lícula Lluny dels homes, i la veritat és que després de llegir-lo encara valore més la pel·lícula, per la capacitat del guionista i del director de agafar un fil argumental i donar-li tanta vida. Respecte als dos últims contes, “Jonàs o l’artista en el treball” i “La pedra que creix”, la veritat és me’ls he llegit mig dormint i pensant en altres coses. Crec que no m’han agradat massa, però no em feu cas.

Total, que ha estat una aventura cercar aquest Camus, aconseguir-lo, llegir-lo, comparar el relat esmentat adés amb la pel·lícula, i gaudir de tot el procés.

Com el cuc no para, ara tinc pendent El primer home. És la seua gran obra pòstuma, un tipus de llibre de memòries que tenen molt bona pinta. El carter me’l va portar ahir. De fet, fa unes setmanes vaig sentir parlar d’aquest llibre al programa dedicat a Albert Camus en Documentos RNE, on van llegir fragments molt bonics. També el vaig trobar citat a un article molt colpidor de Maria Bohigas, editora del Club Editor, sobre les diferències entre el foment de la lectura/cultura i el simple consumisme, i que es titula Descansar és de savis: Carta oberta a Joan Sala“. En aquest article apareix de gaidó una referència a aquesta obra:

“els mestres i els bibliotecaris amb qui n’he parlat són els primers de reclamar una formació que se’ls nega, i gràcies a la qual un fill d’analfabeta pot arribar a ser Albert Camus (llegiu El primer home).”

Ja veieu, la diversió continua.

Per si teniu ganes de més us recomane el documental Albert Camus, la tragèdia de la felicitat.

Albert Camus (1913-1960)

Albert Camus (1913-1960)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: