LLIBRE. «L’exili i el regne» d’Albert Camus (1957)

albert-camus-exili-regne-vergara-1967

A finals de juliol passat vaig veure la pel·lícula Lluny dels homes, basada en un relat d’Albert Camus titulat “L’hoste”. Em va agradar tant la pel·lícula que de seguida vaig voler llegir el relat. Resulta que es va publicar el 1957, al llibre L’exili i el regne, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. En català es va publicar el 1967 per Vergara i el 1991 per la Magrana. La traducció és de Joan Fuster i Josep Palacios. Com està descatalogat (faltaria més) el vaig trobar per 6,50 € a todocolección, amb l’enviament inclòs, i me’l vaig agenciar.

L’exili i el regne és una obra formada per sis relats diferents però units per una certa visió que es troba a cavall entre l’absurditat de la vida (l’exili) i eixa felicitat que intuïm que existeix (el regne), però que no acabem d’assolir. Tot molt camusià.

Dels relats m’ha cridat molt l’atenció el segon, que es titula “El renegat”, molt bèstia, sobre un missioner que va a un poble tremendament bàrbar, a les portes del desert, cercant la maldat i el dolor, per a d’alguna manera renàixer com a persona.

El tercer relat, “Els muts”, també m’ha agradat molt, i conta el fracàs d’una vaga i de com els treballadors tornen als seus llocs de treball, amb un humor de mil dimonis, i quan el patró vol confraternitzar com si no haguera passat res es troba amb el silenci del grup.

“L’hoste” és el relat breu que va inspirar la pel·lícula Lluny dels homes, i la veritat és que després de llegir-lo encara valore més la pel·lícula, per la capacitat del guionista i del director de agafar un fil argumental i donar-li tanta vida. Respecte als dos últims contes, “Jonàs o l’artista en el treball” i “La pedra que creix”, la veritat és me’ls he llegit mig dormint i pensant en altres coses. Crec que no m’han agradat massa, però no em feu cas.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

PEL·LÍCULA. «Lluny dels homes» (2014)

Lejos-de-los-hombres

Anit vaig veure Lluny dels homes, una pel·lícula ambientada en Algèria, en 1954. Està basada en un relat d’Albert Camus que es titula L’hoste.

Explica la història d’un professor rural d’origen espanyol, veterà de la Segona Guerra Mundial, que ha de portar a un presoner algerià a un poble per a que el jutgen, i així evitar una escalada de violència familiar. Però el recorregut no serà gens fàcil. És un western en tota regla.

Potser no és una pel·lícula per a alumnes, almenys no per a l’aula, però sí que la recomane per als que gaudim amb les bones històries, contades sense frenesí, i amb una fotografia bellíssima.

Tinc ganes de llegir-me el conte de Camus. Es troba dins d’un llibre de relats que es titula L’exili i el regne, publicat el 1957, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. No he trobat cap edició actual en català, però sí dos edicions antigues: una de 1991 de la Magrana i l’altra de 1967 de l’editorial Vergara, traduïda per Joan Fuster i Josep Palacios. Es pot trobar algun exemplar de segona mà a Uniliber (jo ja he encomanat el meu).

D’alguna manera, el desert enganxa.

Més informació:

DOCUMENTAL. “Albert Camus, la tragèdia de la felicitat” (1999)

Albert Camus (1913-1960)

Albert Camus (1913-1960)

 

Mirant altres coses he trobat per casualitat aquest documental sobre la vida i l’obra de l’escriptor francés Albert Camus. No el coneixia, l’he vist i m’ha agradat tant que he volgut compartir-lo.

Per què Camus? Només he llegit tres obres de Camus, però fa temps, gràcies a la lectura del seu drama Els justos, vaig comprendre la importància i les conseqüències d’eixa coneguda frase que diu que “el fi mai justifica els mitjans”. És a dir, que el dolor no serveix per a crear cap societat nova i feliç. Amb obres com aquestes Camus va qüestionar directament els mètodes del comunisme de l’antiga Unió Soviètica, i açò li va valdre el rebuig d’una bona part dels intel·lectuals del seu temps. Tal com es diu al documental: “rebutjava la legitimació del crim en nom d’una felicitat hipotètica”. Cal dir que Camus es trobava en l’esfera dels intel·lectuals comunistes francesos, en concret en el grup dels existencialistes, un estil literari que va crear una moda d’amargura vital entre els intel·lectuals francesos i afrancesats de la segona meitat del segle XX. Per aquesta honradesa intel·lectual i valentia personal Camus m’ha acompanyat cada vegada que m’he topat amb la intransigència a qualsevol discussió de barra de bar sobre teoria històrica o política. És útil.

Sobre el documental: aquest documental és de l’any 1999, està dirigit per Jean Daniel i Joël Calmettes i està coproduït per la televisió francesa. Té una durada meravellosa (menys d’una hora), i encara que està subtitulat es veu, se sent i es llig magníficament. És un documental que tracta de trencar el tòpic de la infelicitat, l’amargura i la desesperació d’Albert Camus com a un dels màxims escriptors existencialistes que era. Més que un escriptor sobre l’absurditat i l’amargura de la vida és un intel·lectual de la lucidesa, i que al llarg de la seua vida tracta de ser feliç. El documental explica molt bé els seus orígens de “pied noir”, a l’Algèria francesa i el seu compromís polític contra la injustícia i la misèria. Apareixen fragments d’algunes de les seues obres, com L’estrany (1942), La pesta (1947) o La caiguda (1956). Mostra parts de la seua difícil vida privada, detalla molt bé la discussió amb Sartre sobre el comunisme real, i acaba amb el seu fatal accident de cotxe. Per cert, va rebre el premi Nobel de literatura el 1957, amb només 44 anys, però això al capdavall tampoc és tan important per a la memòria d’un escriptor com Albert Camus.

Ací teniu el documental:

Algunes cites d’Albert Camus

“Va ser a Espanya on la meua generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, colpejat, que la força pot destruir l’ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »