LLIBRE. «L’exili i el regne» d’Albert Camus (1957)

albert-camus-exili-regne-vergara-1967

A finals de juliol passat vaig veure la pel·lícula Lluny dels homes, basada en un relat d’Albert Camus titulat “L’hoste”. Em va agradar tant la pel·lícula que de seguida vaig voler llegir el relat. Resulta que es va publicar el 1957, al llibre L’exili i el regne, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. En català es va publicar el 1967 per Vergara i el 1991 per la Magrana. La traducció és de Joan Fuster i Josep Palacios. Com està descatalogat (faltaria més) el vaig trobar per 6,50 € a todocolección, amb l’enviament inclòs, i me’l vaig agenciar.

L’exili i el regne és una obra formada per sis relats diferents però units per una certa visió que es troba a cavall entre l’absurditat de la vida (l’exili) i eixa felicitat que intuïm que existeix (el regne), però que no acabem d’assolir. Tot molt camusià.

Dels relats m’ha cridat molt l’atenció el segon, que es titula “El renegat”, molt bèstia, sobre un missioner que va a un poble tremendament bàrbar, a les portes del desert, cercant la maldat i el dolor, per a d’alguna manera renàixer com a persona.

El tercer relat, “Els muts”, també m’ha agradat molt, i conta el fracàs d’una vaga i de com els treballadors tornen als seus llocs de treball, amb un humor de mil dimonis, i quan el patró vol confraternitzar com si no haguera passat res es troba amb el silenci del grup.

“L’hoste” és el relat breu que va inspirar la pel·lícula Lluny dels homes, i la veritat és que després de llegir-lo encara valore més la pel·lícula, per la capacitat del guionista i del director de agafar un fil argumental i donar-li tanta vida. Respecte als dos últims contes, “Jonàs o l’artista en el treball” i “La pedra que creix”, la veritat és me’ls he llegit mig dormint i pensant en altres coses. Crec que no m’han agradat massa, però no em feu cas.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “Albert Camus, la tragèdia de la felicitat” (1999)

Albert Camus (1913-1960)

Albert Camus (1913-1960)

 

Mirant altres coses he trobat per casualitat aquest documental sobre la vida i l’obra de l’escriptor francés Albert Camus. No el coneixia, l’he vist i m’ha agradat tant que he volgut compartir-lo.

Per què Camus? Només he llegit tres obres de Camus, però fa temps, gràcies a la lectura del seu drama Els justos, vaig comprendre la importància i les conseqüències d’eixa coneguda frase que diu que “el fi mai justifica els mitjans”. És a dir, que el dolor no serveix per a crear cap societat nova i feliç. Amb obres com aquestes Camus va qüestionar directament els mètodes del comunisme de l’antiga Unió Soviètica, i açò li va valdre el rebuig d’una bona part dels intel·lectuals del seu temps. Tal com es diu al documental: “rebutjava la legitimació del crim en nom d’una felicitat hipotètica”. Cal dir que Camus es trobava en l’esfera dels intel·lectuals comunistes francesos, en concret en el grup dels existencialistes, un estil literari que va crear una moda d’amargura vital entre els intel·lectuals francesos i afrancesats de la segona meitat del segle XX. Per aquesta honradesa intel·lectual i valentia personal Camus m’ha acompanyat cada vegada que m’he topat amb la intransigència a qualsevol discussió de barra de bar sobre teoria històrica o política. És útil.

Sobre el documental: aquest documental és de l’any 1999, està dirigit per Jean Daniel i Joël Calmettes i està coproduït per la televisió francesa. Té una durada meravellosa (menys d’una hora), i encara que està subtitulat es veu, se sent i es llig magníficament. És un documental que tracta de trencar el tòpic de la infelicitat, l’amargura i la desesperació d’Albert Camus com a un dels màxims escriptors existencialistes que era. Més que un escriptor sobre l’absurditat i l’amargura de la vida és un intel·lectual de la lucidesa, i que al llarg de la seua vida tracta de ser feliç. El documental explica molt bé els seus orígens de “pied noir”, a l’Algèria francesa i el seu compromís polític contra la injustícia i la misèria. Apareixen fragments d’algunes de les seues obres, com L’estrany (1942), La pesta (1947) o La caiguda (1956). Mostra parts de la seua difícil vida privada, detalla molt bé la discussió amb Sartre sobre el comunisme real, i acaba amb el seu fatal accident de cotxe. Per cert, va rebre el premi Nobel de literatura el 1957, amb només 44 anys, però això al capdavall tampoc és tan important per a la memòria d’un escriptor com Albert Camus.

Ací teniu el documental:

Algunes cites d’Albert Camus

“Va ser a Espanya on la meua generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, colpejat, que la força pot destruir l’ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. Geologia: “Así se hizo el planeta Tierra”

primera foto Terra des de l'espaiDOCUMENTAL. Geologia

“Así se hizo el planeta Tierra”

Així es va fer el planeta Terra” és un documental que explica la història del planeta Terra des de la seua creació, fa uns 4500 milions d’anys, fins el present, des del punt de vista de la Geologia.

El documental sencer dura 90 minuts però aquest vídeo és un resum molt ben fet de només 25 minuts.

Després del documental he posat (1) una introducció, (2) un breu esquema dels diferents moments de la història de la Terra seguint el documental, (3) un qüestionari i (4) uns enllaços finals.

1. Consideracions inicials

Aplicació didàctica: és un documental molt recomanable per a 1r d’ESO, 2n, 3r, etc. Si bé cal preparar un poc els alumnes amb alguna introducció inicial. A fi de comptes segur que tenen curiositat pel món que els envolta, no? Curiositat “científica”?

Per què és útil aquest documental? Perquè respon a part de les preguntes bàsiques i transcendentals que totes les cultures humanes s’han fet des de sempre sobre el món. En la tradició judeocristiana, per exemple, la creació es narra al llibre del Gènesi i és un fet diví. Així, podem trobar que una col·lectivitat determinada al no tenir respostes a unes preguntes sobre la seua realitat pot passar i passa que en molts llocs accepte causes il·lusòries, mítiques, o màgiques, que poden aplegar a assumir-se com a veritats.

Per contra la ciència busca respostes, contínuament, gràcies a la seua curiositat metòdica, i si no troba aquestes respostes les continua buscant, i pot arribar a acceptar les veritats més plausibles, però no se les inventa deliberadament.

Aquesta és la diferència més important entre el coneixement mític i el coneixement científic, que el primer és dogmàtic i il·lusori, i el científic és canviant i ha de ser fonamentat amb proves.

Com el Gènesi, aquest documental ens explica l’origen i l’evolució de la Terra, però sobre la base de les evidències científiques, i la veritat és que és un relat apassionant.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “Cap a terres salvatges”, de Jon Krakauer, aire lliure a manta

Hacia rutas salvajes - Zeta EdicionesLLIBRE i PEL·LÍCULA. Jon Krakauer:

“Cap a terres salvatges” (1996)

Título original: Into the Wild

Edicions actuals

  • Zeta Bolsillo, Barcelona, 2009
  • 288 pàgines, en castellà

Edició antiga que jo he llegit:

  • Ediciones B, Punto de Lectura, 2001, 413 pàgines

Llibre complet en pdf

Ressenya

Argument, segons l’editorial Símbol:

“L’abril de 1992, un jove de 24 anys d’una família benestant va arribar fent autostop fins a Alaska i, caminant, es va endinsar sol cap al bosc, al nord del Mont McKinley. Es deia Chris McCandless. Havia donat tots els seus estalvis, abandonat el seu cotxe i gairebé tot el que tenia. Havia cremat els diners que portava a la butxaca i havia decidit començar una nova vida. Quatre mesos més tard, el seu cos fou trobat per un caçador d’ants.”

Autor: Jon Krakauer (Estats Units, 1954) , és alpinista, periodista i escriptor. És autor, entre altres, de La febre del cim (sobre una tràgica escalada a l’Everest el 1996; en castellà Mal de altura), i Els somnis de l’Eiger.

 jon-krakauer-cap-a-terres-salvatgesNotes personals

Vull ser breu.

Aquest és un llibre que agradarà moltíssim als/a les inconformistes. Cap a terres salvatges és un d’eixos llibres que es devoren, que no pots deixar de llegir, que malgrat saber el final (McCandless mor de fam i a soles) vols saber el com i el per què de la seua opció vital. La història alimenta eixe malestar sord que tota persona jove amb inquietuds té sobre el món que l’envolta, ple de misèries i d’abjeccions, però també amb bellesa i bondat.

L’aventura de Chris McCandless, finalment tràgica, és allò que molts hem somiat però que quasi ningú fa: enviar a fer punyetes el món i cercar la felicitat ben lluny de la hipocresia i la banalitat de la majoria de les relacions socials. És un somni de joves, quan tens eixa edat que no saps si fugir de tot o si quedar-te i fundar una família. Chris se’n va anar. La gran majoria ens quedem.

Al llibre trobarem un recorregut per la vida de Chris, especialment durant els seus dos últims anys. Veurem per què la natura té tanta fascinació en l’esperit nord-americà (“la frontera”, “go west”, etc.) Però sobretot descobrirem eixa passió per la recerca de la vida autèntica que tota persona té o ha tingut en algun moment de la seua vida, abans de convertir-se en un autòmat de costums fixes i amb el cervell eixut. També trobarem referències a obres d’autors inconformistes com Henry Thoreau, Tolstoi, Jack London, etc.

No vull enrotllar-me més.

Una última cosa: la pel·lícula està a l’altura del llibre, si bé crec que el llibre s’assaboreix millor, molt millor.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La metamorfosi” de Franz Kafka (1915), una aproximació

portada - kafka - metamorfosiRESSENYA

Franz Kafka: “La metamorfosi” (1915)

  • Edicions Bromera, Alzira, 1990, 136 pàgines
  • Col·lecció “A la lluna de València”, núm. 10, enllaç
  • Traducció, introducció i notes: Heike van Lawick i Enric Sòria
  • Títol original: “Die Verwandlung” (1915)

Índex

  1. Introducció
  2. Argument
  3. Kafka
  4. El llenguatge de Kafka
  5. Interpretacions
  6. Sensacions personals després d’haver llegit “La metamorfosi”
  7. Cites
  8. Documental: “Qui era Kafka?”

1. Introducció

Llegir “La metamorfosi” és un plaer alimentari per al cervell, i una prova de superació personal davant una obra tan clàssica, tan monumental i alhora tan estereotipada i potser desconeguda. És una obra que apareix en tots els llistats de recomanacions de lectures, i és tan famosa que fa por i un poc de mandra llegir-la. Però val la pena.

Només vull posar algunes notes.

Per a un coneixement molt més detallat us recomane veure les entrades sobre Kafka i la “La metamorfosi” al blog la serp blanca del professor Enric Iborra.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »