LLIBRE. “Cándido o el optimismo” de Voltaire (1759), una lectura

RESSENYA. Voltaire:

“Cándido o el optimismo” (1759)

• Madrid, Unidad Editorial, S.A., 1999
• 96 pàgines, en castellà, pròleg de Miguel Sánchez-Ostiz

• Edició recent en castellà: Alianza Editorial
• Edicions recents en català: Editorial Laertes i Editorial Proa

–

Ressenya

“Càndid o l’optimisme” és un conte filosòfic de Voltaire, publicat per primera volta el 1759 i que es va fer molt popular per la crítica que fa en general de la societat del segle XVIII i en concret dels pensadors optimistes de la Il·lustració.

Segons l’editorial Laertes:

“Càndid o l’optimisme és un conte filosòfic, publicat l’any 1759, que reflecteix el conservadorisme de la noblesa i les injustícies socials de la seva època. A partir de les idees del filòsof alemany Leibniz, que considerava que aquest món, en tant que volgut per Déu, era «el millor dels mons possibles», Voltaire va mostrar, amb una fina ironia, el contrast entre les idees optimistes que exposava el personatge Pangloss i les situacions reals que es van trobant la resta de personatges.

Càndid o l’optimisme va ser el pretext que va utilitzar Voltaire per denunciar, entre altres qüestions, la manca d’heroisme de les guerres; l’arbitrarietat de les religions —catòlica, protestant, jueva i musulmana—, enfront d’una religió natural sense repressions de cap mena; la fastuositat de les monarquies europees davant de la senzillesa del rei d’Eldorado; els escriptors, els crítics i els editors, amb qui tenia discussions i litigis, i que va descriure com una colla d’ignorants. Voltaire va finalitzar la seva llaminadura literària situant els seus personatges en un espai tranquil, convençuts que l’única manera d’aconseguir la felicitat era treballar a l’hort i «no escalfar-se el cap». L’obra va ser tot un escàndol per als sectors conservadors i religiosos de la seva època.”

Argument: Càndid és un jove d’un principat de Westfàlia, a l’actual Alemanya, que creix al castell del baró, junt a la filla d’aquest, Cunegunda, i amb el mestre filòsof Pangloss, qui l’ensenya que tot és correcte, està bé i és perfecte al món. Prompte el desterren per enamorar-se de Cunegunda i li passaran les més diverses aventures: en l’exèrcit búlgar quasi el maten, a Lisboa l’assoten a un auto de fe, troba a Cunegunda i assassina a un jueu i un inquisidor. Fugen a Cadis, des d’on s’embarcaran cap a Buenos Aires, amb el criat Cacambo. Allà haurà de continuar fugint i aplegarà a una reducció (un tipus d’hisenda rural) dels jesuïtes a Paraguai. Matarà al germà de Cunegunda i fugirà de nou a la selva, on perdut aplegarà a Eldorado, un lloc idíl·lic, però ell voldrà tornar amb la seua estimada. Aplegarà a Surinam i s’embarcarà cap a Bordeus, mentre Cacambo va a rescatar a Cunegunda a Buenos Aires. Càndid, mentrestant recorrerà França, coneixerà moltes persones, fins que cansat acut a una cita que té a Venècia. Enllà finalment trobarà a Cacambo i aquest el portarà a Constantinoble, on es troba Cunegunda, la qual està molt lletja. Amb els últims diners d’Eldorado comprarà una caseta de camp i viuran tots plegats de l’hort, deixant per fi de banda la filosofia del mestre Pangloss.

Un fum d’aventures de la mà d’un personatge innocent i, tal com diu el seu nom, càndid.

– Opinió personal: Càndid és un clàssic i té la virtut que es llig en una vesprada tranquil·la. Per a ser clàssic és molt dinàmic i els capítols són curts. Les aventures són extravagants, insòlites i interessants. Per a mi el llenguatge ha mantingut la joventut, i els discursos filosòfics no es fan pesats.

Considere que és una petita gran obra, amb la qual no aplegues a l’èxtasi, però que és amable de llegir. Recomanable per a joves i majors, i bona com a introducció de lectures filosòfiques i moralitzadores de l’època de la Il·lustració.

–

Voltaire, pintat per Nicolas de Largillière, el 1718

Sobre l’autor

François Marie Arouet (París, 1694-1778), conegut com Voltaire, va ser un escriptor i filòsof francés de l’època de la Il·lustració. Va rebre formació clàssica al col·legi del jesuïtes, no obstant això va ser introduït pel seu padrí, l’abat de Châteauneuf, en la Societat del Temple, on es reunien vividors i llibertins, i on va adquirir un gust per allò mundà que no l’abandonà mai. Després d’haver sofert dos voltes l’exili en províncies pels seus escrits satírics contra el poeta La Motte i contra el Regent, va redactar de nou un epigrama contra aquest últim que li va costar l’empresonament d’onze mesos a la Bastilla. Acomplida la condemna, va adoptar el pseudònim de Voltaire, i va obtenir els seus primers èxits amb Edip (Oedipe, 1718) i La Lliga (La Ligue, 1723), què li obrin les portes dels cercles mundans on triomfa (salons i castells). Gràcies a això aconsegueix diverses pensions.

Una altra disputa el va obligar a refugiar-se a Anglaterra (1726), on no només s’impregna de les ideologies i llibertats angleses, sinó que també publica el poema èpic La Henriada, l’heroi del qual és Enric IV. Torna a París el 1728 i el 1734 edita les Cartes filosòfiques, en les quals narra les impressions del seu viatge per Anglaterra.

Voltaire s’instal·la al castell de Mme. Du Châtelet. Treballa durant deu anys i publica El segle de Lluís XIV, les tragèdies La mort de Cèsar (1735), Alcira (1736), El fill pròdig (1736), Zulima (1740), i Mahoma (1741); així com la sàtira El mundà (1736), el Discurs sobre l’home (1738-1740) i diversos tractats sobre física, química i astronomia.

Torna a la cort de la mà de Mme. de Pompadour i entra a l’Acadèmia. Allà s’avorreix prompte i escriu Zadig (1747), les seues desventures com a cortesà. L’autoritat torna a perseguir els seus escrits, i accepta la invitació del rei Fredreric II de Prússia. A partir d’ara és quan la seua producció se centra en el conte filosòfic.

Bust de Voltaire, per Jean-Antoine Houdon, el 1778

L’experiència prussiana i l’arrest sofert a Frankfurt del Main quan tornava cap a França, li van fer conèixer de primera mà el despotisme il·lustrat (“Tot per al poble, però sense el poble”). S’instal·la a Ginebra a una propietat que s’anomena Les Délices (1755-1760), i on publicarà el Poema sobre el desastre de Lisboa i l’Assaig sobre els costums. També composarà Càndid o l’optimisme (1759), obra mestra del conte filosòfic, i es comprometrà definitivament amb l’Enciclopèdia. Llançarà contínues sàtires i pamflets contra els enemics dels filòsofs. Per això es vorà obligat a instal·lar-se a Ferney, on romandrà fins quasi el final dels seus dies. A Ferney escriurà prop de sis mil cartes, i publicarà els contes Jeannot et Colin, L’ingenu i La princesa de Babilònia i el Diccionari filosòfic (1764). Morirà a París el 30 de maig de 1778.

El seu pensament ofereix nombrosos aspectes positius, com la seua fe en el progrés i el seu sincer amor a la humanitat que protesta contra el despotisme, la guerra, la intolerància i la tortura. Sobretot serà un autor popular gràcies a l’ús de diversos recursos com la ironia, paradoxes, antinòmies i jocs hiperbòlics, com a mitjans que Voltaire va utilitzar per a explicar i difondre les seues idees.

–

Aplicació didàctica

– Lectura: conte filosòfic de la Il·lustració. Breu, senzill i entretingut.

– Context històric: el despotisme il·lustrat, l’optimisme del segle de les llums, literatura de viatges meravellosos i la visió de les reduccions jesuïtes del Paraguai com a illes de la utopia social.

–

Índex de cites

1. L’optimisme del professor Pangloss

2. La pedanteria d’un literat savi

–

Cites

1. L’optimisme del professor Pangloss, pàgina 11

“Pangloss enseñaba la metafisicoteologo-cosmolonigología. Probaba admirablemente que no existe efecto sin causa y que en este maravilloso mundo el más bello de los castillos era el del señor barón, y la señora, la mejor baronesa entre mil.

“Está demostrado –decía- que las cosas no pueden suceder de otro modo; porque estando todo hecho para un fin, todo lleva necesariamente hacia el fin mejor. Notad bien que las narices han sido hechas para llevar las gafas; luego, usamos gafas. Las piernas están visiblemente instituidas para ser calzadas y por eso llevamos calzas. Las piedras se han formado para ser talladas y para hacer castillos; monseñor posee un bellísimo castillo; es perfectamente lógico que el mejor barón de la provincia esté magníficamente alojado; por último, los cerdos han sido hechos para ser comidos, y, en consecuencia, comemos cochinillo durante todo el año, para terminar, aquellos que dijeron que todo está bien, se equivocaron; debían haber dicho que todo es perfecto.”

–

2. La pedanteria d’un literat savi, pàgina 66

“Sentábase a la mesa un hombre sabio y de muy buen gusto que apoyaba lo que decía la marquesa. Se habló de tragedias y la señora preguntó cómo era posible que algunas tragedias que se representaban con éxito no se pudieran leer. El hombre de fino gusto explicó cómo una pieza podía ser muy mala y tener éxito. Probó en pocas palabras que no bastaba incluir situaciones que se encuentran en las novelas y que siempre seducen a los espectadores, sino que hace falta ser original sin caer en la extravagancia, a menudo sublime y siempre natural; conocer el corazón humano y hacerle hablar; ser gran poeta sin que jamás personaje alguno de la pieza parezca poeta; saber perfectamente la lengua y hablarla con pureza, con armonía, sin que jamás el ritmo altere el sentido. Aquel que no observe todas estas reglas, concluyó, podrá llegar a realizar una o dos tragedias aplaudidas en el teatro, pero nunca podrá contarse entre el número de escritores notables. Son pocas las tragedias que merecen la pena: unas son idilios en diálogos bien escritos y mejor rimados; otras, razonamientos políticos que adormecen; algunas son sueños de energúmenos en bárbaro estilo, razonamientos interrumpidos, largos apóstrofes a los dioses porque no se sabe hablar a los hombres: máximas falsas y tópicos ampulosos.

Cándido escuchó atentamente y se formó muy buen concepto del orador. Como la marquesa lo había situado a su lado, se aproximó a su oído y le preguntó quién era aquel hombre que hablaba tan bien.

—Es un sabio –le contestó la dama– que el abate me trae algunas veces a cenar. Sabe mucho de tragedias y libros y ha escrito una tragedia silbada y un libro, del cual sólo se ha vendido un ejemplar, que me ha dedicado.”

–

Periple de Càndid

(Polseu sobre els mapes per a fer-los més grans)

–

–