Arqueologia de la violència

Tierra arrasada de l’arqueòleg Alfredo González Ruibal no és llibre d’història bèl·lica, més bé és una explicació i interpretació de les restes materials que deixa de la violència i la destrucció humana al llarg de la història. Per tant no trobarem un relat de les diverses guerres i catàstrofes humanitàries, sinó la seua petjada en el territori, el que resta i que es pot estudiar des de l’arqueologia. Com un assaig divulgatiu sobre l’arqueologia de la violència.

Vaig saber d’aquest llibre per Twitter, perquè el seu autor té un compte que m’agrada molt que es diu @guerraenlauni i que fa publicacions molt curioses i educatives (no tot són crits i postureig en les xarxes socials). El vaig demanar a la biblioteca pública i quan m’havia oblidat d’ell em van avisar que havia aplegat. Havia de llegir-lo, noblesse oblige. 

L’obra s’estructura en deu capítols, que van des del Paleolític fins al present. Fa un recorregut de l’evolució de les societats cap a una major complexitat, cosa que fa que la violència i la guerra va dotant-se de més significats simbòlics, i va fent-se més organitzada i augmenta la seua capacitat de devastació. Hi ha moments que el llibre és un seguit de descripcions de morts, ossos i cendres, com un informe arqueològic exhaustiu i avorrit. Eixa és la part pesada.

La part atractiva és la interpretació de les restes: el dolor de les persones que van patir la violència, els signes de tortura, la disposició dels ossos en fosses, les runes i les cendres, i sobretot els petits objectes de vida quotidiana que parlen de la vida però acompanyen la mort. Eixes explicacions i les fotografies que n’hi han no et deixen indiferent. En arqueologia no tot són números i descripcions àrides, el llibre té una part ètica evident, de compassió i d’empatia, perquè un mort sempre és un mort: “Enterrar a un hijo muerto es enterrar a un hijo muerto, en el Paleolítico de Sudán y en la Palestina del siglo XXI”.

En quatre-centes pàgines he marcat molts paràgrafs, massa. Més avall compartisc alguns fragments i unes quantes fotos. Sense ànim de ser exhaustiu diré que m’ha cridat molt l’atenció el simbolisme de la guerra a partir del Neolític i de l’Edat dels Metalls, les troballes de la desfeta romana de Teutoburg o els morts de la retirada napoleònica de Rússia, entre d’altres. Les últimes pàgines, l’apèndix amb les reflexions finals de l’autor, tanquen el llibre d’una manera bellíssima. 

En resum: m’ho he passat molt bé llegint un llibre que sovint m’ho ha fet passar molt malament. 

–

Més informació:

• Entrevista a l’autor en El Salto: Alfredo González Ruibal: “La arqueología puede contar lo que está prohibido contar”, 26-07-2023
• Fitxa del llibre en l’editorial Crítica: Tierra arrasada

–

Fragments (traducció meua):

1. Sobre la violència en l’Imperi Romà (pàgs. 147-148):

És difícil no tenir una imatge positiva de l’Imperi Romà. En la nostra imaginació, l’imperi és una vila amb mosaics que hem visitat, els ponts mil·lenaris, Pompeia, l’aqüeducte de Segòvia. I sens dubte ho és. Però també és alguna cosa més. Perquè l’Imperi Romà, com gairebé qualsevol imperi en la història, es va alçar sobre fosses comunes. No és cap secret: les pròpies fons de l’època descriuen fil per randa massacres de tot tipus, algunes de les quals van escandalitzar els propis romans. En una de les descripcions més sinceres de l’expansió imperial, l’historiador Publi Corneli Tàcit posa en paraules del cap caledoni Càlgac aquesta coneguda frase: “A la rapinya, l’assassinat i el robatori els anomenen amb el fals nom de governar, i on fan desolació, ho anomenen pau” (Agrícola, 30). L’arqueologia de l’expansió romana és l’arqueologia de la desolació: aldees destruïdes, paisatges arrasats i un rastre de cadàvers.

–

2. La retirada napoleònica de Rússia (pàg. 304):

Caminar mil quilòmetres amb els peus trencats i després altres mil; agonitzar de fam, suportar un fred insuportable, seguir caminant per una planura infinita; el mal de les ferides mal curades, l’angoixa de saber que s’acabaran gangrenant; seguir caminant, aplegar per fi a Vilnius i que Vilnius siga l’infern; que les ferides continuen sagnant i supurant pus, veure morir a tots els teus camarades, traure forces d’on ja no en queden; seguir caminant amb els peus trencats, seguir caminant sota la neu i sobre la neu; aplegar a Köningsberg per fi, pensar que el pitjor ja ha passat i adonar-se’n que no; que les ferides continuen supurant, l’amputació sense anestèsia, el dolor inaguantable dia i nit, la infecció que s’estén, el mal de panxa, les nàusees, les bossades; recordar Itàlia o Holanda o Westfàlia, recordar a ta mare, a la teua dona, i acabar en una fossa comuna amb altres cent cadàvers sota la terra gelada.

– 

3. Els “objectes” de la matança d’Srebrenica de 1995 (pàg. 394):

He dit que els objectes són proves forenses. Però reduir un objecte al seu estatus d’evidència és privar-lo del que vertaderament és: un tros d’humanitat. Ho conta un dels investigadors involucrats en la investigació de crims de guerra. Un home entra en la morgue on estan classificant despulles. Observa un jersei marró fosc dins d’una de les bosses de cadàvers. Es llança cap a ell plorant, l’abraça i crida: “És el meu germà!” Pot ser que per al forense el jersei fora una prova judicial, però per a l’home que va perdre el seu germà és l’encarnació d’un ésser estimat. 

–

4. Els ossos i els objectes (pàgs. 396 i 397):

Mai he entés la fascinació del públic pels ossos i esquelets. Com a arqueòleg, és la primera pregunta que em fan sempre que excave: si hem trobat restes humanes. “Què vos importa”, m’agradaria dir-los. Perquè els ossos, a qui no és antropòleg físic, metge o forense, no li diuen absolutament res, més enllà de constatar una cosa tan banal com la mort d’una persona. Em produeix rebuig l’obsessió amb els ossos perquè és simple morbo. Però també perquè els ossos ens redueixen a la nostra condició d’animals, ens despersonalitzen. Ens tornen a tots al mínim comú denominador de vertebrat. I això és el que vol qualsevol genocida. 

Enfront als ossos (entre els ossos) estan els objectes. El que ens diferencia a tu i a mi, però també ens fa iguals a tu i a mi: éssers humans. En les fosses de Ruanda apareixen objecte. Milions. I quan ixen de les fosses sembla que ens criden, ens exigeixen atenció, escoltar la seua història ara, ja no vam escoltar els crits dels seus propietaris quan estaven vius. Quan ens demanaven auxili. 

–

5. Objectius de l’excés de violència (pàg. 402):

Hauríem de preguntar-nos quins objectius persegueix l’excés de violència. En diversos casos està clar que el que busca és construir memòria: una pedagogia de terror. És el cas de l’Imperi Neoassiri o els Pobles Ancestrals. O Tell Brak en el Calcolític. O el feixisme en el segle XX. La diferència és que en les societats premodernes la violència es practica de forma teatral, ritual i pública, mentre que els segles XX i XXI el terror algunes voltes es practica com a espectacle (les execucions públiques de partisans o les de l’ISIS), però més sovint funciona de forma discreta, per la qual cosa s’intueix o se sap més que pel que es veu. (cas del terror estalinista o de les dictadures del Con Sud). 

–

6. L’arqueologia i l’ètica, i la compassió (pàg. 406):

Més enllà de les grans interpretacions sociològiques, l’arqueologia ens ofereix una visió íntima i quotidiana de la violència: la experiència dels soldats i els civils en el seu dia a dia. Què van menjar, on van dormir, de què van emmalaltir, com va ser la seua infantesa, de quina manera van morir. […]

Potser el més important de l’arqueologia, no obstant això, no tinga relació amb el coneixement. Potser el més important tinga relació amb l’ètica. Perquè l’arqueologia amplia la nostra responsabilitat cap als altres sense límits espacials ni temporals. L’amplia cap a persones que no coneixem i que malgrat això ens importen, o ens haurien d’importar, perquè són éssers humans, com nosaltres. I en el cas de víctimes de la violència, més que la majoria de nosaltres. Per a mi l’arqueologia és un exercici de compassió, que és una paraula bonica, perquè compassió significa “patir junts”. O millor encara, és una forma de simpatia, la paraula grega sobre la que es basa la llatina i que amplia el seu significat: patior en llatí és “patir”, “suportar”, però pascho en grec és a més “experimentar”, “sentir”, “emocionar-se”. L’arqueologia és, així doncs, una forma de sentir amb l’altre, aquell a qui mai hem conegut, de qui ens separen dècades, segles o mil·lenis. […] L’arqueologia de la violència ens acosta al passat molt més que qualsevol altra perquè no és menester fer cap traducció. Soterrar un fill mort és soterrar un fill mort. En el Paleolític de Sudan i en la Palestina del segle XXI. 

–

Algunes fotografies més: