LLIBRE. “Intrús en la pols” de William Faulkner, les paraules difícils

intruder in the dust - faulknerRESSENYA. William Faulkner:

“Intrús en la pols” (1948)

  • Barcelona, Edicions 62, 2002
  • 219 pàgines, en català
  • Títol original: “Intruder in the dust”
  • Edició en castellà, Editorial Alfaguara, enllaç
  • No he trobat cap edició catalana més recent.

Ressenya

Intrús en la pols” és una novel·la de 1948 de l’escriptor nord-americà William Faulkner (1897-1962), conegut per la dificultat dels seus textos, cosa que converteix la seua lectura en tot un repte. També es conegut per les agudes crítiques que va fer a la societat que li va tocar viure, i per situar la majoria de les seues obres en el comtat fictici de Yoknapatawpha.

D’aquesta novel·la es va realitzar una pel·lícula el 1949, dirigida per Clarence Brown i que es va titular en castellà “Han matado a un hombre blanco” (fitxa de la pel·lícula).

Argument: Lucas Beauchamp és un home negre vell que es veu embolicat en l’assassinat del fill de Vinson, un blanc. Lucas manté una actitud serena i ferma, gens submisa, i defensa la seua innocència. Això al sud racista dels Estats Units equival a un desafiament públic que ha de ser penat per la comunitat blanca. La tensió al poble augmenta i sobre el vell Lucas planeja l’amenaça d’un linxament públic.

Però les coses no són tan senzilles. Tanquen a Lucas en la presó, i encara que allí pot parlar amb el seu advocat només es confessarà amb el nebot adolescent d’aquest, i li explicarà que el mort no va morir per la seua pistola, un vell revòlver, i que l’única manera de saber-ho és comprovant el cadàver. El jove, acompanyat per un amic negre i per una vella desenterren per la nit el cos i veuen que no està Vinson, sinó Jake Montgomery, un comerciant de fusta. Deixen la tomba igual que estava i cerquen l’ajuda de l’advocat i del sheriff. Aquests dos finalment els creuen i pel matí tornen a cavar la tomba, amb l’ajuda del pare de Vinson i dels seus dos germans. Però la tomba està buida. Es posaran a cercar els dos cadàvers i tindran la sort de trobar-los: un estarà mig soterrat vora el riu i l’altre en les sorres movedisses. Una vegada comprovades les ferides dels cadàvers aconsegueixen demostrar que el vell Lucas no és culpable d’assassinat, i a més a més trobaran l’autèntic assassí de Vinson.

És aleshores quan la tensió baixa, i la gent que volia linxar a Lucas, i que esperava a la porta de la presó se’n va capbaixa i avergonyida pels seus prejudicis. Dos nens i una vella han salvat al vell Lucas. Per altra banda Lucas ha donat a tot el poble una lliçó de serena dignitat, al no mostrar la por i la submissió que s’esperava d’ell, un negre del comtat de Yoknapatawpha, al profund sud dels Estats Units.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS VALENCIÀ. L’assassinat de GUILLEM AGULLÓ (11-04-1993)

Guillem Agulló 20 anys - abril 2013Va ser un onze d’abril

Repetit, repetit, repetit i necessari.

Aquesta entrada és per a recordar la maleïda efemèride de l’assassinat del jove Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 – Montanejos, 1993).

Índex

1. Ressenya: “La mort de Guillem” de Jaume Fuster

2. Música: “No tingues por” del grup Obrint Pas

3. Més informació: enllaços a altres materials

4. Cites de l’obra “La mort de Guillem”

1. Ressenya

Jaume Fuster: “La mort de Guillem” (1996)

02 portada - fuster - la mort de guillem

Edicions 3i4, València, 1996, 192 pàgines

“La mort de Guillem” és una obra a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic. Està basada en els fets que envolten la mort de Guillem Agulló i Salvador, un jove de divuit anys de Burjassot, que va morir assassinat d’una ganivetada al cor la matinada de l’11 d’abril de 1993. El van matar quan estava passant les festes de Setmana Santa amb uns amics al poble de Montanejos (l’Alt Millars). Els autors eren un grup de neonazis de València, “els de Marxalenes”, reconeguts violents, els quals anaven buscant-lo amb premeditació per a donar-li una pallissa. La baralla es va escalfar, com totes, i la mà que empenyia el ganivet va fer la resta.

Guillem Agulló era un jove d’esquerres, pacifista i nacionalista valencià. Així de clar. Formava part dels Maulets i d’un grup antiracista anomenat SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), i encara que el mòbil del crim va ser clarament polític al final, en el judici, es va considerar que només va ser una baralla entre joves amb un desenllaç fatal.

Aquest cas va patir una forta campanya d’intoxicació informativa per part de la premsa conservadora, especialment la valenciana, amb el periòdic Las Provincias al capdavant. Guillem destorbava. Era (és) una víctima del nacionalisme espanyolista radical, centralitzador i uniformista, o siga el de sempre. Per als partits polítics majoritaris aquesta mort era una molèstia, una prova que la modèlica transició a la democràcia tenia unes escletxes ben grans i definides, i que hi havia grups radicals feixistes que no dubtaven en utilitzar la violència, que els llops estaven a l’aguait.

Aquest llibre es va publicar abans de la sentència del judici per l’assassinat de Guillem. Va ser ridícula: només sentenciava a Pedro Cuevas (“Pablo” a la novel·la), l’autor de la ganivetada, a catorze anys de presó al valorar el tribunal el seu “penediment espontani”, i deixava lliures a la resta del grup. Al final l’assassí només va estar quatre anys a la presó, i anys després es presentava a les eleccions municipals de Xiva amb un partit neonazi (i el penediment espontani?).

Per part dels poders públics va interessar deixar aquesta mort en una simple baralla entre borratxos. Però no se’n van eixir amb la seua: Guillem és recordat i homenatjat. Han passat vint anys, i continua sent recordat. Perquè encara que siga repetit, repetit i repetit, és necessari recordar-lo. Per a això està la Història, per a que no ens lleven les paraules.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RUMORS. Vídeo contra els rumors racistes i xenòfobs

RUMORS. Vídeo contra el rumors racistes i xenòfobs

Vídeo molt recomanable titulat “No te dejes enredar“. Són només dos minuts i mig.

Aquest vídeo forma part de la Campanya contra els rumors racistes i xenòfobs, dirigida per la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR) d’Euskadi, i ha sigut finançat per l’Ajuntament de Vitoria-Gasteiz. Aquests tipus de rumors estan basats en la ignorància, la inseguretat i la por, i han estat en l’origen i la base de nombroses tragèdies al llarg de la Història, amb molt de dolor (l’exemple fàcil: Auschwitz).

Més informació de la campanya: www.cear-euskadi.org/notedejesenredar

Per acabar, recomane veure un altre vídeo titulat “No entran“, de 2’40”, molt més dur i explícit que l’anterior, enllaç a youtube.

Imatge final: una vinyeta francesa per a somriure a costa d’algunes absurditats evidents.

rire-contre-le-racisme

LLIBRE. “El cavall verd” de Joaquín Borrell (1983), una novel·leta sobre l’expulsió dels moriscos

Sobre l’expulsió dels moriscos

Joaquin Borrell, El cavall verd, Picanya, Edicions del Bullent, 2004

159 pàgines, català, amb una introducció, edició original en castellà.

Enllaç a l’editorial

Segons l’editorial: “L’any 1609 Martí Vallalta, soldat llicenciat de les Índies, torna a la seua Marina natal. Aviat té l’ocasió de socórrer Ezme, una jove i misteriosa morisca de la vall de Laguar acusada de bruixeria. Mentre creix el seu amor, comencen els preparatius secrets d’un projecte de la monarquia hispànica, el qual amb arribada dels exèrcits d’Itàlia es posarà en marxa: l’expulsió dels moriscos del regne de València. Quinze mil homes, dones i xiquets, decidits a resistir-hi, s’apleguen a Laguar a les ordres de l’improvisat rei Mellini, moliner de Guadalest. Segons una vella profecia, allí un cavall verd, que els rebels identifiquen amb la muntanya de Pop, salvarà el seu poble dels enemics. S’alça el teló del moment més tràgic i decisiu de l’edat moderna valenciana.”

El seu autor és Joaquín Borrell (Benissa, 1956). Notari a València, es va estrenar al món literari amb la novel·la Caballo verde (1983). Ha publicat altres novel·les juvenils.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “El tren de la memoria” (2005) – Emigracions

 

Títol: El tren de la memoria

Any: 2005

Directores: Marta Arribas i Ana Pérez

País: Espanya

Durada: 1 hora i 25 minuts

– – –

INTRODUCCIÓ

La pel·lícula documental El tren de la memoria és un testimoni agredolç sobre la realitat de bona part dels més de dos milions d’espanyols que van haver d’emigrar, per a treballar a les fàbriques dels principals països industrials d’Europa, sobretot a Alemanya, França, Suïssa i els Països Baixos. L’època d’aquesta emigració fou principalment els anys seixanta del segle XX, quan a Espanya s’estaven aplicant els Plans d’Estabilització desenvolupats pels ministres tecnòcrates del règim franquista. Així el règim dictatorial aconseguia finançament, amb les divises estrangeres que enviaven els emigrants a les seues famílies, i també rebaixava el nivell de l’atur i de conflictivitat social. El règim guanyava per tots els costats amb aquest procés. Les víctimes, els emigrants espanyols.

Es tracta d’un documental molt sensible, molt humà. Pot pecar de semblar un poc lent. Però té una fotografia i un guió tan cuidats que es converteix en un document de gran bellesa visual i narrativa. Resulta especialment interessant la barreja d’entrevistes de protagonistes i de les imatges de l’època de l’emigració.

Aplicació didàctica

Principal aplicació didàctica: és un documental que analitza l’emigració espanyola a Europa als anys seixanta del segle XX, de la mà dels seus protagonistes.

Però també ens ajuda a entendre que Espanya ha sigut un país de gent pobra i d’emigrants (més de dos milions de persones!), així com ens permet reflexionar sobre el fet actual de les migracions a casa nostra, i l’actitud que tenim cap a aquestes persones. En definitiva, per a practicar l’empatia, posar-se en el lloc de l’altre, i ser millors persones.

Potser siga un documental recomanable per a estudiants de 2n de BAT, o inclús de 4t d’ESO, però que tinguen un cert interés en aquest tema. No crec que haja de ser un documental per a posar en classe, ni molt menys per a obligar a visualitzar-lo.

És tan bell i el que conta és tan impactant que considere que seria una decisió desafortunada el fet de posar-lo com un treball obligatori. Voluntaris, tots els que volgueu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »