DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “Nadie es neutral en un tren en marcha” de Howard Zinn (1994), les memòries d’un historiador combatiu

Howard Zinn (1922-2010)

Howard Zinn (1922-2010)

“Nunca en mis clases he ocultado mis ideas políticas, el odio que me inspira la guerra y el militarismo, la indignación que me produce la desigualdad por cuestiones de raza, mi fe en el socialismo democrático, en la distribución racional y justa de las riquezas del mundo”.

M’encanta la claredat. Aquesta afirmació, tan políticament i pedagògicament “incorrecta”, és una de les moltes semblants que es poden trobar en aquest llibre de memòries. Howard Zinn, l’autor, (1922-2010) va ser un historiador i politòleg nord-americà que va destacar pel seu compromís social. Va nàixer dins d’una família humil a Nova York, de jove va treballar en nombroses faenes manuals i va servir en un bombarder durant la II Guerra Mundial. Va arribar a professor de Ciències Socials passats els trenta anys i el primer lloc on va treballar va ser a una escola universitària per a negres a Atlanta, on va topar amb la segregació racial i l’educació tradicional. Posteriorment va ser professor a la Universitat de Boston. Va lluitar sempre a favor dels drets civils dels negres, de les dones i de les minories, contra les injustícies i les desigualtats, i es va oposar públicament a la guerra de Vietnam. Va defendre un activisme optimista, amb sentit de l’humor i fugint de dogmatismes. La seua obra més popular és A People’s History of the United States (1980), publicada també en castellà amb el títol La otra historia de los Estados Unidos (enllaç a l’editorial Hiru), on qüestionava la tradicional història del seu país, basada en un relat d’èxits cap a la llibertat, i denunciava les matances als indígenes, l’explotació social, les desigualtats i la cultura de la violència. La veritat és que va ser una persona fascinant.

 

portada_howard_zinn_nadie_neutral_tren_machaAquest llibre me’l va recomanar fa un temps Marc Ferri, un professor d’història amb qui vaig coincidir a Alzira. Em va dir que “Howard Zinn és el Noam Chomsky dels historiadors”. Vaja que sí, de fet Zinn i Chomsky van ser durant molts anys amics i companys de lluites.

Potser la frase més colpidora del llibre és el mateix títol: “Ningú és neutral en un tren en marxa”. M’agradaria recordar-la sempre. És una frase que l’autor deia als seus alumnes i que explica una idea molt senzilla: ningú, absolutament ningú, pot dir que és neutral (o objectiu), perquè proclamar-se neutral significa deixar-se portar pel corrent, acceptar les injustícies, ser un covard, o com a mínim un pusil·lànime. Aquesta frase sintetitza centenars de pàgines sobre el debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències socials, i en la vida.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “L’esperit del 45” de Ken Loach (2013)

l'esperit del 45 ken loach 2013

Un documental sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit.

He vist amb molt d’interés aquest documental dirigit per Ken Loach (Anglaterra, 1936). Durant una època de la meua vida va ser un dels meus directors de cine de referència, pel seu realisme crític i les seues temàtiques socials. Recorde l’impacte que em van produir pel·lícules com “Plouen pedres” (Raining Stones, 1993), “Terra i llibertat” (Land and Freedom, 1995) o “La cançó de Carla” (Carla’s Song, 1996). Malgrat això, la veritat és que mai m’ha acabat d’agradar del tot: l’he trobat sempre massa emfàtic i simplista.

De tota manera aquest documental té elements molt interessants. És un repàs a la història de la construcció i la destrucció de l’anomenat Welfare state, l’Estat del benestar, al Regne Unit.

Tal com diu Beatriz Gimeno, en un article publicat a Público, aquest documental “narra la victòria del partit laborista britànic comandat per Clement Attlee el 1945, i la manera en què aquest partit va aixecar el welfare britànic que després es va estendre per altres països europeus de la mà dels partits socialdemòcrates. El sistema que el socialisme democràtic va implantar a Europa després de les eleccions va perviure fins al seu desmantellament per Margaret Thatcher a partir dels anys 80. La idea amb què els laboristes van guanyar llavors les eleccions era simple: aconseguir per a tots els britànics, especialment per a la classe treballadora, una vida digna. Aquesta es basava en poques coses: ocupació, habitatge, sanitat, educació, accés a la cultura i al temps lliure. El programa incloïa la nacionalització de tots aquells sectors i activitats que són en realitat monopolis naturals: aigua, electricitat, gas, transport ferroviari, empreses estratègiques … Tots aquests sectors en els quals no és possible la competència i en els que l’eficiència i la igualtat en l’accés només es garanteix si la propietat d’aquests i la seva distribució és comuna, és a dir, pública.”

Resumint, sobre “L’esperit del 45”:

Elements positius: per a mi és un repàs molt bo a la situació del Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, a la victòria laborista amb Clement Attlee, a la construcció de l’Estat del benestar i les nacionalitzacions, a la seua destrucció amb els governs conservadors de Margaret Thatcher i les privatitzacions. Destaca la fotografia en blanc i negre i les imatges d’arxiu, així com els testimonis de persones anònimes. És molt bonica la crida final per a poder canviar les coses que no ens agraden, per a ser ciutadans i amos del nostre destí.

Elements negatius: per a mi és un documental llarg, 94 minuts en són massa per a posar-lo en classe, el ritme de vegades és lent, falten punts de vista sobre la crisi de l’Estat del benestar, el blanc i negre pot desengaxar a alguns alumnes, i sobretot, per a mi, és un poc simplista, i peca d’èmfasi i didactisme.

Saldo final: val la pena, com a mínim perquè és un discurs que sona estrany, tan diferent als discursos neoliberals que ens bombardegen tots els dies en la majoria de mitjans de comunicació (amb paraules com “competitivitat”, “mercat laboral flexible”, “austeritat”, “desregulació econòmica”, “privatitzacions”, etc). Ací és parla de solidaritat, de benestar per a tot el món, i de socialisme, el de veritat.

Almenys us recomane veure el tràiler:

Enllaços al documental

– El documental complet: http://www.teledocumentales.com/el-espiritu-del-45/

– A YouTube només he trobat en castellà 2/3 parts:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

logo_tour_2014_modena_city_ramblers

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

MCR_1998_RaccoltiRespecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Marx” de Werner Blumenberg, una biografia humana

marx-werner-blumenberg-biografias-salvatEdició que jo he llegit:

  • Werner Blumenberg: “Marx” (original de 1962)
  • Barcelona, Salvat Editores, 1984
  • Il·lustrat, 205 pàgines
  • Col·lecció “Grandes biografías”
  • Pròleg de Santos Juliá Díaz

Breument la biografia: Karl Marx va ser un filòsof, historiador, economista i polític alemany. Va nàixer a Trèveris l’any 1818. Va estudiar lleis a la Universitat de Berlín, i es va formar filosòficament en l’anomenada esquerra hegeliana. De Hegel va conservar el mètode dialèctic, però va rebutjar l’idealisme i l’actitud contemplativa de limitar-se a interpretar el món; ell el volia transformar. El 1848 va escriure el Manifest Comunista amb la col·laboració d’Engels. La seua crítica de l’economia clàssica es troba a la seua obra El Capital, publicat el 1867 el primer volum, on analitza les formes de producció capitalista, que segons Marx és l’última forma antagònica del procés de producció social després de l’esclavitud i el feudalisme. El segon i el tercer volum els va publicar el seu col·laborador Engels el 1885 i el 1894 respectivament, sobre la base dels seus manuscrits. Gran part de la seua vida va estar dedicada a l’activitat política pràctica i a l’organització del moviment obrer. El 1864 va participar en la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), més coneguda com la I Internacional. Marx va morir a Londres, on vivia desterrat, l’any 1883. Les seues idees van servir de fonament teòric i pràctic de nombrosos moviments i partits polítics de defensa dels treballadors d’arreu del món.

Sobre l’autor: Werner Blumenberg (1900-1965) va ser membre del Partit Socialdemòcrata Alemany. Va participar en l’oposició clandestina a Hitler. Després de la guerra va treballar per a l’Institut d’Història Social d’Amsterdam. Va publicar aquesta biografia el 1962, poc abans de morir, amb un plantejament cap a Marx més personal i humà que polític o intel·lectual. Aquesta obra es pot englobar dins dels intents d’alguns socialistes de rescatar el marxisme del cos teòric profundament dogmàtic que fonamentava el totalitarisme soviètic (el marxisme-leninisme). La seua intenció és mostrar un “humanisme marxista”, més d’acord amb el socialisme de rostre humà que alguns socialistes marxistes volien presentar durant els anys fortament bipolars de la Guerra Freda (1945-1989).

Llegir aquesta biografia permet adonar-nos-en que Karl Marx és un gran desconegut. Tots hem sentit parlar del marxisme, fins i tot hem estudiat per damunt les seues teories, però al capdavall només repetim coses repetides, conceptes mastegats. És sobretot una biografia que ens mostra el vessant humà i més personal de Marx, i ens permet aproximar-nos a la seua figura i al moment en què va viure evitant un poc la forta càrrega interpretativa posterior. M’ha agradat especialment l’anàlisi de l’evolució del seu pensament, ja que els conceptes teòrics que va desenvolupar i que formen part dels “dogmes marxistes” tenen el seu origen i el seu per què. Alguns d’aquests conceptes, relativament coneguts, són per exemple: materialisme històric, lluita de classes, relacions de producció, plusvàlua, revolució permanent, dictadura del proletariat, infraestructura-superestructura, acumulació i concentració del capital, etc. Cal dir que Marx no era marxista, era un pensador, i encara que tenia el seu geni, i el seu ego, era molt escrupulós amb la informació que utilitzava i les teories que presentava. El seu edifici teòric era producte de les seues investigacions, no d’uns dogmes aplicats a priori com posteriorment van fer tants marxistes. Aquesta biografia, per tant, serveix per a ubicar-nos un poc en el moment que va viure Marx, per a conéixer la seua vida personal, la seua actuació política i l’origen de les seues idees. Es llig molt fàcilment. A mi m’ha agradat molt.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »