DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “Nadie es neutral en un tren en marcha” de Howard Zinn (1994), les memòries d’un historiador combatiu

Howard Zinn (1922-2010)

Howard Zinn (1922-2010)

“Nunca en mis clases he ocultado mis ideas políticas, el odio que me inspira la guerra y el militarismo, la indignación que me produce la desigualdad por cuestiones de raza, mi fe en el socialismo democrático, en la distribución racional y justa de las riquezas del mundo”.

M’encanta la claredat. Aquesta afirmació, tan políticament i pedagògicament “incorrecta”, és una de les moltes semblants que es poden trobar en aquest llibre de memòries. Howard Zinn, l’autor, (1922-2010) va ser un historiador i politòleg nord-americà que va destacar pel seu compromís social. Va nàixer dins d’una família humil a Nova York, de jove va treballar en nombroses faenes manuals i va servir en un bombarder durant la II Guerra Mundial. Va arribar a professor de Ciències Socials passats els trenta anys i el primer lloc on va treballar va ser a una escola universitària per a negres a Atlanta, on va topar amb la segregació racial i l’educació tradicional. Posteriorment va ser professor a la Universitat de Boston. Va lluitar sempre a favor dels drets civils dels negres, de les dones i de les minories, contra les injustícies i les desigualtats, i es va oposar públicament a la guerra de Vietnam. Va defendre un activisme optimista, amb sentit de l’humor i fugint de dogmatismes. La seua obra més popular és A People’s History of the United States (1980), publicada també en castellà amb el títol La otra historia de los Estados Unidos (enllaç a l’editorial Hiru), on qüestionava la tradicional història del seu país, basada en un relat d’èxits cap a la llibertat, i denunciava les matances als indígenes, l’explotació social, les desigualtats i la cultura de la violència. La veritat és que va ser una persona fascinant.

 

portada_howard_zinn_nadie_neutral_tren_machaAquest llibre me’l va recomanar fa un temps Marc Ferri, un professor d’història amb qui vaig coincidir a Alzira. Em va dir que “Howard Zinn és el Noam Chomsky dels historiadors”. Vaja que sí, de fet Zinn i Chomsky van ser durant molts anys amics i companys de lluites.

Potser la frase més colpidora del llibre és el mateix títol: “Ningú és neutral en un tren en marxa”. M’agradaria recordar-la sempre. És una frase que l’autor deia als seus alumnes i que explica una idea molt senzilla: ningú, absolutament ningú, pot dir que és neutral (o objectiu), perquè proclamar-se neutral significa deixar-se portar pel corrent, acceptar les injustícies, ser un covard, o com a mínim un pusil·lànime. Aquesta frase sintetitza centenars de pàgines sobre el debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències socials, i en la vida.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “L’esperit del 45” de Ken Loach (2013)

l'esperit del 45 ken loach 2013

Un documental sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit.

He vist amb molt d’interés aquest documental dirigit per Ken Loach (Anglaterra, 1936). Durant una època de la meua vida va ser un dels meus directors de cine de referència, pel seu realisme crític i les seues temàtiques socials. Recorde l’impacte que em van produir pel·lícules com “Plouen pedres” (Raining Stones, 1993), “Terra i llibertat” (Land and Freedom, 1995) o “La cançó de Carla” (Carla’s Song, 1996). Malgrat això, la veritat és que mai m’ha acabat d’agradar del tot: l’he trobat sempre massa emfàtic i simplista.

De tota manera aquest documental té elements molt interessants. És un repàs a la història de la construcció i la destrucció de l’anomenat Welfare state, l’Estat del benestar, al Regne Unit.

Tal com diu Beatriz Gimeno, en un article publicat a Público, aquest documental “narra la victòria del partit laborista britànic comandat per Clement Attlee el 1945, i la manera en què aquest partit va aixecar el welfare britànic que després es va estendre per altres països europeus de la mà dels partits socialdemòcrates. El sistema que el socialisme democràtic va implantar a Europa després de les eleccions va perviure fins al seu desmantellament per Margaret Thatcher a partir dels anys 80. La idea amb què els laboristes van guanyar llavors les eleccions era simple: aconseguir per a tots els britànics, especialment per a la classe treballadora, una vida digna. Aquesta es basava en poques coses: ocupació, habitatge, sanitat, educació, accés a la cultura i al temps lliure. El programa incloïa la nacionalització de tots aquells sectors i activitats que són en realitat monopolis naturals: aigua, electricitat, gas, transport ferroviari, empreses estratègiques … Tots aquests sectors en els quals no és possible la competència i en els que l’eficiència i la igualtat en l’accés només es garanteix si la propietat d’aquests i la seva distribució és comuna, és a dir, pública.”

Resumint, sobre “L’esperit del 45”:

Elements positius: per a mi és un repàs molt bo a la situació del Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, a la victòria laborista amb Clement Attlee, a la construcció de l’Estat del benestar i les nacionalitzacions, a la seua destrucció amb els governs conservadors de Margaret Thatcher i les privatitzacions. Destaca la fotografia en blanc i negre i les imatges d’arxiu, així com els testimonis de persones anònimes. És molt bonica la crida final per a poder canviar les coses que no ens agraden, per a ser ciutadans i amos del nostre destí.

Elements negatius: per a mi és un documental llarg, 94 minuts en són massa per a posar-lo en classe, el ritme de vegades és lent, falten punts de vista sobre la crisi de l’Estat del benestar, el blanc i negre pot desengaxar a alguns alumnes, i sobretot, per a mi, és un poc simplista, i peca d’èmfasi i didactisme.

Saldo final: val la pena, com a mínim perquè és un discurs que sona estrany, tan diferent als discursos neoliberals que ens bombardegen tots els dies en la majoria de mitjans de comunicació (amb paraules com “competitivitat”, “mercat laboral flexible”, “austeritat”, “desregulació econòmica”, “privatitzacions”, etc). Ací és parla de solidaritat, de benestar per a tot el món, i de socialisme, el de veritat.

Almenys us recomane veure el tràiler:

Enllaços al documental

– El documental complet: http://www.teledocumentales.com/el-espiritu-del-45/

– A YouTube només he trobat en castellà 2/3 parts:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

logo_tour_2014_modena_city_ramblers

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

MCR_1998_RaccoltiRespecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Marx” de Werner Blumenberg, una biografia humana

marx-werner-blumenberg-biografias-salvatEdició que jo he llegit:

  • Werner Blumenberg: “Marx” (original de 1962)
  • Barcelona, Salvat Editores, 1984
  • Il·lustrat, 205 pàgines
  • Col·lecció “Grandes biografías”
  • Pròleg de Santos Juliá Díaz

Breument la biografia: Karl Marx va ser un filòsof, historiador, economista i polític alemany. Va nàixer a Trèveris l’any 1818. Va estudiar lleis a la Universitat de Berlín, i es va formar filosòficament en l’anomenada esquerra hegeliana. De Hegel va conservar el mètode dialèctic, però va rebutjar l’idealisme i l’actitud contemplativa de limitar-se a interpretar el món; ell el volia transformar. El 1848 va escriure el Manifest Comunista amb la col·laboració d’Engels. La seua crítica de l’economia clàssica es troba a la seua obra El Capital, publicat el 1867 el primer volum, on analitza les formes de producció capitalista, que segons Marx és l’última forma antagònica del procés de producció social després de l’esclavitud i el feudalisme. El segon i el tercer volum els va publicar el seu col·laborador Engels el 1885 i el 1894 respectivament, sobre la base dels seus manuscrits. Gran part de la seua vida va estar dedicada a l’activitat política pràctica i a l’organització del moviment obrer. El 1864 va participar en la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), més coneguda com la I Internacional. Marx va morir a Londres, on vivia desterrat, l’any 1883. Les seues idees van servir de fonament teòric i pràctic de nombrosos moviments i partits polítics de defensa dels treballadors d’arreu del món.

Sobre l’autor: Werner Blumenberg (1900-1965) va ser membre del Partit Socialdemòcrata Alemany. Va participar en l’oposició clandestina a Hitler. Després de la guerra va treballar per a l’Institut d’Història Social d’Amsterdam. Va publicar aquesta biografia el 1962, poc abans de morir, amb un plantejament cap a Marx més personal i humà que polític o intel·lectual. Aquesta obra es pot englobar dins dels intents d’alguns socialistes de rescatar el marxisme del cos teòric profundament dogmàtic que fonamentava el totalitarisme soviètic (el marxisme-leninisme). La seua intenció és mostrar un “humanisme marxista”, més d’acord amb el socialisme de rostre humà que alguns socialistes marxistes volien presentar durant els anys fortament bipolars de la Guerra Freda (1945-1989).

Llegir aquesta biografia permet adonar-nos-en que Karl Marx és un gran desconegut. Tots hem sentit parlar del marxisme, fins i tot hem estudiat per damunt les seues teories, però al capdavall només repetim coses repetides, conceptes mastegats. És sobretot una biografia que ens mostra el vessant humà i més personal de Marx, i ens permet aproximar-nos a la seua figura i al moment en què va viure evitant un poc la forta càrrega interpretativa posterior. M’ha agradat especialment l’anàlisi de l’evolució del seu pensament, ja que els conceptes teòrics que va desenvolupar i que formen part dels “dogmes marxistes” tenen el seu origen i el seu per què. Alguns d’aquests conceptes, relativament coneguts, són per exemple: materialisme històric, lluita de classes, relacions de producció, plusvàlua, revolució permanent, dictadura del proletariat, infraestructura-superestructura, acumulació i concentració del capital, etc. Cal dir que Marx no era marxista, era un pensador, i encara que tenia el seu geni, i el seu ego, era molt escrupulós amb la informació que utilitzava i les teories que presentava. El seu edifici teòric era producte de les seues investigacions, no d’uns dogmes aplicats a priori com posteriorment van fer tants marxistes. Aquesta biografia, per tant, serveix per a ubicar-nos un poc en el moment que va viure Marx, per a conéixer la seua vida personal, la seua actuació política i l’origen de les seues idees. Es llig molt fàcilment. A mi m’ha agradat molt.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “Que mi nombre no se borre de la historia” (2005) – Sobre la repressió franquista

DOCUMENTAL. “Que mi nombre no se borre de la historia” (2005)

Sobre la repressió franquista de postguerra

Introducció

“Madre, hermanos, con todo el cariño y entusiasmo os pido que no me lloréis nadie. Salgo sin llorar. Me matan inocente, pero muero como debe morir una inocente. Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija, que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que mi nombre no se borre de la historia“.

Fueron éstas las últimas palabras que dirigiría a su familia una muchacha de 19 años llamada Julia Conesa. Corría la noche del 4 de agosto de 1939. Hacía cuatro meses que había terminado la Guerra Civil. Madrid, destruida y vencida tras tres años de acoso, de bombardeos y resistencia ante el ejército sublevado, intentaba adaptarse al nuevo orden impuesto por el general Franco, un régimen que iba a durar cuatro décadas.”

(Extret del reportatge “La corta vida de las trece rosas”, enllaç aquí)

Documental

  • Títol: “Que mi nombre no se borre de la historia”
  • Directors: José María Almela, Verónica Vigil
  • Any: 2005
  • Durada: 90 minuts

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El Paraíso en la otra esquina” de Mario Vargas Llosa (2003), una evocació de Paul Gauguin i Flora Tristán

Portada - Vargas Llosa - El Paraíso en la otra esquinaRESSENYA. Mario Vargas Llosa

“El Paraíso en la otra esquina” (2003)

Madrid, Alfaguara, 2003

488 pàgines, castellà

RESSENYA

Aquesta és una novel·la sobre la vida de dos persones del segle XIX i la seua recerca de la felicitat: la feminista i revolucionària Flora Tristán (1803-1844) i el seu nét, el famós pintor postimpressionista Paul Gauguin (1848-1903), que malgrat no coincidir cronològicament, sí que van compartir la vocació de viure plenament.

Flora Tristán és filla d’un ric burgès del Perú independent, que viu en la misèria al París de principis del segle XIX i es explotada pel seu marit, de qui acabarà separant-se. Va viatjar infructuosament al Perú per fer valer els seus drets com a descendent de la rica família Tristán, i a Anglaterra, per estudiar la situació dels obrers i de les dones, sobretot de les prostitutes. Arran la seua conscienciació social es dedicarà a estudiar les idees dels socialistes utòpics i es llançarà a defensar els drets dels obrers i de les dones. Voldrà crear la “Unió Obrera”, una mena d’Internacional Socialista avant la lettre, però cansada i malalta morirà abans de veure acomplits els seus somnis.

Paul Gauguin és un pintor francés postimpressionista, turmentat pel desig de tornar al món primigeni, bàsic, sexual i salvatge de les cultures primitives. Deixarà la seua faena de corredor de Borsa, abandonarà la seua dona i els seus cinc fills, i es dedicarà plenament a pintar. Fart de la civilització s’embarcarà cap a Tahití, al bell mig de l’oceà Pacífic, i després recalarà a les Illes Marqueses. Allí morirà, lluny, molt lluny d’Europa i del món civilitzat, però prop del primitivisme que tant cercava. Ens deixarà les seues colpidores pintures com a testimoni del seu periple vital a la recerca de la felicitat.

Aquesta novel·la és un relat sobre el món de les utopies que fou el segle XIX. Una protagonista, ella, vol avançar cap a una societat millor; mentre que l’altre, ell, vol tornar a un hipotètic salvatgisme primitiu. El dilema està entre avançar, cap a una cosa que no existeix encara, o tornar enrere, cap a una cosa que no sabem si ha existit mai fora del món dels somnis. Endavant i enrere. El nexe d’unió és clar: el desig d’aplegar a un Paradís on siga possible la felicitat per als éssers humans. Flora intentarà aplegar al paradís quedant-se a França i entregant-se en cos i ànima a la causa de la revolució. Una revolució obrera, social i també dels costums, i que allibere a les dones, i en el pla personal rebutjant el sexe. Gauguin intentarà aplegar al paradís anant-se’n. Serà una revolució personal feta en el camí, en la distància, rebutjant la hipocresia del seu món, llançant-se a la sexualitat sense tabús, i sobretot serà una revolució plasmada en la seua manera de pintar, els seus colors i els seus temes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT: Promeses electorals d’Hollande a França

Promeses electorals de François Hollande a França

El programa d’Hollande és clar, precís i possible. Altra cosa serà que el puga o el vulga aplicar. Per a quan un programa així a l’Estat Espanyol? Ignacio Escolar el transcriu al seu bloc:

1. Pujada d’impostos per als milionaris: el tipus màxim de l’IRPF serà del 75% per a les rendes per sobre del milió d’euros a l’any.
2. Rebaixar l’edat de jubilació des dels 62 als 60 anys (per als treballadors amb 41,5 anys cotitzats).
3. Pujar el salari mínim per sobre de la inflació. Ara (a França) és de 1.200 euros al mes. (A Espanya és de 641,40 € / mes)
4. Derogar la pujada de l’IVA que preparava Sarkozy.
5. Que les rendes del capital paguen el mateix que les rendes del treball.
6. Legalitzar el dret al matrimoni i l’adopció dels homosexuals.
7. Que les empreses que es porten les seves fàbriques fora de França hagen de tornar les ajudes públiques rebudes.
8. Demanar a la UE una reforma dels estatuts del BCE perquè el creixement i l’ocupació siguen també un mandat prioritari en la política monetària i que el banc central puga prestar directament als estats. Posar en marxa els eurobons. Donar suport a la creació d’una taxa a les transaccions financeres (l’anomenda Taxa Tobin).
9. Crear un banc públic d’inversió per al desenvolupament de les petites empreses.
10. Reduir la producció d’electricitat a través d’energia nuclear del 75% al 50% per l’any 2025, tancant les centrals més antiquades, i potenciar les energies renovables.
11. Canviar la llei Hadopi contra les descàrregues a Internet. Cercar un model que concilie els drets dels creadors i l’accés a Internet fàcil i segur.
12. Reformar la Constitució per incloure-hi els principis de laïcitat i la separació entre Església i Estat.
13. Rebaixar un 30% el sou al president de la República i als seus ministres.
14. Que els responsables de la televisió i la ràdio públiques depenguen d’una autoritat independent del Govern.
15. Pujar el sou als metges de la sanitat pública.
16. Construir 2,5 milions de vivendes de protecció oficial per a estudiants i rendes baixes durant els pròxims cinc anys.
17. Rebaixar els sous dels directius de les empreses públiques.
18. Limitar l’acumulació de càrrecs públics.
19. Dret a vot en les municipals per als estrangers que visquen a França des de fa més de cinc anys.
20. Contractar a 60.000 nous professors.
21. Regular l’eutanàsia.
22. Pujada del 15% en l’impost a la banca.
23. Prohibir les stock-options, excepte per empreses acabades de néixer.
24. Prohibir als bancs tenir sucursals en paradisos fiscals.
25. Obligar a que la banca d’inversió -l’especulativa- i la d’estalvi -la de les llibretes i crèdits- estiguen separades.
26. Multes per als partits polítics que no respecten la paritat entre dones i homes.
27. Els polítics condemnats per corrupció quedaran inhabilitats per deu anys.
28. Augmentar les ajudes per a les famílies amb fills en edat escolar.
29. Pujar l’impost de successió i el de patrimoni.
30. Retirada de les tropes a l’Afganistan.

– – –