LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

CÒMIC. «El diario de Anne Frank», molt més que dibuixets

Esgotat pel final del curs i les pròximes oposicions (maleïdes siguen!), he trobat una estona per llegir-me l’adaptació en còmic del diari d’Anna Frank feta per Ari Folman i David Polonsky. D’entrada fa mandra llegir sobre històries que ja coneixem, de tan populars resulten previsibles. Però aquesta versió m’ha semblat molt entretinguda i la posaré en la recomanació de lectures per als alumnes a partir de 4t d’ESO.

La història d’Anna Frank, com deia, és ben coneguda: una xiqueta jueva de 13 anys que durant la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se amb la seua família i uns coneguts en les golfes d’una casa d’Amsterdam. Tots junts hauran de conviure en aquest espai claustrofòbic. Anna escriurà un diari per a passar el temps i deixar constància del que viu. Tenia 13 anys quan va entrar en l’amagatall. Dos anys després els van descobrir i els van enviar als camps de concentració. Només va sobreviure el pare. Quan va tornar va trobar el diari de la seua filla, el va publicar i va esdevenir molt popular.

MEMÒRIA HISTÒRICA. Ha faltat Paco Aura, supervivent de Mauthausen

Paco Aura plantant l’arbre de la pau a l’IES Pare Arques de Cocentaina (2008)

 

En plena època d’exàmens, a mitjan matí ha corregut la notícia: ha faltat Paco Aura. No calia dir res més, sabíem qui era, el supervivent alcoià de Mauthausen. Tenia 99 anys.

L’any 2005 vaig estar a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi quan li van concedir una medalla. Era un dia entre setmana, pel matí i si vaig poder anar era perquè en aquella època treballava allí i em vaig escapar de l’oficina. El govern municipal del PP volia convertir-ho en un homenatge descafeïnat, rapidet, amb una medalla de segona categoria i res de parlar de República ni feixisme. En aquells anys de falsa expansió econòmica el lema de la transició estava molt viu, això de “tots van fer barbaritats, tots hem de perdonar, etc.”, i vivíem en el millor dels mons possibles.

Paco va estar mitja hora llarga explicant la seua experiència, tranquil·lament, sense alçar la veu. Era impossible no posar-se en el lloc d’aquell vell que teníem al davant, imaginar-lo jove, movent-se en aquella pedrera, dissimulant davant dels kapo, tant lluny de casa. Recorde que la meua regidora (d’Educació, per a més inri) mastegava xiclet amb la boca oberta i mirava contínuament el seu mòbil, en aquella època una blackberry molt aparent i pija, com ella. Actualment milita en Ciudadanos, tot en ordre. D’alguna manera va ser com assistir a una confrontació entre la memòria històrica, tan feble, i el menyspreu històric, tant prepotent. Aquest menyspreu ve a ser el primer pas del negacionisme i del neofeixisme. És evident que per a un polític sempre queda bé donar-li una medalleta a un vellet encantador, i si cobres la paga d’un plenari extraordinari encara més. Però Paco lluïa per damunt d’açò, va explicar com és la maldat, i com de fortes poden ser les ganes de viure, i què vol dir ser bona persona. Recorde molt bé aquell dia.

Una altra cosa, m’han dit que Paco Aura va anar l’any 2008 a l’IES Pare Arques, a Cocentaina, on treballe enguany, a un homenatge que se li va retre. Com a recordatori es va plantar un arbre de la pau, un ginkgo biloba, i es va posar una placa. La veritat és que aquest arbre està fet pols.

Per últim, aquest matí, aprofitant que d’un grup només ha vingut a classe la meitat dels alumnes perquè la resta estaven d’excursió, els he explicat la vida de Paco i dels seus companys de quinta, i després els he posat el següent vídeo. Els alumnes l’han vist atentament, en silenci.

–

Cita: 

MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

–

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França” 

MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

Respecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

–