LLIBRE. «Stepàntxikovo i els seus habitants», de Fiódor Dostoievski (1859), un llibre rar

Títol

A la vida sempre hi ha un primer Dostoievski i aquest n’ha sigut el meu.

Stepàntxikovo i els seus habitants és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski (1821-1881). Es va publicar el 1859, quan ja no era jove i havia passat per la presó a Sibèria, però tampoc havia publicat encara les seues obres més reconegudes com Crim i càstic, L’idiota, Els dimonis o Els germans Karamàzov.

L’argument és senzill: ens relata les vicissituds d’una família de terratinents, que conviuen amb un cercle íntim de convidats i de servents, al poble d’Stepàntxikovo, on destaca el personatge de Fomà Fomitx Opiskin, un gran manipulador de les situacions, gràcies a la seua verbositat i a la seua capacitat de fer xantatges emocionals.

No oblidem uns apunts típics: és una novel·la emmarcada dins del realisme rus del segle XIX, i on destaca l’anàlisi psicològica dels personatges.

A mi m’ha semblat una novel·la exagerada, tan excessiva que més que realista sembla una caricatura pel que té de deformació de la realitat. Però això canvia conforme vas llegint-la i vas familiaritzant-te amb els personatges. Tant et familiaritzes que resulta que la vida real està plena de personatges de Dostoievski, que tots tenim algun cunyat, veí, company de faena, conegut o fins i tot amic que perfectament podria estar a una novel·la com aquesta. La descripció dels caràcters, i sobretot de les seues accions i del que diuen, és un agulló per a mirar al nostre voltant amb un posat més existencialista i, si pot ser, escèptic, sense entrar a jutjar immediatament a tothom. Assumeixes que tots tenim la nostra càrrega de frustracions i de vanitats, i també les nostres fortaleses. No és una qüestió de bovarisme, tan sols es tracta de mirar i gaudir algunes vegades de l’espectacle de les diferents personalitats. Supose que sempre estem envoltats d’aquestes “persones literàries”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Marx” de Werner Blumenberg, una biografia humana

marx-werner-blumenberg-biografias-salvatEdició que jo he llegit:

  • Werner Blumenberg: “Marx” (original de 1962)
  • Barcelona, Salvat Editores, 1984
  • Il·lustrat, 205 pàgines
  • Col·lecció “Grandes biografías”
  • Pròleg de Santos Juliá Díaz

Breument la biografia: Karl Marx va ser un filòsof, historiador, economista i polític alemany. Va nàixer a Trèveris l’any 1818. Va estudiar lleis a la Universitat de Berlín, i es va formar filosòficament en l’anomenada esquerra hegeliana. De Hegel va conservar el mètode dialèctic, però va rebutjar l’idealisme i l’actitud contemplativa de limitar-se a interpretar el món; ell el volia transformar. El 1848 va escriure el Manifest Comunista amb la col·laboració d’Engels. La seua crítica de l’economia clàssica es troba a la seua obra El Capital, publicat el 1867 el primer volum, on analitza les formes de producció capitalista, que segons Marx és l’última forma antagònica del procés de producció social després de l’esclavitud i el feudalisme. El segon i el tercer volum els va publicar el seu col·laborador Engels el 1885 i el 1894 respectivament, sobre la base dels seus manuscrits. Gran part de la seua vida va estar dedicada a l’activitat política pràctica i a l’organització del moviment obrer. El 1864 va participar en la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), més coneguda com la I Internacional. Marx va morir a Londres, on vivia desterrat, l’any 1883. Les seues idees van servir de fonament teòric i pràctic de nombrosos moviments i partits polítics de defensa dels treballadors d’arreu del món.

Sobre l’autor: Werner Blumenberg (1900-1965) va ser membre del Partit Socialdemòcrata Alemany. Va participar en l’oposició clandestina a Hitler. Després de la guerra va treballar per a l’Institut d’Història Social d’Amsterdam. Va publicar aquesta biografia el 1962, poc abans de morir, amb un plantejament cap a Marx més personal i humà que polític o intel·lectual. Aquesta obra es pot englobar dins dels intents d’alguns socialistes de rescatar el marxisme del cos teòric profundament dogmàtic que fonamentava el totalitarisme soviètic (el marxisme-leninisme). La seua intenció és mostrar un “humanisme marxista”, més d’acord amb el socialisme de rostre humà que alguns socialistes marxistes volien presentar durant els anys fortament bipolars de la Guerra Freda (1945-1989).

Llegir aquesta biografia permet adonar-nos-en que Karl Marx és un gran desconegut. Tots hem sentit parlar del marxisme, fins i tot hem estudiat per damunt les seues teories, però al capdavall només repetim coses repetides, conceptes mastegats. És sobretot una biografia que ens mostra el vessant humà i més personal de Marx, i ens permet aproximar-nos a la seua figura i al moment en què va viure evitant un poc la forta càrrega interpretativa posterior. M’ha agradat especialment l’anàlisi de l’evolució del seu pensament, ja que els conceptes teòrics que va desenvolupar i que formen part dels “dogmes marxistes” tenen el seu origen i el seu per què. Alguns d’aquests conceptes, relativament coneguts, són per exemple: materialisme històric, lluita de classes, relacions de producció, plusvàlua, revolució permanent, dictadura del proletariat, infraestructura-superestructura, acumulació i concentració del capital, etc. Cal dir que Marx no era marxista, era un pensador, i encara que tenia el seu geni, i el seu ego, era molt escrupulós amb la informació que utilitzava i les teories que presentava. El seu edifici teòric era producte de les seues investigacions, no d’uns dogmes aplicats a priori com posteriorment van fer tants marxistes. Aquesta biografia, per tant, serveix per a ubicar-nos un poc en el moment que va viure Marx, per a conéixer la seua vida personal, la seua actuació política i l’origen de les seues idees. Es llig molt fàcilment. A mi m’ha agradat molt.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

SELECTIVITAT. HistoQuiz

histoquizHistoQuiz, una aplicació informàtica per a l’examen d’Història de la Selectivitat

HistoQuiz és una aplicació informàtica per a iPhone, per a repassar continguts d’Història per a la prova d’accés a la universitat (PAU), coneguda com la selectivitat. Aquesta aplicació ha sigut creada pel professor d’Història Marcel·lí Valdés, un bon company d’afinitats, junt a Gabriel Massana.

Es tracta d’un tipus de Trivial de la Història, amb 640 preguntes. Donat que els autors són catalans algunes preguntes són pròpies del currículum d’Història del Principat, però la majoria són comuns, és a dir preguntes de la Història d’Espanya dels segles XIX i XX.

Si bé tots sabem que l’examen de selectivitat, i la Història, és molt més que preguntes de tipus test, no per això deixa de ser útil, al ser una bona manera de repassar continguts i de fomentar la curiositat. També serveix, tal com deia l’Ovidi Montllor, “per a passar l’estona amablement”.

És, en definitiva, una bona manera d’arribar als joves, de motivar-los i d’excitar la seua curiositat per la Història, per la seua Història. Molt recomanable.

Enllaç de descàrrega: HistoQuiz

Vídeo explicatiu d’HistoQuiz:

Més informació sobre aquesta aplicació: blog appocalipsi

Més informació sobre la selectivitat: CONSELLS PER A SELECTIVITAT – 2n de BAT – Història d’Espanya

LLIBRE. “Un día de cólera” d’Arturo Pérez-Reverte (2007), sobre el 2 de maig de 1808 a Madrid

Portada- Un día de cóleraRESSENYA. Arturo Pérez-Reverte:

“Un día de cólera” (2007)

Sobre el 2 de maig de 1808

  • Madrid, Editorial Alfaguara, 2007
  • 408 pàgines, en castellà, bibliografia comentada, mapa de Madrid de principis segle XIX

Ressenya

Madrid, 2 de maig de 1808. En aquest dia es va produir la famosa revolta popular contra l’ocupació dels exèrcits francesos a Madrid. L’esclat del motí va ser la sospita de l’eixida dels últims membres de la família reial cap a Baiona. En aquesta ciutat del sud de França ja es trobaven el rei Carles IV i el seu fill Ferran, barallats després del Motí d’Aranjuez del mes de març de 1808. L’emperador Napoleó Bonaparte actuava d’àrbitre entre pare i fill, alhora que augmentava la seua presència militar a Espanya. Els avalots al voltant del Palau Reial es van estendre per tot Madrid i prompte una massa enfurismada van atacar als francesos enllà on es trobaren. La reacció no es va fer d’esperar i l’exèrcit francés, comandat per Murat, va contraatacar i va reprimir amb ferocitat els revoltats.

Aquest llibre no té un protagonista concret, més bé són una multitud de persones que aquest dia van intervenir en un o en altre bàndol, o es van quedar a l’expectativa. Entre els revoltats hi havia humils menestrals, gent de classe baixa, i també alguns militars espanyols de baix rang. El fet heroic per excel·lència va ser la resistència de la caserna d’artilleria de Monteleón, comandada pels capitans Daoiz i Velarde. Mentrestant els alts comandaments de l’exèrcit espanyol i els membres de la Junta de Govern van tenir una actitud passiva i col·laboradora amb les forces d’ocupació franceses. També cal destacar la tragèdia dels lúcids, com els anomena Pérez-Reverte, aquelles persones que no estaven d’acord amb la presència francesa però tampoc defensaven la monarquia corrompuda, inútil i caduca dels Borbons espanyols.

Detall de "La càrrega dels mamelucs", de Goya

Detall de “La càrrega dels mamelucs”, de Goya

L’acció de la novel·la transcorre en un dia. Hora a hora i personatge a personatge va perfilant-se un dia de renecs i de ràbia desorganitzada i descontrolada, no de patriotisme ni d’honor, o com molt bé diu l’autor un dia de còlera.

Opinió personal: és una novel·la, no és un llibre d’història, però sí que és un llibre rigorós que ajuda a comprendre la història. Potser jo esperava més explicacions sobre la tragèdia dels anomenats “afrancesats”, i no tant de detall puntual i cartogràfic de la revolta, però en general és un obra que serveix d’introducció per a tractar la crisi de l’Antic Règim a Espanya. També crec que és un gran compendi enciclopèdic que ajuda a clarificar aquesta revolta, la qual sempre ha sigut molt manipulada pels defensors d’un nacionalisme espanyol tendenciós, ignorant i caspós.

Molt recomanable per a adolescents, i per a lectors inquiets amb ganes d’acció.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “El Guepard” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1958), l’exemple clàssic per a parlar de liberalisme i nacionalisme

Portada - El gatopardo

Edició que jo he llegit:

  • Madrid, Diario El País, S.L., 2003
  • 300 pàgines, en castellà, col·lecció “Clásicos del siglo XX”

El Guepard és una novel·la que narra la història de la decadència d’una família aristocràtica siciliana, en el context històric del procés de la unificació política d’Itàlia, durant la segona meitat del segle XIX.

El món aristocràtic del príncep Fabrizio Salina –personatge inspirat en el besavi de l’autor de la novel·la– s’ensorra. El regne de Nàpols o de les Dos Sicílies desapareix amb l’arribada de Garibaldi i els seus soldats, els quals annexionaran aquest territori al nou Regne d’Itàlia. També trobem la por a la revolució social, als grans canvis. Per això, per a que tot continue igual, i els rics continuen manant i els pobres obeint, ha de canviar tot, per a evitar transformacions més radicals i populars.

D’aquesta manera els canvis seran limitats: la vella aristocràcia cedeix protagonisme a la nova classe especulativa i terratinent de classes mitges adinerades, i s’alia amb ella, amb les pretensioses apologies de la unitat d’Itàlia de fons. Enmig de tot açò està un món en crisi on els més llestos sabran jugar les seues cartes, com el jove Tancredi, príncep de Falconeri, que es casarà amb Angelica, la filla de don Calogero Sedára, l’alcalde enriquit de Donnafugata, en compte de triar la seua cosina Concetta Salina. També destaca la figura del capellà Pirrone, nexe entre la gent adinerada i el poble baix.

En suma, El Guepard és una novel·la de sentiments i passions –l’amor, el patriotisme, la fidelitat, l’honor–, però també del cinisme i la hipocresia d’un nou món que es perfila, amb les mentides i la corrupció d’un sistema liberal incomplet i fals, al sud de la nova Itàlia unificada.

Sobre l’autor: Giuseppe Tomasi de Lampedusa (1896-1957) va viure solitàriament als palaus paterns en companyia dels llibres i la lectura. Bon coneixedor i admirador d’Stendhal, Proust i Joyce, a finals de 1954 inicia El Guepard, la seua obra mestra, portada al cine per Luchino Visconti, amb Burt Lancaster, Allain Delon i Claudia Cardinale. Va morir sense saber que la seua obra va arribar a ser un èxit de vendes.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »