LLIBRE. “Un día de cólera” d’Arturo Pérez-Reverte (2007), sobre el 2 de maig de 1808 a Madrid

RESSENYA. Arturo Pérez-Reverte:

“Un día de cólera” (2007)

Sobre el 2 de maig de 1808

• Madrid, Editorial Alfaguara, 2007
• 408 pàgines, en castellà, bibliografia comentada, mapa de Madrid de principis segle XIX

–

Ressenya

Madrid, 2 de maig de 1808. En aquest dia es va produir la famosa revolta popular contra l’ocupació dels exèrcits francesos a Madrid. L’esclat del motí va ser la sospita de l’eixida dels últims membres de la família reial cap a Baiona. En aquesta ciutat del sud de França ja es trobaven el rei Carles IV i el seu fill Ferran, barallats després del Motí d’Aranjuez del mes de març de 1808. L’emperador Napoleó Bonaparte actuava d’àrbitre entre pare i fill, alhora que augmentava la seua presència militar a Espanya. Els avalots al voltant del Palau Reial es van estendre per tot Madrid i prompte una massa enfurismada van atacar als francesos enllà on es trobaren. La reacció no es va fer d’esperar i l’exèrcit francés, comandat per Murat, va contraatacar i va reprimir amb ferocitat els revoltats.

Aquest llibre no té un protagonista concret, més bé són una multitud de persones que aquest dia van intervenir en un o en altre bàndol, o es van quedar a l’expectativa. Entre els revoltats hi havia humils menestrals, gent de classe baixa, i també alguns militars espanyols de baix rang. El fet heroic per excel·lència va ser la resistència de la caserna d’artilleria de Monteleón, comandada pels capitans Daoiz i Velarde. Mentrestant els alts comandaments de l’exèrcit espanyol i els membres de la Junta de Govern van tenir una actitud passiva i col·laboradora amb les forces d’ocupació franceses. També cal destacar la tragèdia dels lúcids, com els anomena Pérez-Reverte, aquelles persones que no estaven d’acord amb la presència francesa però tampoc defensaven la monarquia corrompuda, inútil i caduca dels Borbons espanyols.

Detall de “La càrrega dels mamelucs”, de Goya

L’acció de la novel·la transcorre en un dia. Hora a hora i personatge a personatge va perfilant-se un dia de renecs i de ràbia desorganitzada i descontrolada, no de patriotisme ni d’honor, o com molt bé diu l’autor un dia de còlera.

Opinió personal: és una novel·la, no és un llibre d’història, però sí que és un llibre rigorós que ajuda a comprendre la història. Potser jo esperava més explicacions sobre la tragèdia dels anomenats “afrancesats”, i no tant de detall puntual i cartogràfic de la revolta, però en general és un obra que serveix d’introducció per a tractar la crisi de l’Antic Règim a Espanya. També crec que és un gran compendi enciclopèdic que ajuda a clarificar aquesta revolta, la qual sempre ha sigut molt manipulada pels defensors d’un nacionalisme espanyol tendenciós, ignorant i caspós.

Molt recomanable per a adolescents, i per a lectors inquiets amb ganes d’acció.

–

Anuncis

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “El Guepard” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1958), l’exemple clàssic per a parlar de liberalisme i nacionalisme

Edició que jo he llegit:

• Madrid, Diario El País, S.L., 2003
• 300 pàgines, en castellà, col·lecció “Clásicos del siglo XX”

–

El Guepard és una novel·la que narra la història de la decadència d’una família aristocràtica siciliana, en el context històric del procés de la unificació política d’Itàlia, durant la segona meitat del segle XIX.

El món aristocràtic del príncep Fabrizio Salina –personatge inspirat en el besavi de l’autor de la novel·la– s’ensorra. El regne de Nàpols o de les Dos Sicílies desapareix amb l’arribada de Garibaldi i els seus soldats, els quals annexionaran aquest territori al nou Regne d’Itàlia. També trobem la por a la revolució social, als grans canvis. Per això, per a que tot continue igual, i els rics continuen manant i els pobres obeint, ha de canviar tot, per a evitar transformacions més radicals i populars.

D’aquesta manera els canvis seran limitats: la vella aristocràcia cedeix protagonisme a la nova classe especulativa i terratinent de classes mitges adinerades, i s’alia amb ella, amb les pretensioses apologies de la unitat d’Itàlia de fons. Enmig de tot açò està un món en crisi on els més llestos sabran jugar les seues cartes, com el jove Tancredi, príncep de Falconeri, que es casarà amb Angelica, la filla de don Calogero Sedára, l’alcalde enriquit de Donnafugata, en compte de triar la seua cosina Concetta Salina. També destaca la figura del capellà Pirrone, nexe entre la gent adinerada i el poble baix.

En suma, El Guepard és una novel·la de sentiments i passions –l’amor, el patriotisme, la fidelitat, l’honor–, però també del cinisme i la hipocresia d’un nou món que es perfila, amb les mentides i la corrupció d’un sistema liberal incomplet i fals, al sud de la nova Itàlia unificada.

Sobre l’autor: Giuseppe Tomasi de Lampedusa (1896-1957) va viure solitàriament als palaus paterns en companyia dels llibres i la lectura. Bon coneixedor i admirador d’Stendhal, Proust i Joyce, a finals de 1954 inicia El Guepard, la seua obra mestra, portada al cine per Luchino Visconti, amb Burt Lancaster, Allain Delon i Claudia Cardinale. Va morir sense saber que la seua obra va arribar a ser un èxit de vendes.

–

LLIBRE. “El Paraíso en la otra esquina” de Mario Vargas Llosa (2003), una evocació de Paul Gauguin i Flora Tristán

RESSENYA. Mario Vargas Llosa

“El Paraíso en la otra esquina” (2003)

Madrid, Alfaguara, 2003

488 pàgines, castellà

–

RESSENYA

Aquesta és una novel·la sobre la vida de dos persones del segle XIX i la seua recerca de la felicitat: la feminista i revolucionària Flora Tristán (1803-1844) i el seu nét, el famós pintor postimpressionista Paul Gauguin (1848-1903), que malgrat no coincidir cronològicament, sí que van compartir la vocació de viure plenament.

Flora Tristán és filla d’un ric burgès del Perú independent, que viu en la misèria al París de principis del segle XIX i es explotada pel seu marit, de qui acabarà separant-se. Va viatjar infructuosament al Perú per fer valer els seus drets com a descendent de la rica família Tristán, i a Anglaterra, per estudiar la situació dels obrers i de les dones, sobretot de les prostitutes. Arran la seua conscienciació social es dedicarà a estudiar les idees dels socialistes utòpics i es llançarà a defensar els drets dels obrers i de les dones. Voldrà crear la “Unió Obrera”, una mena d’Internacional Socialista avant la lettre, però cansada i malalta morirà abans de veure acomplits els seus somnis.

Paul Gauguin és un pintor francés postimpressionista, turmentat pel desig de tornar al món primigeni, bàsic, sexual i salvatge de les cultures primitives. Deixarà la seua faena de corredor de Borsa, abandonarà la seua dona i els seus cinc fills, i es dedicarà plenament a pintar. Fart de la civilització s’embarcarà cap a Tahití, al bell mig de l’oceà Pacífic, i després recalarà a les Illes Marqueses. Allí morirà, lluny, molt lluny d’Europa i del món civilitzat, però prop del primitivisme que tant cercava. Ens deixarà les seues colpidores pintures com a testimoni del seu periple vital a la recerca de la felicitat.

Aquesta novel·la és un relat sobre el món de les utopies que fou el segle XIX. Una protagonista, ella, vol avançar cap a una societat millor; mentre que l’altre, ell, vol tornar a un hipotètic salvatgisme primitiu. El dilema està entre avançar, cap a una cosa que no existeix encara, o tornar enrere, cap a una cosa que no sabem si ha existit mai fora del món dels somnis. Endavant i enrere. El nexe d’unió és clar: el desig d’aplegar a un Paradís on siga possible la felicitat per als éssers humans. Flora intentarà aplegar al paradís quedant-se a França i entregant-se en cos i ànima a la causa de la revolució. Una revolució obrera, social i també dels costums, i que allibere a les dones, i en el pla personal rebutjant el sexe. Gauguin intentarà aplegar al paradís anant-se’n. Serà una revolució personal feta en el camí, en la distància, rebutjant la hipocresia del seu món, llançant-se a la sexualitat sense tabús, i sobretot serà una revolució plasmada en la seua manera de pintar, els seus colors i els seus temes.

LLIBRE. “El asedio” d’Arturo Pérez-Reverte (2010), més del mateix

RESSENYA. Arturo Pérez-Reverte:

“El asedio” (2010)

Madrid, Editorial Alfaguara, 2010

727 pàgines, agraïments finals

RESSENYA

Arturo Pérez-Reverte ens submergeix en aquesta novel·la en el setge de la ciutat de Cadis durant la Guerra del Francés, també anomenada la Guerra de la Independència, entre els anys 1811 i 1812, quan Espanya estava ocupada pels exèrcits francesos de l’emperador Napoleó Bonaparte.

 A la novel·la trobem diverses històries: la història principal és una sèrie d’assassinats de dones joves de manera molt cruel, i es dóna el cas que a cada lloc on hi ha hagut un assassinat també ha caigut una bomba francesa. Quina és la relació? Un policia corrupte intentarà trobar a l’assassí, mentre la ciutat és un microcosmos de comerciants, soldats, refugiats i diputats de les Corts, que lluiten per mantenir els drets del monarca Ferran VII i també molts d’ells, els anomenats liberals, per crear amb una constitució una nova societat més justa, més lliure i igualitària. També destaca el tema del comerç de Cadis amb Amèrica i amb Europa, amb cases comercials, barcos i mariners, i la vida de les famílies de solera gràcies a aquest negoci.

Continuar llegint: 

LLIBRE. “Pueblos y naciones en los Balcanes. Siglos XIX-XX” de Francesc Bonamusa (1998)

RESSENYA. Francesc Bonamusa:

“Pueblos y naciones en los Balcanes. Siglos XIX-XX. Entre la media luna y la estrella roja” (1998)

Madrid, Editorial Síntesis, 1998

207 pàgines, castellà, quadres, mapes, bibliografia

RESSENYA

Aquesta obra és una síntesi de la Història de la regió dels Balcans durant els segles XIX i XX, des del domini d’un Imperi Turc en declivi fins la instauració dels règims socialistes de després de la Segona Guerra Mundial i la seua caiguda als inicis dels anys 90 del segle XX.

El seu autor és Francesc Bonamusa, Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’obra es divideix en 12 capítols englobats en 6 parts:

1a part. La mitja lluna als Balcans. El primer capítol estudia la zona geogràfica dels Balcans (difícil de definir pel nord) i la diversitat ètnica i cultural formada per grecs, llatins, eslaus, búlgars, turcs, armenis i jueus i altres pobles. En el segon capítol s’estudia el declivi de l’Imperi Turc en el segle XIX.

2a part. Les estrelles que naixen. Formada per l’estudi de: 1. la independència de Grècia i la seua evolució al llarg del segle XIX; 2. la qüestió eslava a Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Bulgària i Macedònia, així com els ideals de paneslavisme i ilirisme; 3. els llatins de la zona, és a dir Romania; 4. la fi de les galàxies imperials, les guerres balcàniques, la Primera Guerra Mundial i els nous estats.

3a part. El pas del cometa Fascio. Estudia l’època d’entreguerres, la influència del feixisme en els nous països (Iugoslàvia, Grècia, Romania, Bulgària, Albània) i el paper en la Segona Guerra Mundial: l’ofensiva alemanya, el feixisme croata i el genocidi jueu i gitano, i la lluita partisana i la intervenció aliada.

4a part. L’estrella roja als Balcans. Els règims socialistes o les democràcies populars als Balcans: el federalisme, autogestió i neutralitat a Iugoslàvia, els equilibris romanesos entre húngars i moldaus, Bulgària i la seua minoria turca, i l’aïllament albanès.

5a part. Turbulències en la galàxia atlantista. L’evolució política i els conflictes a Grècia i Turquia (membres de l’OTAN), especialment per l’Egeu i Xipre.

6a part. En el forat negre. La fi de les democràcies populars a Romania, Bulgària, el desmembrament de l’Estat iugoslau, i la fallida d’Albània.

En general conté alguns capítols molt bons i aclaridors, però d’altres excessivament llargs i complicats degut a la quantitat de colps d’estats, presidents, tractats, i batalletes.

Seria més clarificador si hi hagueren més quadres cronològics i sobretot de fases històriques, així com més mapes. Per altra banda l’obra finalitza en els primers anys de la dècada dels 90 del segle XX, la qual cosa la fa inservible per estudiar l’evolució immediata de tots els conflictes de la zona, que no són pocs: guerra de l’antiga Iugoslàvia (Croàcia i Bòsnia-Herzegovina), la independència de Kosovo, els conflictes a Macedònia, les negociacions i les incorporacions a la Unió Europea de l’any 2004 i 2007, etc.

És útil com a introducció per a l’Europa dels Balcans i per a entendre un poc l’arrel històrica dels seus problemes polítics i socials, i especialment de convivència.

–

ÍNDEX DE CITES

1. Filo-helenismo europeo. Pàgina 60-63

2. La colisión estelar. La Segunda Guerra Mundial. Pàgina 142.

3. El fascismo croata y el genocidio judío y gitano. Pàgines 143-145

4. Mapes històrics en el llibre

–