29 29+01:00 Mai 29+01:00 2012
Article sobre la sanitat pública
Nada que perder, todo que perder
Autor: Fernando Lamata, psiquiatra y ex secretario general del Ministerio de Sanidad.
Font: http://blogs.publico.es/dominiopublico/5256/nada-que-perder-todo-que-perder/
Data: 29 de maig de 2012
Enllaç a l’article Nada que perder, todo que perder en PDF
Aplicació didàctica
Per a comparar els models econòmics, socials i especialment sanitaris dels Estats Units i dels països d’Europa. PER ALS ALUMNES DE 3r D’ESO I DE 1r DE BATXILLERAT.
Resum:
En aquest article es comparen els sistemes de salut dels Estats Units i d’Europa.
Estats Units va apostar des del seu origen per un sistema social i sanitari basat en les regles del joc del lliure mercat (qui té recursos té una bona sanitat, qui no té recursos no). Segons l’autor açó és degut a que els Estats Units és un país jove que no ha patit cap catàstrofe general, a que cada persona individualment pensa que pot triomfar sense ajuda, i que l’Estat quant més lluny millor, que aquest no ha de ficar-se en cap assumpte personal, ni tan sols en la pròpia salut.
Mentretant Europa ha patit al llarg de la seua història moltes crisis, guerres, epidèmies, unes condicions de vida molt dures i catàstrofes de tot tipus, i açò ha provocat que els europeus hagen assumit que una persona sola no podia defendre’s de les possibles eventualitats del destí i que necessitava associar-se amb altres persones per a estar protegida, i per això van crear sistemes de protecció col·lectius pagats per tots, com la sanitat pública (també l’educació o les pensions). Però aquests sistemes de protecció no són inalterables, i la bonança europea des de fa anys ha fet que els més joves no vegen que res és etern, i que el que tant ha costat de construir és pot desmantellar i malvendre al capital financer internacional. A més aquest capital financer està ofegant econòmicament als països europeus aprofitant una crisi originada per aquest propi capital financer i especulatiu.
En definitiva, estem en una crisi, en un moment de canvi. La pregunta és: ¿mantindrà la població europea els seus sistemes de protecció col·lectius de tipus sanitari (molt més eficients i barats que els dels Estats Units)? o cedirà a la lògica del lliure mercat que vol privatitzar aquests recursos estratègics només per aconseguir beneficis unes quantes empreses privades? La qüestió i sobretot la resposta és política, és social, és de tots i totes nosaltres.
Article
Muchas veces me he preguntado por qué era tan difícil desarrollar un sistema sanitario universal en EEUU y por qué, en cambio, había sido posible en Europa. Ahora que los ataques del nuevo capitalismo financiero ponen en cuestión el modelo social europeo; ahora que mientras a la sanidad pública se le recortan más de 10.000 millones € poniendo en riesgo su futuro, se le dan a Bankia otros 19.000 [ahora ya son 23.500], vuelve a cobrar actualidad esta pregunta.
La hipótesis que presenté hace dos años en una Jornada sobre la Reforma Sanitaria de Obama organizada por la FADSP apuntaba dos factores relacionados entre sí: por un lado, desde que hace cien años EEUU había comenzado a ser potencia dominante no había conocido una derrota total, seguía siendo el Imperio, y por eso no era consciente de que “podía perderse todo”. Y, por otro lado, desde que empezó a forjarse como Nación, la mayoría de los norteamericanos estaban convencidos de que una persona siempre podía salir adelante con su propio esfuerzo, gracias al ejercicio de su libertad. Eran invencibles y Dios estaba de su lado (In God We Trust).
En Europa muchos años de historia habían fraguado otra psicología colectiva. Después de siglos de feudalismo, el desarrollo del capitalismo industrial impuso a los trabajadores unas condiciones de vida muy duras; la mortalidad infantil superaba los 150 por 1000 nacidos vivos (más que hoy en los países más pobres del planeta), se pasaba hambre física y no había ninguna protección social. Los trabajadores y los campesinos no tenían “nada que perder”. Eran conscientes de que un hombre solo no podría defenderse y necesitaba asociarse con otros trabajadores. El movimiento obrero fue adquiriendo fuerza y la revolución soviética hizo patente la amenaza para el orden establecido. Las luchas obreras y el miedo al comunismo fueron creando condiciones para que los capitalistas cedieran parte de su riqueza, de su poder, en toda Europa.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »