14 DE JULIOL. “Ça ira”

Prise_de_la_Bastille

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

Lletra de “Ça ira”: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEMA. Liberalisme i nacionalisme. L’era de les revolucions (1789-1848). Les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia. El romanticisme

Eugène Delacroix, "La llibertat guiant el poble", 1830

Eugène Delacroix, “La llibertat guiant el poble”, 1830

TEMA 2

Liberalisme i nacionalisme

L’era de les revolucions (1789-1848)

Les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia

El romanticisme

Cursos: 4t d’ESO – 1r de BAT

(Actualitzat el 2 de desembre de 2013)

Esquemes – Apunts

  • APUNTS. La crisi de l’Antic Règim i el liberalisme (autor: J. J. Lozano Cámara), 30 pàgines, en castellà, enllaç
  • Mapa conceptual del tema (per cidead), en castellà, enllaç
  • DOSSIER. La revolució francesa (1789-1799), web mediateca.cl, enllaç

Presentacions de diapositives

  • La revolució francesa (1789-1799), per Eladi Fernàndez, 15 diapos, en català, enllaç
  • Liberalisme i nacionalisme (1789-1870) (per A. Rivero Rodríguez), 58 diapos, en castellà, enllaç
  • Primeres revolucions liberals i la Restauració (per anga), 63 diapos, en castellà, enllaç
  • L’era de les revolucions (per saladehistoria.com), 36 diapos, en castellà, enllaç

Mapes

  • FRONTERES. Europa. Mapa històric animat des de l’any 1000 dC, enllaç

Altres recursos – Activitats

  • Humor. Vídeo “Chop Chop“, sobre un dramàtic rescat durant la revolució francesa.
  • 14 de juliol. Cançó “Ça ira” i algunes lectures recomanades.

Pel·lícules

  • Master and Commander. Al otro lado del mundo (Peter Weir, 2003)
  • El último mohicano (The Last of the Mohicans, Michael Mann, 1992)
  • Revolución (Revolution, Hugh Hudson, 1985)
  • Danton (Andrej Wajda, 1982), recursos didàctics
  • El Gatopardo, director Lucchino Visconti, 1963, ressenya + recursos didàctics
  • Desirée (Henry Koster, 1954)

Lectures – Llibres

  • LECTURA. Eric John Hobsbawm: “Naciones y nacionalismo desde 1780″ (1990), enllaç
  • LECTURA. José Antonio Marina: “Los sueños de la razón” (2003), enllaç
  • LECTURA. Isabel Belmonte i Ruth Betegón: “La historia contemporánea en la novela” (1998), enllaç
  • LECTURA. José Antonio Marina: “La pasión del poder. Teoría y práctica de la dominación” (2008), enllaç

LLIBRE. “Los sueños de la razón” de José Antonio Marina (2003), sobre la lluita dels drets humans, individuals i socials

Marina, José Antonio: Los sueños de la razón (2003)

Subtítol: Ensayo sobre la experiencia política

Barcelona, Editorial Anagrama, 2006

270 pàgines, castellà.

Parts: 1. Introducció; 2. Novel·la; 3. Epíleg; 4. Autobibliografia; 5. Notes.

.

RESSENYA

Aquest és un llibre un tant estrany. José Antonio Marina, psicòleg autor d’assaigs que han esdevingut èxits de venda, ha escrit un llibre on hi ha un assaig i una novel·la, o també pot ser una novel·la amb un assaig sobre el sentit del llibre. Los sueños de la razón és sobretot un llibre sobre l’experiència política, sobre la raó i els conflictes, sobre els sentiments i interessos humans confrontats a les grans idees.

Estem en els anys de la revolució francesa, especialment des de 1789 fins 1794, i el protagonista de la història és don Nepomuceno de Cárdenas, un il·lustrat caribeny, propietari d’una explotació agrària i amb inquietuds sobre la política i l’economia del seu temps. El 1789 embarcarà cap a París i serà testimoni dels fets de la revolució francesa. Se sentirà fascinat pels debats polítics i pels personatges que lideren grups d’opinions. També assistirà a la fase més radical de la revolució, la I República, amb la Convenció Jacobina i amb Robespierre de dictador incontestable. Què és la sobirania nacional? Per què no es diu sobirania popular? Com es va preparar la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà? Per què es va produirEl Terror”? Quina relació hi ha entre teoria i pràctica política? Totes aquestes qüestions i moltes més es plantegen a la novel·la, així com a la introducció i l’assaig final. Hi ha un apartat que l’autor ha titulat “Autobibliografia” que és un autèntic tresor de coneixement, on J.A. Marina explica el seu procés d’investigació de l’ètica aplicada a l’experiència política per a poder realitzar aquest llibre. Assistim als seus dubtes i descobriments, i coneixem millor els personatges històrics de la novel·la.

Després de llegir aquest llibre hi ha un abans i un després en el sentit de conceptes tan abstractes com sobirania nacional o sobirania popular, o en l’origen, motius i pràctica del “Terror” en la política.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »