DOCUMENTAL. “L’esperit del 45” de Ken Loach (2013)

l'esperit del 45 ken loach 2013

Un documental sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit.

He vist amb molt d’interés aquest documental dirigit per Ken Loach (Anglaterra, 1936). Durant una època de la meua vida va ser un dels meus directors de cine de referència, pel seu realisme crític i les seues temàtiques socials. Recorde l’impacte que em van produir pel·lícules com “Plouen pedres” (Raining Stones, 1993), “Terra i llibertat” (Land and Freedom, 1995) o “La cançó de Carla” (Carla’s Song, 1996). Malgrat això, la veritat és que mai m’ha acabat d’agradar del tot: l’he trobat sempre massa emfàtic i simplista.

De tota manera aquest documental té elements molt interessants. És un repàs a la història de la construcció i la destrucció de l’anomenat Welfare state, l’Estat del benestar, al Regne Unit.

Tal com diu Beatriz Gimeno, en un article publicat a Público, aquest documental “narra la victòria del partit laborista britànic comandat per Clement Attlee el 1945, i la manera en què aquest partit va aixecar el welfare britànic que després es va estendre per altres països europeus de la mà dels partits socialdemòcrates. El sistema que el socialisme democràtic va implantar a Europa després de les eleccions va perviure fins al seu desmantellament per Margaret Thatcher a partir dels anys 80. La idea amb què els laboristes van guanyar llavors les eleccions era simple: aconseguir per a tots els britànics, especialment per a la classe treballadora, una vida digna. Aquesta es basava en poques coses: ocupació, habitatge, sanitat, educació, accés a la cultura i al temps lliure. El programa incloïa la nacionalització de tots aquells sectors i activitats que són en realitat monopolis naturals: aigua, electricitat, gas, transport ferroviari, empreses estratègiques … Tots aquests sectors en els quals no és possible la competència i en els que l’eficiència i la igualtat en l’accés només es garanteix si la propietat d’aquests i la seva distribució és comuna, és a dir, pública.”

Resumint, sobre “L’esperit del 45”:

Elements positius: per a mi és un repàs molt bo a la situació del Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, a la victòria laborista amb Clement Attlee, a la construcció de l’Estat del benestar i les nacionalitzacions, a la seua destrucció amb els governs conservadors de Margaret Thatcher i les privatitzacions. Destaca la fotografia en blanc i negre i les imatges d’arxiu, així com els testimonis de persones anònimes. És molt bonica la crida final per a poder canviar les coses que no ens agraden, per a ser ciutadans i amos del nostre destí.

Elements negatius: per a mi és un documental llarg, 94 minuts en són massa per a posar-lo en classe, el ritme de vegades és lent, falten punts de vista sobre la crisi de l’Estat del benestar, el blanc i negre pot desengaxar a alguns alumnes, i sobretot, per a mi, és un poc simplista, i peca d’èmfasi i didactisme.

Saldo final: val la pena, com a mínim perquè és un discurs que sona estrany, tan diferent als discursos neoliberals que ens bombardegen tots els dies en la majoria de mitjans de comunicació (amb paraules com “competitivitat”, “mercat laboral flexible”, “austeritat”, “desregulació econòmica”, “privatitzacions”, etc). Ací és parla de solidaritat, de benestar per a tot el món, i de socialisme, el de veritat.

Almenys us recomane veure el tràiler:

Enllaços al documental

– El documental complet: http://www.teledocumentales.com/el-espiritu-del-45/

– A YouTube només he trobat en castellà 2/3 parts:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRES. Historiadors xonivistes: el francés Ferro, l’anglés Howard i la Primera Guerra Mundial

Fa uns dies vaig llegir el llibret La Primera Guerra Mundial de Michael Howard, “el millor dels historiadors militars vius” segons Max Hastings, un altre historiador, amic seu supose. Es va publicar el 2002. L’editorial Crítica es desfà en elogis cap a aquesta obra. Però a mi no m’ha agradat gens, i per això faig aquest apunt al blog.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

marc_ferro_la_gran_guerraPel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dóna color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torne reiteradament, però no oblide que conté cants de sirena xovinistes.

michael_howard_la_primera_guerra_mundialRespecte al llibre de Michael Howard no vull enrotllar-me massa. És un llibre escrit per als anglesos, que exalta el paper del Regne Unit durant la Primera Guerra Mundial i arriba a burlar-se grosserament dels imperis centrals que conformaven la Triple Aliança, en especial d’Alemanya. Almenys no dissimula i declara que per a ell la guerra es va produir pel bel·licisme alemany. Altres qüestions com l’escalada armamentística general, les tensions del colonialisme o la competència en l’economia capitalista industrial quasi no apareixen. A mi em sembla un relat desfasat, refregit i massa simplista, pel que té de militarisme. Més que un llibre d’història sembla l’explicació d’una partida del Risk o del Age of Empires. Em vaig comprar aquest llibret perquè pensava que podia ser una lectura recomanada per als alumnes per la seua brevetat, però el partidisme tan descarat que pren, el xovinisme tan, diguem-ne, caspós i les explicacions basades només en les batalletes fa que siga un llibre per a oblidar.

Almenys Marc Ferro es llig amb plaer i intenta abordar la totalitat del conflicte. És un clàssic, un tant xovinista, però de lectura molt entretinguda.

NOTA: per a més informació sobre la Primera Guerra Mundial recomane llegir la introducció de la ressenya al llibre “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway (amb una síntesi històrica feta pel professor Julián Casanova, una llista de novel·les, una altra de pel·lícules, i els recursos del blog).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MATERIAL. Sobre Margaret Thatcher i el neoliberalisme

Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit (1979-1990), i Ronald Reagan, president dels EUA (1981-1989)

Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit (1979-1990), i Ronald Reagan, president dels EUA (1981-1989)

MATERIAL

Sobre Margaret Thatcher i el neoliberalisme

Amb motiu de la seua defunció el dia 8 d’abril de 2013:

1. Introducció breu  a la seua significació històrica.

2. Article d’Antonio Mestre, publicat al periòdic digital La Marea, titulat “Margaret Thatcher, la mujer que esclavizó al movimiento obrero”

3. Música. Billy Bragg: “Thatcherites”

1. Nota introductòria

Margaret Thatcher va ser una referència per a tots aquells que vam ser infants i joves als anys vuitanta del segle XX. Semblava que el món només estava governat per Ronald Reagan, el president cowboy dels Estats Units, i per Margaret Thatcher, la primera ministra del Regne Unit. També estava el papa Joan Pau II, el president francés François Mitterand o un rus amb una taca roja al front que es deia Mikhaïl Gorbatxov. Però Thatcher cridava molt d’atenció: era una raresa política pel fet de ser dona (en un món polític d’homes), pel seu fort geni i pel seu pentinat característic.

En l’actualitat estudiem els anys vuitanta del segle XX com l’època durant la qual es van implementar polítiques econòmiques neoliberals a tot el món desenvolupat, fins i tot a països amb governs socialdemòcrates, com eren França o Espanya aleshores. En aquests anys encara es deixava sentir la crisi de 1973, i va ser una ocasió que els neoliberals no van desaprofitar. Aquests tipus de polítiques ataquen directament el model de l’Estat del Benestar i s’apliquen per a defendre un interessos molt concrets, els interessos del sector més ric de les nostres societats. Entre d’altres mesures va consistir en desregular el capital financer, cosa que va permetre l’especulació borsària, en baixar impostos als més rics, en reduir el paper de l’Estat en el control i supervisió de l’economia i distribució de la riquesa, i en privatitzar recursos i serveis públics estratègics per a una societat (com transports, energia, indústries, però també educació, sanitat, pensions, etc.)

Durant aquesta època es van plantar les bases de la inestabilitat financera que patim des d’aleshores, i que ha provocat l’actual crisi econòmica, i també política, gràcies al descontrol general de les finances i del capital, i al gran poder que tenen els sectors especulatius i financers.

Margaret Thatcher va ser una de les principals impulsores d’aquestes polítiques neoliberals. Considere que és un nom per a recordar en la Història del segle XX.

2. ARTICLE

“Margaret Thatcher, la mujer que esclavizó al movimiento obrero”

Antonio Maestre, publicat al diari La Marea, el 8 d’abril de 2013, enllaç

[Els enllaços que apareixen al text no són de l’autor de l’article]

Margaret Thatcher ha muerto de un infarto cerebral a los 87 años de edad. Once de ellos los pasó gobernando con mano implacable desde el número 10 de Downing Street. Amiga de Augusto Pinochet, al que visitó durante su exilio británico, fue fiel seguidora de las políticas neoliberales agresivas de los Chicago Boys. La Dama de Hierro se ganó su apoyo a base de reprimir con crueldad el movimiento obrero, llevar a Gran Bretaña a una guerra en una pequeña isla contra Argentina y permitir que varios huelguistas murieran de hambre sin atender sus peticiones en Irlanda del Norte. Sus reformas pusieron los cimientos de la hegemonía económica continental que vive hoy el país, pero sus habitantes lo pagaron caro, por la merma de derechos laborales y protección social que padecieron.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »