LLIBRE. «Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix» de Frederick Douglass (original de 1845)

Per una alegre casualitat m’ha arribat a les mans Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix, de Frederick Douglass, un relat magnífic que també serveix per a l’estudi de la història i per a les classes de valors.

Tal com diu el títol, es tracta d’una narració en primera persona. Explica la vida de l’autor, un esclau negre des que va nàixer fins que es va escapar a un estat no esclavista i va aconseguir la llibertat. Les penalitats i misèries del sistema esclavista són contínues, així com la violència i la por, però també hi ha moments d’esperança i de fortalesa.

La història de Frederick Douglass es va publicar el 1845 i acaba bé (el típic «happy end» ), però manté un punt amarg perquè l’esclavitud encara continuava ben viva als estats del sud dels Estats Units. Va ser un llibre circumstancial, per a fer propaganda de l’abolicionisme, i ara és un testimoni ben interessant d’aquella explotació humana. Evidentment també ens ajuda a conéixer l’origen de la desigualtat i el racisme actual, i els motius històrics de la lluita per la igualtat als Estats Units. Posa en perspectiva fets històrics estructurals, de llarga durada, com la violència social i policial contra la població negra en eixe país.

El llibre de Douglass és llig molt bé, com una novel·la d’aventures, plena de fets i d’exemples d’explotació, i amb el motiu recurrent de l’ànsia de llibertat de l’autor. Com a barbaritats extremes explica dos assassinats de negres que va veure, amb total impunitat per als seus amos, i els càstigs corporals són habituals, un fet quotidià, una cosa «normal». 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Intrús en la pols” de William Faulkner, les paraules difícils

intruder in the dust - faulknerRESSENYA. William Faulkner:

“Intrús en la pols” (1948)

  • Barcelona, Edicions 62, 2002
  • 219 pàgines, en català
  • Títol original: “Intruder in the dust”
  • Edició en castellà, Editorial Alfaguara, enllaç
  • No he trobat cap edició catalana més recent.

Ressenya

Intrús en la pols” és una novel·la de 1948 de l’escriptor nord-americà William Faulkner (1897-1962), conegut per la dificultat dels seus textos, cosa que converteix la seua lectura en tot un repte. També es conegut per les agudes crítiques que va fer a la societat que li va tocar viure, i per situar la majoria de les seues obres en el comtat fictici de Yoknapatawpha.

D’aquesta novel·la es va realitzar una pel·lícula el 1949, dirigida per Clarence Brown i que es va titular en castellà “Han matado a un hombre blanco” (fitxa de la pel·lícula).

Argument: Lucas Beauchamp és un home negre vell que es veu embolicat en l’assassinat del fill de Vinson, un blanc. Lucas manté una actitud serena i ferma, gens submisa, i defensa la seua innocència. Això al sud racista dels Estats Units equival a un desafiament públic que ha de ser penat per la comunitat blanca. La tensió al poble augmenta i sobre el vell Lucas planeja l’amenaça d’un linxament públic.

Però les coses no són tan senzilles. Tanquen a Lucas en la presó, i encara que allí pot parlar amb el seu advocat només es confessarà amb el nebot adolescent d’aquest, i li explicarà que el mort no va morir per la seua pistola, un vell revòlver, i que l’única manera de saber-ho és comprovant el cadàver. El jove, acompanyat per un amic negre i per una vella desenterren per la nit el cos i veuen que no està Vinson, sinó Jake Montgomery, un comerciant de fusta. Deixen la tomba igual que estava i cerquen l’ajuda de l’advocat i del sheriff. Aquests dos finalment els creuen i pel matí tornen a cavar la tomba, amb l’ajuda del pare de Vinson i dels seus dos germans. Però la tomba està buida. Es posaran a cercar els dos cadàvers i tindran la sort de trobar-los: un estarà mig soterrat vora el riu i l’altre en les sorres movedisses. Una vegada comprovades les ferides dels cadàvers aconsegueixen demostrar que el vell Lucas no és culpable d’assassinat, i a més a més trobaran l’autèntic assassí de Vinson.

És aleshores quan la tensió baixa, i la gent que volia linxar a Lucas, i que esperava a la porta de la presó se’n va capbaixa i avergonyida pels seus prejudicis. Dos nens i una vella han salvat al vell Lucas. Per altra banda Lucas ha donat a tot el poble una lliçó de serena dignitat, al no mostrar la por i la submissió que s’esperava d’ell, un negre del comtat de Yoknapatawpha, al profund sud dels Estats Units.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS VALENCIÀ. L’assassinat de GUILLEM AGULLÓ (11-04-1993)

Guillem Agulló 20 anys - abril 2013Va ser un onze d’abril

Repetit, repetit, repetit i necessari.

Aquesta entrada és per a recordar la maleïda efemèride de l’assassinat del jove Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 – Montanejos, 1993).

Índex

1. Ressenya: “La mort de Guillem” de Jaume Fuster

2. Música: “No tingues por” del grup Obrint Pas

3. Més informació: enllaços a altres materials

4. Cites de l’obra “La mort de Guillem”

1. Ressenya

Jaume Fuster: “La mort de Guillem” (1996)

02 portada - fuster - la mort de guillem

Edicions 3i4, València, 1996, 192 pàgines

“La mort de Guillem” és una obra a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic. Està basada en els fets que envolten la mort de Guillem Agulló i Salvador, un jove de divuit anys de Burjassot, que va morir assassinat d’una ganivetada al cor la matinada de l’11 d’abril de 1993. El van matar quan estava passant les festes de Setmana Santa amb uns amics al poble de Montanejos (l’Alt Millars). Els autors eren un grup de neonazis de València, “els de Marxalenes”, reconeguts violents, els quals anaven buscant-lo amb premeditació per a donar-li una pallissa. La baralla es va escalfar, com totes, i la mà que empenyia el ganivet va fer la resta.

Guillem Agulló era un jove d’esquerres, pacifista i nacionalista valencià. Així de clar. Formava part dels Maulets i d’un grup antiracista anomenat SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), i encara que el mòbil del crim va ser clarament polític al final, en el judici, es va considerar que només va ser una baralla entre joves amb un desenllaç fatal.

Aquest cas va patir una forta campanya d’intoxicació informativa per part de la premsa conservadora, especialment la valenciana, amb el periòdic Las Provincias al capdavant. Guillem destorbava. Era (és) una víctima del nacionalisme espanyolista radical, centralitzador i uniformista, o siga el de sempre. Per als partits polítics majoritaris aquesta mort era una molèstia, una prova que la modèlica transició a la democràcia tenia unes escletxes ben grans i definides, i que hi havia grups radicals feixistes que no dubtaven en utilitzar la violència, que els llops estaven a l’aguait.

Aquest llibre es va publicar abans de la sentència del judici per l’assassinat de Guillem. Va ser ridícula: només sentenciava a Pedro Cuevas (“Pablo” a la novel·la), l’autor de la ganivetada, a catorze anys de presó al valorar el tribunal el seu “penediment espontani”, i deixava lliures a la resta del grup. Al final l’assassí només va estar quatre anys a la presó, i anys després es presentava a les eleccions municipals de Xiva amb un partit neonazi (i el penediment espontani?).

Per part dels poders públics va interessar deixar aquesta mort en una simple baralla entre borratxos. Però no se’n van eixir amb la seua: Guillem és recordat i homenatjat. Han passat vint anys, i continua sent recordat. Perquè encara que siga repetit, repetit i repetit, és necessari recordar-lo. Per a això està la Història, per a que no ens lleven les paraules del que va passar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RUMORS. Vídeo contra els rumors racistes i xenòfobs

RUMORS. Vídeo contra el rumors racistes i xenòfobs

Vídeo molt recomanable titulat “No te dejes enredar“. Són només dos minuts i mig.

Aquest vídeo forma part de la Campanya contra els rumors racistes i xenòfobs, dirigida per la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR) d’Euskadi, i ha sigut finançat per l’Ajuntament de Vitoria-Gasteiz. Aquests tipus de rumors estan basats en la ignorància, la inseguretat i la por, i han estat en l’origen i la base de nombroses tragèdies al llarg de la Història, amb molt de dolor (l’exemple fàcil: Auschwitz).

Més informació de la campanya: www.cear-euskadi.org/notedejesenredar

Per acabar, recomane veure un altre vídeo titulat “No entran“, de 2’40”, molt més dur i explícit que l’anterior, enllaç a youtube.

Imatge final: una vinyeta francesa per a somriure a costa d’algunes absurditats evidents.

rire-contre-le-racisme

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “Matar un rossinyol” de Harper Lee (1960), sobre l’heroisme

Portada - Matar un ruiseñor - Editorial Bruguera 1976RESSENYA. Harper Lee:

“Matar un ruiseñor” (1960)

Barcelona, Editorial Bruguera, 1976

447 pàgines, castellà, 1960

Títol original: “To kill a mockingbird”

RESSENYA

Matar un ruiseñor és una novel·la bellíssima, molt ben escrita i fàcil de llegir, de l’escriptora nord-americana Harper Lee (Alabama, 1926), en la qual es fa una defensa de la justícia i la igualtat, i contra el racisme. Està basada en experiències de l’autora, ambientades en la vida del poble fictici de Maycomb, a l’estat d’Alabama, durant els anys de la Gran Depressió, als anys 30 del segle XX.

La novel·la està narrada des del punt de vista innocent d’uns nens, i en concret relata un episodi racista, en el qual l’advocat Atticus Finch, el pare d’Scout, que és la xiqueta protagonista, i home respectat a la seua comunitat i model d’honestedat, defensa a un negre de l’acusació infundada de violació d’una jove blanca. Cal tenir en compte que ens trobem al racista Sud profund, on els prejudicis pel color de la pell suposa pràcticament la condemna. La defensa d’aquest home provocarà a Atticus moltes dificultats amb els seus veïns racistes. També hi ha altres històries, com els jocs i les entremaliadures dels fills d’Atticus, Scout i Jem, que són orfes de mare; la presència de Calpurnia, la criada negra que porta la casa d’Atticus; o el misteri del jove discapacitat mental que viu a la casa del costat i que no ix mai al carrer.

Pel·lícula "Matar un ruiseñor" (1962)

Pel·lícula “Matar un ruiseñor” (1962)

Sobretot és una novel·la sobre l’heroisme. Un heroisme senzill i ferm d’un home íntegre que defensa el que creu que és just. Sense violència o odi. Atticus Finch és un model de tenacitat, intel·ligència, prudència i justícia, i també de convivència. Atticus creu que no s’ha de véncer, sinó que s’ha de convéncer, perquè té molt clar que viu dins d’una comunitat, i que ell i els seus fills en formen part.

Respecte als trets autobiogràfics cal apuntar que el personatge d’Scout estaria inspirat en la pròpia Harper Lee i el d’Atticus Finch en son pare. Per cert, Finch és el cognom de soltera de la mare de Lee. L’amic de jocs d’Scout i Jem, que visita Maycomb només en estiu, estaria inspirat en les històries que l’escriptor Truman Capote li contava a Lee sobre la seua infantesa.

Aquesta novel·la va guanyar el prestigiós Premi Pulitzer l’any 1961. El director Robert Mulligan la va portar al cinema el 1962, amb un Gregory Peck insuperable en el paper d’Atticus Finch i amb la preciosa banda sonora d’Elmer Berstein, i va guanyar tres premis Óscar (millor actor, millor guió adaptat i millor direcció artística).

Imprescindible.

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »