LLIBRE. “Intrús en la pols” de William Faulkner, les paraules difícils

intruder in the dust - faulknerRESSENYA. William Faulkner:

“Intrús en la pols” (1948)

  • Barcelona, Edicions 62, 2002
  • 219 pàgines, en català
  • Títol original: “Intruder in the dust”
  • Edició en castellà, Editorial Alfaguara, enllaç
  • No he trobat cap edició catalana més recent.

Ressenya

Intrús en la pols” és una novel·la de 1948 de l’escriptor nord-americà William Faulkner (1897-1962), conegut per la dificultat dels seus textos, cosa que converteix la seua lectura en tot un repte. També es conegut per les agudes crítiques que va fer a la societat que li va tocar viure, i per situar la majoria de les seues obres en el comtat fictici de Yoknapatawpha.

D’aquesta novel·la es va realitzar una pel·lícula el 1949, dirigida per Clarence Brown i que es va titular en castellà “Han matado a un hombre blanco” (fitxa de la pel·lícula).

Argument: Lucas Beauchamp és un home negre vell que es veu embolicat en l’assassinat del fill de Vinson, un blanc. Lucas manté una actitud serena i ferma, gens submisa, i defensa la seua innocència. Això al sud racista dels Estats Units equival a un desafiament públic que ha de ser penat per la comunitat blanca. La tensió al poble augmenta i sobre el vell Lucas planeja l’amenaça d’un linxament públic.

Però les coses no són tan senzilles. Tanquen a Lucas en la presó, i encara que allí pot parlar amb el seu advocat només es confessarà amb el nebot adolescent d’aquest, i li explicarà que el mort no va morir per la seua pistola, un vell revòlver, i que l’única manera de saber-ho és comprovant el cadàver. El jove, acompanyat per un amic negre i per una vella desenterren per la nit el cos i veuen que no està Vinson, sinó Jake Montgomery, un comerciant de fusta. Deixen la tomba igual que estava i cerquen l’ajuda de l’advocat i del sheriff. Aquests dos finalment els creuen i pel matí tornen a cavar la tomba, amb l’ajuda del pare de Vinson i dels seus dos germans. Però la tomba està buida. Es posaran a cercar els dos cadàvers i tindran la sort de trobar-los: un estarà mig soterrat vora el riu i l’altre en les sorres movedisses. Una vegada comprovades les ferides dels cadàvers aconsegueixen demostrar que el vell Lucas no és culpable d’assassinat, i a més a més trobaran l’autèntic assassí de Vinson.

És aleshores quan la tensió baixa, i la gent que volia linxar a Lucas, i que esperava a la porta de la presó se’n va capbaixa i avergonyida pels seus prejudicis. Dos nens i una vella han salvat al vell Lucas. Per altra banda Lucas ha donat a tot el poble una lliçó de serena dignitat, al no mostrar la por i la submissió que s’esperava d’ell, un negre del comtat de Yoknapatawpha, al profund sud dels Estats Units.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

PAÍS VALENCIÀ. L’assassinat de GUILLEM AGULLÓ (11-04-1993)

Guillem Agulló 20 anys - abril 2013Va ser un onze d’abril

Repetit, repetit, repetit i necessari.

Aquesta entrada és per a recordar la maleïda efemèride de l’assassinat del jove Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 – Montanejos, 1993).

Índex

1. Ressenya: “La mort de Guillem” de Jaume Fuster

2. Música: “No tingues por” del grup Obrint Pas

3. Més informació: enllaços a altres materials

4. Cites de l’obra “La mort de Guillem”

1. Ressenya

Jaume Fuster: “La mort de Guillem” (1996)

02 portada - fuster - la mort de guillem

Edicions 3i4, València, 1996, 192 pàgines

“La mort de Guillem” és una obra a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic. Està basada en els fets que envolten la mort de Guillem Agulló i Salvador, un jove de divuit anys de Burjassot, que va morir assassinat d’una ganivetada al cor la matinada de l’11 d’abril de 1993. El van matar quan estava passant les festes de Setmana Santa amb uns amics al poble de Montanejos (l’Alt Millars). Els autors eren un grup de neonazis de València, “els de Marxalenes”, reconeguts violents, els quals anaven buscant-lo amb premeditació per a donar-li una pallissa. La baralla es va escalfar, com totes, i la mà que empenyia el ganivet va fer la resta.

Guillem Agulló era un jove d’esquerres, pacifista i nacionalista valencià. Així de clar. Formava part dels Maulets i d’un grup antiracista anomenat SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), i encara que el mòbil del crim va ser clarament polític al final, en el judici, es va considerar que només va ser una baralla entre joves amb un desenllaç fatal.

Aquest cas va patir una forta campanya d’intoxicació informativa per part de la premsa conservadora, especialment la valenciana, amb el periòdic Las Provincias al capdavant. Guillem destorbava. Era (és) una víctima del nacionalisme espanyolista radical, centralitzador i uniformista, o siga el de sempre. Per als partits polítics majoritaris aquesta mort era una molèstia, una prova que la modèlica transició a la democràcia tenia unes escletxes ben grans i definides, i que hi havia grups radicals feixistes que no dubtaven en utilitzar la violència, que els llops estaven a l’aguait.

Aquest llibre es va publicar abans de la sentència del judici per l’assassinat de Guillem. Va ser ridícula: només sentenciava a Pedro Cuevas (“Pablo” a la novel·la), l’autor de la ganivetada, a catorze anys de presó al valorar el tribunal el seu “penediment espontani”, i deixava lliures a la resta del grup. Al final l’assassí només va estar quatre anys a la presó, i anys després es presentava a les eleccions municipals de Xiva amb un partit neonazi (i el penediment espontani?).

Per part dels poders públics va interessar deixar aquesta mort en una simple baralla entre borratxos. Però no se’n van eixir amb la seua: Guillem és recordat i homenatjat. Han passat vint anys, i continua sent recordat. Perquè encara que siga repetit, repetit i repetit, és necessari recordar-lo. Per a això està la Història, per a que no ens lleven les paraules.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RUMORS. Vídeo contra els rumors racistes i xenòfobs

RUMORS. Vídeo contra el rumors racistes i xenòfobs

Vídeo molt recomanable titulat “No te dejes enredar“. Són només dos minuts i mig.

Aquest vídeo forma part de la Campanya contra els rumors racistes i xenòfobs, dirigida per la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR) d’Euskadi, i ha sigut finançat per l’Ajuntament de Vitoria-Gasteiz. Aquests tipus de rumors estan basats en la ignorància, la inseguretat i la por, i han estat en l’origen i la base de nombroses tragèdies al llarg de la Història, amb molt de dolor (l’exemple fàcil: Auschwitz).

Més informació de la campanya: www.cear-euskadi.org/notedejesenredar

Per acabar, recomane veure un altre vídeo titulat “No entran“, de 2’40”, molt més dur i explícit que l’anterior, enllaç a youtube.

Imatge final: una vinyeta francesa per a somriure a costa d’algunes absurditats evidents.

rire-contre-le-racisme

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “Matar un rossinyol” de Harper Lee (1960), sobre l’heroisme

Portada - Matar un ruiseñor - Editorial Bruguera 1976RESSENYA. Harper Lee:

“Matar un ruiseñor” (1960)

Barcelona, Editorial Bruguera, 1976

447 pàgines, castellà, 1960

Títol original: “To kill a mockingbird”

RESSENYA

Matar un ruiseñor és una novel·la bellíssima, molt ben escrita i fàcil de llegir, de l’escriptora nord-americana Harper Lee (Alabama, 1926), en la qual es fa una defensa de la justícia i la igualtat, i contra el racisme. Està basada en experiències de l’autora, ambientades en la vida del poble fictici de Maycomb, a l’estat d’Alabama, durant els anys de la Gran Depressió, als anys 30 del segle XX.

La novel·la està narrada des del punt de vista innocent d’uns nens, i en concret relata un episodi racista, en el qual l’advocat Atticus Finch, el pare d’Scout, que és la xiqueta protagonista, i home respectat a la seua comunitat i model d’honestedat, defensa a un negre de l’acusació infundada de violació d’una jove blanca. Cal tenir en compte que ens trobem al racista Sud profund, on els prejudicis pel color de la pell suposa pràcticament la condemna. La defensa d’aquest home provocarà a Atticus moltes dificultats amb els seus veïns racistes. També hi ha altres històries, com els jocs i les entremaliadures dels fills d’Atticus, Scout i Jem, que són orfes de mare; la presència de Calpurnia, la criada negra que porta la casa d’Atticus; o el misteri del jove discapacitat mental que viu a la casa del costat i que no ix mai al carrer.

Pel·lícula "Matar un ruiseñor" (1962)

Pel·lícula “Matar un ruiseñor” (1962)

Sobretot és una novel·la sobre l’heroisme. Un heroisme senzill i ferm d’un home íntegre que defensa el que creu que és just. Sense violència o odi. Atticus Finch és un model de tenacitat, intel·ligència, prudència i justícia, i també de convivència. Atticus creu que no s’ha de véncer, sinó que s’ha de convéncer, perquè té molt clar que viu dins d’una comunitat, i que ell i els seus fills en formen part.

Respecte als trets autobiogràfics cal apuntar que el personatge d’Scout estaria inspirat en la pròpia Harper Lee i el d’Atticus Finch en son pare. Per cert, Finch és el cognom de soltera de la mare de Lee. L’amic de jocs d’Scout i Jem, que visita Maycomb només en estiu, estaria inspirat en les històries que l’escriptor Truman Capote li contava a Lee sobre la seua infantesa.

Aquesta novel·la va guanyar el prestigiós Premi Pulitzer l’any 1961. El director Robert Mulligan la va portar al cinema el 1962, amb un Gregory Peck insuperable en el paper d’Atticus Finch i amb la preciosa banda sonora d’Elmer Berstein, i va guanyar tres premis Óscar (millor actor, millor guió adaptat i millor direcció artística).

Imprescindible.

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El món d’ahir. Memòries d’un europeu” d’Stefan Zweig (1944)

zweig - el mundo de ayerRESSENYA. Stefan Zweig:

“El món d’ahir. Memòries d’un europeu” (1944)

  • Barcelona, Editorial Quaderns Crema, 2001
  • 536 pàgines, català.


[En castellà]

  • Stefan Zweig: El mundo de ayer. Memorias de un europeo  (1944)
  • Barcelona, Editorial Acantilado, 2009
  • 546 pàgines, castellà.

Ressenya en PDF (per a imprimir)

Ressenya

El món d’ahir. Memòries d’un europeu és l’autobiografia de l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942), publicada pòstumament el 1944.

L’obra és un recull de records personals i professionals de l’autor des de la seua infantesa fins poc abans de la seua mort, però no de manera sistemàtica, sinó segons la importància que li concedia Zweig als fets de la seua vida. Per exemple parla molt poc dels seus èxits i de la seua popularitat, deguda a les seues novel·les, biografies i obres de divulgació cultural que van ser molt ben rebudes en la seua època. Un dels motius del seu èxit va ser que les seues obres estan molt ben escrites, tenen arguments molt atractius com relats històrics o vitals èpics, i també tenen un caràcter pedagògic molt sincer i sense cap rastre de supèrbia o condescendència intel·lectual.

Zweig en aquesta autobiografia a més a més es dedica a analitzar el món que li va tocar viure. Primer el món aparentment tranquil i estàtic d’abans de la Primera Guerra Mundial, a l’Imperi Austrohongarés, per passar a narrar tot seguit l’horror de la guerra, la Gran Guerra, el “suïcidi d’Europa”, i les seues dramàtiques conseqüències en la consciència europea. L’auge del nazisme serà un capítol trist d’una Europa que Zweig veu que s’aboca altra volta cap al desastre. Per a ell només quedarà l’exili, ja que és un autor d’origen jueu, heterodox i cosmopolita, que no té cabuda en eixos països que tant estima. Zweig reivindica una ciutadania europea comuna, culta, tolerant, pacífica i no accepta ni vol entendre eixa Europa cada volta més fanatitzada, més violenta i destructiva.

Una altra part important d’aquestes memòries seran les relacions de Zweig amb alguns dels principals personatges de la cultura de l’època, com Rilke, Rolland, Thomas Mann, Hermann Hesse, Sigmund Freud o Salvador Dalí. Aquests personatges són d’un país que no està als mapes, sinó en la ment de les persones. Són gent inquieta, culta i amb esperances d’un futur millor, però en poc temps es trobaran separats per fronteres artificials, ràpidament fortificades amb armes i crits ensordidors, de ferro i metralla, hostils i destructives. Açò serà el que provocarà la mort primer anímica i després física d’Stefan Zweig, un esperit massa culte, sensible i tolerant per a l’època que li va tocar viure.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS. Campanyes d’Amnistia Internacional

amnistia internacional catalàPetites obres d’art del món de la publicitat

(Amnistia Internacional)

Molt recomanable.

Per a pensar, per a emocionar-se, per a indignar-se, per a comprometre’s.

ÍNDEX

1. De peu per la llibertat els últims 50 anys. Però encara queda un llarg camí… 

2. Projecció. Tu pots salvar drets humans 

3. La nina russa. No deixes que l’encant de Rússia ens faça oblidar les seues atrocitats 

4. Fi a la pena de mort 

5. Mercat de bestiar – Esclavitud

6. Tots contra tots. Algú a favor?  

7. La teua firma és més important del que tu creus  

8. Children see, Children do [No és d’Amnistia Internacional]


1. De peu per la llibertat els últims 50 anys. Però encara queda un llarg camí… 

(27-05-2011)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE I MÚSICA. Tolerància gràcies a l’amor

Tolerància gràcies a l’amor

La tolerància, l’empatia, la bondat, el respecte a l’altre són valors que tenim assumits com a necessaris per a una convivència pacífica, constructiva i feliç. Però de vegades ens resulta difícil explicar-los, assenyalar-los, fins i tot practicar-los.
En adolescents, sense quasi experiència vital, molts comencen a construir, a entendre, el seu lloc en aquest món sobre la base de prejudicis. Per això encara és més difícil explicar-los conceptes de la “família de la bondat”. Aquests prejudicis, portats de casa o vés a saber d’on, són més forts que les explicacions de cap professor o apòstol benintencionat, perquè els permet crear el sentiment de grup, de tribu, en un moment de la seua vida molt delicat i inestable.
Propose una manera d’arribar a ells gens original: si les raons no serveixen, utilitzem les emocions. I quina millor emoció que l’amor, sí, l’amor romàntic, fresc, bonic, perquè tots i totes necessitem estimar i que ens estimen (açò apareix a la coneguda piràmide de necessitats humanes de Maslow). La manca d’amor porta a la depressió i l’ansietat (ho diu la viquipèdia, i si ho diu ella així serà). Amb l’amor podem aconseguir fer bondat, aprendre la tolerància i el respecte, apreciar al diferent, ser més feliços.

Presente dos documents per a mi molt bonics. El primer és un article d’Elvira Lindo publicat a El País, sobre la celebració de Sant Valentí per una cadena de televisió dels EUA, la qual va emetre una història d’amor interracial. El segon document és la cançó Jenifer del grup català “Els catarres”, on un noi català típic s’enamora d’una noia de família immigrant. On hi ha prejudicis sempre trobem alguna història èpica d’amor que els venç. Romeo i Julieta sempre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Fascismo, Neofascismo y Extrema Derecha” de A. Fernández García; J. L. Rodríguez Jiménez (2001)

Fernández García, A.; Rodríguez Jiménez, J.L.: Fascismo, Neofascismo y Extrema Derecha (2001)

Madrid, Arco Libros, S.L., 2001

102 pàgines, castellà, índex, 4 textos finals, bibliografia.

 

RESSENYA

Aquesta monografia estudia el feixisme, el neofeixisme i l’extrema dreta actual, des d’un punt de vista històric i polític, però també social, cultural, econòmic, i fins i tot psicològic. Tracta d’esbrinar les causes del sorgiment d’aquestes ideologies i moviments socials, els interessos que defenen, els individus i grups socials que hi ha darrere. Analitza de manera breu però molt clara el seu l’univers conceptual, i la seua evolució històrica al llarg del segle XX.

Els autors d’aquest monografia són Antonio Fernández, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Complutense de Madrid, i José Luis Rodríguez, professor d’Història Contemporània de la Universitat Rey Juan Carlos, especialitzat en el neofeixisme i l’extrema dreta.

A l’igual que la resta de d’obres d’aquesta col·lecció de l’editorial Arco Libros, aquesta és una petita monografia molt ben escrita i molt ben estructurada. Per a un historiador, i sobretot si és docent, és molt útil aquesta obra, ja que permet unificar el discurs d’aquesta ideologia al llarg del temps. És a dir permet poder vincular les diferents ideologies totalitàries de nacionalisme exacerbat abans i després de la Segona Guerra Mundial, i fins el present.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »