MÚSICA. “El cant dels maulets”, per Al Tall i Obrint Pas

Proclamació del rei Carles III d’Àustria a Dénia el 17 d’agost de 1705, pel militar i maulet Joan Baptista Basset.

 

Ha sigut dit i fet. Hui he posat en classe de 2n de BAT la cançó “El cant dels maulets”, per a ampliar el contingut sobre la Guerra de Successió (1702-1714). És una cançó reivindicativa, que sona sovint en aplecs nacionalistes valencians, però el meu interés era il·lustrar el conflicte entre els botiflers (partidaris dels Borbó) i els maulets (dels Àustria), i veure quins elements de la seua lletra fan referència a aquesta guerra.

Com les coses estan com estan, per a evitar que algú m’acuse d’adoctrinament i que acabe en l’Audiència Nacional de Madrid, he promés que quan arribem al franquisme posaré també el “Cara el sol” i analitzarem la seua lletra. Em sembla que la majoria dels alumnes ho han entés perfectament.

Tot seguit el vídeo que he posat en classe i més avall la lletra. 

–

Lletra “El cant dels maulets” 

HISTÒRIA D’UN NOM: País Valencià

Testimoni fòssil de l’època que es parlava de País Valencià. Placa ubicada a Alcoi. Per cert, durant la dictadura es deia “Avenida del Generalísimo”.

HISTÒRIA D’UN NOM

País Valencià

Les joventuts de la coalició política BLOC-Compromís han realitzat un vídeo sobre la història del nom País Valencià. En quatre minuts i amb un bon ritme expliquen l’evolució toponímica i sobretot política d’aquest nom, i la seua substitució per “Comunitat Valenciana”.

Avui, 15 de maig de 2013, el nom País Valencià ha sigut vetat pel PP a les Corts Valencianes, i no es pot utilitzar de cap manera (enllaç a la notícia). No és res nou, és una fita més d’una política de lluita contra els símbols valencians, des de fa més trenta anys.

Per això és recomanable veure aquest vídeo. Dóna sensació de normalitat: País Valencià, mira que és fàcil de dir.

El vídeo està molt ben fet, amb la música de la cançó “L’herència” del grup valencià Aspencat de fons, però per a mi té una informació incorrecta i incompleta. Mireu-lo primer i després ho explique.

.

–

MÚSICA. Viure sense “Obrint Pas”

MÚSICA

Viure sense “Obrint Pas”

El 19 d’abril de 2013 el grup valencià Obrint Pas ha actuat a Alcoi. Ha sigut un plaer de concert, ple d’emocions i d’il·lusions cap al futur. Aquesta entrada és un petit homenatge a ells, a la seua existència i activitat, què ens ha demostrat durant vint anys que n’hi ha un altre País Valencià.

–

País Valencià? Aquest és un país que no està a cap televisió, supervivent nat, que només existeix en les xarrades dels bons amics amb una cervesa, en les preocupacions diàries pel futur dels nostre fills, i en la ràbia per tanta imbecil·litat i prepotència dels poderosos de sempre.

Aquest país, un país a la força petit, amagat i desconegut, no té cap publicitat, ni grans literats, ni científics, ni generals, és un país de gent que camina per carrers i places, dia a dia de la seua vida, sense monuments de marbre a cap heroi del passat, ni soldats desconeguts sota cap arc triomfal, ni literatura universal, ni llengua admirada i respectada, ni bandera, ni himne institucional de trellat.

Aquest país, entre d’altres, és el País Valencià, amb la paraula País prohibida. Sense nom, sense llengua, sense bandera, però sí amb gent popular, enganyada i ignorant, clientela dels mafiosos que porten la veu cantant. “Comunidad Valenciana” en diuen. Ni tan sols el nom.

I entre tanta amargor tenim un so alegre i coratjós, el so de les cançons d’Obrint Pas, que ens demostren que n’hi ha un altre País Valencià: el que volem de veritat, el de la gent del carrer, sense clienteles ni amargors, amb un crit de voluntat creadora, de construcció alliberadora, un clam de felicitat popular. Escolteu-los i veureu…

La vida sense tu, (sense) Obrint Pas. 

–

Altres cançons que m’encanten d’Obrint Pas:

Gira 2013 d’Obrint Pas
(Polseu sobre la imatge per a veure-la més gran)

– Del sud (amb Miquel Gil)

– Viure

– No tingues por

– 1939

– I si demà no tornarà

– La flama

– Camins

– Som

– Al país de l’olivera (bellíssima!)

–

PAÍS VALENCIÀ. L’assassinat de GUILLEM AGULLÓ (11-04-1993)

Va ser un onze d’abril

Repetit, repetit, repetit i necessari.

Aquesta entrada és per a recordar la maleïda efemèride de l’assassinat del jove Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 – Montanejos, 1993).

–

Índex

1. Ressenya: “La mort de Guillem” de Jaume Fuster

2. Música: “No tingues por” del grup Obrint Pas

3. Més informació: enllaços a altres materials

4. Cites de l’obra “La mort de Guillem”

–

1. Ressenya

Jaume Fuster: “La mort de Guillem” (1996)

Edicions 3i4, València, 1996, 192 pàgines

“La mort de Guillem” és una obra a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic. Està basada en els fets que envolten la mort de Guillem Agulló i Salvador, un jove de divuit anys de Burjassot, que va morir assassinat d’una ganivetada al cor la matinada de l’11 d’abril de 1993. El van matar quan estava passant les festes de Setmana Santa amb uns amics al poble de Montanejos (l’Alt Millars). Els autors eren un grup de neonazis de València, “els de Marxalenes”, reconeguts violents, els quals anaven buscant-lo amb premeditació per a donar-li una pallissa. La baralla es va escalfar, com totes, i la mà que empenyia el ganivet va fer la resta.

Guillem Agulló era un jove d’esquerres, pacifista i nacionalista valencià. Així de clar. Formava part dels Maulets i d’un grup antiracista anomenat SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), i encara que el mòbil del crim va ser clarament polític al final, en el judici, es va considerar que només va ser una baralla entre joves amb un desenllaç fatal.

Aquest cas va patir una forta campanya d’intoxicació informativa per part de la premsa conservadora, especialment la valenciana, amb el periòdic Las Provincias al capdavant. Guillem destorbava. Era (és) una víctima del nacionalisme espanyolista radical, centralitzador i uniformista, o siga el de sempre. Per als partits polítics majoritaris aquesta mort era una molèstia, una prova que la modèlica transició a la democràcia tenia unes escletxes ben grans i definides, i que hi havia grups radicals feixistes que no dubtaven en utilitzar la violència, que els llops estaven a l’aguait.

Aquest llibre es va publicar abans de la sentència del judici per l’assassinat de Guillem. Va ser ridícula: només sentenciava a Pedro Cuevas (“Pablo” a la novel·la), l’autor de la ganivetada, a catorze anys de presó al valorar el tribunal el seu “penediment espontani”, i deixava lliures a la resta del grup. Al final l’assassí només va estar quatre anys a la presó, i anys després es presentava a les eleccions municipals de Xiva amb un partit neonazi (i el penediment espontani?).

Per part dels poders públics va interessar deixar aquesta mort en una simple baralla entre borratxos. Però no se’n van eixir amb la seua: Guillem és recordat i homenatjat. Han passat vint anys, i continua sent recordat. Perquè encara que siga repetit, repetit i repetit, és necessari recordar-lo. Per a això està la Història, per a que no ens lleven les paraules del que va passar.

–

DOCUMENTAL. País Valencià: “Una llengua que camina” (2011)

DOCUMENTAL

País Valencià: “Una llengua que camina” (2011)

Explicació. Documental realitzat per Vilaweb i TVC, de 56 minuts de durada, molt ben fet i que repassa els esforços que s’han fet i que continuen fent-se per a mantenir i difondre el valencià en tots els àmbits de la vida al País Valencià. En especial destaca el paper que han desempenyat les escoles i les Trobades d’Escoles en Valencià.

És un documental molt útil per a entendre que existeix un altre País Valencià, diferent, molt més que això que arriba als mitjans de comunicació…

[*Nota: valencià és el nom que se li dóna popularment al català que es parla al País Valencià]

–

–

Més informació