CATALUNYA. Els documentals “300”

Programa_300_TV3_03.1

No tenia ni idea fins fa uns dies de l’existència d’aquesta boníssima sèrie documental titulada 300 i feta per la Televisió de Catalunya.

Els motius de la meua ignorància? Per una banda al País Valencià no rebem la senyal de TV3 des de fa anys (ja sabeu, no siga cas que ens adoctrinen i deixem d’odiar als valencians del nord, i sobretot de votar a partits espanyolistes), i per una altra banda el temps és escàs, la vida és frenètica i senzillament ningú m’havia parlat d’ella.

He vist el capítol de la llengua i m’ha semblat magnífic. He començat a veure el de la violència, i també. Aquesta sèrie té 6 capítols, de poc menys d’una hora. Antoni Tortajada és el presentador, que mira que ho fa bé, i a qui vam veure presentant la també sèrie documental Històries de Catalunya, del 2003. De tota manera el que més m’agrada de 300 és que en compte de tractar la història com una successió lineal de fets, el que fan és presentar uns monogràfics molt ben triats, i amb una presentació visual molt atractiva. Per altra banda, el rigor històric ve avalat pels historiadors que han participat en la seua realització, com Jordi Maluquer de Motes, Borja de Riquer o el meu admiradíssim Josep Fontana.

Estic segur que es criticarà que és una sèrie nacionalista, per a fomentar el “separatisme”. Segur que aquestes crítiques vindran de sectors nacionalistes, nacionalistes espanyols, és a dir recolzats per un estat propi que no veu amb bons ulls l’autoafirmació nacional de cap “regió”. La veritat és que 300 mostra una anomalia històrica es mire per on es mire: que hi ha un país que es diu Catalunya que ha sobreviscut 300 anys sense un estat propi. Aquests documentals el que fan és que molta gent es retrobe amb la història del seu propi país. No cal manipular la història per a parlar de la relació de Catalunya amb Espanya, amb mostrar-la ja en tenim prou. El que passa és que a algunes persones això no els farà cap gràcia, perquè poden sentir qüestionats els seus prejudicis. Però hem de relaxar-nos, això és no és res nou, són coses de l’estudi i la divulgació del coneixement, en aquest cas de la història. Per tant, recomane a totes les bones persones que gaudim de la sèrie.

Per començar, mireu que espectacular és la careta de la sèrie. A què us recorda?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)”

conde-duque de olivares velázquez

Boníssima. Vull compartir una cançó que m’ha divertit moltíssim, titulada “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)” del grup Brams, que es troba al seu àlbum Anem tancant les portes a la por, de l’any 2014. El títol de l’àlbum és preciós, veritat?

He conegut aquesta cançó gràcies a un antic alumne d’Alzira, de l’últim any que vaig treballar de professor i on vaig ser tan feliç. Es diu Francesc Llopis Luis, un homenot molt salao i intel·ligentíssim, ara es troba en 2n de BAT, jo li vaig donar classe de Geografia en 3r d’ESO, i en la distància l’estime molt i m’alegre de saber d’ell de quan en quan gràcies a les xarxes socials.

La veritat és que mantenir el contacte amb antics alumnes és una de les millors coses que m’ha passat en la vida. M’encanta veure’ls créixer i convertir-se en bones persones. També aprenc moltes coses d’ells: sobretot música, grups de música i cançons que d’altra manera no m’arribarien. Mantenir aquests contactes són una vacuna contra la típica reducció localista i umbilical. El món és molt gran, i es poden fer moltes coses i de maneres diferents, i gràcies als més joves no ho arribe a oblidar del tot.

Respecte a la cançó: és un repàs boníssim a l’essencialisme històric espanyolista. La seua lletra és una antologia divertidíssima del despropòsit patriòtic. És una traca.

Com a 2n de BAT es dóna Història d’Espanya (segles XIX i XX bàsicament), aquesta cançó pot servir per a il·lustrar aquest tipus de visió tradicionalista, conservadora, uniforme i rància de la Història d’Espanya, plena de prejudicis i de consignes dogmàtiques, i també de violència, de molta violència i sang.

Recordem el que deia el poeta Àngel González (Glosas a Heráclito):

“Nada es lo mismo, nada
permanece.
Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.”

No m’enrotlle més. Sobre la Història d’Espanya, de manera sintètica i reflexiva, recomane SEMPRE llegir el meravellós article de Josep Fontana titulat Demasiados retrocesos; veure el curtmetratge animat Historia reciente de España for dummies; reflexionar sobre l’article de Vicenç Navarro ¿Quiénes son los patriotas?; veure el dossier sobre El dolor de l’emigració jove (amb un vídeo i un article molt emotiu de Concha Caballero); i si teniu ganes de llegir una novel·lota, per a mi bellíssima, us recomane El corazón helado d’Almudena Grandes.

Ara la cançó. Si voleu, podeu anar llegint la lletra que trobareu tot seguit.

Lletra de la cançó
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Historiadors xonivistes: el francés Ferro, l’anglés Howard i la Primera Guerra Mundial

Fa uns dies vaig llegir el llibret La Primera Guerra Mundial de Michael Howard, “el millor dels historiadors militars vius” segons Max Hastings, un altre historiador, amic seu supose. Es va publicar el 2002. L’editorial Crítica es desfà en elogis cap a aquesta obra. Però a mi no m’ha agradat gens, i per això faig aquest apunt al blog.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

marc_ferro_la_gran_guerraPel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dóna color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torne reiteradament, però no oblide que conté cants de sirena xovinistes.

michael_howard_la_primera_guerra_mundialRespecte al llibre de Michael Howard no vull enrotllar-me massa. És un llibre escrit per als anglesos, que exalta el paper del Regne Unit durant la Primera Guerra Mundial i arriba a burlar-se grosserament dels imperis centrals que conformaven la Triple Aliança, en especial d’Alemanya. Almenys no dissimula i declara que per a ell la guerra es va produir pel bel·licisme alemany. Altres qüestions com l’escalada armamentística general, les tensions del colonialisme o la competència en l’economia capitalista industrial quasi no apareixen. A mi em sembla un relat desfasat, refregit i massa simplista, pel que té de militarisme. Més que un llibre d’història sembla l’explicació d’una partida del Risk o del Age of Empires. Em vaig comprar aquest llibret perquè pensava que podia ser una lectura recomanada per als alumnes per la seua brevetat, però el partidisme tan descarat que pren, el xovinisme tan, diguem-ne, caspós i les explicacions basades només en les batalletes fa que siga un llibre per a oblidar.

Almenys Marc Ferro es llig amb plaer i intenta abordar la totalitat del conflicte. És un clàssic, un tant xovinista, però de lectura molt entretinguda.

NOTA: per a més informació sobre la Primera Guerra Mundial recomane llegir la introducció de la ressenya al llibre “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway (amb una síntesi històrica feta pel professor Julián Casanova, una llista de novel·les, una altra de pel·lícules, i els recursos del blog).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. Nacionalisme: “¿Por qué hay que estar orgulloso de ser español?”

nacionalisme-gracias-dios-por-ser-español

Aplicació didàctica

Reproduisc un article d’opinió que considere adequat per a tractar els següents aspectes:

  • Conceptes: nacionalisme de dominació, patriotisme, militarisme, els interessos “nacionals” de les elits, el poder dels símbols, els mites històrics i la manipulació històrica (les mentides i falsedats).
  • Actituds: contra l’irracionalisme; per a desmuntar els prejudicis, la xenofòbia i el xovinisme; contra la peresa mental i el borreguisme social; i també per veure amb un cert humor els suposats “valors sagrats” patris.

Activitat: al meu poble, per exemple, molts cotxes porten un adhesiu amb el següent text: “Som gent d’Alcoi”. Llegiu el text i penseu en els símbols “patriòtics” dels vostres pobles i/o ciutats. Parlem-ne.

Article

«Ser español, un orgullo; ser madrileño, un título». Así reza una pegatina que todos hemos podido leer alguna vez en la trasera de ciertos vehículos (sobre todo taxis, ignoro el porqué de esta peculiaridad). Imagino que hay pegatinas similares con nombres distintos en casi todas las ciudades y en casi todos los países del mundo. Los nombres variarán, pero la motivación es idéntica en todos los casos: el nacionalismo, esa enfermedad que es a la vez una demostración tajante de que en los enfrentamientos humanos no pesan tanto las ideas (porque el nacionalismo es siempre la misma idea) como las emociones primarias: lo que importa, lo que puede provocar una bronca de hooligans o una guerra mundial, es el detalle. Madrid o Barcelona, España o Burundi.

El madrileño o el londinense de pro estarán convencidos de que ser español o inglés, respectivamente, es motivo de orgullo, e incluso de que el hecho de haber nacido en tal o cual ciudad (suceso casual que no requiere esfuerzo ni decisión ni responsabilidad) representa nada menos que un título.

¿Hay alguna razón que justifique tal orgullo? Ya imaginarás que la respuesta a esta pregunta es «no». Pero, a diferencia del nacionalista, que en realidad no necesita justificar nada porque las emociones no tienen justificación, yo sí diré por qué no ha lugar a ese orgullo que a lo largo de la historia, sobre todo en los últimos doscientos años, no ha traído a nuestra especie más que estupidez, dolor, sangre, destrucción y enormes decepciones deportivas.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FRONTERES. Europa. Mapa històric animat des de l’any 1000 dC

china-tayikistc3a1n-fronteraCompartisc un mapa polític animat d’Europa que últimament s’ha fet molt popular a la xarxa.

Malgrat algunes petites errades (hi ha un desfàs de 5-10 anys entre la imatge i l’any), aquesta animació té el mèrit de mostrar en poc més de 3 minuts els canvis territorials dels estats europeus en els últims 1000 anys.

Serveix per a il·lustrar la “lleugeresa” de les divisions territorials humanes, i sobretot per a desmitificar el nacionalisme de sang i terra basat en unes pàtries suposadament “eternes”. És a dir: les organitzacions humanes com les pàtries, les nacions i els estats són construccions culturals humanes, i responen a uns interessos i uns poders concrets en cada època donada.

Repetisc: les nacions no són eternes. En aquesta animació queda claríssim.

La Història, per tant, també serveix per a conéixer els canvis al llarg del temps, per a desmuntar mites “essencialistes” i per a evitar i rebatre la estupidesa dels discursos simplistes.

Font: http://www.liveleak.com/view?i=14d_1348362692

Més informació

– Sobre l’evolució del concepte de nacionalisme reconame la lectura de l’obra clàssica d’Eric J. HobsbawmNaciones y nacionalismo desde 1780“.

– Sobre el concepte de frontera (i la seua poderosa “màgia” per a algunes persones) recomane l’obra de Ryszard KapunscinkiEl Imperio“, sobre la crisi, caiguda i desmembrament de l’antiga URSS (actualment Rússia i altres 14 repúbliques), la qual segons l’autor va ser l’últim imperi territorial que va existir.

– Sobre geopolítica i el concepte de poder recomane l’obra de Joan-Eugeni SánchezGeografia política“.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »