LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)

Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.

Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.

Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “Pedra de tartera” de Maria Barbal (1985)

pedra-de-tartera_maria_barbal

Resulta que Pedra de tartera, escrita per Maria Barbal (Tremp, 1949), és una novel·la que ha esdevingut un clàssic modern de la literatura catalana, i jo fins fa uns mesos ni idea. Me l’he llegida en dos nits, és una novel·la breu, de no massa pàgines (159 només) i lletra gran, i els capítols són curts.

Narra en primera persona la vida de la Conxa, una dona nascuda a principis del segle XX a un poble de les muntanyes del Pallars. Amb ella repassarem diversos temes i moments històrics, com la vida quotidiana d’aquests pobles, les tasques agrícoles i ramaderes, les relacions humanes, l’amor i el festeig, les dificultats per portar endavant una família, i també l’arribada de la República el 1931, la Guerra Civil, la repressió durant el franquisme i l’abandó final d’aquests pobles i d’aquest tipus de vida. 

Açò va per gustos: a mi m’agrada molt la literatura de temàtica rural, i si és muntanyenca millor, com per exemple Solitud de Caterina Albert (coneguda pel pseudònim Víctor Català), La lluvia amarilla de Julio Llamazares, o més recentment Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll.

Pedra de tartera s’afig a aquest grup de novel·les que retraten la duresa de la vida del camp, sense bucolisme, en un entorn aspre, on les persones són els principals enemics de les persones. Si bé a mi em sembla que peca d’un cert lirisme i intimisme exagerat, per altra banda és un bon repàs de la vida rural, de la vida de les dones, i de la vida durant bona part del segle XX a Espanya. A més a més el llenguatge és molt ric. Això ha fet que Pedra de tartera haja sigut una lectura típica d’institut, cosa que ha disparat les seues edicions i vendes. Per últim, cal assenyalar que va guanyar el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil de 1984 i el premi Joan Crexells 1985. 

Enguany, 2015, s’ha celebrat el 30 aniversari i a Catalunya es veu que s’han fet multitud d’homenatges i la resta de parafernàlia. És una excusa tan bona com qualsevol altra per llegir una novel·la que potser no és per a tant, però que està bé, especialment per a iniciar als joves en aquestes històries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll, una tragèdia rural

dos-tauts-negres-i-dos-de-blancs-pep-coll-2

Feia temps que no m’emocionava tant un llibre. “Dos taüts negres i dos de blancs” és el relat d’una tragèdia rural esdevinguda a la vall de Carreu, al Pallars Jussà, l’any 1943, en la qual van morir assassinats tots els membres d’una família de masovers, el matrimoni i les dos filles, i que va quedar impune.

L’argument de partida ja té el seu interés (assassinats!), però el que fa que aquest llibre siga bellíssim és la manera que té Pep Coll de narrar els fets, i també l’ambientació i els altres temes que hi apareixen. Sense que quasi ens adonem assistim a unes lliçons magistrals d’un munt de coses: la vida a l’interior rural de Catalunya, l’època de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, el sistemes de conreu i d’explotació del medi natural tradicionals, i per últim, el progressiu abandó dels pobles i masos més aïllats i la desaparició d’aquest tipus de vida tan difícil i dura.

És fàcil creure que aquest llibre és un tipus d’adaptació catalana de l’obra “A sang freda” de Truman Capote. Amb els meus prejudicis (i pedanteria) jo ho veia així de clar abans de llegir-lo. Però en absolut. “Dos taüts negres i dos de blanc“, per a mi, té molt més en comú amb “Solitud” de Víctor Català, un altre drama rural català, o amb “Viatge al final del fred” de Joan Francesc Mira, una recreació de l’interior de Castelló ambientat en l’època del maquis. Són massa evidents les diferències amb qualsevol èxit literari ianqui o d’on siga. Cal que reivindiquem els nostres autors i paisatges literaris de qualitat.

L’estructura també ens pot enganyar. Tenim dènou capítols i un pròleg i un epíleg de l’autor. Cada capítol està dedicat a un personatge relacionat amb els assassinats. Són com visions parcials que volen arrodonir el fet central. No obstant això, a cada visió parcial també trobem altres informacions relacionades amb l’època i sobretot amb el territori, i solen ser decisives. A més a més també trobem la forta presència de cada personatge, que hem de recordar que estan basats en persones reals. De vegades sembla que estem davant d’un llibre de relats independents, de tan definit que trobes cada protagonista de cada capítol. Però no, el llibre està molt ben travat i les històries desemboquen contínuament en la història principal. Molt abans d’acabar el llibre ja coneixem el final, el possible motiu i la identitat dels assassins, però necessitem saber-ne més, perquè no ens ho acabem de creure. Volem saber com va ser possible tanta tragèdia, i per això Dos taüts negres i dos de blanc enganxa fins el final.

Llegir aquesta novel·la de no-ficció és un exercici de goig literari, però també de commoció. Recorde que Kafka deia que la bona literatura ha de ser com una destral per a trencar el gel del nostre interior.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÓRRER. “Botamarges” (Forna, la Marina Alta, 2013)

El meu germà Amand

Amand, el corredor

CÓRRER. “Botamarges”

Introducció – Justificació

Botamarges és una carrera que organitza el Club de Muntanya Forna, amb eixida i tornada des d’aquest poble de la Marina Alta, al País Valencià, i amb un recorregut de 63 quilòmetres, amunt i avall sense pietat per les serres del voltant.

El motiu de penjar aquesta entrada en Historiata és ben clar: jo tinc un germà, el meu germà Amand, de cognoms Ortiz Gisbert, i que corre, que corre molt, i amb qui compartisc vida, il·lusions i passions. El passat dia 5 d’octubre el meu germà Amand va córrer la Botamarges i m’ho va contar de manera tan bonica que he volgut compartir-ho. Perquè és un relat inspirador.

Per a mi córrer no és només un esport, és un estil de vida basat en l’esforç, la constància i l’honestedat. Corres i eres feliç, i no caben ni els enganys ni les misèries. Córrer és un acte bell, estètic, ètic i èpic, o dit en altres paraules: bonic, bondadós i transcendent. Mireu com ho conta el meu germà:

Relat de la Botamarges 2013

“És de nit, frescor, humitat, un poc de llum, bromes, sendes, pujar i baixar. Ja som a Villalonga. Les primeres clarors. Serpis amunt, cap al racó del Duc. Enfilem la Safor. Encara puc xiular. I baixada llarga, botant pedres i més pedres. L’Orxa. La cursa comença. Va de bo. Coll de la Comba, ja som dalt de la Gallinera. Pista ràpida que es burla de la primeres rampes a les cames. En Benirrama, a aquest pas, l’any que ve les taules animades de bona gent menjant i bevent arribaran al bancal. I a pujar l’Almirall. Una bonica senda, en altre moment. Ara puja la tossuderia. I més amunt. Baixant somnie amb la font de l’Atzúvia. La gent vol animar: queda poc… però ja el primer any em van advertir. Un company que va com una fletxa davant meu, abandona en la primera costera cap a Forna. És la Botamarges. Ja veig el castell. Sé que encara queden 3 km impenitents. Comença la picaeta entre els companys… açò no acaba mai, sembla que trepitjant hòsties, de quina forma d’acabar. Entrem en Forna, que continua en el mapa: 8 h. 37 minuts. Em tire a terra… el cansament no em deixa pensar, a poc a poc anem recuperant-se amb la dutxa i el dinar generós del poble, i reinventant les nostres humils històries botantmarges…”

Amand Ortiz Gisbert, 2013

Vídeo de la Botamarges

Lectures recomanades

  • Cristopher McDougall: “Nascuts per a córrer“, Edicions la Campana, 2011, 328 pàgines.
  • Scott Jurek i Steve Friedman: “Córrer, menjar, viure“, Angle Editorial, 2013, 320 pàgines.
  • Jean Echenoz: “Correr“, Ed. Anagrama, 2013, 144 pàgines.

LLIBRE. “Lituma en los Andes” de Mario Vargas Llosa

portada - vargas llosa - lituma en los andesRESSENYA. Mario Vargas Llosa:

“Lituma en los Andes” (1993)

  • Barcelona, Editorial Planeta, 1993
  • 312 pàgines, en castellà
  • Edició més recent en butxaca

Ressenya

“Lituma en los Andes” és una novel·la de Mario Vargas Llosa que explica la història de Lituma, un caporal de l’exèrcit peruà durant la seua estada a Naccos, un poble situat als Andes. L’acompanya Tomàs Carreño, Carreñito, un soldat ras que respecta i adora al seu caporal. Junts custodien un poble format per treballadors que estan construint una carretera, i que està convulsionat per la desaparició de tres homes i per l’amenaces de l’Estat de tancament de l’obra. Entre valls i muntanyes Lituma i Carreñito realitzen la investigació de les desaparicions –una d’elles la del seu criat, un xic retardat– i amb la por contínua de patir un atac del grup terrorista revolucionari “Sendero Luminoso”, també conegut com los terrucos. Per a completar l’atmosfera tenim el relat de l’amor absent de Carreñito, una xica de nom Mercedes, que treballava de ballarina i prostituta. Així, en aquesta novel·la tenim un batibull d’històries unides per la solitud i el paisatge esquerp dels Andes, un lloc inhòspit per a un costaner com Lituma, que vol complir amb el seu treball i que es nega a deixar-se endur per l’escepticisme o la desesperació.

Opinió personal: aquesta va ser la primera novel·la de Vargas-Llosa que vaig llegir i malgrat haver-me decebut una mica perquè tenia unes expectatives altíssimes, vaig trobar una novel·la molt bona, que deixa un regust de relat complet i que recorde amb molt bones sensacions. Per a mi destaquen sobretot l’ambientació i les situacions, i també l’estructura i eixa sensació d’angoixa de temps vital perdut inútilment. Els personatges són inoblidables, des de Lituma, un caporal escèptic, fins a Carreñito i la seua benvolguda Mercedes, així com els personatges secundaris, tant les víctimes del terrorisme com els membres del poble, que se’ns presenten com una colla de porucs i supersticiosos, però també de pragmàtics davant les dificultats de la vida real.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »