LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Anuncis

POLÍTICA. Dos vídeos sobre la democràcia, per #Whymaps (2016)

M’ho he passat en gran veient dos vídeos d’uns 10 minuts cadascun que acaba de traure #WHYMAPS amb el títol genèric de #WHYDEMOCRACY. Després de l’èxit que van tenir amb el vídeo sobre la crisi de Síria (i que vaig compartir fa uns mesos), ara n’han fet aquests dos sobre què és la democràcia. Així, com uns campions.

El primer vídeo tracta de mostrar que no vivim en autèntiques democràcies, sinó en sistemes polítics representatius, i que açò no s’ha de confondre. El segon vídeo es dedica a construir el concepte de democràcia, basant-se en la democràcia que va existir a l’antiga Grècia, en concret a la ciutat d’Atenes.

Hi ha moltes qüestions que hi apareixen que em semblen difuses o incompletes, i inclús algunes massa agafades pels pèls, però m’ha semblat un recurs molt bo per a suggerir debats sobre la política. Només per això és un grandíssim treball. A més a més estan molt ben fets.

Compartisc els vídeos, per a tenir-los a mà.

1. No veas este video si vas a votar hoy:

–

2. Qué es REALMENTE la democracia:

–

Explicació del vídeo per #WHYMAPS: Algunas cosas interesantes sobre #WHYDEMOCRACY, amb el per què, la documentació, les fonts, Rousseau, els partits polítics i les veritats incòmodes [consultat 14/02/2016].

I acabem amb un somriure mafaldià:

ACTIVISME. “El capitalisme no és més que un conte” (2015)

“És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme“, Fredric Jameson.

– – –

Sé que vaig a compartir un recurs polèmic per a utilitzar a l’aula.

El capitalisme no és més que un conte és un curtmetratge d’uns 6 minuts que critica valors del capitalisme, com per exemple l’individualisme, la competitivitat, el consumisme, l’èxit per l’esforç i el fracàs per no haver-te esforçat prou, l’economia financera, etc.

Com a professor és un vídeo polèmic perquè poden acusar-te fàcilment d’adoctrinar als alumnes, perquè qüestiona els valors hegemònics de la nostra societat i ens anima a treballar per un món millor. De tota manera, tranquil·litat, perquè és un recurs interessant i pot servir per a suscitar debats, reflexions i treballs que sí que apareixen al currículum educatiu (per a treballar la pau, la solidaritat, la cura del medi ambient, l’educació cívica i social, etc.). El cas és que ningú acusa d’adoctrinament als que mantenen i justifiquen situacions de desigualtat i d’injustícia, com per exemple els mitjans de comunicació, la televisió, els programes educatius, els llibres de text, la publicitat que trobem pertot arreu, etc., fins que aquestes situacions ja ens semblen normals o quotidianes o, el pitjor de tot, inevitables, sense solució.

LLIBERTAT. Vídeo: #NoPensoCallar

Segurament ja l’heu vist, la secció catalana d’Amnistia Internacional ha fet un vídeo, que ha esdevingut viral, per a publicitar l’exposició d’il·lustracions per la llibertat d’expressió “No Penso Callar“. Dura només quatre minuts i mig.

El compartisc perquè vull guardar-me’l en Historiata.

I tu? Com et sentiries si algú et prohibís fer servir un color?

–

Més recursos sobre els drets humans:

• DOSSIER. Els drets humans
• VÍDEOS. Campanyes d’Amnistia Internacional
• PENA DE MORT. Materials i recursos didàctics contra la pena de mort
• DOSSIER. Com començar una revolució no violenta – Gene Sharp
• GUERRA. Raons i sentiments contra la cultura de la violència i de la guerra
• MÚSICA. Ja no em sorprén res, de Tiken Jah Fakoly
• DIVERTIT. Cor de queixes de Hèlsinki (Finlàndia)

–

MÚSICA. “Working Class Hero” de John Lennon (1970)

Va ser el 8 de desembre de 1980, fa 35 anys, quan John Lennon va morir assassinat a Nova York. El seu record es mou entre l’estima sincera, el mite exagerat i la banalitat comercial. Més enllà de les cançons Imagine, Give peace a chance o Power to the people, tan típiques i tan hippies, Lennon té moltes altres cançons, tant de l’època de The Beatles com en solitari. Que cadascú trie la seua. A mi m’agrada molt el colpidor cant de Working Class Hero.

És una cançó actual? Potser no, perquè diuen que ja no hi ha classe obrera, ni classe treballadora, i sembla que ara tots som classe mitjana, amb els divertits subtipus de mitjana-alta, mitjana-baixa, o mitjana-mitjana. A banda del nom que donem a les classes socials el que està clar és que tenim desigualtats a la nostra societat, i que educar per a competir, per a pujar com siga “dalt del tot”, és educar per a legitimar i mantenir aquesta desigualtat.

A mi m’agrada el John Lennon no tan típic ni tan hippy. Els agradarà als alumnes?

–

A) Lletra de la cançó (en anglés):