FOTOGRAFIA. Excursió històrica i fotogràfica per Alcoi

Detall de…

 

El passat 31 de gener de 2019 vam fer una excursió a Alcoi amb els alumnes de 2n de BAT. El motiu era eixir un dia de l’aula; l’excusa era veure elements històrics dels segles XIX i XX d’una antiga ciutat industrial. Alcoi, el meu poble, era l’opció més còmoda.

Enguany no tinc massa ganes d’organitzar res, però em va animar Almudena, una alumna que el curs passat va llegir la novel·la Els lluitadors de Francesc Gisbert i va quedar impressionada pel que contava. Fa temps vaig fer una ressenya sobre aquesta novel·la (podeu consultar-la en aquest enllaç), i encara que no em va agradar reconec que té elements històrics interessants per als alumnes. Vaig quedar fins i tot amb Francesc, l’autor, per a que vinguera a mitjan matí, però a última hora em va avisar que no podia, per culpa d’un refredat cruel. 

Per a que l’excursió tinguera un poc de tensió (i per a que es fixaren en allò que volíem) vaig preparar una mena de gimcana fotogràfica. Els alumnes havien d’anar amb el mòbil en la mà, els vam donar una llista d’espais i edificis i podien fer totes les fotografies que volgueren. En acabar l’excursió me n’havien d’enviar només huit. Per als alumnes que no van vindre, pel motiu que fóra, també els vaig preparar un “treballet”. Ah! En les fotos no podia eixir cap persona, per si de cas.

Per si és del vostre interés, ací teniu el full que vaig facilitar als alumnes: Gimcana fotogràfica a Alcoi (31-01-2019)

Tot seguit compartisc la foto de grup (amb cara de fred) i una selecció de fotos dels alumnes.

–

Galeria amb la selecció de les fotos dels alumnes (clica damunt per a veure-les millor):

VÍDEOS. Els alumnes de 1r de BAT fan vídeos sobre les revolucions liberals i nacionals (1789-1871)

 

Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta. 

He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:

–

Llista de reproducció: 1r BAT – Els moviments liberals i nacionals (1789-1871)

–

Vídeo a vídeo (si teniu poc temps vos recomane almenys el vídeo núm. 4)

RELAT. «La verema de la por» de Raimon Casellas (1906)

Raimon Casellas (1855-1910)

 

Al llibre Narrativa de Raimon Casellas, després de la novel·la Els sots feréstecs que vaig comentar ahir es troba Les multituds. Aquesta obra es va publicar el 1906 i conté onze relats breus. Tots ells tenen com a fil conductor la massa humana, la multitud, com a protagonista d’actes destrellatats o fins i tot cruels. Perquè com diu el mateix Casellas «cal notar que els homes muden d’esperit tan bon punt formen munió».

El primer relat es titula Dia de sentència i és molt impactant, sobre una execució pública amb el garrot vil. He vist que aquest relat es troba en el recull que ha publicat l’editorial Males Herbes titulat Savis, bojos i difunts, amb vint-i-cinc textos vinculats a l’estil del decadentisme. M’agradaria firar-me’l perquè té un pinta estupenda.

No obstant això, el relat que a mi més m’ha agradat ha estat Les veremes de la por. Explica l’impacte que provoquen en un poble unes colles itinerants de veremadors morts de fam. Tota l’acció esdevé en una vesprada i una nit, però la tensió, la intranquil·litat, la por, el terror en definitiva que pateixen els vilatans està molt ben detallat pas a pas. És un text amb un caràcter social molt marcat, que es pot utilitzar en classe per a il·lustrar la desigualtat i la pobresa que hi havia als nostres camps fins ben entrat el segle XX. A més a més està molt ben escrit.

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.

14 DE JULIOL. “Ça ira”

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

–

Lletra de “Ça ira”: