MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

logo_tour_2014_modena_city_ramblers

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

MCR_1998_RaccoltiRespecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. “I cento passi” (2000) – sobre la màfia siciliana i el poder informal

Cartell pel·lícula - I cento passi(

 I cento passi o Els cent passos és una pel·lícula italiana de l’any 2000 dirigida per Marco Tullio Giordana, sobre la vida i la mort del jove sicilià Peppino Impastato (1948-1978), el qual va ser un activista polític i locutor radiofònic famós per enfrontar-se a la màfia. Açò li va costar la vida.

OBSERVACIONS

Estem acostumats a veure la màfia com una organització familiar amb un cert glamur gràcies a les pel·lícules de Hollywood, i en especial per la sèrie d’El Padrí. Però la màfia, la màfia real, no té cap glamur.

El motiu d’aquesta falta de glamur és ben senzill: la màfia és una organització que exerceix un poder informal, sense normes clares, que persuadeix i coacciona contínuament, mitjançant extorsions, suborns, intimidacions, represàlies, etc. Un exercici del poder així no pot tenir cap glamur, i qualsevol persona que s’enfronte a ell, o que el critique o el ridicularitze, té moltes probabilitats de patir algun atac i de protagonitzar una història amb un final trist. Com li va passar a Peppino Impastato.

Però aquesta lluita desigual és la base de les històries èpiques, les que tantes vegades i de tantes formes s’han explicat al llarg de la Història i que han seduït a tantes persones. Anem per parts: un individu o un col·lectiu s’enfronten a un gran poder o adversitat, pateixen moltíssim en la seua confrontació, han de superar grans obstacles o recórrer un llarg camí, i al final tenen una certa victòria sobre els seus oponents, encara que de vegades amb un cost molt gran, fins i tot amb la pérdua de la pròpia vida.

Felicia Impastato amb la foto del seu fill PeppinoAPLICACIÓ DIDÀCTICA

Aquesta pel·lícula serveix per a veure en classe temes com l’amistat, l’exercici del poder (persuasió-coacció), el compromís per la justícia i la bondat, la lluita per un món millor, la crítica als poderosos amb ironia i humor, la perseverança, el coratge i el valor, la solidaritat, la coherència, la defensa d’uns ideals democràtics, o la denúncia de la corrupció i de la por.

Crec que servirà per a tractar aquests temes transversals d’una manera amena gràcies al vincle emocional que s’estableix amb el protagonista. En tot cas, segur que és millor que una explicació de conceptes un tant abstractes.

ENLLAÇOS A LA PEL·LÍCULA

1. Enllaç a la pel·lícula en italià subtitulada en castellà: (1h 46 ‘ 57’’). Enllaç aquí.

2. Enllaç a la pel·lícula en italià NO subtitulada: (1h 46 ‘ 57’’). Enllaç aquí.

VÍDEO – MÚSICA

Molt recomanable. Cançó I cento passi del grup Modena City Ramblers amb subtítols en castellà i imatges de la pel·lícula (5 min, 47 ”)

MÉS INFORMACIÓ

I cento passi, a filmaffinity (en castellà). Enllaç aquí.

I cento passi, a la wikipedia (en italià). Enllaç aquí.

– Web “Peppino Impastato, una vita contro la mafia” (en italià). Enllaç aquí.

– Lletra de la cançó I cento passi del grup Modena City Ramblers traduïda al català. Enllaç aquí.

Fotograma - I cento passi - Marco Tullio Giordana - 2000“LA BELLESA”. CITA DE LA PEL·LÍCULA:

Peppino Impastato li explica a un amic el concepte de la bellesa, quan es troben sobre una muntanya mirant la seua vall, al minut 34 de la pel·lícula.

“Es pot pensar que la natura sempre guanya, que és més forta que l’home, però no és així. En el fons, de vegades, encara és pitjor una vegada fetes les coses. Els trobem una lògica. Per l’únic fet d’existir!

Ningú recorda com era abans. És fàcil destruir la bellesa.

En compte de la lluita política, la consciència de classes, hauríem de recordar-li a la gent què és la bellesa, ajudar-los a reconéixer-la, a defendre-la.

La bellesa! És important. D’ella en deriva tota la resta.”

MÚSICA. “Bella Ciao” i altres cançons de resistència

(Actualitzat el 23 de setembre de 2014)

Bella Ciao és una cançó popular italiana que no és volguda per tots els italians. És un tipus d’himne de la resistència italiana antifeixista i que també va lluitar contra l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial, en concret de la zona de Bolonya.

Primer escoltem la cançó, en la versió boníssima del grup “Modena City Ramblers“:

La pregunta. Per què no agrada a tots els italians la cançó Bella Ciao?

La resposta ràpida. Perquè no tots els italians estaven a la resistència antifeixista.

L’explicació

Poques voltes s’explica que la Segona Guerra Mundial va ser una lluita entre dos maneres d’entendre el món. És a dir, que fou també una guerra d’idees, no només una guerra territorial o per determinats recursos econòmics, a la manera clàssica. 

A llocs com França o Itàlia es va produir un tipus de guerra civil dins de la pròpia guerra, entre el bàndol format per demòcrates i comunistes contra el bàndol format per feixistes i l’extrema dreta conservadora. Bella Ciao era una cançó del bàndol format per la resistència.

A l’acabar la guerra aquesta lluita ideològica es va intentar deixar de banda: els feixismes havien sigut esborrats del mapa (excepte a Espanya i Portugal, com tots sabem), i per facilitar la convivència es va acordar un tipus de pacte de l’oblit, especialment per a no recordar el col·laboracionisme amb l’enemic d’una part de la població dels territoris ocupats per les potències feixistes. Bella Ciao ja no sonava bé.

També té a veure que la següent i imminent confrontació ideològica ja no era contra el feixisme, sinó que va ser entre les democràcies liberals i el bloc comunista (antics aliats contra el feixisme), a l’anomenada Guerra Freda, un període de tensió internacional, amb un repartiment de zones d’influència entre les dos superpotències i els seus aliats (els EUA i la URSS), i alguns focus “calents” controlats i a zones remotes, fins la caiguda del bloc comunista entre 1989 i 1991. Bella Ciao era massa reivindicativa, massa popular.

Cal recordar que a Itàlia el dia 25 d’abril és el dia de l’alliberament, en commemoració al final de la Segona Guerra Mundial al territori italià, i és una festa assenyalada, però només per a una part d’Itàlia, la de la resistència al feixisme, la que canta Bella Ciao. Es va convertir en una cançó que molestava als nous demòcrates “de tota la vida”, al recordar-los que el seu propi país havia estat partit en dos bàndols ideològics. Mentretrant, entre les classes populars antifeixistes, aquesta cançó mantenia i manté la importància de l’esperit de resistència. Perquè vivim en temps de resistència. Bella Ciao és una cançó de resistència.

Altres cançons de resistència

Espanya. Himnes i cançons del bàndol republicà de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Per exemple: A las barricadas, Ay Carmela, Si me quieres escribir, Coplas de la defensa de Madrid, Himno de Riego, Compañías de acero, la Internacional, Jarama Song, Avanti Popolo, Els Segadors, Eusko Gudariak.

Catalunya. Per una banda està l’himne oficial Els segadors, però cal destacar al cantautor Lluís Llach amb la seua canço L’estaca; i una altra també seua, bellíssima, que és I amb el somriure la revolta.

País Valencià, malgrat tot País Valencià. La cançó clàssica és Al vent de Raimon, però a mi m’agrada molt la d’Ovidi Montllor Serà un dia que durarà anys, o la més coneguda de La samarreta.

Aragó. José Antonio Labordeta, enyoradíssim, Canto a la libertad.

Portugal. L’himne de la revolució dels clavells (25 d’abril de 1975): Grândola, vila morena, de Zeca Afonso.

Itàlia. 1. Bella Ciao, versió més tradicional (lletra traduïda en català i en castellà); 2. també molt reconamable I ribelli della montagna (Els rebels de la muntanya).

França. Cançons populars de la revolució francesa: 1. Ça ira; 2. La marsellesa (a la pel·lícula Casablanca).

Alemanya. 1. Die Moorsoldaten (explicació); 2. Die Thälmann-Kolonne.

Rússia. El fulard blau (en castellà: “La pañoleta azul”; en rus: Синий платочек).

Altres:

1. Les 25 cançons més revolucionàries, segons la revista Rolling Stone.

2. Las 10 mejores canciones protesta, segons Enrique Urnaola, del blog Unblogged.

3. Leonard Cohen – The Partisan (1969, French TV). Subtitulat en castellà.

4. Article de Público: “Las revoluciones tienen nombre de canción“, 25/04/2013.

Nota final: he trobat aquesta versió de Bella Ciao gràcies a la gent de la pàgina de facebook “Salvem l’Educació Pública“. Moltes gràcies.