LLIBRE. “Lituma en los Andes” de Mario Vargas Llosa

portada - vargas llosa - lituma en los andesRESSENYA. Mario Vargas Llosa:

“Lituma en los Andes” (1993)

  • Barcelona, Editorial Planeta, 1993
  • 312 pàgines, en castellà
  • Edició més recent en butxaca

Ressenya

“Lituma en los Andes” és una novel·la de Mario Vargas Llosa que explica la història de Lituma, un caporal de l’exèrcit peruà durant la seua estada a Naccos, un poble situat als Andes. L’acompanya Tomàs Carreño, Carreñito, un soldat ras que respecta i adora al seu caporal. Junts custodien un poble format per treballadors que estan construint una carretera, i que està convulsionat per la desaparició de tres homes i per l’amenaces de l’Estat de tancament de l’obra. Entre valls i muntanyes Lituma i Carreñito realitzen la investigació de les desaparicions –una d’elles la del seu criat, un xic retardat– i amb la por contínua de patir un atac del grup terrorista revolucionari “Sendero Luminoso”, també conegut com los terrucos. Per a completar l’atmosfera tenim el relat de l’amor absent de Carreñito, una xica de nom Mercedes, que treballava de ballarina i prostituta. Així, en aquesta novel·la tenim un batibull d’històries unides per la solitud i el paisatge esquerp dels Andes, un lloc inhòspit per a un costaner com Lituma, que vol complir amb el seu treball i que es nega a deixar-se endur per l’escepticisme o la desesperació.

Opinió personal: aquesta va ser la primera novel·la de Vargas-Llosa que vaig llegir i malgrat haver-me decebut una mica perquè tenia unes expectatives altíssimes, vaig trobar una novel·la molt bona, que deixa un regust de relat complet i que recorde amb molt bones sensacions. Per a mi destaquen sobretot l’ambientació i les situacions, i també l’estructura i eixa sensació d’angoixa de temps vital perdut inútilment. Els personatges són inoblidables, des de Lituma, un caporal escèptic, fins a Carreñito i la seua benvolguda Mercedes, així com els personatges secundaris, tant les víctimes del terrorisme com els membres del poble, que se’ns presenten com una colla de porucs i supersticiosos, però també de pragmàtics davant les dificultats de la vida real.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La verdad de las mentiras” de Mario Vargas Llosa, un llibre de llibres

Portada - Vargas Llosa - La verdad de las mentirasRESSENYA. Mario Vargas Llosa:

“La verdad de las mentiras” (2002)

  • Madrid, Editorial Alfaguara, 2002
  • 413 pàgines, en castellà

Ressenya

Aquesta obra és un recull d’assaigs sobre la importància de la literatura i sobre 35 novel·les del segle XX. Es tracta d’una selecció personal de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. És una defensa de la bona literatura com a base de la llibertat de pensament, d’aliment per al llenguatge i la intel·ligència, i per a gaudir d’una vida més plena.

Comença amb un assaig genèric sobre l’ús i gaudi de la literatura, per passar a analitzar obres emblemàtiques d’autors tan consagrats com Joseph Conrad, Thomas Mann, James Joyce, Dos Passos, Woolf, Scott Fitzgerald, Hesse, Faulkner, Huxley, Malraux, Isak Dinesen, Koestler, Greene, Camus, Orwell, Carpentier, Hemingway, Steinbeck, Nabokov, Lampedusa, Grass, Bellow o Tabucchi. Analitza el per què són obres cabdals, el seu procés de creació, la vida dels autors/es, i la seua perdurabilitat. Les obres analitzades són una crònica del seu temps que no arrepleguen els estudis històrics, i que només la literatura pot enregistrar: els desigs i somnis humans enfront la limitació de les vides reals. Les novel·les rebenten eixos límits, fins a tal punt que la ficció pot mostrar més veritats d’una època que la pròpia vida real: és el que Vargas Llosa anomena “la veritat de les mentides”.

Després de llegir aquest llibre tens la sensació de ser més intel·ligent i de saber més coses. Més intel·ligent segurament no, però saber més coses sí. Sobretot és un llibre que t’incita a llegir llibres, bons llibres; és un fomentador de lectures, una cistella de cireres, que et porta a interessar-te per la paraula escrita i pels somnis humans. Ens ensenya a veure el món d’altra manera, a comprendre la importància de la ficció en la comprensió de la vida, i a més a més a fer-nos gaudir de les bones històries. La ficció ens enriqueix com a persones.

Finalment només vull fer constar un fet que m’ha estranyat: de les 35 obres i autors analitzats només n’hi ha un que escriu en castellà. Es tracta d’Alejo Carpentier i la seua novel·la “El reino de este mundo”, publicada el 1949. Sembla estrany que només haja seleccionat un escriptor en castellà quan el mateix Vargas Llosa escriu en aquesta llengua. De català, per desgràcia, no n’hi ha cap (jo posaria a Mercè Rodoreda sens dubte).

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El Paraíso en la otra esquina” de Mario Vargas Llosa (2003), una evocació de Paul Gauguin i Flora Tristán

Portada - Vargas Llosa - El Paraíso en la otra esquinaRESSENYA. Mario Vargas Llosa

“El Paraíso en la otra esquina” (2003)

Madrid, Alfaguara, 2003

488 pàgines, castellà

RESSENYA

Aquesta és una novel·la sobre la vida de dos persones del segle XIX i la seua recerca de la felicitat: la feminista i revolucionària Flora Tristán (1803-1844) i el seu nét, el famós pintor postimpressionista Paul Gauguin (1848-1903), que malgrat no coincidir cronològicament, sí que van compartir la vocació de viure plenament.

Flora Tristán és filla d’un ric burgès del Perú independent, que viu en la misèria al París de principis del segle XIX i es explotada pel seu marit, de qui acabarà separant-se. Va viatjar infructuosament al Perú per fer valer els seus drets com a descendent de la rica família Tristán, i a Anglaterra, per estudiar la situació dels obrers i de les dones, sobretot de les prostitutes. Arran la seua conscienciació social es dedicarà a estudiar les idees dels socialistes utòpics i es llançarà a defensar els drets dels obrers i de les dones. Voldrà crear la “Unió Obrera”, una mena d’Internacional Socialista avant la lettre, però cansada i malalta morirà abans de veure acomplits els seus somnis.

Paul Gauguin és un pintor francés postimpressionista, turmentat pel desig de tornar al món primigeni, bàsic, sexual i salvatge de les cultures primitives. Deixarà la seua faena de corredor de Borsa, abandonarà la seua dona i els seus cinc fills, i es dedicarà plenament a pintar. Fart de la civilització s’embarcarà cap a Tahití, al bell mig de l’oceà Pacífic, i després recalarà a les Illes Marqueses. Allí morirà, lluny, molt lluny d’Europa i del món civilitzat, però prop del primitivisme que tant cercava. Ens deixarà les seues colpidores pintures com a testimoni del seu periple vital a la recerca de la felicitat.

Aquesta novel·la és un relat sobre el món de les utopies que fou el segle XIX. Una protagonista, ella, vol avançar cap a una societat millor; mentre que l’altre, ell, vol tornar a un hipotètic salvatgisme primitiu. El dilema està entre avançar, cap a una cosa que no existeix encara, o tornar enrere, cap a una cosa que no sabem si ha existit mai fora del món dels somnis. Endavant i enrere. El nexe d’unió és clar: el desig d’aplegar a un Paradís on siga possible la felicitat per als éssers humans. Flora intentarà aplegar al paradís quedant-se a França i entregant-se en cos i ànima a la causa de la revolució. Una revolució obrera, social i també dels costums, i que allibere a les dones, i en el pla personal rebutjant el sexe. Gauguin intentarà aplegar al paradís anant-se’n. Serà una revolució personal feta en el camí, en la distància, rebutjant la hipocresia del seu món, llançant-se a la sexualitat sense tabús, i sobretot serà una revolució plasmada en la seua manera de pintar, els seus colors i els seus temes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »