LLIBRE. “El reino de este mundo” d’Alejo Carpentier (1949)

portada carpentier el reino de este mundoRESSENYA. Alejo Carpentier:

“El reino de este mundo” (1949)

  • Barcelona, Editorial EDHASA, 1978
  • 170 pàgines, en castellà, estudi preliminar de Florinda Friedmann de Goldberg (40 pàgines), pròleg de l’autor on explica la seua concepció de “lo real-maravilloso” de la crònica d’Amèrica.
  • Edició més actualitzada a Alianza Editorial, enllaç

Ressenya

El reino de este mundo” és una novel·la sobre la percepció fantàstica de la gent i la història real d’Haití, entre l’època del colonialisme francés i la seua independència. El protagonista principal és Ti Noel, un esclau negre de la hisenda de monsieur Lenormand de Mezy. Amb ell recorrerem els esdeveniments d’aquest país entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX.

La novel·la comença amb la revolta del manco Mackandal, l’any 1757, el qual va causar pànic entre els latifundistes francesos amb l’ús del verí que feien els servents de les hisendes, fins que l’apressen i l’executen cremant-lo viu en una foguera.

La següent fita és en 1791, quan es feu una reunió dels cabdills negres en una clariana del bosc a “Bois Caiman”, on van preparar la revolta que va culminar amb la independència del país el 1804. Entremig assistirem a l’arribada del general Leclerc amb la seua esposa Paulina Bonaparte, qui agafarà a Soliman, un criat negre, per a que l’atenga durant una epidèmia de calentures. Ti Noel mentrestant anirà a Cuba amb el seu amo, el qual ha fugit després de la violació i assassinat de la seua dona. Anys després Ti Noel tornarà, lliure, però l’obligaran a treballar en la construcció de la fortalesa de La Ferriere del nou emperador negre Henri Christophe, qui resideix al palau de Sans-Souci, enmig d’una cort a l’europea, amb vestits luxosos i un ambient cortesà. La novel·la finalitza amb els últims periples de Soliman i de Ti Noel. El primer acabarà a Europa, i el segon, ja molt vell, retornarà a l’hisenda on va servir de jove per a passar els seus últims dies.

En aquesta novel·la el món real i el fantàstic es barregen contínuament, fins al punt de no saber en algunes ocasions si la història que s’explica és només ficció o si allò que sembla ficció és la història real. De tan irreal i meravellós que és tot.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

POEMA. “Los nadies” d’Eduardo Galeano (1989)

imatge los-nadiesPOEMA. Eduardo Galeano: “Los nadies”

Eduardo Galeano és un escriptor uruguaià, nascut a Montevideo el 1940, conegut per la seua faceta de denúncia contra les opressions i les injustícies. Degut a açò va ser perseguit per les dictadures llatinoamericanes dels anys 70 i 80 del segle XX.

D’entre la seua obra destaquen, entre d’altres, “Las venas abierta de América Latina” (1971) i el llibre de poemes i relats breus “El libro de los abrazos” (1989).

D’aquest últim llibre pertany el conegut poema de “Los nadies”. Es tracta d’un poema senzill, que tothom pot entendre i sentir, i que és una denúncia perfecta contra la situació d’explotació de bona part de la humanitat. També reproduisc el seu relat breu “El origen del mundo“.

Molt recomanables.

LOS NADIES

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.”

VÍDEO amb la lectura de “Los nadies” per Eduardo Galeano

Enllaç a “El libro de los abrazos” d’Eduardo Galeano (1989)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Permiso para vivir (Antimemorias)” d’Alfredo Bryce Echenique (1993)

Portada - Bryce Echenique - Permiso para vivir - anagramaRESSENYA. Alfredo Bryce Echenique:

“Permiso para vivir (Antimemorias)” (1993)

Barcelona, Editorial Anagrama, 1999

495 pàgines, castellà

Ressenya

Aquesta obra publicada el 1993 és la primera part de les memòries de l’escriptor peruà Alfredo Bryce Echenique, nascut a Lima el 1939.

Bryce, el “maldito Bryce” segons Joaquín Sabina, és un autor de l’època del boom literari llatinoamericà (anys 60 i 70 del segle XX), com Julio Cortázar, Gabriel Garcia-Màrquez o Mario Vargas Llosa, si bé no tan conegut. Ell mateix es defineix irònicament com una persona que passa per la vida “amb escepticisme i sense ambicions”.

“Permiso para vivir (Antimemòries)” és una obra divertida i molt ben escrita, té un estil viu, fàcil i comprensible, i demostra un mestratge en el domini de l’idioma i de la ironia.

Destaquen en aquesta obra els records d’infantesa a sa casa de Lima, els seus anys d’estudis, la vida a París, els inicis d’escriptor i les relacions amb altres escriptors, les visites a la Cuba de Fidel Castro, l’elaboració de la seua tesi doctoral sobre un escriptor francés que no li agradava especialment, els amors i desamors o la seua coneguda dependència amb l’alcohol.

En resum, és una crònica de successos i desgràcies divertides, que ens endinsa en una època literària brillant, la del boom llatinoamericà, vist des dels ulls d’un escriptor maleït, el “maldito Bryce”.

Val la pena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “La guerra de la soja” (2009) – Geografia

Sobre els desequilibris alimentaris i mediambientals

Fitxa del documental

Realització: RTVE, programa “En portada”, enllaç aquí

Data: 1 de febrer de 2009

Durada: 42 minuts

Explicació: “La soia o soja transgènica és or per la multinacional propietària de la llavor [Monsanto], per als grans productors i les empreses multinacionals que l’exporten des d’Amèrica Llatina. No obstant això, és un negoci molt discutit per molts sectors que consideren que provoca molts danys i deixa pocs beneficis en els llocs on es conrea. Un equip de “En Portada” va viatjar fins a l’Argentina i Paraguai, dos països que juntament amb Brasil estan entre els grans productors i exportadors de soia transgènica del món.

Aquest és un dels tants problemes que comporta l’ús de transgènics. Aquest documental mostra clarament com molt lluny de les falses promeses d’acabar amb la fam, la revolució verda, amb la soia transgènica al capdavant, només ha aconseguit encarir encara més els cereals, ha deixat sense faena i sense terra a milers de persones, ha generat més fam, i per culpa dels herbicides que fan falta per a cultivar aquests productes tenim els sòls, rius , aire i aqüífers contaminats.

A més a més sembla que un dels principals efectes que tenen els conreus transgènics és que les grans multinacionals guanyen més diners al vendre més i més llavors, adobs i herbicides. Així estem transformant els graners del món en els graners d’un parell de corporacions. Un equip de TVE va estar al lloc dels fets i va enregistrar aquesta trista realitat, la de la producció de soia a Amèrica Llatina.

la bomba de la soia transgènicaAplicació didàctica

Geografia física i humana: sector primari, explotació dels recursos naturals, agricultura de plantació amb transgènics, la revolució verda, la soia o soja (Glycine max) com a font de proteïnes per a la producció de carn, contaminació del medi ambient, l’ús de llavors modificades i d’herbicides i d’adobs artificials, efectes d’aquest tipus d’agricultura sobre la salut de les persones, augment de la desigualtat econòmica i política, neocolonialisme, etc.

Nota del professor: és un documental interessant, que no és massa llarg però tampoc és molt dinàmic, per la qual cosa crec que no és recomanable per a veure en classe. Sí que és útil per a recomanar com a activitat voluntària, per a motivar als/les alumnes i per a il·lustrar els problemes i les qüestions adés esmentades.

Cita per a la reflexió

Jorge Rulli, Grup de Reflexió Agrària, Argentina:

“Tant Monsanto, que és l’amo de les llavors, com Cargill (i són dos empreses molt emparentades), s’han apropiat de la part més important de la vida d’un ser humà, que és la taula familiar. Són amos dels nostres aliments. El mercat dels aliments és avui en dia molt més fabulós que el de les armes o el de la droga. Dominant l’aliment de la gent domines el món.”

LLIBRE. “La tregua” de Mario Benedetti (1960)

Benedetti, Mario: La tregua (1960)

Madrid, Alianza Editorial, 2001

171 pàgines, castellà

 

 

RESSENYA:

Quan no es pot canviar de vida al final només s’aspira a una treva, a un petit descans enmig de la grisa monotonia.

Aquesta novel·la curta la va publicar Mario Benedetti l’any 1960. Conegut sobretot per la seua poesia també cultivà la narrativa, especialment realista, centrada en les classes modestes urbanes, amb un to quotidià i existencial.

La treva és la història, a manera de diari personal, de Martín Santomé, un oficinista de Montevideo (Uruguai), amb 49 anys i a punt de jubilar-se, vidu des de fa molts anys, i amb dos fills i una filla ja majors. La seua vida no té cap novetat, cap sorpresa ni emoció. És grisa. Burocràtica. Ocupa una posició intermitja a la seua empresa: té subalterns i també superiors. Papers i més papers d’administració i de comptabilitat passen per davant d’ell cada dia, un dia rere l’altre, sense més sobresalts que algunes presses per acabar una faena concreta en poc temps, de quan en quan. Un dia l’empresa contratarà tres nous treballadors i un d’ells serà Laura Avellaneda, una jove de 24 anys. Ni lletja ni guapa, però sí intrigant, més intel·ligent del que vol aparentar. A poc a poc s’iniciarà una relació amorosa entre ells dos, amb els recels de la diferència d’edat, amb les càrregues del passat, i amb les pors i les il·lusions per al futur. Però només serà una treva en la seua vida infeliç i solitària.

És d’eixes novel·les que semblen senzilles, que es lligen fàcilment, però que resulten ser molt complexes i dures, amb un fort regust. Una història aparentment insubstancial permet a Benedetti posar paraules a les emocions de la grisor i despullar l’ànima a tots els oficinistes del món.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »