TEMA Espanya. La transició a la democràcia (1975-1982)

Fotografia "El nen del puny en alt", juny 1976

Fotografia “El xiquet del puny en alt” (Madrid, juny de 1976)

TEMA 13

La transició a la democràcia

(1975-1982)

Cursos: 4t d’ESO – 2n de BAT

(Actualitzat 05/12/2013)

Apunts – Esquemes

  • ESQUEMA. La transició (1975-1982), per Historiata, enllaç
  • ESQUEMES. Història d’Espanya i Catalunya, segle XX, per la XTEC, molt bons, enllaç
  • DOSSIER. Constitucions i constitucionalisme espanyol (de 1808 a 1978), enllaç
  • Apunts de 2n de BAT-Història, del blog “notes d’història”, enllaç

Presentacions de diapositives

  • La transició (1975-1982) (per parlantdeclasse), 19 diapos, en català, enllaç
  • La España actual (per Manolo Ibáñez), 57 diapos, en castellà, enllaç

Mapes

  • Mapa. Espanya. Tipus d’autonomies (articles 143 i 151 de la Constitució), enllaç

Textos històrics

  • Suárez - portada en TimeTEXTOS. La transició (1975-1982), per Historiata, 6 pàgines, pdf, en castellà, enllaç
  • TEXTOS. Història d’Espanya, per l’IES Gabriel Miró d’Oriola, enllaç

Documentals – Vídeos

  • VÍDEO. La transición democrática (1975-1979), en castellà, 28 minuts, UN BON RESUM.
  • VÍDEO. La España democrática (1979-2004), en castellà, 32 minuts, només els primers minuts.
  • VÍDEO. “La vella franquista“, 1 minut i 16 segons, fragment del documental “Después de…” Parte 1: “No se os puede dejar solos”, any 1976. Ara fa somriure però és un bon exemple del pensament franquista durant la transició. (Vídeo ampliat: Valle de los Caídos 1976. Cita: “Con el tiempo Franco será más que Napoleón”)
  • VÍDEO. “Puc prometre i prometo”: Adolfo Suárez, en 6 vídeos”, ara.cat, 21/03/2014.
  • VÍDEO. Història d’un nom: País Valencià, a Historiata, 4 minuts, enllaç
  • DOCUMENTAL. “Del roig al blau. La transició valenciana” (Llorenç Soler, 2004), enllaç
  • DOCUMENTALS. “La transición”, 13 capítols, directora Victoria Prego, període històric de desembre del 1973 a juny de 1977, RTVE, enllaç
  • VÍDEO. Explicació del procés d’aprovació de la “Ley para la Reforma Política”, aprovada per les Corts franquistes el dia 18 de novembre de 1976, TVE, 10 minuts, enllaç
  • DOSSIER. El 23F, per RTVE, amb vídeos de testimonis i reportatges, enllaç

Pel·lícules

  • 23-F: la película (Chema de la Peña, 2011), tràiler
  • El fascista, doña Pura y el follón de la escultura (Joaquín Coll Espona, 1983), fitxa

Lectures – Articles

  • ARTICLE: “Adolfo Suárez en la historia de la transición de la dictadura a la democracia“, per Julián Casanova Ruiz, 23/03/2014, molt recomanable (enllaç pdf  –  enllaç doc)

Lectures – Llibres

Altres recursos

  • IMATGE. Explicació de la foto “El niño del puño en alto”, elpais.com, enllaç
  • WEB. “Fundación Transición Española”, amb recursos interessants, enllaç

La transició - Viva la Constitucion“España cañí”

ARTICLE. Javier Cercas: “Partits i democràcia”

ARTICLE. Javier Cercas:

“Partits i democràcia”

Autor: Javier Cercas, escriptor.

Data: 29 d’octubre de 2012

Font: http://elpais.com/elpais/2012/10/29/inenglish/1351523226_339831.html (en anglés)

Publicat també en paper a El País Semanal, el diumenge 14 d’octubre de 2012, titulat “Partitocracia contra democracia”.

Comentaris – Aplicació didàctica

Es tracta d’un article molt interessant que critica el poder desmesurat que han agafat els partits polítics a l’actual democràcia espanyola. Aquest poder fa que es desvirtue el funcionament de la democràcia, ja que els partits polítics han esdevingut unes institucions molt tancades, omnipresents i amb un funcionament intern clarament antidemocràtic que promou el servilisme i el nepotisme, i que premien la mediocritat.

Útil per a reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, les seues disfuncions i les seues possibles millores.

Article

(Traducció pròpia)

“La meua impressió és que cada volta hi ha més gent d’acord en una proposició essencial: el problema número ú d’aquest país no són els polítics ni la política, sinó els partits polítics; millor dit: el domini quasi absolut que exerceixen els partits polítics sobre la vida pública. Espanya és menys una democràcia que una partitocràcia; millor dit: Espanya és en part una democràcia insuficient i feble perquè és un partitocràcia.

La cosa ve de lluny. A l’iniciar-se la Transició a penes existien els partits, o només existien partits fràgils i empobrits per quasi mig segle de clandestinitat, i una de les principals preocupacions dels nostres “founding fathers”, va consistir en crear uns partits forts; açò no només era sensat, sinó indispensable: els partits són l’única via creïble de les preocupacions i aspiracions de la gent, així que no hi ha democràcia sense partits.

El problema va ser que, sobretot des de mitjans els anys vuitanta [del segle XX], quan la democràcia s’assentava i iniciàvem un cicle de prosperitat que durant més de dos dècades va semblar interminable, els partits es van desbordar i van començar a inundar-ho tot: van controlar la justícia, les caixes d’estalvi, les comissions reguladores dels mercats i el Tribunal de Comptes, el finançament dels propis partits i dels sindicats, van controlar infinitat d’organismes públics i semipúblics, van teixir una xarxa de relacions personals encaminada a aconseguir un domini social absolut i van dictar lleis que van ajudar a implantar eixa teranyina asfixiant. Aquest és el problema: que, incapaços de posar límits a la voracitat congènita del poder, els partits polítics han acabat colonitzant-ho tot.

Aquest és el problema o part del problema. Perquè resulta que, a més a més, en aquests 35 anys de democràcia els partits han esdevingut no només focus permanents de corrupció, sinó també en clubs pràcticament hermètics i de funcionament antidemocràtic, dominats per direccions de ferro que fomenten el servilisme, desterren la competència entre els seus membres i castiguen la dissidència.

Com dimonis van a exercir així els partits la funció per a la qual van ser creats? Com van a convertir-se així en transmissors dels problemes dels ciutadans i no en instruments de les ambicions dels arribistes? Com van a atraure així els millors i els més generosos i no els roïns i els aprofitats? Com no van a convertir-se així en organitzacions remotes i alienes i no van a tenir un pèssima consideració entre la ciutadania?

Part de l’èxit indubtable, relatiu i potser efímer d’UPyD radica probablement en això: en que, al ser un partit nou i sense les inèrcies de paquiderm dels vells partits, ha pogut acollir a persones que, d’altra manera, només amb grans esforços i molt de temps hi hagueren entrat en política, i que amb elles ha donat veu a inquietuds fresques –algunes d’elles, raonables- que en altres partits no és no existiren, sinó que estaven tapades; part de l’èxit del 15-M o del que resta del 15-M també radica sens dubte en això: que va voler trencar les costures de la partitocràcia, no per a trencar la democràcia –com diuen els que no es van molestar en esbrinar el que era el 15-M i es van limitar a convertir-lo en un espantall-, sinó per a fer-la menys insuficient, menys feble i més real, i es va convertir així en la gran esperança blanca, a aquestes altures no sé si ja del tot frustrada, de la nostra democràcia.

Ací és on estem. I el problema –el pitjor problema de tots- és que, com ha escrit José María Ruiz Soroa, els partits són alhora el problema i la solució: només els partits poden convertir aquesta partitocràcia en una democràcia real, limitant el seu propi poder, finançant-se raonablement i netament, democratitzant la seua manera de governar-se, castigant la corrupció, el sectarisme, el corporativisme i el servilisme, obrint-se de bat a bat a la ciutadania i donant via lliure als millors i no als pitjors. Tot açò, ja se sap, és molt difícil, però els partits polítics han de saber que el que està en joc aquí és, simplement, la fe de la gent en la democràcia. I també han de saber que, si se’m permet refer el dictum de Chesterton sobre Déu, quan es deixa de creure en la democràcia es pot acabar creient en qualsevol cosa.

LLIBRE. “Anatomía de un instante” de Javier Cercas (2009), sobre el 23-F de 1981 i l’actual democràcia espanyola

(Actualitzat 24/03/2014)

Editorial Random House Mondadori, Barcelona

463 pàgines, amb índex, bibliografia i notes al final.

VÍDEO DE L’INSTANT

Abans que res, un vídeo. Dura 21 segons. Tejero i els guàrdies civils entren al Congrés dels Diputats. Es veu un poc borrós, però és l’instant, quan Suárez permaneix assegut, només un puntet a l’extrem dels bancs de color blau, els que estan reservats per als membres del govern, entre els segons 10 i 13. L’instant.

23 de febrer de 1981, a les 18.23 h, Congrés dels Diputats, Madrid.

Enllaç al vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=YSemfaM3Odg

RESSENYA

“Anatomia de un instante” parteix de l’instant en que Adolfo Suárez, el president del govern que fou la principal cara visible de la Transició espanyola, es queda assegut mentre els colpistes disparen les seues armes dins de l’hemicicle del Congrés dels Diputats. En la xuleria, o temeritat, només el van seguir el general Gutiérrez Mellado, mà dreta de Suárez, i Santiago Carrillo, el líder del Partit Comunista. Per què no es tirar a terra com la resta de diputats? Què va pensar? Com es van encadenar els esdeveniments fins a eixe instant? Aquestes són algunes de les preguntes que l’autor es planteja i que tracta de respondre en aquest llibre, que justament per això és alguna cosa més que una aportació més a la prolífica literatura de la Transició i de l’intent de colp d’estat del 23-F.

A mi m’ha resultat un llibre estrany, un llibre que m’ha agradat molt, de vegades molt repetitiu, i també amb colps d’efecte i simetries inesperades molt suggeridores.

Enmig de l’intent de colp d’Estat del 23-F de 1981 el llibre destaca a tres “herois”: Adolfo Suárez, al general Gutiérrez Mellado i a Santiago Carrillo, en l’instant que es van quedar plantats davant dels militars mentre la resta de diputats es tiraven a terra. Finalment l’actuació de la monarquia va fer fracassar aquest intent de colp d’estat i així el rei va quedar legitimat per a la democràcia (recordem era un rei posat pel franquisme). La paradoxa final d’aquesta història és que Suárez no sap que és Suárez, i tots parlem d’ell com si estiguera mort. I el règim del 78, passats els anys, vistes les mancances de la falsa ruptura, està més qüestionat que mai.

Respecte a l’autor: Javier Cercas (Ibahernando, Càceres, 1962) és professor de literatura a la Universitat de Girona. Es va fer famós amb la seua novel·la Soldados de Salamina, la qual va portar al cinema David Trueba, sobre un jove heroi que va fer el que havia de fer als moments finals de la Guerra Civil espanyola. Amb Anatomía de un instante va tornar als èxits de vendes l’any 2009. Per casualitat eixe any, a la diada de Sant Jordi, a Barcelona, el vaig veure en una caseta firmant.

Reproduisc unes cites que considere interessants.

MÉS MATERIALS

– Enllaç a l’esquema de la Transició espanyola (1975-1982)

– Enllaç a l’esquema de la Democràcia espanyola (1982-…)

Article sobre la Història d’Espanya: Demasiados retrocesos, per Josep Fontana

– Enllaç a constitucionalisme espanyol (1808-1978)

– Vídeos: ““Puc prometre i prometo”: Adolfo Suárez, en 6 vídeos”, ara.cat, 21/03/2014.

– Article: “Adolfo Suárez en la historia de la transición de la dictadura a la democracia“, per Julián Casanova Ruiz, 23/03/2014, molt recomanable (enllaç pdf  –  enllaç doc)

ÍNDEX DE CITES

  1. Cultura del colp d’Estat i del militarisme a Espanya. Pàgines 40-41
  2. Unión de Centro Democrático (UCD). Pàgines 67-68
  3. Context internacional de la Transició. Pàgines 74-76
  4. Tots contra Suárez. Pàgines 77-78
  5. Transició, pacte de l’oblit o del record? Pàgines 108-109
  6. Suárez, maldestre amb la democràcia. Pàgina 134
  7. Responsabilitat del rei respecte del colp d’Estat. Pàgines 139 i següents
  8. Paral·lelismes entre Suárez i Carrillo. Pàgines 184-185
  9. Suárez, fermesa davant els militars. Pàgines 335-336
  10. L’ímpetu reformador de Suárez. Pàgines 364-365
  11. La capacitat de persuadir de Suárez i l’aprovació de la Llei de Reforma Política (18-nov-1976). Pàgines 365-369
  12. El llarg i cruel final de Suárez. Págines 398-400
  13. Judici als colpistes. Pàgines 418-419
  14. Reforçament de la monarquia gràcies al colp d’Estat del 23-F. Pàgines 426-428
  15. L’instant, la imatge. Pàgina 428
  16. Una democràcia vertadera: el trencament amb el franquisme. Pàgines 432-434


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MATERIALS de 2n de BAT: la Transició i la democràcia

Materials de 2n de BAT: la Transició i la democràcia

1. Esquema de la Transició (1975-1982)

2. Esquema de la democràcia (1982-…)

3. Textos històrics: Primo de Rivera, Segona República, Guerra Civil, franquisme i transició a la democràcia.

 

 

A MANERA DE REFLEXIÓ FINAL DEL CURS,

LECTURA RECOMANADA:

Article sobre la Història d’Espanya: Demasiados retrocesos, per Josep Fontana

– – –

ALTRES MATERIALS

Enllaç a constitucionalisme espanyol (1808-1978)

– – –