ITÀLIA. Perugia segons Josep Pla

Llegint Cartes d’Itàlia de Josep Pla he trobat un capítol que m’interessa molt sobre la ciutat de Perugia. Aquest llibre és una selecció d’observacions molt personals sobre diferents ciutats, regions i aspectes d’Itàlia. Pla va viure a Itàlia uns quants anys i la coneixia bé.

Perugia és una ciutat que no es troba en els típics circuits turístics, ni falta que li fa. És una ciutat bellíssima, la capital de la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, ubicada entre Roma i Florència més o menys. Allí vaig viure uns brevíssims tres mesos l’any 1998, durant l’Erasmus, quan m’especialitzava en arqueologia i història antiga. Coses de joventut.

Respecte a açò, al llibre apareix una anècdota que ve al cas: una vegada una persona li preguntà a l’escriptor Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria, i contestà: “Tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia”. Als alumnes sempre els dic que han de viatjar, necessàriament. Si a més lligen, millor.

Cartes d’Itàlia és un llibre molt bonic, ple d’evocacions sensorials: colors, sabors, flaires i pudors, calors i freds, músiques i estridències. Si alguna cosa sabia Pla era posar adjectius.

Compartisc el fragment de Perugia, vull tenir-lo més a mà. Al final he posat unes imatges:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952)

girona-un-llibre-de-records_josep-pla

Sorprenentment he pogut llegir Girona, un llibre de records a un càmping de la vall de Baztan, a la Navarra verda i basca, on he passat una setmana amb la família i uns bons amics. Per a mi, llegir en estiu és tan difícil com durant la resta de l’any, és una qüestió de passar un poc de son, i a Baztan les nits eren fresques i molt tranquil·les.

Tenia ganes de retornar a Josep Pla. Fa un any i mig vaig llegir la seua obra El quadern gris, vaig penjar la corresponent ressenya i em vaig quedar amb ganes de més, però sense pressa. Ara, després d’un any frenètic, he pogut compensar un poc el deure i el desig.

Resulta que Girona, un llibre de records és un llibre de memòries que se centra en l’època estudiantil d’un joveníssim Pla, el qual va anar a parar a l’internat dels maristes de Girona, a principis del segle XX, per a estudiar el batxillerat a l’institut de la ciutat. Es veu que va escriure aquest llibre trenta anys més tard, i es va amagar darrere de les suposades memòries d’un tal Albert Ferrer, un recurs molt gastat que no va enganyar a ningú. Cal tenir en compte que al llibre “no passa res”, és a dir que no hi ha una acció del tipus plantejament, nus i desenllaç, ni una trama amb suspens. No, llegir un Pla no va d’això. Supose que llegir a Josep Pla és deixar córrer la vista per les línies, sense ambició, i deixar-te portar pel llenguatge. Són paraules, però quines paraules!

Sembla ser que aquest llibre no va agradar massa en Girona quan es va publicar, allà pel 1952, per alguns comentaris, però crec que ja li agradaria a qualsevol ciutat tenir dedicada una obra així. Per la meua part he estat a Girona en tres o quatre ocasions, molt de passada, i després de llegir aquest llibre tinc moltíssimes ganes de tornar amb calma, i passejar per molts dels llocs que hi apareixen, i en especial caminar sota els plataners de la Devesa, recórrer la Catedral tal com recomana, admirar l’agulla de Sant Feliu o comprovar la violació del claustre de Sant Pere de Galligants.

Per acabar, confesse que he gaudit molt subratllant alguns fragments de Girona, un llibre de records. Vull compartir-ne uns quants (per als profes, atenció al que diu sobre l’ensenyament):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El quadern gris” de Josep Pla (1966), les paraules vives

el quadern gris TD OK 2b.indd

Josep Pla: El quadern gris, edició de 2012

 

Per fi. He tardat quasi tres mesos en llegir-me El quadern gris de Josep Pla (1897-1981). Tota una marca de lentitud. El mateix Pla diu en un determinat moment que li agradaria que aquest llibre es llegira lentament. Doncs mira, sense proposar-m’ho li he fet cas. Tot seguit vaig a penjar només alguns apunts de l’experiència d’aquesta lectura, una lectura per a mi bellíssima, i també aclaparadora.

El quadern gris va ser publicat l’any 1966, com a volum I de l’Obra Completa de Josep Pla. És un hipotètic diari de joventut, dels anys 1918 i 1919, el qual segons sembla va ser molt reescrit a la maduresa. Comença a Palafrugell, el 8 de març de 1918, el dia que compleix vint-i-un anys, d’una manera un tant banal: “Com hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”, i acaba a la tardor de l’any següent, amb tota la vida per davant.

Resulta que El quadern gris és un llibre voluminós, vora 750 pàgines, i on sembla que no passa res. S’ha de llegir despert, no com jo, a les tantes de la nit. Les pàgines passen a poc a poc, però és que a cada moment trobes frases amb tal condensació de significats que sembla impossible anar més de pressa. Les descripcions són magnífiques, algunes molt colpidores, gràcies a l’ús d’adjectius ben trobats, o almenys suggeridors. A mi m’ha agradat especialment la part de Palafrugell i de l’Empordà, és a dir la primera meitat. He estat ben entretingut amb la informació meteorològica quotidiana, les excursions que realitza i les descripcions de la llum i els colors del mar, i de la gent que apareix. La segona part se centra més en Barcelona, i encara que estime moltíssim aquesta ciutat m’ha resultat una part més trista, més sòrdida. Al llarg del llibre trobem un vici de l’autor que és força divertit, com és l’ús general de superlatius: vivíssim, diversíssim, matisadíssim, personalíssim, agudíssim, etc. Una festa d’íssims molt sonora.

De Josep Pla tenia un mal record: fa anys vaig llegir El carrer estret, perquè me’l van manar en no recorde ara quin curset de llengua. Em va avorrir. Recorde que em va semblar pedant i umbilical. Ara, molts anys després, després de llegir El quadern gris, la seua obra més coneguda i citada, m’he quedat ben satisfet. També un poc esclafat de tanta vehemència de vida present, d’immediatesa gràcies a una escriptura molt viva. He subratllat aquest llibre amb ganes, especialment les descripcions i les reflexions que més m’han cridat l’atenció. Estic segur que és un d’aquests llibres que et pots passar la vida rellegint.

Per a no oblidar-ho anote que em fa il·lusió llegir també Girona, un llibre de records, El pagès i el seu món i Cartes d’Itàlia. D’ací un temps. Quan em recupere. De moment en tinc prou amb els fragments que apareixen a la sèrie Planiana del bloc la serp blanca. Però hi tornaré.

Respecte al contingut històric a El quadern gris cal dir que Pla no és un autor que destaca per explicar o perorar sobre el moment històric que va viure. En aquest dietari només trobem algunes referències al final de la Primera Guerra Mundial, a la revolució russa, al pistolerisme a Barcelona, a la vaga de la Canadenca (encara que no l’esmenta explícitament) i a alguns polítics com Cambó o Prat de la Riba. A l’univers de Pla la política, la societat i l’economia apareixen de lluny, matisats per la seua llegendària timidesa i potser per l’escepticisme del qui tot ho mira però no hi participa. La seua passió és clarament l’escriptura i la lectura, i també observar la gent i descriure la quotidianitat. En això va ser un mestre rotund.

Malgrat això que acabe de dir, alguna cosa boníssima trobem sobre el moment històric que va viure. Per exemple sobre el pistolerisme:

“Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.” (13 juliol 1919)

Cap al final del llibre trobem una reflexió molt suggeridora de la situació a Europa a l’inici del període d’entreguerres:

“La lectura dels diaris fa rodar el cap. El desori a Europa -a tot arreu- és indescriptible. Els Estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. Com serà possible? D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’URSS, hom sembla disposat a Occident que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees sembles exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer. Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica! Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, quin sentit té?” (8 octubre 1919)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »