LLIBRE. “El formatge i els cucs” de Carlo Ginzburg (1976), sobre la cultura popular i la microhistòria

• Títol original: Il formaggio e i vermi. Il cosmo di un mugnaio del ‘500
• Edició en català: El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2006, 178 pàgines, traduït per Justo Serna i Anaclet Pons, enllaç
• Edició en castellà: El queso y los gusanos: el cosmos de un molinero del siglo XVI, (1) Edició que jo he llegit: Muchnik Editores, Barcelona, 1996, 254 pàgines; (2) Edició més recent: Editorial Península, 2012, 304 pàgines, enllaç
• Sobre l’autor: Carlo Ginzburg (Torí, Itàlia, 1939)

–

Argument

(A partir de l’argument del Servei de Publicacions de la Universitat de València)

Un llibre bellament escrit que narra la història del moliner friulià Domenico Scandella, conegut com a Menocchio, que va morir en la foguera per ordre del Sant Ofici a la fi del segle XVI (segurament el 1599).

És un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix una peça del trencaclosques que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. Una reconstrucció feta a partir dels expedients del procés inquisitorial que li va ser incoat a Menocchio, així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques i d’altres aspectes de la seua vida. D’aquesta manera, a partir d’un cas paradigmàtic, el passat dels sense veu pren forma, ix a la llum i es deixa sentir amb una claredat desconeguda fins l’edició del llibre.

Aquesta obra està considerada un dels millor exemples de la tendència historiogràfica coneguda com microhistòria, un tipus d’història cultural que es va donar en els anys 70 i 80 del segle XX i que se centra en estudiar petits fets històrics per a extraure conclusions generals.

–

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “El Guepard” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1958), l’exemple clàssic per a parlar de liberalisme i nacionalisme

Edició que jo he llegit:

• Madrid, Diario El País, S.L., 2003
• 300 pàgines, en castellà, col·lecció “Clásicos del siglo XX”

–

El Guepard és una novel·la que narra la història de la decadència d’una família aristocràtica siciliana, en el context històric del procés de la unificació política d’Itàlia, durant la segona meitat del segle XIX.

El món aristocràtic del príncep Fabrizio Salina –personatge inspirat en el besavi de l’autor de la novel·la– s’ensorra. El regne de Nàpols o de les Dos Sicílies desapareix amb l’arribada de Garibaldi i els seus soldats, els quals annexionaran aquest territori al nou Regne d’Itàlia. També trobem la por a la revolució social, als grans canvis. Per això, per a que tot continue igual, i els rics continuen manant i els pobres obeint, ha de canviar tot, per a evitar transformacions més radicals i populars.

D’aquesta manera els canvis seran limitats: la vella aristocràcia cedeix protagonisme a la nova classe especulativa i terratinent de classes mitges adinerades, i s’alia amb ella, amb les pretensioses apologies de la unitat d’Itàlia de fons. Enmig de tot açò està un món en crisi on els més llestos sabran jugar les seues cartes, com el jove Tancredi, príncep de Falconeri, que es casarà amb Angelica, la filla de don Calogero Sedára, l’alcalde enriquit de Donnafugata, en compte de triar la seua cosina Concetta Salina. També destaca la figura del capellà Pirrone, nexe entre la gent adinerada i el poble baix.

En suma, El Guepard és una novel·la de sentiments i passions –l’amor, el patriotisme, la fidelitat, l’honor–, però també del cinisme i la hipocresia d’un nou món que es perfila, amb les mentides i la corrupció d’un sistema liberal incomplet i fals, al sud de la nova Itàlia unificada.

Sobre l’autor: Giuseppe Tomasi de Lampedusa (1896-1957) va viure solitàriament als palaus paterns en companyia dels llibres i la lectura. Bon coneixedor i admirador d’Stendhal, Proust i Joyce, a finals de 1954 inicia El Guepard, la seua obra mestra, portada al cine per Luchino Visconti, amb Burt Lancaster, Allain Delon i Claudia Cardinale. Va morir sense saber que la seua obra va arribar a ser un èxit de vendes.

–

PEL·LÍCULA. “I cento passi” (2000) – sobre la màfia siciliana i el poder informal

(

 I cento passi o Els cent passos és una pel·lícula italiana de l’any 2000 dirigida per Marco Tullio Giordana, sobre la vida i la mort del jove sicilià Peppino Impastato (1948-1978), el qual va ser un activista polític i locutor radiofònic famós per enfrontar-se a la màfia. Açò li va costar la vida.

–

OBSERVACIONS

Estem acostumats a veure la màfia com una organització familiar amb un cert glamur gràcies a les pel·lícules de Hollywood, i en especial per la sèrie d’El Padrí. Però la màfia, la màfia real, no té cap glamur.

El motiu d’aquesta falta de glamur és ben senzill: la màfia és una organització que exerceix un poder informal, sense normes clares, que persuadeix i coacciona contínuament, mitjançant extorsions, suborns, intimidacions, represàlies, etc. Un exercici del poder així no pot tenir cap glamur, i qualsevol persona que s’enfronte a ell, o que el critique o el ridicularitze, té moltes probabilitats de patir algun atac i de protagonitzar una història amb un final trist. Com li va passar a Peppino Impastato.

Però aquesta lluita desigual és la base de les històries èpiques, les que tantes vegades i de tantes formes s’han explicat al llarg de la Història i que han seduït a tantes persones. Anem per parts: un individu o un col·lectiu s’enfronten a un gran poder o adversitat, pateixen moltíssim en la seua confrontació, han de superar grans obstacles o recórrer un llarg camí, i al final tenen una certa victòria sobre els seus oponents, encara que de vegades amb un cost molt gran, fins i tot amb la pérdua de la pròpia vida.

–

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Aquesta pel·lícula serveix per a veure en classe temes com l’amistat, l’exercici del poder (persuasió-coacció), el compromís per la justícia i la bondat, la lluita per un món millor, la crítica als poderosos amb ironia i humor, la perseverança, el coratge i el valor, la solidaritat, la coherència, la defensa d’uns ideals democràtics, o la denúncia de la corrupció i de la por.

Crec que servirà per a tractar aquests temes transversals d’una manera amena gràcies al vincle emocional que s’estableix amb el protagonista. En tot cas, segur que és millor que una explicació de conceptes un tant abstractes.

–

ENLLAÇOS A LA PEL·LÍCULA

1. Enllaç a la pel·lícula en italià subtitulada en castellà: (1h 46 ‘ 57’’). Enllaç aquí.

2. Enllaç a la pel·lícula en italià NO subtitulada: (1h 46 ‘ 57’’). Enllaç aquí.

–

VÍDEO – MÚSICA

Molt recomanable. Cançó I cento passi del grup Modena City Ramblers amb subtítols en castellà i imatges de la pel·lícula (5 min, 47 ”)

–

MÉS INFORMACIÓ

– I cento passi, a filmaffinity (en castellà). Enllaç aquí.

– I cento passi, a la wikipedia (en italià). Enllaç aquí.

– Web “Peppino Impastato, una vita contro la mafia” (en italià). Enllaç aquí.

– Lletra de la cançó I cento passi del grup Modena City Ramblers traduïda al català. Enllaç aquí.

–

“LA BELLESA”. CITA DE LA PEL·LÍCULA:

Peppino Impastato li explica a un amic el concepte de la bellesa, quan es troben sobre una muntanya mirant la seua vall, al minut 34 de la pel·lícula.

“Es pot pensar que la natura sempre guanya, que és més forta que l’home, però no és així. En el fons, de vegades, encara és pitjor una vegada fetes les coses. Els trobem una lògica. Per l’únic fet d’existir!

Ningú recorda com era abans. És fàcil destruir la bellesa.

En compte de la lluita política, la consciència de classes, hauríem de recordar-li a la gent què és la bellesa, ajudar-los a reconéixer-la, a defendre-la.

La bellesa! És important. D’ella en deriva tota la resta.”

–