LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. Una altra coincidència, totes dues són illes.

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

EXCURSIÓ. València, Il·lustració i franquisme

València és el cap i casal del nostre petit país, la capital de l’actual comunitat autònoma, i està pleníssima de monuments, llocs d’interés i museus. Per això, el passat divendres 22 de març un grup de l’IES Pare Arques de Cocentaina vam fer una excursió per a visitar-la. En total érem 49 alumnes i els 3 professors del Departament de Geografia i Història. Les classes participants vam ser les de 4t A i 4t B d’ESO i 1r BAT B (Humanístic).

Com «València no s’acaba mai» sempre hi ha alguna cosa nova per a veure, en aquesta ocasió un grup va visitar el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM). Els alumnes van poder recórrer l’exposició que mostra com ha canviat el coneixement i l’ús de la raó des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. És un camí ple d’obstacles, però també de grans pensadors i pensadores, i de sòlides voluntats per a millorar el món.

L’altre grup va visitar el Museu Valencià d’Etnologia (MUVAET), que es troba al Centre Cultural La Beneficència. En concret vam veure la interessantíssima exposició temporal de «Prietas las filas», sobre la vida quotidiana al franquisme. És una exposició xicoteta però molt impactant, en especial la part del paper de la dona, o el de l’ús de la religió per al control social, o el de la repressió, amb imatges i objectes d’una fossa comuna de represaliats a Paterna.

Abans vam visitar l’Estació del Nord, exemple d’arquitectura modernista i del ferro i del vidre. Després vam visitar l’edifici de l’Ajuntament, van poder eixir al balcó (eixe on pocs dies abans estaven les falleres…), i també el seu bonic hemicicle. Tot seguit vam veure detalladament la Llotja de la Seda, vam passar per la Plaça Redona, vàrem aprofitar per donar la volta a la Catedral i vam passejar pel Carrer Cavallers fins a les Torres de Quart.

València potser és una visita típica, però sempre hi ha sorpreses per descobrir.

Professors: Alejandro Barber, Roderic Ortiz i Candela Perpiñà.

(Article publicat a la revista El Comtat el mes d’abril de 2019)

Galeria d’imatges (clica damunt per a fer-les més grans)

TREBALL. Epitafis il·lustrats, per a 4t d’ESO

Aquest curs tinc dos grups de 4t d’ESO. El temari és enorme: comença al segle XVIII i arriba fins al present. Ens toca veure el final de l’Antic Règim i tota la Història Contemporània, tant la universal (diguem-ne occidental) com la espanyola i valenciana. Quasi res!

Per a treballar el punt de la Il·lustració, a més a més de les explicacions i de llegir un text extret de la Breu història del món de Gombrich, vaig encomanar als alumnes un treballet per parelles, i em sembla que els ha agradat prou. La veritat és que mai saps si el que proposes en classe eixirà bé o serà un desastre. Havien de fer una làpida, sí, sí, una làpida, amb un epitafi, per a un protagonista de la Il·lustració (un pensador o un rei “il·lustrat”). A la làpida s’havia de veure molt clar el nom, els anys de naixement i mort, una foto, una breu biografia, algunes de les obres que va escriure i alguna cita bonica. Vam utilitzar dos sessions en classe per a que els alumnes pogueren anar fent i jo els poguera ajudar. Havien de portar ells el material i també la informació de cada “mort”. Total, és el típic treball sobre una biografia però amb el morbo de fer una làpida, de penjar-la en una exposició i que tot el món la puga veure (i comparar). En principi, l’exposició estarà fins a Tots Sants.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Cándido o el optimismo” de Voltaire (1759), una lectura

Portada - Voltaire - CándidoRESSENYA. Voltaire:

“Cándido o el optimismo” (1759)

  • Madrid, Unidad Editorial, S.A., 1999
  • 96 pàgines, en castellà, pròleg de Miguel Sánchez-Ostiz

Ressenya

“Càndid o l’optimisme” és un conte filosòfic de Voltaire, publicat per primera volta el 1759 i que es va fer molt popular per la crítica que fa en general de la societat del segle XVIII i en concret dels pensadors optimistes de la Il·lustració.

Segons l’editorial Laertes:

“Càndid o l’optimisme és un conte filosòfic, publicat l’any 1759, que reflecteix el conservadorisme de la noblesa i les injustícies socials de la seva època. A partir de les idees del filòsof alemany Leibniz, que considerava que aquest món, en tant que volgut per Déu, era «el millor dels mons possibles», Voltaire va mostrar, amb una fina ironia, el contrast entre les idees optimistes que exposava el personatge Pangloss i les situacions reals que es van trobant la resta de personatges.

Càndid o l’optimisme va ser el pretext que va utilitzar Voltaire per denunciar, entre altres qüestions, la manca d’heroisme de les guerres; l’arbitrarietat de les religions —catòlica, protestant, jueva i musulmana—, enfront d’una religió natural sense repressions de cap mena; la fastuositat de les monarquies europees davant de la senzillesa del rei d’Eldorado; els escriptors, els crítics i els editors, amb qui tenia discussions i litigis, i que va descriure com una colla d’ignorants. Voltaire va finalitzar la seva llaminadura literària situant els seus personatges en un espai tranquil, convençuts que l’única manera d’aconseguir la felicitat era treballar a l’hort i «no escalfar-se el cap». L’obra va ser tot un escàndol per als sectors conservadors i religiosos de la seva època.”

Argument: Càndid és un jove d’un principat de Westfàlia, a l’actual Alemanya, que creix al castell del baró, junt a la filla d’aquest, Cunegunda, i amb el mestre filòsof Pangloss, qui l’ensenya que tot és correcte, està bé i és perfecte al món. Prompte el desterren per enamorar-se de Cunegunda i li passaran les més diverses aventures: en l’exèrcit búlgar quasi el maten, a Lisboa l’assoten a un auto de fe, troba a Cunegunda i assassina a un jueu i un inquisidor. Fugen a Cadis, des d’on s’embarcaran cap a Buenos Aires, amb el criat Cacambo. Allà haurà de continuar fugint i aplegarà a una reducció (un tipus d’hisenda rural) dels jesuïtes a Paraguai. Matarà al germà de Cunegunda i fugirà de nou a la selva, on perdut aplegarà a Eldorado, un lloc idíl·lic, però ell voldrà tornar amb la seua estimada. Aplegarà a Surinam i s’embarcarà cap a Bordeus, mentre Cacambo va a rescatar a Cunegunda a Buenos Aires. Càndid, mentrestant recorrerà França, coneixerà moltes persones, fins que cansat acut a una cita que té a Venècia. Enllà finalment trobarà a Cacambo i aquest el portarà a Constantinoble, on es troba Cunegunda, la qual està molt lletja. Amb els últims diners d’Eldorado comprarà una caseta de camp i viuran tots plegats de l’hort, deixant per fi de banda la filosofia del mestre Pangloss.

Un fum d’aventures de la mà d’un personatge innocent i, tal com diu el seu nom, càndid.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEMA Espanya. El segle XVIII. La nova dinastia borbònica (1700-1788)

La família de Felip V, per L. M. van Loo (1743)

La família de Felip V, per L. M. van Loo (1743)

TEMA 1

El segle XVIII. La nova dinastia borbònica (1700-1788)

Curs: 2n de BAT

Presentacions de diapositives

  • La Guerra de Successió, per Eladi Fernàndez, 11 diapos, en català, enllaç
  • El segle XVIII i els primers borbons (1700-1788) (per profesorfrancisco.es), 21 diapos, en castellà, enllaç

 

Apunts – Esquemes

 

Mapes

  • Mapa. La Guerra de Successió a Espanya (1700-1714), enllaç
  • Mapa. Europa. Territoris cedits per Espanya en el Tractat d’Utrecht (1713), enllaç
  • Mapa. Governacions de l’Amèrica espanyola al segle XVIII, enllaç

 

Documentals

 

Música

 

Pel·lícules