LLIBRE. «Bailando sobre la tumba» de Nigel Barley (1995)

En l’últim any i mig he llegit un grapat de llibres, i m’agradaria comentar-ne alguns. Però començaré per l’últim. Com el començ del curs és tan estressant, he tingut la brillant idea de tornar-me a llegir Bailando sobre la tumba, un assaig sobre antropologia. El tenia a la vista a la meua prestatgeria, al costat dels llibres pendents. Me’l vaig llegir fa uns quinze anys, i no em pregunteu per què ho he tornat a fer.

Nigel Barley, el seu autor, va aconseguir certa notorietat fa anys amb L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, uns llibres ben entretinguts, on explicava les seues experiències amb els dowayo, una tribu de Camerun, on va anar a fer el seu treball de camp.

Bailando sobre la tumba, amb el subtítol Encuentros con la muerte (???), és un assaig ple d’historietes que intenta seguir l’estil de L’antropòleg innocent, sobre com diversos pobles afronten el fet definitiu de la mort. No busqueu consells, ni judicis, ni tan sols conclusions. És un relat un poc caòtic, de vegades amb la sensació de no anar a cap lloc, i que potser li haguera anat bé una última revisió, però està tan ple d’anècdotes i converses diguem-ne surrealistes que fa que es puga llegir amb un somriure. De vegades passa, que la no ficció de qualitat pot resultar més entretinguda que la ficció. Respecte a l’antropologia: qui amb una certa edat no s’ha llegit un llibre de Marvin Harris? A mi em va fascinar el seu Vacas, cerdos, guerras y brujas (mira, me’l tornaré a llegir), i també tinc un bon record de La hipótesis del cazador de Robert Ardley. Altra cosa són els totxos sobre antropologia pura i dura, exquisidament científics, com els de Clifford Geertz i la seua tècnica de la «descripció densa», tan densa que millor deixem-la estar.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HUMOR. Entrevista a “Sant Ovidi Montllor”

sant ovidi montllor

Per casualitat he trobat açò, una entrevista molt divertida que li fa un fantàstic Joan Fuster a Sant Ovidi Montllor. El vídeo és de l’any 2010, i és un fragment de “Les tertúlies a Ca Fuster”, un programa de Mãemeua, de TeleSueca.

Encara que semble que és una burla, i alguns puristes es posaran les mans al cap, realment és tot un homenatge al cantautor alcoià, i amb la rara i preciosa qualitat de riure’s d’un mateix.

M’ha alegrat el dia aquesta troballa. De vegades sembla que momifiquen massa alguns “sants”, i crec que no els fem cap favor.

Altres materials referents a Ovidi Montllor: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINEMA. Homenatge al cinema (1895-2015)

Lumiere_arribada_trenSenzillament un vídeo, que farà les delícies dels pel·liculeros.

Amb l’excusa del 120 aniversari del cinema: el 28 de desembre de 1895 els germans Lumiérè van fer la primera exhibició comercial d’imatges fílmiques. 

Està realitzat per la productora Tàndem Entertainment i l’han titulat “120 years watching movies together“. Un bon treball (i una bona publicitat). Si de cas, jo li haguera posat una altra música, perquè estic tota l’estona esperant que aparega un dinosaure.

Per cert, quines pel·lícules reconeixeu?

EDUCACIÓ. Eva Hache: “Educación; qué poquita”

SISTEMA_EDUCATIU_EN_UNA_IMATGE

Hi havia una volta una mestra…

Aquest matí quan deixava a Joan, el meu fill menut, en l’escoleta infantil “El Partidor”, una mestra m’ha dit que m’esperara un moment. Es diu Laura i es coneixem des de fa uns anys, quan va ser la mestra de Martí, el meu fill major. M’ha donat una fotocòpia d’aquest article d’Eva Hache i hem estat parlant un moment. Compartim moltes il·lusions i maneres de veure les coses, i també una sòlida insatisfacció cap a l’ensenyament tradicional. Però sobretot compartim dubtes, un desgavell de dubtes que ens ajuden a replantejar-nos contínuament el nostre paper com a educadors, pares o ciutadans. Unes incerteses que vull creure que ens milloren com a persones, que no deixen que el cervell se’ns eixugue. Aquesta síndrome de qüestionament continu és esgotadora, però també et dóna moltes alegries, com per exemple algunes bones amistats i el plaer de no fossilitzar-te.

Ja havia llegit aquest article d’Eva Hache fa unes setmanes. Supose que el trobaria en facebook, en alguna de les pàgines que seguisc, però no recordava quasi res llevat que em va agradar i divertir molt.

Internet és volàtil. En aquesta societat “líquida”, o de “l’espectacle”, o com vulguem dir-li, tot passa massa ràpid, la informació ens rellisca per damunt i es perd. Per això, entre d’altres motius, vaig començar aquest blog: per a ordenar i guardar els recursos o materials que m’agraden o que m’inspiren. Per a retenir-los un poc i trobar-los fàcilment, i per això reproduisc l’article que gràcies a Laura he retrobat. També he afegit al final algunes “cites grandiloqüents” sobre la importància de l’educació. Dins de les incerteses m’agrada fixar algunes coses.

Article: “Educación, qué poquita

Autora: Eva Hache, actriu, còmica i presentadora de “El club de la comedia” a La Sexta.

Font: El País, 29 de març de 2014

“Cuando ya ha quedado claro que no somos todos iguales, ni siquiera ante la ley, seguimos instalados en la seguridad de la sota, el caballo y el rey. Las normas y las rutinas nos dejan tranquilos. ¿Por qué hacerlo así? Porque todo el mundo lo hace igual. Toma ya. Mal de muchos, consuelo de tontos todos. Uniformidad tranquila para incluso imponer el uniforme en colegios públicos, para que no surjan las envidias, en lugar de aprovechar para explicar lo necesarias que son la variedad y la singularidad. Tú no tienes unas zapas de marca y en sumas vas regular, pero dibujas como Antonio López, cariño mío. Calor, respeto y amor.

Que los maestros no tienen tiempo, que van muy liados. Lo siento pero me consta, me consta mucho, que hay profesores profesionales que decidieron dedicarse a enseñar por vocación, no por disfrutar de las largas vacaciones, que se preocupan de conocer a sus alumnos, de valorar lo que de distinto y especial tiene cada uno, de ser capaces de parar una clase sin miedo a un inspector cuasi contable para hablar de cosas importantes. Me consta porque he convivido con dos de estos maestros la mayor parte de mi vida. Vivían en mi casa y se llamaban papá y mamá. Y me educaron. Me enseñaron sobre todo a saber pensar para poder elegir.

Educar viene del latín educāre, que significa sacar, extraer. Ojalá en las escuelas se dedicaran a sacar de nosotros todo lo que ya tenemos de bueno, en lugar de meter a la fuerza y con prisa lo que marca un ministerio de turno que solo quiere apuntarse un gol. Meter conocimientos de moda en vez de sacar nuestra curiosidad innata por saber. Meter datos con un embudo como a una oca el coñac para hacer paté. Pues perdonen, pero yo no quiero engordarle el hígado a mi hijo porque no me lo voy a comer. Y tampoco le voy a meter en la mochila 12 kilos de libros porque me niego a creer que seamos tan garrulos como para no poder enseñar a nuestros hijos a compartir y cuidar el material escolar. Ah, que hay deberes. Pues quítenlos. Usted, padre o madre de sus hijos, también intenta no llevarse el trabajo a casa. Como debe ser. Y tampoco tiene usted que repetir la EGB.

Alumno viene del latín alĕre, alimentar. Y ya sabemos que la comida rápida es basura y engorda el culo. Como estar sentado desde los tres años hasta los 18. Dieciocho años y el culo como un erredoce ranchera.

«El sistema educativo actual es un entrenamiento para aprobar exámenes». No lo digo yo, lo dicen expertos como Richard Gerver. Expertos que todo el mundo admira pero a los que nadie hace ni puñetero caso porque serán unos utópicos recalcitrantes que viven con los pies a un metro y medio del suelo. Ojalá todos pudiéramos al menos planear a veces, aunque solo sea a un palmo del zapato. Ojalá soñar.

Queremos hijos obedientes, que no llamen la atención. Pero también queremos adultos que no sean sumisos, que destaquen por algo, que sean creativos, asertivos, rebeldes si hace falta. Queremos hijos que no molesten pero que sepan luchar por sus derechos mejor que nosotros. Pues perdona que te diga, pero esto es como ir a un bar y pedirse un bocadillo de jamón pero sin pan.

¿Y si tus amigos se tiran por un puente? ¿Tú vas detrás? Claro que no. Todos queremos que nuestros hijos sean diferentes, únicos. Padres, maestros: gracias por intentarlo.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »