MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

HUMOR. Entrevista a “Sant Ovidi Montllor”

sant ovidi montllor

Per casualitat he trobat açò, una entrevista molt divertida que li fa un fantàstic Joan Fuster a Sant Ovidi Montllor. El vídeo és de l’any 2010, i és un fragment de “Les tertúlies a Ca Fuster”, un programa de Mãemeua, de TeleSueca.

Encara que semble que és una burla, i alguns puristes es posaran les mans al cap, realment és tot un homenatge al cantautor alcoià, i amb la rara i preciosa qualitat de riure’s d’un mateix.

M’ha alegrat el dia aquesta troballa. De vegades sembla que momifiquen massa alguns “sants”, i crec que no els fem cap favor.

Altres materials referents a Ovidi Montllor: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINEMA. Homenatge al cinema (1895-2015)

Lumiere_arribada_trenSenzillament un vídeo, que farà les delícies dels pel·liculeros.

Amb l’excusa del 120 aniversari del cinema: el 28 de desembre de 1895 els germans Lumiérè van fer la primera exhibició comercial d’imatges fílmiques. 

Està realitzat per la productora Tàndem Entertainment i l’han titulat “120 years watching movies together“. Un bon treball (i una bona publicitat). Si de cas, jo li haguera posat una altra música, perquè estic tota l’estona esperant que aparega un dinosaure.

Per cert, quines pel·lícules reconeixeu?

EDUCACIÓ. Eva Hache: “Educación; qué poquita”

SISTEMA_EDUCATIU_EN_UNA_IMATGE

Hi havia una volta una mestra…

Aquest matí quan deixava a Joan, el meu fill menut, en l’escoleta infantil “El Partidor”, una mestra m’ha dit que m’esperara un moment. Es diu Laura i es coneixem des de fa uns anys, quan va ser la mestra de Martí, el meu fill major. M’ha donat una fotocòpia d’aquest article d’Eva Hache i hem estat parlant un moment. Compartim moltes il·lusions i maneres de veure les coses, i també una sòlida insatisfacció cap a l’ensenyament tradicional. Però sobretot compartim dubtes, un desgavell de dubtes que ens ajuden a replantejar-nos contínuament el nostre paper com a educadors, pares o ciutadans. Unes incerteses que vull creure que ens milloren com a persones, que no deixen que el cervell se’ns eixugue. Aquesta síndrome de qüestionament continu és esgotadora, però també et dóna moltes alegries, com per exemple algunes bones amistats i el plaer de no fossilitzar-te.

Ja havia llegit aquest article d’Eva Hache fa unes setmanes. Supose que el trobaria en facebook, en alguna de les pàgines que seguisc, però no recordava quasi res llevat que em va agradar i divertir molt.

Internet és volàtil. En aquesta societat “líquida”, o de “l’espectacle”, o com vulguem dir-li, tot passa massa ràpid, la informació ens rellisca per damunt i es perd. Per això, entre d’altres motius, vaig començar aquest blog: per a ordenar i guardar els recursos o materials que m’agraden o que m’inspiren. Per a retenir-los un poc i trobar-los fàcilment, i per això reproduisc l’article que gràcies a Laura he retrobat. També he afegit al final algunes “cites grandiloqüents” sobre la importància de l’educació. Dins de les incerteses m’agrada fixar algunes coses.

Article: “Educación, qué poquita

Autora: Eva Hache, actriu, còmica i presentadora de “El club de la comedia” a La Sexta.

Font: El País, 29 de març de 2014

“Cuando ya ha quedado claro que no somos todos iguales, ni siquiera ante la ley, seguimos instalados en la seguridad de la sota, el caballo y el rey. Las normas y las rutinas nos dejan tranquilos. ¿Por qué hacerlo así? Porque todo el mundo lo hace igual. Toma ya. Mal de muchos, consuelo de tontos todos. Uniformidad tranquila para incluso imponer el uniforme en colegios públicos, para que no surjan las envidias, en lugar de aprovechar para explicar lo necesarias que son la variedad y la singularidad. Tú no tienes unas zapas de marca y en sumas vas regular, pero dibujas como Antonio López, cariño mío. Calor, respeto y amor.

Que los maestros no tienen tiempo, que van muy liados. Lo siento pero me consta, me consta mucho, que hay profesores profesionales que decidieron dedicarse a enseñar por vocación, no por disfrutar de las largas vacaciones, que se preocupan de conocer a sus alumnos, de valorar lo que de distinto y especial tiene cada uno, de ser capaces de parar una clase sin miedo a un inspector cuasi contable para hablar de cosas importantes. Me consta porque he convivido con dos de estos maestros la mayor parte de mi vida. Vivían en mi casa y se llamaban papá y mamá. Y me educaron. Me enseñaron sobre todo a saber pensar para poder elegir.

Educar viene del latín educāre, que significa sacar, extraer. Ojalá en las escuelas se dedicaran a sacar de nosotros todo lo que ya tenemos de bueno, en lugar de meter a la fuerza y con prisa lo que marca un ministerio de turno que solo quiere apuntarse un gol. Meter conocimientos de moda en vez de sacar nuestra curiosidad innata por saber. Meter datos con un embudo como a una oca el coñac para hacer paté. Pues perdonen, pero yo no quiero engordarle el hígado a mi hijo porque no me lo voy a comer. Y tampoco le voy a meter en la mochila 12 kilos de libros porque me niego a creer que seamos tan garrulos como para no poder enseñar a nuestros hijos a compartir y cuidar el material escolar. Ah, que hay deberes. Pues quítenlos. Usted, padre o madre de sus hijos, también intenta no llevarse el trabajo a casa. Como debe ser. Y tampoco tiene usted que repetir la EGB.

Alumno viene del latín alĕre, alimentar. Y ya sabemos que la comida rápida es basura y engorda el culo. Como estar sentado desde los tres años hasta los 18. Dieciocho años y el culo como un erredoce ranchera.

«El sistema educativo actual es un entrenamiento para aprobar exámenes». No lo digo yo, lo dicen expertos como Richard Gerver. Expertos que todo el mundo admira pero a los que nadie hace ni puñetero caso porque serán unos utópicos recalcitrantes que viven con los pies a un metro y medio del suelo. Ojalá todos pudiéramos al menos planear a veces, aunque solo sea a un palmo del zapato. Ojalá soñar.

Queremos hijos obedientes, que no llamen la atención. Pero también queremos adultos que no sean sumisos, que destaquen por algo, que sean creativos, asertivos, rebeldes si hace falta. Queremos hijos que no molesten pero que sepan luchar por sus derechos mejor que nosotros. Pues perdona que te diga, pero esto es como ir a un bar y pedirse un bocadillo de jamón pero sin pan.

¿Y si tus amigos se tiran por un puente? ¿Tú vas detrás? Claro que no. Todos queremos que nuestros hijos sean diferentes, únicos. Padres, maestros: gracias por intentarlo.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ESCRIURE. “Ningú vol llegir la teua merda”

mafalda-escriure

Escriure és molt difícil, i laboriós i cansat, però sobretot és molt difícil. Si vols fer-ho un poc bé, clar. Encara que sovint compensa, perquè si escriure és ajuntar paraules, també és crear alguna cosa nova que abans no existia, i això a la majoria ens dóna felicitat.

La xarxa està plena de consells per a “escriptors”, alguns molt bons, d’altres un poc pedants. A mi el que més m’ha agrada és eixe que diu “ningú vol llegir la teua merda”. Inspirador, veritat?

Tot seguit reproduisc la lliçó d’Steve Pressfield, l’autor de tan escatològica afirmació, i uns quants enllaços per a gaudir amb els consells de grans mestres escriptors.

Per cert, tal com deia Simone de Beauvoir, “escriure és un ofici que s’aprén escrivint”.

 

Lliçó número 1 per un aspirant a escriptor, per Steve Pressfield:

“Ningú vol llegir la teua merda.

Deixa’m que t’ho repetisca. Ningú -ni tan sols el teu gos o ta mare- té el més mínim interés en el teu blog o en la teua novel·la.

No és que la gent siga roïna o cruel. Simplement estan ocupats.

Ningú vol llegir la teua merda.

En la indústria de la publicitat, hi ha un fenomen anomenat la “Síndrome del Venedor”. Tot venedor està enamorat dels seus propis productes. L’error que comet és creure que perquè ell està enamorat dels seus productes, la resta del món també ho estarà.

La resta del món no sap el que tu estàs escrivint i tampoc li importa. Els teus potencials lectors estan ocupats amb els assumptes de les seves vides i no tenen temps per llegir aquesta obra mestra de la que et sents tan orgullós.

Quina ha de ser la resposta davant d’això?

1) Redueix el teu missatge a la seva forma més simple, clara i fàcil d’entendre.

2) Fes-ho divertit. O sexy, o interessant, o informatiu.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, la teua ment es concentra. Només llavors, comences a entendre que l’escriptura i la lectura són, sobretot, una transacció. El lector t’ofereix el seu temps i la seva atenció, els dos regals més valuosos que un ésser humà pot oferir a un altre. A canvi, tu, l’escriptor, has de tornar alguna cosa digna del que t’ha regalat.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, desenvolupes empatia. Adquireixes el do més valuós per a qualsevol escriptor: l’habilitat de canviar la perspectiva des del teu punt de vista al punt de vista del lector. Aprens a qüestionar cada frase que escrius: és interessant? És divertida? És agosarada? Estic donant suficient al lector? S’estarà avorrint? Estarà seguint l’argument?”

(Font: blog Principia Marsupia)


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CURTMETRATGE. “Historia reciente de España for dummies” (2012)

Historia_de_España_Espanya_retroEl blog Los Moñacos té una irreverent “Historia reciente de España for dummies“, molt crítica i divertida que vull reproduir ací pel seu interés. “For dummies” és un barbarisme d’origen anglés que es podria traduir com “per a principiants”.

Aquest vídeo de quasi vint-i-cinc minuts fa un repàs ràpid de la recent Història d’Espanya. Comença el relat en els principis del segle XX, durant l’època del regnat d’Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Joan Carles I. Sobretot és molt interessant l’evolució des de la transició fins a l’actualitat, i l’anàlisi inconformista de l’actual crisi econòmica, els seus responsables i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que estem patint.

(Moltes gràcies per la vostra faena, Moñacos)

Com diuen els autors d’aquest blog:

“La información se realiza en un minuto de telediario a golpe de imagen impactante y de verdades consensuadas de los tertulianos. La explicación de la política que las élites dan al vulgo es rápida, simple, chusca y a través del espectáculo; lo contrario significa pérdida de atención, bostezo y zapping inmisericorde.

Vale. Aceptamos el reto de jugar con las mismas armas.”

Aplicació didàctica: val la pena. Junt amb l’article de Josep Fontana “Demasiados retrocesos” aquest vídeo és molt útil per al debat final d’Història d’Espanya, a 4t d’ESO i a 2n de BAT.

ENDEVINALLA. Quin personatge històric és?

la-mandragoraUns dels plaers més senzills i reconfortants és escoltar un CD antic de música, sobretot si fa anys que no te’l posaves. Això m’ha passat hui i he trobat aquesta cançó: “Adivina, adivinanza“. És una cançó de 1981 escrita per Joaquín Sabina que es troba al disc La Mandrágora.

Aquesta cançó al·ludeix en clau d’humor a un personatge de la història d’Espanya. És molt fàcil d’encertar. Per això més que encertar el personatge la cançó és útil per a fer un repàs a tots els símbols, dogmes i bases ideològiques del règim polític que aquest personatge va liderar. Per ajudar a ubicar cada dada o fet he trobat un vídeo amb imatges que acompanyen molt bé la lletra.

Espere que us agrade. Ja en parlem.

Lletra de la cançó

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DRETS DE LA DONA. Vídeo: “No woman, no drive”

no-woman-no-drive-feat-hisham-fageeh-fahad-albutairi.250DRETS DE LA DONA

Vídeo: “No woman, no drive”

Per a tractar la igualtat de gènere i els drets de les dones d’una manera divertida però molt directa. Es tracta d’un vídeo divertidíssim que critica la prohibició que tenen les dones de conduir un cotxe a Aràbia Saudita.

Ridiculitzar una injustícia és una de les maneres més eficaces de lluitar contra ella, ja que els defensors de les injustícies estan preparats per als enfrontaments, però no per a que els deixen en ridícul i que moltes persones es burlen i es riguen d’ells. 

😉

Més informació

“No Woman, no drive”: triomfa a internet un vídeo contra la prohibició de conduir de les dones saudites.

– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a ara.cat (en català)

– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a eldiario.es (en castellà)

A casa nostra: (1) article d’opinió sobre el paper subordinat de les dones a les festes de moros i cristians d’Alcoi (País Valencià): “¿Irán? No, Alcoi. Un centenar de mujeres con ‘niqab’ arrastra la carroza del capitán de moro en las fiestas”, elpais.com, 22/04/2013. (2) Vídeo de l’humorista alcoià Xavi Castillo “L’entrada del capità moro d’Alcoi“, 4′ 16”.

– Sobre la capacitat de ridiculitzar els poderosos és molt recomanable el llibre de Thorstein Veblen “Teoria de la clase ociosa“, publicat el 1899. Es tracta d’una anàlisi social i econòmica en el qual es ridiculitzava a les classes més riques (i ocioses) de la societat nord-americana de finals del segle XIX, amb conceptes com “consum ostentós”, “oci ostensible”, “consum vicari”, “classe ociosa”, “emulació pecuniària”, “curiositat ociosa” o “cultura pecuniària”. És una obra que va tocar la fibra sensible dels poderosos més que moltes crítiques més serioses, al deixar-los al descobert en la seua cultura ridícula.

– Un últim exemple de ridiculitzar una persona o grup poderós: el conte de El vestit nou de l’emperador de Hans Christian Andersen, 1837.

– Sobre els drets humans: DOSSIER. Els drets humans, Historiata, 24/03/2013.

CURTMETRATGE. “Pipas” (2013) – la cultura “poligonera” vista amb humor

CURTMETRATGE PIPASCURTMETRATGE. “Pipas” (2013)

  • Guió i direcció: Manuela Moreno
  • Actrius: Marta Martín i Saida Benzal
  • Durada: 3′ 30”
  • Premis: Guanyador dels premis al millor guió i a la millor direcció a la XI Edició del Notodofilmfest
  • Més informació: cortopipas.blogspot.com.es/
  • Aplicació didàctica: humor, “cultura poligonera”, la importància de saber coses, les mancances culturals de l’educació, i evidentment conéixer el número Pi.

HUMOR. “Què passaria si els animals menjaren menjar ràpid?”

HUMOR

Què passaria si els animals menjaren menjar ràpid?

Una manera molt divertida de veure els efectes del menjar ràpid (fast food):

Títol original del vídeo: “What if wild animals ate fast food”