LLIBRE. «Bailando sobre la tumba» de Nigel Barley (1995)

En l’últim any i mig he llegit un grapat de llibres, i m’agradaria comentar-ne alguns. Però començaré per l’últim. Com el començ del curs és tan estressant, he tingut la brillant idea de tornar-me a llegir Bailando sobre la tumba, un assaig sobre antropologia. El tenia a la vista a la meua prestatgeria, al costat dels llibres pendents. Me’l vaig llegir fa uns quinze anys, i no em pregunteu per què ho he tornat a fer.

Nigel Barley, el seu autor, va aconseguir certa notorietat fa anys amb L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, uns llibres ben entretinguts, on explicava les seues experiències amb els dowayo, una tribu de Camerun, on va anar a fer el seu treball de camp.

Bailando sobre la tumba, amb el subtítol Encuentros con la muerte (???), és un assaig ple d’historietes que intenta seguir l’estil de L’antropòleg innocent, sobre com diversos pobles afronten el fet definitiu de la mort. No busqueu consells, ni judicis, ni tan sols conclusions. És un relat un poc caòtic, de vegades amb la sensació de no anar a cap lloc, i que potser li haguera anat bé una última revisió, però està tan ple d’anècdotes i converses diguem-ne surrealistes que fa que es puga llegir amb un somriure. De vegades passa, que la no ficció de qualitat pot resultar més entretinguda que la ficció. Respecte a l’antropologia: qui amb una certa edat no s’ha llegit un llibre de Marvin Harris? A mi em va fascinar el seu Vacas, cerdos, guerras y brujas (mira, me’l tornaré a llegir), i també tinc un bon record de La hipótesis del cazador de Robert Ardley. Altra cosa són els totxos sobre antropologia pura i dura, exquisidament científics, com els de Clifford Geertz i la seua tècnica de la «descripció densa», tan densa que millor deixem-la estar.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HUMOR. Entrevista a “Sant Ovidi Montllor”

sant ovidi montllor

Per casualitat he trobat açò, una entrevista molt divertida que li fa un fantàstic Joan Fuster a Sant Ovidi Montllor. El vídeo és de l’any 2010, i és un fragment de “Les tertúlies a Ca Fuster”, un programa de Mãemeua, de TeleSueca.

Encara que semble que és una burla, i alguns puristes es posaran les mans al cap, realment és tot un homenatge al cantautor alcoià, i amb la rara i preciosa qualitat de riure’s d’un mateix.

M’ha alegrat el dia aquesta troballa. De vegades sembla que momifiquen massa alguns “sants”, i crec que no els fem cap favor.

Altres materials referents a Ovidi Montllor: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINEMA. Homenatge al cinema (1895-2015)

Lumiere_arribada_trenSenzillament un vídeo, que farà les delícies dels pel·liculeros.

Amb l’excusa del 120 aniversari del cinema: el 28 de desembre de 1895 els germans Lumiérè van fer la primera exhibició comercial d’imatges fílmiques. 

Està realitzat per la productora Tàndem Entertainment i l’han titulat “120 years watching movies together“. Un bon treball (i una bona publicitat). Si de cas, jo li haguera posat una altra música, perquè estic tota l’estona esperant que aparega un dinosaure.

Per cert, quines pel·lícules reconeixeu?

ESCRIURE. “Ningú vol llegir la teua merda”

mafalda-escriure

Escriure és molt difícil, i laboriós i cansat, però sobretot és molt difícil. Si vols fer-ho un poc bé, clar. Encara que sovint compensa, perquè si escriure és ajuntar paraules, també és crear alguna cosa nova que abans no existia, i això a la majoria ens dóna felicitat.

La xarxa està plena de consells per a “escriptors”, alguns molt bons, d’altres un poc pedants. A mi el que més m’ha agrada és eixe que diu “ningú vol llegir la teua merda”. Inspirador, veritat?

Tot seguit reproduisc la lliçó d’Steve Pressfield, l’autor de tan escatològica afirmació, i uns quants enllaços per a gaudir amb els consells de grans mestres escriptors.

Per cert, tal com deia Simone de Beauvoir, “escriure és un ofici que s’aprén escrivint”.

 

Lliçó número 1 per un aspirant a escriptor, per Steve Pressfield:

“Ningú vol llegir la teua merda.

Deixa’m que t’ho repetisca. Ningú -ni tan sols el teu gos o ta mare- té el més mínim interés en el teu blog o en la teua novel·la.

No és que la gent siga roïna o cruel. Simplement estan ocupats.

Ningú vol llegir la teua merda.

En la indústria de la publicitat, hi ha un fenomen anomenat la “Síndrome del Venedor”. Tot venedor està enamorat dels seus propis productes. L’error que comet és creure que perquè ell està enamorat dels seus productes, la resta del món també ho estarà.

La resta del món no sap el que tu estàs escrivint i tampoc li importa. Els teus potencials lectors estan ocupats amb els assumptes de les seves vides i no tenen temps per llegir aquesta obra mestra de la que et sents tan orgullós.

Quina ha de ser la resposta davant d’això?

1) Redueix el teu missatge a la seva forma més simple, clara i fàcil d’entendre.

2) Fes-ho divertit. O sexy, o interessant, o informatiu.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, la teua ment es concentra. Només llavors, comences a entendre que l’escriptura i la lectura són, sobretot, una transacció. El lector t’ofereix el seu temps i la seva atenció, els dos regals més valuosos que un ésser humà pot oferir a un altre. A canvi, tu, l’escriptor, has de tornar alguna cosa digna del que t’ha regalat.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, desenvolupes empatia. Adquireixes el do més valuós per a qualsevol escriptor: l’habilitat de canviar la perspectiva des del teu punt de vista al punt de vista del lector. Aprens a qüestionar cada frase que escrius: és interessant? És divertida? És agosarada? Estic donant suficient al lector? S’estarà avorrint? Estarà seguint l’argument?”

(Font: blog Principia Marsupia)


Llegeix la resta d’aquesta entrada »