MÚSICA. El «Rèquiem» de Mozart, en un diumenge de fred i pluja

Sense cap pedanteria: el passat diumenge 31 de març vaig anar a un concert del Rèquiem de Mozart. Durant la setmana anterior vaig estar recomanant-lo als alumnes. En vaig veure quatre o cinc.

El van fer a Cocentaina, el poble on treballe enguany, a l’església de Santa Maria. El van interpretar el Cor de Cambra Discantus, l’Agrupació Vocal Eduardo Torres d’Albaida i l’Orquestra Simfònica d’Ontinyent. L’entrada era gratuïta, però suposava que no aniria massa gent perquè feia una vesprada fosca, freda i plujosa. El cas és que vaig anar amb ma mare i el meu fill major, i encara que vam arribar vint minuts abans l’església estava plena. Vam tenir sort i vam aconseguir dos cadires de plàstic a l’última fila. Jo el vaig veure de peu, recolzat en un pilar, darrere d’ells, sense que res em destorbara la vista.

El Rèquiem de Mozart és una de les obres clàssiques més conegudes, sobretot les parts del Dies irae i la Lacrimosa. Entre el cor estava Candela Perpiñà, la meua companya del Departament d’Història, i també vaig veure un vell amic de la infantesa (quines voltes pega la vida). L’acústica de l’església era esplèndida, i vam poder gaudir d’un concert bellíssim.

L’experiència em demostra que és dificilíssim recomanar aquesta mena d’espectacles als alumnes. Els més micorros se’n riuen, els més majors et miren com si estigueres boig, o pitjor encara, amb fàstic. Alguns fins i tot amb llàstima. Tant se val, ho continuaré recomanant. Sempre hi ha quatre o cinc…

Acabe ja. Aquest matí li he preguntat a la meua companya Candela quina versió del Rèquiem li agrada més. Si pot ser que estiga al YouTube. M’ha dit que la de Gardiner (ni idea) o la de Bernstein. Compartisc ambdues versions. També, per si voleu veure el vídeo del concert de Cocentaina podeu clicar en aquest enllaç.

1. Rèquiem de Mozart, dirigit per Gardiner, Barcelona, 1991.

–

TREBALL. Epitafis il·lustrats, per a 4t d’ESO

Aquest curs tinc dos grups de 4t d’ESO. El temari és enorme: comença al segle XVIII i arriba fins al present. Ens toca veure el final de l’Antic Règim i tota la Història Contemporània, tant la universal (diguem-ne occidental) com la espanyola i valenciana. Quasi res!

Per a treballar el punt de la Il·lustració, a més a més de les explicacions i de llegir un text extret de la Breu història del món de Gombrich, vaig encomanar als alumnes un treballet per parelles, i em sembla que els ha agradat prou. La veritat és que mai saps si el que proposes en classe eixirà bé o serà un desastre. Havien de fer una làpida, sí, sí, una làpida, amb un epitafi, per a un protagonista de la Il·lustració (un pensador o un rei “il·lustrat”). A la làpida s’havia de veure molt clar el nom, els anys de naixement i mort, una foto, una breu biografia, algunes de les obres que va escriure i alguna cita bonica. Vam utilitzar dos sessions en classe per a que els alumnes pogueren anar fent i jo els poguera ajudar. Havien de portar ells el material i també la informació de cada “mort”. Total, és el típic treball sobre una biografia però amb el morbo de fer una làpida, de penjar-la en una exposició i que tot el món la puga veure (i comparar). En principi, l’exposició estarà fins a Tots Sants.

MÚSICA. “El cant dels maulets”, per Al Tall i Obrint Pas

Proclamació del rei Carles III d’Àustria a Dénia el 17 d’agost de 1705, pel militar i maulet Joan Baptista Basset.

 

Ha sigut dit i fet. Hui he posat en classe de 2n de BAT la cançó “El cant dels maulets”, per a ampliar el contingut sobre la Guerra de Successió (1702-1714). És una cançó reivindicativa, que sona sovint en aplecs nacionalistes valencians, però el meu interés era il·lustrar el conflicte entre els botiflers (partidaris dels Borbó) i els maulets (dels Àustria), i veure quins elements de la seua lletra fan referència a aquesta guerra.

Com les coses estan com estan, per a evitar que algú m’acuse d’adoctrinament i que acabe en l’Audiència Nacional de Madrid, he promés que quan arribem al franquisme posaré també el “Cara el sol” i analitzarem la seua lletra. Em sembla que la majoria dels alumnes ho han entés perfectament.

Tot seguit el vídeo que he posat en classe i més avall la lletra. 

–

Lletra “El cant dels maulets” 

CIÈNCIA. Copèrnic i la teoria heliocèntrica

“Copèrnic” per Bertel Thorvaldsen, a Varsòvia

 

Per als que som fans de la ciència, i en especial de les revolucions científiques, resulta que avui fa 473 anys que va faltar el gran Nicolau Copèrnic, el de la teoria heliocèntrica. Va viure a cavall entre el segles XV i XVI, quan dir que la Terra no era el centre de l’univers et podia costar un disgust.

Total, que he trobat uns recursos molt guapets que vull compartir.

Nota: “Copèrnic és considerat el fundador de l’astronomia moderna. Va ser ell qui, observant i defensant que la Terra gira sobre el seu eix de rotació –fet que explicaria el dia i la nit–, i que fa una volta al sol cada any, va establir les bases que després van permetre a Galileu i a Isaac Newton culminar la revolució astronòmica.” (Font: catorze.cat)

1. Vídeo animat “Copernicus“, 1 minut, com a introducció:

–

HISTÒRIA DE L’ART. Pieter Brueghel el Vell i la pel·lícula “El molí i la creu”

“El camí del calvari”, de Pieter Brueghel, al Museu Kunsthistorisches de Viena. (Clica per a fer-lo més gran)

 

Fa dos dies vaig poder veure la pel·lícula El molí i la creu (The mill and the cross), i vaig gaudir moltíssim. El seu director és el polonés Lech Majewski, i se centra en la figura del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (1525-1569). En concret la pel·lícula explica el sentit i l’elaboració de El camí del calvari, un oli sobre taula de 124 x 170 cm, datat en el 1564. En aquesta obra es recrea la passió de Crist i també la vida quotidiana i la situació de violència que es vivia als Països Baixos del segle XVI, quan formaven part de la corona espanyola. El tema religiós és el motiu central, però també una excusa per a mostrar aquest conflicte.

La pel·lícula és ambiciosa: retrata les accions de bona part dels 500 personatges que apareixen a la pintura, visualment és molt atractiva, tant en color com en llum, els detalls estan treballadíssims, i per contra és austera en els diàlegs i en l’acompanyament musical, però això no és cap inconvenient.

Trobem un personatge certament inquietant, el moliner, que és explícitament Déu, el qual controla el temps mitjançant els engranatges del seu molí i tot ho veu des de les altures. Per altra banda, Pieter Brueghel apareix com el pintor que organitza l’acció, que la detén al seu gust per a detallar-la, que intentar copsar el sentit de la seua realitat més immediata. L’artista està interpretat pel veterà Rutger Hauer, que broda el paper, i està acompanyat pel també veterà Michael York, que fa d’un burgés molt ric que és el seu mecenes.

Hi ha una frase a la pel·lícula que em captiva, que diu Pieter Brueghel, i que, per a mi, ajuda a entendre el sentit d’aquest quadre i de bona part de la l’obra pictòrica d’aquest artista: “tots els esdeveniments que van canviar el món van passar desapercebuts per la multitud”. És a dir, l’èpica, les grans paraules i els grans fets, la transcendència és només una construcció i és més irreal que la quotidianitat i la banalitat de la vida, i per això el patiment d’uns conviu tan bé amb la monotonia lineal dels altres. Per això les obres de Brueghel ens resulten com a mínim estranyes: no trobem lirisme o afectació sensual, sinó més bé la plasmació d’un instant real, tan real i crític que resulta torbador.

La pel·lícula és lenta, i és magnífica. Mireu-la sense son.

–