RELAT. L’any 1937 segons Günter Grass, amb Toledo i Guernica

El meu segle de Günter Grass (1927-2015) és una obra amb 100 relats molt breus, un per cada any del segle XX. La majoria són sobre fets històrics d’Alemanya, evident per altra banda, però hi ha un, el de l’any 1937, que m’ha cridat l’atenció. L’acció transcorre a un pati d’escola, on els xiquets alemanys juguen al setge i l’alliberament de l’alcàsser de Toledo, una fet que va esdevindre en els primers dos mesos de la Guerra Civil, entre juliol i setembre de 1936. Segons el relat, a l’Alemanya de Hitler els xiquets s’identificaven amb el bàndol sublevat del general Franco i ho vivien amb passió.

La força del relat de Grass és la seua senzillesa i emotivitat. Rememora de manera efectiva la propaganda que arribava a Alemanya sobre la Guerra Civil. Era ineludible sentir empatia amb la resistència èpica dels sublevats a Toledo, tancats dins d’una antiga fortalesa, atacats per totes bandes pels sanguinaris “rojos”. Però la cosa no acaba ací i al final del relat tenim un altre fet d’aquesta guerra difós per la propaganda: el bombardeig de Guernica del 26 d’abril de 1937. Grass acaba el seu relat amb una sentència colpidora i tota l’èpica de Toledo que hem anat carregant es desfà en un moment: “D’aquí no en podia sortir cap proesa que servís per jugar al pati de l’escola”. 

Compartisc el relat:

Günter Grass (1927-2015)

1937

Els nostres jocs del pati de l’escola no s’acabaven en sonar el timbre, sinó que continuaven d’una pausa a l’altra sota els castanyers d’Índies i davant l’edifici de lavabos d’una sola planta, anomenat pixador. Lluitàvem els uns contra els altres. El pixador enganxat al gimnàs feia d’Alcázar de Toledo. Per més que l’esdeveniment tenia ja un any d’antiguitat, en els nostres somnis escolars la Falange seguia defensant les seves murades amb el mateix heroisme. Els rojos atacaven una vegada i una altra debades. Però el seu fracàs era també atribuïble a la nostra desgana: ni jo ni ningú volia ser dels rojos. Tots els nois es veien lluitant temeràriament al costat del General Franco. A la fi alguns alumnes d’Untersekunda, de quinze o setze anys, ens van repartir per sorteig: amb altres companys de Sexta, de deu i onze anys, vaig treure el color vermell, sense estar en condicions d’intuir el significat posterior d’aquella casualitat; pel que es veu el futur ja s’anuncia als patis de les escoles.

Per tant, assetjàvem el pixador. Eren inevitables els pactes, ja que els mestres encarregats de la vigilància tenien cura que els grups d’alumnes neutrals, així com també els grups de combatents, poguessin almenys buidar l’aigua de les olives [pixar] durant les treves imposades. Un dels punts àlgids dels combats consistia en la conversa telefònica entre el comandant de l’Alcázar, el coronel Moscardó, i el seu fill Luis, que els rojos havien capturat i amenaçaven d’afusellar-lo si la fortalesa no estava disposada a capitular. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis