LLIBRE. “El Imperio” de Ryszard Kapuscinski (1993), una crònica de l’URSS imperial i la seua desfeta

Portada - Kapuscinski - El ImperioRESSENYA. Ryszard Kapuscinski:

“El Imperio” (1993)

Barcelona, Editorial Anagrama, 2008

359 pàgines, castellà (original en polonès), bibliografia final i cites il·lustratives abans de cada capítol.

RESSENYA

Aquesta obra és un relat periodístic a mitjan camí entre l’assaig polític, social i històric i un llibre de viatges, i el seu centre d’interés és l’antiga URSS: les seues característiques, la seua caiguda, entre 1989 i 1991, i el futur d’aquest territori.

Esta dividida en tres parts:

1. Els primers contactes de l’autor amb l’URSS, allà pel 1939, quan era només un xiquet, i anys després, durant l’hivern de 1967, en un viatge amb el Transsiberià.

2. Els anys 1989, 1990 i 1991, quan l’autor viatja per un país en clara fallida, durant la caiguda de l’URSS, de l’Imperi. En esta part s’analitza amb relats personals fins a quin punt l’Imperi fou despersonalitzador, absolutista i ineficaç, i es perfilen els problemes del futur immediat, en especial el problema del nacionalisme basat en els fonamentalismes religiosos.

3. La tercera part és un recull d’opinions i reflexions, fruit de converses i lectures.

Ryszard Kapuściński (1932-2007), va ser un periodista, historiador, escriptor i assagista polonès. Va treballar com a corresponsal a l’estranger, i fou especialista en la descolonització i en el Tercer Món. La seua obra és extensa i variada, i on destaquen obres com L’Emperador, sobre el emperador de Etiòpia Haile Selassie, El Sha, sobre l’època del Sha Mohamed Reza Pahlevi de Iran, Un dia més amb vida, on narra la descolonització portuguesa d’Angola el 1975 i les seues conseqüències, o Viatges amb Herodot, un llibre de difícil classificació on fa un homenatge a la Història d’Herodot i als que viatgen preguntant-se com és el món i per què és com és, als que traspassen les fronteres físiques i mentals.

Es tracta d’una obra molt fàcil de llegir, molt atractiva i ben escrita. És un magnífic retrat de la grisor burocràtica comunista. Destaca l’explicació dels crims contra la humanitat de l’estalinisme. També és una exposició de les herències i dels problemes que el totalitarisme soviètic ha deixat a Rússia, i a tots els països que conformaven el que Kapuscinski anomena L’Imperi, l’últim imperi territorial que ha existit, l’antiga URSS.

ÍNDEX DE CITES

1. Sobre la importància dels símbols per a un poble sense Estat (Armènia). Pàgina 57

2. Tres plagues amenacen al món. Pàgina 266

3. METÀFORA DE LA HISTÒRIA DE L’URSS. Pàgina 327

4. La Perestroika. Pàgina 334

5. Herències de l’antiga URSS. Pàgines 344-346

6. Processos i problemes de la vida russa a partir de 1993. Pàgines 348-349

CITES

1. Sobre la importància dels símbols per a un poble sense Estat (Armènia). Pàgina 57

“Un pueblo desprovisto de Estado busca salvación en los símbolos. La preservación del símbolo cobra para él tanta importancia como la defensa de las fronteras. El culto al símbolo se convierte en el culto a la patria. Es un acto de patriotismo.”

2. Tres plagues amenacen al món. Pàgina 266

“Al mundo lo amenazan tres plagas, tres pestes.

La primera es la plaga del nacionalismo.

La segunda es la plaga del racismo.

Y la tercera es la plaga del fundamentalismo religioso.

Las tres tienen un mismo rasgo, un denominador común: la irracionalidad, una irracionalidad agresiva, todopoderosa, total. […]”

Continuar llegint: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CONFERÈNCIA. Fernando Vallespín: “El futuro de la política”

fernando_vallespinCONFERÈNCIA. Fernando Vallespín:

“El futuro de la política”

Conferenciant: Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Madrid i expresident del Centre de Investigacions Sociològiques (CIS).

Data: 20 de novembre de 2012, a les 19.30h.

Lloc: Saló de Graus “Roberto García Payà” de l’Edifici Carbonell, al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València.

Comentaris inicials – Aplicació didàctica

Es tracta d’una conferència prou senzilla en la qual s’analitzen els problemes del present i s’indica algunes pautes de la possible evolució de la política, tant a nivell estatal com a nivell internacional en els pròxims anys (si bé açò últim de manera un poc ambigua, quasi retòrica).

Ha sigut molt interessant sobretot en qüestions com per exemple: la contradicció que hi ha entre les societats globals i les polítiques estatals; la desoccidentalització; la impotència de la política local per a resoldre problemes; l’aparició de la tecnocràcia quan es diu que no hi ha alternatives en política; el desgast de la democràcia i la seua falta de comunicació; o la por al futur, que ens fa a tots conservadors.

Introducció segons el web de la Setmana de la Ciència 2012 (enllaç aquí)

“La política dels nostres dies ja no pot representar-se sota les categories tradicionals que hem heretat d’èpoques anteriors. Cal aprendre a elaborar categories noves que permeten reinterpretar les institucions i adaptar-les a les noves transformacions. Fernando Vallespín fa un diagnòstic del món de la política i dóna les pautes de la seva evolució futura.”

Índex

  1. Introducció
  2. Quina és la base material de les nostres societats?
  3. Principal problema en el futur: societats globals – polítiques locals
  4. Unió d’acció política?
  5. Les polítiques interiors – la impotència de la política
  6. Problemes de la democràcia – Apareix la tecnocràcia
  7. Problemes de la democràcia – La comunicació deficient
  8. La fractura social provocada per la crisi – La por pel futur

APUNTS DE LA CONFERÈNCIA

El futur de la política

1. Introducció

El món social no té lleis. Per molt que l’observem sempre tenim sorpreses. El futur és impredictible. Per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989 la revista TIME va demanar que dimitiren tots els catedràtics de ciència política perquè cap d’ells havia pogut predir-ho. Donat que el futur és impredictible com a molt només es poden projectar cap al futur algunes intuïcions, i aquesta conferència és sobre aquestes intuïcions.

Per a parlar del futur hem de parlar del present i el que marca el present és la crisi econòmica. Tothom està d’acord en que hi ha un abans i un després de la crisi. Afecta a tot el ordre global i a cada societat. Històricament una crisi sempre ha produït canvis en l’organització dels estats i del poder. Totes les crisis han tingut conseqüències polítiques: al segle XX la crisi dels anys 20 va portar l’auge dels feixismes i la Segona Guerra Mundial, i la crisi dels 70 va significar el punt i final del pacte keynesià de postguerra que va permetre en alguns països la creació de l’Estat del Benestar, i va posar el marxa les polítiques econòmiques del neoliberalisme, de la mà de Margaret Thatcher al Regne Unit (des de 1979) i de Ronald Reagan als Estats Units (des de 1980).

Una crisi per tant provoca una “reconversió” social, tant en la perspectiva “macro”, en les relacions internacionals, com en la perspectiva “micro”, en els estats i en les democràcies.

La política democràtica també està en crisi i, segons paraules de F. Vallespín, pateix “un procés de fatiga de materials de la democràcia”.

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Geografía política” de Joan-Eugeni Sánchez (1992)

  •  Portada - SÁNCHEZ - Geografia políticaMadrid, Editorial Síntesis, 1992
  • 224 pàgines, en castellà, mapes conceptuals, quadres, etc.

 

Ressenya

En poques paraules: Geografia política és l’estudi del “poder” + “territori” (i tot allò que se’n deriva).

Un poc més extens: aquest manual de l’Editorial Síntesis és molt útil per a entendre les relacions de poder en l’espai geogràfic. És a dir, analitza la Geografia no com una ciència estàtica i descriptiva, sinó com una ciència dinàmica que estudia els canvis en l’espai geogràfic, i com aquests canvis es produeixen degut a la confrontació dels diversos interessos dels grups humans, i en especial dels que controlen el poder.

El millor del manual, per a mi, és que ens permet descobrir que el territori no és una categoria inert, sinó un espai real i tangible on es manifesten les relacions de poder asimètriques de cada grup humà. Tant a nivell macro com a nivell micro, és a dir tant a nivell mundial com a nivell local. El recull de textos que he realitzat d’aquest llibre i que he posat més baix per a mi és impagable.

En general aquest manual serveix per a enriquir materials i reflexions en qualsevol curs de Ciències Socials, especialment per a aquells cursos on es dóna la Geografia (3r d’ESO i 2n de BAT) i la Història Contemporània (4t d’ESO i 1r i 2n de BAT).

L’autor, Joan-Eugeni Sánchez, és professor del Departament de Geografia Humana a la Universitat de Barcelona.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “Hijos de las nubes” (2012)

Sobre el SÀHARA OCCIDENTAL

Títol original: “Hijos de las Nubes. La última colonia”

País: Espanya

Any: 2012

Director: Álvaro Longoria

Durada: 80 minuts

Idioma: Castellà

Productor: Javier Bardem

Per aconseguir el documental: Producciones CAMEO. Enllaç aquí.

SINOPSI (segons els autors):

“Un viatge personal en què Javier Bardem guia a l’audiència pel tortuós camí de la diplomàcia mundial i la terrible realitat d’un poble abandonat, buscant comprendre com hem arribat a aquesta situació i com es podria evitar una altra guerra a Àfrica. El documental examina l’agitació política actual del nord d’Àfrica i la responsabilitat de les potències (especialment Estats Units i França) per mitjà de l’exèrcit de la Realpolitik (política exterior basada en interessos pràctics i econòmics en lloc de a principis ètics o teòrics) en les seves estratègies polítiques internacionals. Aquestes polítiques han generat una gran inestabilitat que finalment ha ocasionat gran violència i caos. El film se centra en la situació del Sàhara Occidental, l’última colònia africana segons Nacions Unides, i una regió on està a punt d’iniciar-se una guerra.”

TRÀILER

Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=jC6plcVkwPU

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

GEOPOLÍTICA. Reportatge: “Guerra de tronos 2030”

Autor: Javier Valenzuela, periodista i escriptor

Data: 2 de setembre de 2012

Font: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/08/30/actualidad/1346345141_321390.html

Comentaris inicials – Aplicació didàctica

Es tracta d’un reportatge molt interessant que analitza la possible evolució del poder i de la influència internacional de les diferents potències mundials en els pròxims vint o quaranta anys. En concret apunta les següents idees:

– La Unió Europea està més debilitada que mai, té poca influència internacional i pot acabar trencant-se. El pitjor és que també pot fer fallida el seu model de capitalisme de rostre humà, l’anomenat  Estat del Benestar, amb democràcia política i combinació de lliure mercat amb protecció social.

– El segle XXI no serà el segle dels Estats Units. Desaparegut el bloc comunista s’ha passat ràpidament d’un unilateralisme nord-americà a un multilateralisme. Malgrat ja no ser un “Imperi” sí que continuarà sent un gran país a tenir en compte.

– Les clàssiques i velles potències han hagut d’acceptar la influència i la presència de les noves potències. L’any 2009 es va passar de l’exclusiu grup del G-8 al del G-20.

– El segle XXI serà el segle d’Àsia. Xina és un híbrid estrany: té un règim econòmic capitalista i un règim polític autoritari de caràcter comunista. Ha esdevingut la fàbrica del món i una futura potència mundial. És impossible deixar-la de banda. Índia serà una altra futura potència mundial. Per altra banda Brasil ja és una potència regional i amb una economia complementària a la xinesa i Mèxic apunta maneres en aquest nou ordre.

– En resum, està configurant-se un nou tipus de “desordre” internacional, on les velles potències occidentals i atlàntiques estan en un clar declivi comparades amb les noves potències emergents, l’anomenat grup del BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica) i també dels Next-11 (Corea del Sud, Mèxic, Indonèsia, Turquia, etc.)

Reportatge

Guerra de Tronos 2030

El mapa de potencias está en plena revisión. El centro de gravedad del poder se está desplazando ante la pérdida de pujanza de Occidente. ¿Cómo será el mundo en dos décadas?

A mediados de julio, cuando François Hollande expresó su voluntad de salvar al grupo automovilístico francés Peugeot-Citroën, un comentarista llamado Ulf Poschardt brincó indignado en el diario derechista alemán Die Welt. El deseo de Hollande de rescatar a una industria que, según Poschardt, produjo su último buen producto, el Citroën DS, en 1955, constituía un regreso a “la economía planificada” y, peor todavía, una “provocación” para Alemania. Esta era la conclusión que sacaba Poschardt: Francia ya no es un buen socio para Alemania, por lo que Merkel debería buscarse otros. Él sugería “los polacos, los británicos, los escandinavos, los bálticos y los holandeses”.

¿Terminará deshaciéndose de facto la Unión Europea? Hoy, esa hipótesis ya no es descartable. Reino Unido bien podría largarse en ese referéndum con el que sueña David Cameron, y Alemania, una vez España, Italia, Grecia y Portugal devueltos a su condición anterior a la construcción europea, bien podría seguir el camino que citan con creciente desparpajo sus políticos y periodistas conservadores: constituir, con algunos vecinos de la Europa central, oriental y septentrional, un club basado en un euro fuerte y una disciplina presupuestaria de acero. París quedaría así en el limbo y Berlín sería la capital de una nueva potencia germana, esta vez, financiera y económica.

Puede que ocurra esto o puede que no. La futurología geopolítica es tan poco fiable como los augurios de las agencias de calificación norteamericanas. Recuérdese que en 1980 estaba de moda vaticinar que el PIB de Japón superaría al de Estados Unidos en 2010, y no ha sido así, la economía nipona se estancó. Ahora Goldman Sachs dice que, de aquí a 2050, China será la primera potencia económica mundial relegando a Estados Unidos a la segunda posición. India ocuparía el tercer lugar, Brasil, el cuarto y México, el quinto. No habría un solo país europeo entre los cinco primeros.

– El “nuevo orden mundial” tras la caída del Muro y el final de la guerra fría ha sido breve. El siglo XXI no será americano

Tal vez lo vean nuestros hijos, tal vez no. Lo certificable ahora es que el “nuevo orden mundial” surgido de la caída del muro de Berlín, el hundimiento del imperio soviético y el final de la guerra fría, ha sido de breve duración, apenas los años noventa del pasado siglo. En contra de lo que entonces se profetizó, el siglo XXI no será indiscutiblemente americano, con Estados Unidos como única potencia de un mundo unipolar. Apenas tiene una docena de años de vida y el siglo XXI ya es multipolar. Con un Estados Unidos que empieza a aceptar sus limitaciones y una Unión Europea en desbandada, el Occidente capitalista, democrático y atlántico, el heredero de esa “carga del hombre blanco” de la que hablaba Ruyard Kipling, va perdiendo autoridad a diario, mientras el centro de gravedad planetaria se desplaza a Asia y surgen sorpresas en América Latina, Oriente Próximo y hasta África.

Continuar llegint: Llegeix la resta d’aquesta entrada »