LLIBRE. «Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud» i la visió catòlica de Francesc Torralba

El llibre Els mestres de la sospita m’ha sorprès. Creia que agafava un breu assaig sobre Marx, Nietzsche i Freud i he acabat llegint-me una defensa de l’existència de déu i del catolicisme. Això em passa per aventurar-me a comprar un llibre pel títol i per l’índex. No havia vist que l’autor, Francesc Torralba, és doctor en filosofia i en teologia. La veritat és que ha valgut la pena.

El nom de “mestres de la sospita” per a aquests pensadors el va posar Paul Ricoeur, i resulta tan descriptiu que ràpidament va tindre èxit. Tots tres van qüestionar l’ordre establert, tant la societat, la història i l’economia com la moral o la psicologia humana. L’índex del llibre és molt suggeridor, amb els tres capítols referents als tres pensadors que tenen títols tan bonics com “Les sospites de Karl Marx”, “Les martellades de Friedrich Nietzsche” i “Les insolències de Sigmund Freud”. Cada capítol s’estructura al voltant de preguntes que comencen amb un “i si…?”. Potser me’l vaig comprar perquè les contestaria quasi totes afirmativament, amb la satisfacció que això comporta.

Per exemple, aquestes són les preguntes que posa l’autor en el capítol sobre Marx (entre cometes):

  • “i si l’home fos pura matèria en moviment?”
  • “i si la història fos una lluita de classes?”
  • “i si la religió fos l’opi del poble?”

La cosa és que de seguida, llegint el llibre, comences a veure que l’autor planteja un cert recel sobre aspectes religiosos, i aleshores te n’adones: és una crítica sobre els crítics! Una crítica que és una defensa de la religió, de déu i de tot el paquet complet en contra de l’ateisme cientifista. Hi ha parts que desenvolupa les “sospites” dels tres protagonistes i són interessantíssimes, molt actuals, però sempre apareix el contrapunt religiós, la tesi final sobre “l’evident” existència de déu. Fins i tot amb un cert paternalisme, com si aquests pensadors ens serviren per a ser millors catòlics, perquè entre d’altres coses ens ajuden a llevar-li la càrrega antropomòrfica a déu.

Tanmateix, el llibre es llig molt bé, resulta entretingut perquè et fa pensar i encara que això retarda la lectura també la fa més absorbent. Alguns paràgrafs te’ls has de llegir més d’una volta (sobretot si tens als xiquets jugant al teu voltant o si estàs vigilant l’examen que estan fent els alumnes). Però per això el comente, perquè per a mi no ha sigut el típic llibre que diu el que jo esperava llegir, sinó que m’ha fet contraposar contínuament les meues creences i coneixements amb el que s’exposava. Com un diàleg intern.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TREBALL. Epitafis il·lustrats, per a 4t d’ESO

Aquest curs tinc dos grups de 4t d’ESO. El temari és enorme: comença al segle XVIII i arriba fins al present. Ens toca veure el final de l’Antic Règim i tota la Història Contemporània, tant la universal (diguem-ne occidental) com la espanyola i valenciana. Quasi res!

Per a treballar el punt de la Il·lustració, a més a més de les explicacions i de llegir un text extret de la Breu història del món de Gombrich, vaig encomanar als alumnes un treballet per parelles, i em sembla que els ha agradat prou. La veritat és que mai saps si el que proposes en classe eixirà bé o serà un desastre. Havien de fer una làpida, sí, sí, una làpida, amb un epitafi, per a un protagonista de la Il·lustració (un pensador o un rei “il·lustrat”). A la làpida s’havia de veure molt clar el nom, els anys de naixement i mort, una foto, una breu biografia, algunes de les obres que va escriure i alguna cita bonica. Vam utilitzar dos sessions en classe per a que els alumnes pogueren anar fent i jo els poguera ajudar. Havien de portar ells el material i també la informació de cada “mort”. Total, és el típic treball sobre una biografia però amb el morbo de fer una làpida, de penjar-la en una exposició i que tot el món la puga veure (i comparar). En principi, l’exposició estarà fins a Tots Sants.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »