LLIBRE. “La condición humana” d’André Malraux (1933)

Portada - Malraux - La concidicon humanaRESSENYA. André Malraux: La condición humana, ( any de publicació 1933), Madrid, Unidad Editorial, 1999, 254 pàgines, en castellà, pròleg de Mario Vargas Llosa.

Xina, 1927, la revolta del Koumintang a Xangai (Shanghai). El Kuomintang era un partit polític nacionalista xinés, el qual als anys 20 del segle XX estava format per una barreja social que anava des dels burgesos i els comerciants fins als comunistes.

Aquesta novel·la està ambientada en l’any 1927, quan el Kuomintang es revolta a Xangai (Shanghai) i pren el poder, en contra els senyors de la guerra i de les concessions colonials estrangeres. El partit comunista xinès intenta inclinar al balança del poder cap al seu costat, en contra de les directrius de la Internacional comunista soviètica. Un grup de comunistes així ho considera convenient, però prompte, un mes després, el general conservador Chiang Kai-shek, recolzat per la burgesia i els membres de les concessions colonials, els atacarà i realitzarà una gran matança dels revolucionaris. A Xangai el grup comunista està liderat per Kyo, un home íntegre amb alts ideals; Katow, un rus revolucionari internacionalista; i Chen, un jove que se sent atret pel terrorisme com a la veritable acció revolucionària.

Els assassinats, la violència narrada cinematogràficament, les reflexions i angoixes sobre la “condició humana”, inclús les excentricitats del baró de Clapidde, un aventurer sense ofici ni benefici, fan de la novel·la un relat coral d’anhels i frustracions, de lluita d’interessos. També cal destacar els personatges de Ferral, el representant del Consorci francés de les concessions, i a Gisors, el pare de Kyo, el vell que ho veu tot des de la perspectiva de la vellesa i la saviesa preexistencialista.

“La condició humana” esdevé una narració perdurable quan la lliges gràcies a escenes com l’angoixa que Chen sent davant l’assassinat imminent que ha de perpetrar per aconseguir armes per al partit, o els atacs a les comissaries de policia, o la reunió de Kyo amb el comité del partit a Hankow, o la generositat de Kadow i el fragment de la píndola de cianur.

A “La condició humana” trobem un equilibri entre les reflexions dels personatges i l’acció de carrer, cosa que fa d’aquesta novel·la una obra mestra que ens endinsa en les passions humanes, de la dignitat i la condició humana, on les qüestions de vida i mort són el centre de l’existència.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “¿Acaso no matan a los caballos?” d’Horace McCoy (1935), coneguda gràcies a “Danzad, danzad, malditos”

PORTADA - MCCOY - CABALLOSRESSENYA. Horace McCoy:

“¿Acaso no matan a los caballos?” (1935)

  • Barcelona, Grup Editorial 62, 2004
  • 141 pàgines, en castellà
  • Títol original: They shoot horses, don’t they?

Ressenya

¿Acaso no matan a los caballos?” és una novel·la molt dura. Està ambientada en la misèria i la desesperança de la Gran Depressió dels anys 30, després del crac econòmic de 1929.

Argument segons l’editorial: “Guanyar un marató de ball sembla una forma fàcil d’obtenir diners ràpids en la Gran Depressió dels anys 30. Persones sense recursos econòmics, joves desocupats o actors que esperen una oportunitat en Hollywood, proven fortuna amb la mateixa meta: vèncer o morir extenuats.

Novel·la de culte per als existencialistes francesos, fou ignorada per la crítica nord-americana fins molt després de l’estupenda versió cinematogràfica que va rodar Sidney Pollack el 1969 amb el títol de “Danzad, danzad, malditos”.

Sobre l’autor: Horace McCoy (1897-1955). Venedor de periòdics als dotze anys, heroi de l’aviació durant la I Guerra Mundial i periodista esportiu. Va haver de treballar en el cine per a sobreviure –primer con a figurant i després com a guionista–, perquè les seues novel·les eren rebutjades per la seua duresa i crítica social. La desesperança i la degradació moral i ètica del sistema capitalista queda reflectida també en obres com Els sudaris no tenen butxaques.

Més informació sobre l’autor i la novel·la al web biografiasyvidas.com

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Las vidas ajenas” de José Ovejero (2005), l’esquizofrènia de l’historiador honrat

Portada - Ovejero - Las vidas ajenasRESSENYA

José Ovejero: “Las vidas ajenas” (2005)

  • Madrid, Espasa-Calpe, 2006
  • 396 pàgines, en castellà, enllaç editorial
  • Premi Primavera de Novel·la 2005
  • Editada en còmic per l’editorial Funambulista

Ressenya

Argument: aquesta novel·la ens porta a la ciutat de Brussel·les, en el present immediat, amb uns personatges diversos que convergeixen en un afer tèrbol: el xantatge a un ric banquer, Lebeaux, per part d’uns afeccionats a xantatgistes que només busquen eixir de la situació desesperada de les seues vides.

El xantatge, basat unes fotografies sobre la brutal presència colonial belga al Congo, serà el nucli de l’acció i ens mostrarà les vides de cada personatge, les seues relacions, i el món en què viuen i que construeixen al seu voltant. Es tracta d’un món de pors, misèries, cinisme, desesperació i hipocresies, a una ciutat hostil, banal i burocràtica que ofega els desigs d’una vida millor. És un món literari que crea una realitat inspirada en la grisor del món, i en les grans preguntes que cada persona es fa de la seua vida i del món que l’envolta.

Personatges principals: per una banda tenim a Daniel, un antic estudiant d’Història drogaaddicte; Claude i la seua dona Veronique, supervivents nats, que treballen buidant pisos de gent ja morta; Chantal, la germana de Daniel, amb la seua filla Amèlie; Rachid, un taxista d’origen musulmà, que és la nova parella de Chantal; i Kasongo, un negre sequaç del dictador africà Mobutu, el qual hi hagué de fugir del Congo quan caigué la dictadura. Per una altra banda tenim a el banquer Lebeaux, amb 60 anys, que està casat amb Sophie, una jove mexicana de poc més de vint anys. Té com a conseller a l’advocat sense escrúpols Degand, qui coneix tots els negocis i draps bruts del vell banquer.

Opinió personal: potser sembla una novel·la prescindible (quina no ho és?), però a mi m’ha agradat molt. El millor per a mi són els personatges i la capacitat de l’autor de connectar-los. Daniel, el protagonista més perfilat, té un magnetisme especial, i amb els seus ulls veurem aquest microcosmos de confrontacions i supervivència. És una d’eixes novel·les que t’has de deixar portar pel relat i gaudir de les sensacions que et provoca. D’eixes que et fan pensar sense adonar-te’n.

Una novel·la sincera i molt ben escrita. Per a mi és molt recomanable i gens prescindible.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEO: “El fet més sorprenent sobre l’Univers”

VÍDEO: “El fet més sorprenent sobre l’Univers”

Un lector de la revista Time li va preguntar a l’astrofísic Dr. Neil DeGrasse Tyson: “Quin és el fet més sorprenent que puga compartir amb nosaltres sobre l’Univers?” Aquest vídeo és la seua resposta.

(En anglés, però es poden activar els subtítols en castellà).

Font: Bloc Principia Marsupia. La Ciencia es Poesía: Somos hijos de las estrellas

Cita: “Cadascun dels àtoms de carboni que formen el cos de la persona que estimeu, i el vostre, es van formar en el cor d’una estrella”.

– – –

AUTOESTIMA. Poema “Palabras para Julia” de J.A. Goytisolo

Dedicat a les xiques de les ansietats

No sé per què, ni quan va començar, ni com acabarà, ni de quina manera respiren cada dia, però hi ha un grupet de xiques, sobretot de xiques, que no sé com ajudar, que estan enfonsades, tancades en les seues ansietats, depressions i angoixes. I el pitjor de tot és que són joves, massa joves per a tanta tristesa. Sembla una malaltia contagiosa i absurda, i seria còmic si no fos perquè els està provocant molta infelicitat, així com molta pena a tota la gent que les coneix, i també a mi.

Per això, si voleu, per a totes les “Júlies”, ahí va el famós poema Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo per a respirar un poquet millor, per a que sapigueu que no esteu soles, que altres persones han passat per on esteu passant, i que se n’han surtit.

També us adjunte una versió musicada per Los Suaves, impactant i “canyera” a més no poder.

– – –

Llegeix la resta d’aquesta entrada »