MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

barricada-2009-la-tierra-esta-sorda

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

A més a més també he trobat un exemple d’aplicació didàctica molt digne al bloc Una història.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. La vida a un poble espanyol durant la Restauració, per Pío Baroja

portada-arbol-ciencia-pio-baroja

El passat diumenge pel matí vaig fullejar El árbol de la ciencia de Pío Baroja, una novel·la publicada el 1911, de la que guardava un bon record i que vaig llegir fa… vint anys. El temps passa. Vaig trobar un fragment molt il·lustratiu, amb reflexions del protagonista/autor, sobre la vida a un poble espanyol típic durant l’època de la Restauració, a principis del segle XX.

Els paral·lelismes d’aquella època amb l’actual resulten esfereïdors. Ho parlava fa uns dies amb un conegut, professor d’història. La Restauració és va iniciar cap a finals de 1874, i amb una constitució el 1876; l’actual democràcia va començar amb la transició, després de la mort de Franco el 1975, i la constitució és de 1978; els dos règims van ordenar un cert desordre constitucional, la Restauració va acabar amb el Sexenni Democràtic o Revolucionari, i l’actual democràcia va posar fi a la dictadura franquista (amb un regne sense rei durant més trenta anys); la Restauració tenia dos partits que s’alternaven en el poder, el Liberal de Sagasta i Canalejas, i el Conservador de Cánovas i Maura; actualment tenim (o teníem) el PSOE de Felipe González i Zapatero, i el PP de Fraga, Aznar i Rajoy; els dos règims es van caracteritzar per actituds de caciquisme (sí, actualment tenim els “barons territorials”),  i també per l’hegemonia de les elits polítiques i econòmiques; els dos règims van començar a ser fortament criticats cap als trenta-quaranta anys de la seua instauració, per les noves generacions que no havien viscut la seua instauració però que vivien/vivim els seus efectes. Per això, de vegades, és fàcil trobar alguna referència a aquest paral·lelisme i que alguns, amb una certa fonamentació, anomenen el règim polític actual d’Espanya com “la Segona Restauració”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Pedra de tartera” de Maria Barbal (1985)

pedra-de-tartera_maria_barbal

Resulta que Pedra de tartera, escrita per Maria Barbal (Tremp, 1949), és una novel·la que ha esdevingut un clàssic modern de la literatura catalana, i jo fins fa uns mesos ni idea. Me l’he llegida en dos nits, és una novel·la breu, de no massa pàgines (159 només) i lletra gran, i els capítols són curts.

Narra en primera persona la vida de la Conxa, una dona nascuda a principis del segle XX a un poble de les muntanyes del Pallars. Amb ella repassarem diversos temes i moments històrics, com la vida quotidiana d’aquests pobles, les tasques agrícoles i ramaderes, les relacions humanes, l’amor i el festeig, les dificultats per portar endavant una família, i també l’arribada de la República el 1931, la Guerra Civil, la repressió durant el franquisme i l’abandó final d’aquests pobles i d’aquest tipus de vida. 

Açò va per gustos: a mi m’agrada molt la literatura de temàtica rural, i si és muntanyenca millor, com per exemple Solitud de Caterina Albert (coneguda pel pseudònim Víctor Català), La lluvia amarilla de Julio Llamazares, o més recentment Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll.

Pedra de tartera s’afig a aquest grup de novel·les que retraten la duresa de la vida del camp, sense bucolisme, en un entorn aspre, on les persones són els principals enemics de les persones. Si bé a mi em sembla que peca d’un cert lirisme i intimisme exagerat, per altra banda és un bon repàs de la vida rural, de la vida de les dones, i de la vida durant bona part del segle XX a Espanya. A més a més el llenguatge és molt ric. Això ha fet que Pedra de tartera haja sigut una lectura típica d’institut, cosa que ha disparat les seues edicions i vendes. Per últim, cal assenyalar que va guanyar el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil de 1984 i el premi Joan Crexells 1985. 

Enguany, 2015, s’ha celebrat el 30 aniversari i a Catalunya es veu que s’han fet multitud d’homenatges i la resta de parafernàlia. És una excusa tan bona com qualsevol altra per llegir una novel·la que potser no és per a tant, però que està bé, especialment per a iniciar als joves en aquestes històries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »