MESTRES. “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”, per Luis García Montero

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l'inici de la Guerra Civil

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l’inici de la Guerra Civil, a Fuentesaúco (Zamora), poc abans de 1936.

 

Vull compartir un text del poeta Luis García Montero, que es troba al llibre Maestros de la República. Los otros santos, los otros mártires de la periodista María Antonia Iglesias (1945-2014).

Aquest llibre és el relat de la vida i la mort d’onze mestres (11) que van ser afusellats pels sublevats contra la República (ja sabeu, per Franco i companyia), per ser mestres i per ser republicans, i sobretot per intentar millorar la vida dels habitants dels pobles on vivien i treballaven. Cada capítol té un pròleg d’un personatge més o menys conegut, del món de la política o de la cultura, com Xosé Manuel Beiras, Santiago Carrillo, Josep Lluís Carod-Rovira, Manuel Vicent, Joaquín Leguina, Javier Cercas o Almudena Grandes. L’últim capítol, dedicat a don José Rodríguez Aniceto, assassinat a El Arahal (Sevilla), on era mestre, està prologat per Luis García Montero. És bellíssim.

De tota manera, en general aquest llibre no m’ha agradat: per a mi és excessivament repetitiu i cau en un efectisme lacrimogen massa evident. Però aquest pròleg de l’últim capítol m’ha encantat i, com he de tornar el llibre al meu germà Amand, he volgut conservar aquest fragment.

Cal tenir en compte que la Segona República va tenir claríssim que l’educació era una ferramenta de canvi social, de modernització d’un país, i que, tal com diu Luis García Montero, “la cultura és el principi de la llibertat”. Per això els defensors dels privilegis i de les desigualtats menyspreen tant l’educació pública, perquè qüestiona el seu poder i les inèrcies socials que els beneficien. Manuel Azaña, gran creador de proclames, el 1935 va dir en un discurs «[…] la escuela es el escudo de la República y el campo de siembra de los republicanos y demócratas de mañana». Quasi res, l’escut de la República. Per això, no busqueu més raons, tants mestres van ser represaliats i van morir a mans dels reaccionaris. Era una qüestió de poder, amb una pàtina d’odi rabiós. Assassinats els mestres, el poble calla i obeeix més fàcilment, perquè es queda sense paraules per a denunciar les injustícies, sense paraules per a somiar i construir un món millor.

He buscat el text de Luis García Montero per Internet i no l’he trobat. Li he enviat un correu demanant-li permís (així, con un par, “Hola Luis…” i tot això). No m’ha contestat encara. Segur que està ocupadíssim. He picat a l’ordinador tot el text perquè vull tenir-lo a mà sempre. Mentre ningú em diga res, ací el tenim. Segur que algun dia podré utilitzar-lo en una classe, per a explicar que “la Guerra Civil va ser la falta d’ortografia més greu de la Història d’Espanya”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOCUMENTAL. “El poder”, una introducció senzilla i animada

el-poder-ciudadano-

Compartisc un documental de només 28 minuts sobre “El poder“, realitzat per Tres 14, un programa de divulgació científica de RTVE molt recomanable, i que es va emetre fa temps, el 12 de desembre de 2010. No obstant l’antigor, manté un ritme atractiu i uns continguts generals molt interessants d’algunes qüestions típiques sobre el poder, com per exemple: per què ens agrada manar, quan va sorgir el càstig, com podem mesurar el nostre poder a les xarxes socials, com afecten les hormones al poder, etc.

De tota manera és un documental molt bàsic, però que justament per això ens permet un primer acostament a aquest concepte fonamental de les ciències socials i també de la història.

Crec que amb alumnes es podria veure aquest documental a partir de 3r d’ESO, en Geografia Humana, quan es treballe l’organització de les societats; o en altres cursos posteriors per a treballar i debatre sobre qüestions generals del poder, de manera introductòria. Per a completar-ho, es podrien afegir alguns textos dels materials que podeu trobar després del vídeo.

Més informació:

DOCUMENTAL. “Les trinxeres de la pública”, en només 34 minuts

lluitaperlapublica

En defensa d’una ESCOLA PÚBLICA i DIGNA. Recomane veure aquest documental que té el suggeridor títol de “Las trincheras de la pública“. És de lo milloret que he vist, i només són trenta-quatre minuts.

Fa un repàs de la situació de l’educació en aquest país tractant diversos aspectes:

  • Aspectes històrics, com l’herència del franquisme, l’estranya transició i la tímida democràcia.
  • El debat i la confrontació entre l’escola pública i l’escola privada, i l’estafa de la “concertada”.
  • La contínua i determinant influència de l’Església catòlica, un xantatge en tota regla a tota la societat.
  • La creixent desigualtat entre rics i pobres: econòmica, però també social, cultural i política, i evidentment educativa.
  • Les reivindicacions, la defensa dels serveis públics, la importància de la consciència de col·lectivitat.
  • La llibertat, els espais de llibertat i d’igualtat, per a aprendre a decidir, per a educar ciutadans, no consumidors ni súbdits.

És un documental ben fet, amb arguments molt ben presentats i que resulta útil per a tombar murs mentals, i per a tenir idees/paraules fonamentades per al debat.

Ací teniu el documental complet: “Las trincheras de la pública“.

Però primer, si voleu, podeu veure el tràiler:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “L’esperit del 45” de Ken Loach (2013)

l'esperit del 45 ken loach 2013

Un documental sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit.

He vist amb molt d’interés aquest documental dirigit per Ken Loach (Anglaterra, 1936). Durant una època de la meua vida va ser un dels meus directors de cine de referència, pel seu realisme crític i les seues temàtiques socials. Recorde l’impacte que em van produir pel·lícules com “Plouen pedres” (Raining Stones, 1993), “Terra i llibertat” (Land and Freedom, 1995) o “La cançó de Carla” (Carla’s Song, 1996). Malgrat això, la veritat és que mai m’ha acabat d’agradar del tot: l’he trobat sempre massa emfàtic i simplista.

De tota manera aquest documental té elements molt interessants. És un repàs a la història de la construcció i la destrucció de l’anomenat Welfare state, l’Estat del benestar, al Regne Unit.

Tal com diu Beatriz Gimeno, en un article publicat a Público, aquest documental “narra la victòria del partit laborista britànic comandat per Clement Attlee el 1945, i la manera en què aquest partit va aixecar el welfare britànic que després es va estendre per altres països europeus de la mà dels partits socialdemòcrates. El sistema que el socialisme democràtic va implantar a Europa després de les eleccions va perviure fins al seu desmantellament per Margaret Thatcher a partir dels anys 80. La idea amb què els laboristes van guanyar llavors les eleccions era simple: aconseguir per a tots els britànics, especialment per a la classe treballadora, una vida digna. Aquesta es basava en poques coses: ocupació, habitatge, sanitat, educació, accés a la cultura i al temps lliure. El programa incloïa la nacionalització de tots aquells sectors i activitats que són en realitat monopolis naturals: aigua, electricitat, gas, transport ferroviari, empreses estratègiques … Tots aquests sectors en els quals no és possible la competència i en els que l’eficiència i la igualtat en l’accés només es garanteix si la propietat d’aquests i la seva distribució és comuna, és a dir, pública.”

Resumint, sobre “L’esperit del 45”:

Elements positius: per a mi és un repàs molt bo a la situació del Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, a la victòria laborista amb Clement Attlee, a la construcció de l’Estat del benestar i les nacionalitzacions, a la seua destrucció amb els governs conservadors de Margaret Thatcher i les privatitzacions. Destaca la fotografia en blanc i negre i les imatges d’arxiu, així com els testimonis de persones anònimes. És molt bonica la crida final per a poder canviar les coses que no ens agraden, per a ser ciutadans i amos del nostre destí.

Elements negatius: per a mi és un documental llarg, 94 minuts en són massa per a posar-lo en classe, el ritme de vegades és lent, falten punts de vista sobre la crisi de l’Estat del benestar, el blanc i negre pot desengaxar a alguns alumnes, i sobretot, per a mi, és un poc simplista, i peca d’èmfasi i didactisme.

Saldo final: val la pena, com a mínim perquè és un discurs que sona estrany, tan diferent als discursos neoliberals que ens bombardegen tots els dies en la majoria de mitjans de comunicació (amb paraules com “competitivitat”, “mercat laboral flexible”, “austeritat”, “desregulació econòmica”, “privatitzacions”, etc). Ací és parla de solidaritat, de benestar per a tot el món, i de socialisme, el de veritat.

Almenys us recomane veure el tràiler:

Enllaços al documental

– El documental complet: http://www.teledocumentales.com/el-espiritu-del-45/

– A YouTube només he trobat en castellà 2/3 parts:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. La història de “la Nueve”, els republicans espanyols que van alliberar París

Diari "Libération" el 25 d'agost de 1944. El tinent Amado Granell, de "La Nueve", és el primer per la dreta.

“Han arribat!”, titular del diari “Libération” del 25 d’agost de 1944.
El tinent Amado Granell, de “la Nueve”, és el primer per la dreta.

(Actualitzat 04/06/2015)

Cada 24 d’agost se celebra l’alliberament de París pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Enguany s’han complit 70 anys. Darrere d’aquest fet hi ha una història oblidada, que per sort és a poc a poc més coneguda: els republicans espanyols de “la Nueve” van ser els primers en entrar a París.

“La Nueve” era el nom que rebia per tothom la 9a companyia de la 2a Divisió Blindada de l’exèrcit francés lliure. Aquesta companyia estava formada quasi exclusivament per republicans espanyols que havien fugit d’Espanya al final de Guerra Civil, amb diferents tendències polítiques (republicans, socialistes i anarquistes) i amb fama d’indisciplinats però també de coratjosos en el combat, i que s’havien enrolat en l’exèrcit francés lliure per a continuar lluitant contra el feixisme. La divisió estava comandada pel general Leclec, i la 9a companyia pel capità Dronne. També estava el tinent Amado Granell, de Borriana, un republicà moderat i un líder nat per als seus homes, i que va tenir la fortuna d’aparéixer en la fotografia del diari “Libération”. Molts van lluitar al nord d’Àfrica, van arribar a França un mes després del desembarcament de Normandia, van ser els primers en entrar a París, i els pocs que van sobreviure a tantes batalles van finalitzar la guerra ocupant la zona de Berchtesgaden, a les muntanyes de Baviera, on Hitler tenia la seua residència d’esplai coneguda com el “Niu de l’àguila”. Un final ben simbòlic, però incomplet: faltava alliberar Espanya. Però acabada la Segona Guerra Mundial els aliats van deixar de banda acabar amb la dictadura del general Franco. Així, junt amb Portugal, va sobreviure l’últim règim feixista de l’Europa d’entreguerres fins la mort del dictador. Una anomalia històrica que vam haver de patir més de trenta-cinc anys i que ha marcat fins el present l’Espanya actual.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser farà quasi vint anys, quan vaig llegir el llibre La Guerra de España de l’historiador francés Pierre Vilar, una síntesi brillant de la Guerra Civil adreçada al públic francés, publicada en castellà per l’editorial Crítica, on deia en l’última pàgina:

“El francés en España no es más que un turista. No sería malo, pues, recordarle que entre las primeras avanzadillas armadas que alcanzaron el Hôtel de Ville de París, el 24 de agosto de 1944, aparecieron tanquetas denominadas “Madrid”, “Teruel”, “Guadalajara”, “Ebro”, “Gernika” (y una de ellas, también, ¡”Don Quijote”!)”
 

D’on havien eixit aquestes tanquetes amb noms de batalles de la Guerra Civil? De la Segona Guerra Mundial és conegut que alguns espanyols havien anat a lluitar al costat dels alemanys al front rus en la “División Azul”, però aquests de París… per què no es parlava públicament d’ells?

los surcos del azar-paco roca-la nueveMés recentment la seua memòria s’ha recuperat un poc gràcies a novel·les com Soldados de Salamina de Javier Cercas o El corazón helado d’Almudena Grandes, i sobretot gràcies a estudis històrics, documentals i algun homenatge tardà, molt tardà, quan ja només quedaven vius uns pocs veterans, això sí, molt lúcids, com Manuel Fernández o Luis Royo. Per últim, el 2013 el dibuixant Paco Roca va publicar el còmic Los surcos del azar, sobre la història de “la Nueve”. És un llibre magnífic, molt ben editat, i amb uns dibuixos molt bons. Me l’he llegit amb un nuc a la gola durant les vacances d’aquest estiu. El recomane totalment.

“La Nueve” és una història èpica, d’uns homes desarrelats, sense pàtria, menyspreats, que van lluitar amb valentia i compromís contra el feixisme i a favor per la llibertat. I és una història que acaba malament. Pràcticament oblidats. Si foren ianquis ja tindríem una pel·lícula amb una banda sonora brutal i plena de banderes tricolors, però com estem a Espanya tot açò resulta una història molt incòmoda per segons quins poders que basen el seu predomini en l’herència franquista i en l’oblit democràtic. Un altre exemple de desmemòria històrica.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »