ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “El crit de l’ocell domèstic” de Maksim Óssipov (2016), contes sobre la Rússia contemporània

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic

“No és que el món sigui petit, és que els nostres ambients són minúsculs.”

El crit de l’ocell domèstic és un recull de cinc contes de l’escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963). Està traduït del rus i anotat per Arnau Barios, qui ha escrit també un epíleg. M’encanta la portada típica del Club Editor, aquesta vegada en gris clar. La lletra és gran i clara. En ell trobem un repàs emotiu, en clau al·legòrica, de la història recent de Rússia.

En algun lloc he llegit que Óssipov és el successor literari de Txékhov (1860-1904), o el Txékhov de la Rússia de Putin. I que també té relació amb Bulgàkov (1891-1940), per això de metge i escriptor, i molt crític amb la seua societat. Ni idea, jo no arribe a tant, sí que puc dir que m’ha agradat.

Tots els contes estan protagonitzats per persones que podríem anomenar normals o anònimes, “ocells domèstics” segons Óssipov. El primer conte es titula Moscou-Petrozavodsk, i és el relat d’un viatge en tren d’un metge que viatja a un congrés mèdic, i que coincideix en el compartiment amb dos homes que semblen contrabandistes. El segon conte —La gitana— és molt dinàmic, sembla una road-movie, i mostra un treball d’un metge rus que per a guanyar-se un sobresou acompanya malalts als Estats Units. El tercer conte —Peces en un pla— és la història de Matvei Ivanov, un jove rus que s’ha canviat el cognom i ha emigrat als Estats Units. Té un caràcter difícil, esquerp. Un conegut de la seua família, també rus emigrat, li recomana que espavile:

“Gasta una mena de deixadesa, d’indefinició. Aquí no es pot anar d’aquest pal. És necessari implicar-se en la societat. Fer-se opinions, defensar-les. La democràcia és terrible, però no s’ha inventat res de millor. La reforma del sistema sanitari, per exemple. ¿Què en pot dir, el Matvei?

Separa els braços.

—Estic sa. No conec la sanitat d’aquí.”

Ivanov participa en un torneu d’escacs per a aficionats, per a guanyar un poc de diners. Els escacs, un joc ben literari, amb fortes connotacions vitals, quasi un tòpic. Descobrirem que sobretot viu ressentit amb el seu pare, per una història que es remunta a l’època de la repressió durant l’estalinisme. Ai, la memòria històrica.

El quart relat és el que dóna títol al llibre —El crit de l’ocell domèstic— i reconec que no l’he entés. Està tan sintetitzat que se m’escapa el sentit. És molt breu i me l’he llegit tres vegades. Sé que fa referència al contrast entre persones “normals” i persones decidides (ocells domèstics / ocells fers), però no arribe més enllà. De tota manera és tremendament suggestiu. A tall d’exemple:

“Tant a Moscou com a Petersburg o a província, la vida fa por. Diguem que, entre altres coses, fa por. No es pot escriure sobre segons què: l’assassinat d’innocents, joves i nens inclosos. L’experiència terrible, innecessària, d’haver patit la seva mort és amb nosaltres sempre; no la trauràs ni la dissiparàs cridant.

Però després vindrà el dia, i tornaran a ser-hi els ocells de tota llei —celestials, domèstics, fers, tots. Passi el que passi, el món no rebenta; va així.”

L’últim relat —Colònia minera Eternitat— és boníssim. Té el subtítol de Notes d’un director literari. Segons s’explica en aquesta edició va eixir publicat l’octubre de 2015 a la revista Znàmia. La història és la següent: a partir d’una llibreta que un pacient major i molt malalt perd (o abandona) en la consulta del metge coneixem la història d’un espai mític, la colònia minera Eternitat, molt al nord, un espai que ja no existeix. El pacient es diu Aleksandr Ivànovitx, i va treballar de director literari del teatre d’aquesta colònia, fins que la tancaren: “Jo també ho vaig entendre amb un cert retard. Eternitat ja no existeix. ¿Com pot ser? Mira, és.” La metàfora és transparent: Eternitat és l’antiga URSS, i el present és la Rússia corrupta i xovinista de Putin. El vell Ivànovitx, malalt, davant la mort, reflexiona serenament sobre la seua vida: “Bé que he tingut entreobert un trosset de món, el meu trosset. I l’hi vaig tenir força temps, si no em poso repelós. ¡I quines coses que he vist, quines coses!”.

Tal com diu Arnau Barios en l’epígraf: “Óssipov representa un bon grapat de virtuts de la millor prosa russa: els seus contes arrelen en una tradició que els nodreix de tensió crítica i d’exigència moral. Una multitud de referents i versos hi formigueja com en un hàbitat afí: és perquè Óssipov també pertany, com els seus protagonistes, a la tradició dels poemes de memòria, coneix aquell corpus compartit de la intel·liguèntsia i recita passatges llargs de Puixkin amb la seua veu fonda i agradable. Refusa, alhora, d’altres herències: escull la frase entretallada, incisiva, despresa, els girs orals; renuncia al sentimentalisme, que no als sentiments. [ … ] Ell ajuda, denuncia, compon. Implacable i bo.”

L’ocell domèstic és una metàfora bonica i molt encertada de la petitesa vital que sentim la majoria de nosaltres: podem o podríem volar però, pel que siga, preferim restar domèstics, i solem lamentar-ho en la nostra quotidianitat.

maksim_ossipov_crit_ocell_domestic_2

DOCUMENTAL. “Albert Camus, la tragèdia de la felicitat” (1999)

Albert Camus (1913-1960)

Albert Camus (1913-1960)

 

Mirant altres coses he trobat per casualitat aquest documental sobre la vida i l’obra de l’escriptor francés Albert Camus. No el coneixia, l’he vist i m’ha agradat tant que he volgut compartir-lo.

Per què Camus? Només he llegit tres obres de Camus, però fa temps, gràcies a la lectura del seu drama Els justos, vaig comprendre la importància i les conseqüències d’eixa coneguda frase que diu que “el fi mai justifica els mitjans”. És a dir, que el dolor no serveix per a crear cap societat nova i feliç. Amb obres com aquestes Camus va qüestionar directament els mètodes del comunisme de l’antiga Unió Soviètica, i açò li va valdre el rebuig d’una bona part dels intel·lectuals del seu temps. Tal com es diu al documental: “rebutjava la legitimació del crim en nom d’una felicitat hipotètica”. Cal dir que Camus es trobava en l’esfera dels intel·lectuals comunistes francesos, en concret en el grup dels existencialistes, un estil literari que va crear una moda d’amargura vital entre els intel·lectuals francesos i afrancesats de la segona meitat del segle XX. Per aquesta honradesa intel·lectual i valentia personal Camus m’ha acompanyat cada vegada que m’he topat amb la intransigència a qualsevol discussió de barra de bar sobre teoria històrica o política. És útil.

Sobre el documental: aquest documental és de l’any 1999, està dirigit per Jean Daniel i Joël Calmettes i està coproduït per la televisió francesa. Té una durada meravellosa (menys d’una hora), i encara que està subtitulat es veu, se sent i es llig magníficament. És un documental que tracta de trencar el tòpic de la infelicitat, l’amargura i la desesperació d’Albert Camus com a un dels màxims escriptors existencialistes que era. Més que un escriptor sobre l’absurditat i l’amargura de la vida és un intel·lectual de la lucidesa, i que al llarg de la seua vida tracta de ser feliç. El documental explica molt bé els seus orígens de “pied noir”, a l’Algèria francesa i el seu compromís polític contra la injustícia i la misèria. Apareixen fragments d’algunes de les seues obres, com L’estrany (1942), La pesta (1947) o La caiguda (1956). Mostra parts de la seua difícil vida privada, detalla molt bé la discussió amb Sartre sobre el comunisme real, i acaba amb el seu fatal accident de cotxe. Per cert, va rebre el premi Nobel de literatura el 1957, amb només 44 anys, però això al capdavall tampoc és tan important per a la memòria d’un escriptor com Albert Camus.

Ací teniu el documental:

Algunes cites d’Albert Camus

“Va ser a Espanya on la meua generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, colpejat, que la força pot destruir l’ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FRONTERES. La mort de Peter Fechter (Berlín, 1962)

01 Soldat RDA porta el cos de Peter Fechter - mur de Berlín

Hi ha una frase feta que diu “La mort d’un home és una tragèdia. La mort de milions és una estadística”. En aquesta entrada explique de manera breu la tragèdia de la mort del jove alemany Peter Fechter al intentar passar el mur de Berlín l’estiu del 1962. El cas de milers de persones que volen passar unes altres fronteres en l’actualitat és poc més que una dada estadística, com la mort per ofegament de quinze persones a la tanca de Ceuta el passat 6 de febrer de 2014. Algú coneix el seus noms?

Aplicació didàctica: fronteres, segle XX, guerra freda, el món dividit en dos blocs, el mur de Berlín, les tragèdies humanes, les migracions, les nacions i el nacionalisme, la repressió política, les desigualtats, etc.

Índex

  1. La mort de Peter Fechter
  2. Una reflexió personal i ràpida sobre la idea de frontera
  3. Diapositives “Peter Fechter y el muro de Berlín”
  4. Vídeo sobre la mort de Peter Fechter (3’ 58’’)
  5. El cas de la cançó “Libre”
  6. Més informació sobre fronteres i dignitat humana
  7. Imatges sobre Peter Fechter i sobre fronteres
  8. Nota final: l’origen de la frase “La mort d’un home és una tragèdia…”

1. La mort de Peter Fechter

El 17 d’agost de 1962, Peter Fechter, obrer de la construcció de 18 anys va intentar passar el mur de Berlín amb el seu amic Helmut Kulbeik. Helmut va poder passar, però Peter va rebre un tir des de la banda oriental. Durant una hora Peter va estar tirat a terra demanant ajuda sense que ningú el socorrera fins que va morir dessagnat. Aquest fet va quedar registrat pels periodistes de l’època i així Fechter va esdevenir un símbol molt visual i evident de la repressió de la zona comunista.

10 divisió de berlín en zones

Plànol de la ciutat de Berlín dividida en quatre zones

Per què Berlín? Després de la Segona Guerra Mundial Alemanya va quedar partida en dos països diferents, un sota la influència de la Unió Soviètica i els seus aliats i l’altre sota la influència d’Estats Units i els seus aliats. També la ciutat de Berlín es va dividir en dos zones i el 1961 es va construir el mur de Berlín, una tanca amb formigó, filferro i torres de control que separava les dos parts de la ciutat: per una banda estava la part oriental, la de la República Democràtica Alemana (del bloc comunista i que van ser els que van construir el mur); i per l’altra banda estava la part occidental, la de la República Federal Alemana (del bloc capitalista). Aquest mur va existir des de 1961 fins el 1989. Va ser una frontera molt visible, que separava ben clarament dos territoris i dos ideologies. Hi ha divergències sobre els morts que hi van haver per intentar passar aquest mur. Unes fonts diuen que hi van haver sobre 190 morts, d’altres sobre 270 morts. Al final tant se val la dada estadística. Hi van haver molts, massa, i Peter Fechter va ser un d’ells.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La condición humana” d’André Malraux (1933)

Portada - Malraux - La concidicon humanaRESSENYA. André Malraux:

“La condición humana” (1933)

  • Madrid, Unidad Editorial, 1999
  • 254 pàgines, en castellà, pròleg de Mario Vargas Llosa

Ressenya

Xina, 1927, la revolta del Koumintang a Xangai (Shanghai). El Kuomintang era un partit polític nacionalista xinés, el qual als anys 20 del segle XX estava format per una barreja social que anava des dels burgesos i els comerciants fins als comunistes.

Aquesta novel·la està ambientada en l’any 1927, quan aquest partit es revolta a Xangai (Shanghai) i pren el poder, en contra els senyors de la guerra i de les concessions colonials estrangeres. El partit comunista xinès intenta inclinar al balança del poder cap al seu costat, en contra de les directrius de la Internacional comunista soviètica. Un grup de comunistes així ho considera convenient, però prompte, un mes després, el general conservador Chang Kai Shek, recolzat per la burgesia i els membres de les concessions colonials, els atacarà i realitzarà una gran matança dels revolucionaris. A Xangai el grup comunista està liderat per Kyo, un home íntegre amb alts ideals; Katow, un rus revolucionari internacionalista; i Chen, un jove que se sent atret pel terrorisme com a la veritable acció revolucionària.

Els assassinats, la violència narrada cinematogràficament, les reflexions i angoixes de la “condició humana”, inclús les excentricitats del baró de Clapidde, un aventurer sense ofici ni benefici, fan de la novel·la un relat coral d’anhels i frustracions, de lluita d’interessos. També cal destacar els personatges de Ferral, el representant del Consorci francés de les concessions, i a Gisors, el pare de Kyo, el vell que ho veu tot des de la perspectiva de la vellesa i la saviesa preexistencialista.

“La condició humana” esdevé una narració perdurable quan la lliges gràcies a escenes com l’angoixa que Chen sent davant l’assassinat imminent que ha de perpetrar per aconseguir armes per al partit, o els atacs a les comissaries de policia, o la reunió de Kyo amb el comité del partit a Hankow, o la generositat de Kadow i el fragment de la píndola de cianur.

A “La condició humana” trobem un equilibri entre les reflexions dels personatges i l’acció de carrer, cosa que fa d’aquesta novel·la una obra mestra que ens endinsa en les passions humanes, de la dignitat i la condició humana, on les qüestions de vida i mort són el centre de l’existència.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Años interesantes. Una vida en el siglo XX” d’Eric John Hobsbawm (2002), l’autobiografia d’un gran historiador

portada - hobsbawm - años interesantesRESSENYA. Eric John Hobsbawm:

“Años interesantes. Una vida en el siglo XX” (2002)

  • Barcelona, Editorial Crítica, 2003
  • 411 pàgines, en castellà, notes al peu de pàgina i finals, fotografies i índex.
  • Col·lecció 30 anys de Crítica. Preu d’oferta: 12 euros.
  • Títol original: “Interesting Times. A Twentieth-Century Life

Ressenya

“Però no abandonem les armes, ni tan sols en els moments més difícils. La injustícia social ha de continuar sent denunciada i combatuda. El món no millorarà per si soles.”

Vaig saber de Hobsbawm per primera volta gràcies a la lectura i el treball que vaig haver de fer en segon de la carrera d’Història sobre el seu llibre Nacions i nacionalismes des de 1780. Des d’aleshores he llegit uns quants llibres més i sempre ha sigut un plaer de lectura i d’aprenentatge. Per a mi Hobsbawm és una referència constant en el que vol dir ser historiador: el rigor, la honestedat, el compromís crític amb la societat en la qual vius i la bona escriptura. És a dir, un mestre. O si voleu un intel·lectual de veritat.

Aquest llibre són les memòries d’Eric John Hobsbawm (1917-2012), un historiador conegut per tres tòpics: 1. és un dels millors historiadors del segle XX; 2. apassionat per jazz; i 3. comunista heterodox que mai ha renegat de les seues conviccions. No obstant això, la realitat és molt més rica.

L’obra està dividida en tres parts:

  1. La primera part (capítols 1-16) és el seu relat vital des dels seus orígens familiars fins a la maduresa, passant per la seua infantesa a Viena i Berlín, la joventut a Anglaterra, la vivència d’una Segona Guerra Mundial sense pena ni glòria, el seu comunisme matiner, la passió pel jazz, les activitats polítiques i algunes frustracions acadèmiques, degudes a la seua ideologia comunista, i les seues relacions personals i intel·lectuals.
  2. La segona part tracta sobre l’ofici d’historiador (capítols 17-18). En aquests capítols explica la seua relació amb la resta d’historiadors que va conèixer, i el procés de la seua producció historiogràfica, quan va escriure cada obra i per què, i finalment el per què del seu compromís amb el marxisme.
  3. La tercera part és el relat dels seus viatges, les seues relacions i vincles amb els països, terres i persones que li van marcat professionalment i personalment. Especialment la seua relació amb França, Espanya, Itàlia, Llatinoamèrica i els Estats Units d’Amèrica. Bona part del món occidental.

Més que una autobiografia és un llibre de memòries, escrit des de la maduresa, sobre els records d’una vida fructífera i compromesa amb l’explicació del per què de les coses. La primera part, la del recorregut vital, és la més personal i a mi m’ha resultat un poc menys interessant, si bé n’hi ha moments molt atractius, com l’explicació de l’ambient del Berlín dels anys 30. La segona i tercera part m’han entusiasmat. Això era el que buscava en aquest llibre: les seues relacions amb altres historiadors, el procés de la seua producció historiogràfica (un autèntic referent per a la Història Contemporània), els seus viatges per mig món, les visites a altres països (per exemple l’Espanya de la Guerra Civil i després la franquista), el seu marxisme i el seu compromís social, i també altres qüestions com la passió pel jazz i les persones tan interessants que va conèixer.

Es tracta, per tant, d’un llibre de memòries que complementa a la perfecció els seus llibres d’Història Contemporània. De lectura molt recomanable per a persones curioses i enamorades de la Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Històries del senyor Keuner” de Bertolt Brecht, perles de pensament

Portada - Bertolt Brecht - Històries KeunerRESSENYA. Bertolt Brecht:

“Històries del senyor Keuner”

Ressenya

Segons l’editorial: “Aquest llibre està formada per vuitanta-set relats breus –entre l’aforisme, l’anècdota i la paràbola– que Bertolt Brecht (1898-1956) va escriure entre els anys trenta i els cinquanta. En aquestes històries, que han estat considerades una joia de la prosa alemanya, Keuner és l’alter ego irònic de l’autor, i com ell, és qualsevol cosa menys senzill, perquè en la seua recerca de la veritat s’ocuparà dels problemes més urgents, sense defugir-ne mai cap.”

Alguns dels relats més brillants i colpidors per a mi són “Allò savi en el savi és l’actitud”, “Mesures contra la violència”, “Amor patri: l’odi a les pàtries”, “Sobre la pregunta de si existeix un déu”, “El xiquet indefens”, “Converses”, “Una bona resposta (estic sense feina)”, “Si els taurons fossen persones” o “El funcionari indispensable”.

Es tracta d’una obra curta, de lectura molt accessible i amb una forta càrrega ètica i moral. No són simples consells, sinó pensaments sobre els fets més diversos de la vida, com l’amor, l’actitud, l’amistat, la naturalesa, l’art, la política, el patriotisme o les errades.

Aquesta edició té un dossier final molt bo amb propostes didàctiques per a entendre la figura de Bertolt Brecht i el context cultural de l’expressionisme alemany, així com l’auge del totalitarisme feixista de l’Europa dels anys 30 del segle XX, en concret el nazisme alemany.

Val la pena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Rojo País Río Amarillo” d’Ange Zhang (2004), sobre la revolució cultural xinesa

01 Portada - rojo-pais-rio-amarilloRESSENYA. Ange Zhang:

“Rojo País Río Amarillo” (2004)

  • Lóguez Ediciones, Salamanca, 2009
  • 56 pàgines, en castellà, amb un annex sobre la Revolució Cultural xinesa
  • Subtítol: “Una historia de la Revolución Cultural China
  • Títol original: “Red Land Yellow River: A Store from the Cultural Revolution”

Ressenya

“Rojo País Río Amarillo” és un llibre en format gran i il·lustrat amb dibuixos de l’autor. Narra les vivències del jove Ange Zhang (Pequín, 1953), qui amb només tretze anys es veu immers en la Revolució Cultural Xinesa i de sobte descobreix que pertany al bàndol del “roïns” perquè prové d’una família culta, perquè son pare és un escriptor famós. En aquesta revolució només els camperols, treballadors i membres del partit comunista afins a Mao estaran al bàndol dels “bons”. Els intel·lectuals, aquells que lligen llibres i defensen la cultura i la tolerància com els escriptors i els professors, seran especialment perseguits. La missió d’aquesta revolució era exterminar l’antic pensament xinés, les velles tradicions i costums, i l’antiga cultura. Tot això havia de ser substituït per un pensament nou i millor.

Ange viurà aquesta revolució plenament i en contra dels seus orígens voldrà pertànyer als “Guàrdies Rojos”, els defensors de la revolució, formats per joves adolescents. El país sencer sembla adoctrinat amb les consignes del seu líder Mao Zedong, el “Gran Timoner”, que es trobaven al “Petit Llibre Roig”.

Els guàrdies rojos van tancar les escoles i tot el país va viure dos anys de desordres. El jove Ange va realitzar tasques de propaganda i va viure lluites entre diversos grups de guàrdies rojos, que competien en ardor revolucionari entre ells. L’any 1968 Mao va enviar els guàrdies rojos al camp, a aprendre dels camperols i a propagar les consignes del Llibre Roig. Ange va ser enviat a un poble llunyà on va treballar durament en el camp. No obstant això, ell sempre va mantenir el somni de tornar a la ciutat i d’acabar els seus estudis, i en especial dedicar-se a la pintura i a l’art. Després de tres anys al camp i set anys a una avorrida fàbrica va poder tornar a Pequín, i estudiar a l’escola d’art i dedicar-se al teatre i a la pintura. El 1989 va emigrar a Toronto (Canadà), que és on viu en l’actualitat.

Al final del llibre hi ha un annex molt recomanable amb un resum d’aquesta revolució.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEMA. L’Estat del benestar. La crisi de 1973. La caiguda del bloc comunista.

Caiguda del mur de BerlínTEMA 13

L’Estat del benestar

La crisi de 1973

La caiguda del bloc comunista

Cursos: 4t d’ESO – 1r de BAT

Actualitzat 15/10/2014

Esquemes

  • ESQUEMA. “La crisi de 1973 i la crítica a l’Estat del benestar”, enllaç

 

Mapes

  • Mapa. Europa Oriental. Caiguda dels règims comunistes, enllaç
  • Mapa. Europa Oriental. La caiguda del Teló d’Acer (amb els principals fets), enllaç
  • Mapa. Europa i Àsia. Dissolució de la URSS l’any 1991, enllaç 1  – enllaç 2 (data de la independència i % del PIB de les diverses repúbliques)  – enllaç 3 (mapa mut, per a pintar)

 

Documentals

  • DOCUMENTAL. “L’esperit del 45“, dirigit per Ken Loach, 2013, sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit, 94 minuts, enllaç
  • DOCUMENTAL. “La historia del petróleo. El petróleo como arma: crisis de 1973”, 2010, The History Channel, 54 minuts, enllaç
  • REPORTATGE. “Berlín, 9 de novembre“, sobre la caiguda del mur de Berlín el 1989, del programa Dossiers de RTVV, 29 minuts, enllaç
  • DOCUMENTAL. “Los últimos días de la URSS”, 2012, teledocumentales.com, 53 minuts, enllaç

 

Pel·lícules

 

Lectures – Articles

  • ARTICLE. “Amargo 70 aniversario del Estado de bienestar“, sobre l’origen, les característiques i la crisi final de l’Estat del benestar, per David Bollero, a Público, 27/06/2012, enllaç
  • REPORTATGE. “Una confusión abatió el muro“, sobre la caiguda del mur de Berlín, elpais.com, 09/11/2009, enllaç

 

Lectures – Llibres

TEMA. La Revolució Russa de 1917

LeninTEMA 7

La Revolució Russa de 1917

El comunisme de guerra, la NEP i la planificació

La dictadura del proletariat i el totalitarisme estalinista

Cursos: 4t d’ESO – 1r de BAT

(Actualitzat 02/01/2017)

Esquema – Apunts

Presentacions de diapositives

  • La Revolució Russa (per A. Rivero Rodríguez), 31 diapos, en castellà, enllaç
  • La Revolució Russa: orígens, desenvolupament i conseqüències (per profesorfrancisco.es), 41 diapos, en castellà, enllaç

Mapes

  • Mapa. La Guerra Civil russa (1917-1923), enllaç
  • Mapa. URSS. Les repúbliques de la URSS el 1930, enllaç

Documentals – Vídeos

Textos històrics

  • TEXTOS històrics de la Revolució Russa i els primers anys del règim soviètic, per Historiata, enllaç

Pel·lícules

  • Rojos (Reds, Warren Beatty, 1981)
  • Doctor Zhivago (David Lean, 1965)
  • Octubre (Octjabar, Sergei M. Eisenstein, 1927)
  • El acorazado Potemkin (Bronenosets Potiomkin, Sergei M. Eisenstein, 1925)

Lectures – Articles

Lectures – Llibres

  • LECTURA. Edward Hallet Carr: “La Revolución Rusa: de Lenin a Stalin (1917-1929)“, Alianza Editorial
  • LECTURA. George Orwell: “La revolta dels animals“, també traduït com “La rebel·lió dels animals”, publicat el 1945, (en castellà “Rebelión en la granja; en anglés “Animal Farm“). És la sàtira per excel·lència sobre el règim totalitari estalinista.
  • LECTURA. Stefan Zweig: “El tren segellat. Lenin, 9 d’abril de 1917“, dins de l’obra Moments estel·lars de la humanitat, en català en l’editorial Quaderns Crema i en castellà en l’editorial Acantilado, diverses edicions. Sobre l’arribada de Lenin i els seus companys a Rússia, travessant una Europa en guerra.