LLIBRE. “Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer y Guardia” de William Archer (1911), la crònica lúcida d’un assassinat d’Estat

RESSENYA. William Archer:

“Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer y Guardia” (1911)

Barcelona, Tusquets Editores, 2010 (edició original 1911)

336 pàgines, pròleg de Juan Avilés Farré, índex general, índex onomàstic i notes finals.

Ressenya

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va ser un lliurepensador i fundador del moviment de renovació pedagògica conegut com l’Escola Moderna. Morí afusellat el 13 d’octubre de 1909, després d’un judici militar plagat d’irregularitats, per l’acusació de ser l’organitzador i cap de la insurrecció popular coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona. Aquest assassinat legal va ser durament criticat, especialment a l’estranger, on es va veure com una manifestació del fanatisme catòlic i la de la repressió militar a Espanya.

Pocs mesos després d’aquests fets aplegava a Barcelona el periodista escocés William Archer (1856-1924), amb el propòsit de realitzar una investigació d’aquest cas per a la revista McClure’s Magazine. La mort de Ferrer i Guàrdia provocà tota una literatura a favor i en contra d’aquest personatge, o bé demonitzant-lo, o bé presentant-lo com un màrtir del laïcisme, del progrés social i del lliure pensament. L’estudi d’Archer descriu la vida i mort de Ferrer i Guàrdia des d’una postura més ponderada. Repassa la seua joventut, els anys de formació i viatges, el seus ideals a favor de l’anarquisme, la fundació de l’Escola Moderna, i finalment la Setmana Tràgica de Barcelona, i el procés judicial que el portà davant de l’escamot de soldats. Archer estudià el personatge sense conéixer quasi el cas al començament, i a poc a poc troba un home fascinant, coherent i honest, si bé un tant dogmàtic en el seu pensament alliberador, i amb idees no massa originals. Al final l’autor no pot evitar deixar de sentir simpatia pel seu biografiat. Descobrirà les irregularitats del procés judicial que patí, les quals estaven basades en els prejudicis, l’estupidesa i la incompetència del tribunal militar que el va jutjar i condemnar a mort, i responsabilitzarà també al Consell de Ministres presidit per Antonio Maura el qual no va elevar la petició d’indult al rei Alfons XIII.

En el magnífic pròleg del professor Juan Avilés trobem una defensa de la validesa d’aquest text com a una boníssima aproximació a la vida, l’obra i la mort de Ferrer i Guàrdia, malgrat haver sigut publicada originalment l’any 1911. Aquesta biografia, segons el professor Juan Avilés, analitza, a més dels detalls biogràfics, quatre grans temes:

  1. El tipus d’ensenyament que s’impartia a l’Escola Moderna que Ferrer va fundar. Aquesta fou una escola de gran qualitat en el context educatiu de l’època d’Alfons XIII, que va editar textos molts bons, però que tractava d’educar dins d’un tipus de dogma anarquista i revolucionari, més que en basant-se en el pensament lliure de cada alumne.
  2. L’atemptat contra els reis el 1906 en el carrer Major de Madrid, pel qual se li processà com a còmplice de Mateo Morral. En aquest cas la historiografia ha pogut ampliar la informació de la que disposava William Archer, i veu indicis de la participació de Ferrer, si bé en el seu moment fou declarat inocent.
  3. El caràcter que va tenir la Setmana Tràgica de Barcelona. Aquesta fou una insurrecció que s’inicià amb una vaga que sí fou organitzada, però que desembocà en uns aldarulls i crema d’edificis religiosos que van ser de cap manera planificats ni dirigits, sinó que més bé respongué a una sèrie de factors revolucionaris i de revenja de les masses populars de Barcelona.
  4. El crim o almenys l’estupidesa judicial que va suposar la condemna de Ferrer i Guàrdia. A l’Espanya d’aquell moment hi havia el problema de l’amplitud de la jurisdicció militar, i així qualsevol acte considerat contrari a la pàtria, la bandera o l’exèrcit era jutjat en un tribunal militar d’escassa qualificació, amb molts prejudicis i on imperava la possibilitat de condemnar per culpabilitat moral, és a dir sense necessitat de presentar proves o testimonis.

Aquests fets van ser els que sentenciaren a Ferrer i Guàrdia a la mort després d’un judici ràpid, només un matí, sense cap possibilitat de defendre’s. Ell no va participar en absolut en la Setmana Tràgica, i molt menys com a organitzador i dirigent. Els sectors més tradicionalistes i clericals volien un culpable i la figura de Ferrer i Guàrdia els permeté descarregar les seues ànsies de revenja, sobre un símbol del nou ordre revolucionari, en el que ell creia, així com un defensor i propagador d’una educació lliure per als joves, sense adoctrinament ni de la religió ni dels pilars tradicionals de la monarquia alfonsina.

En resum, és un llibre periodístic antic que es llig molt fàcilment i amb molt d’interés, si bé alguns dels últims capítols es fan un poc més densos degut a les descripcions de les diverses circumstàncies del judici militar. Així i tot val la pena, ja que ens endinsem en un període de la Història d’Espanya on es mantenien diversos privilegis tradicionals alhora que sorgien grups contestataris progressistes i revolucionaris amb cada volta més pes entre la societat. Però el gran atractiu és la figura de Ferrer i Guàrdia, qui ens captiva des del principi, ja que sense ser un gran líder, ni un reconegut pensador, sí que se li reconeix una coherència i una dedicació admirables a les seues idees, fins i tot la gent que se li oposava li reconeixia una dignitat quasi cavalleresca. La seua vida, els seus esforços per crear un món millor mitjançant un ensenyament laic i progressista, i especialment amb l’emotivitat que ens provoca la seua actitud davant la mort, valenta i serena, ens deixa un model de dignitat humana d’eixos que tan escassos són, i que tant tirem de menys en la Història. És a dir, el que solem anomenar senzillament un heroi.

MÉS INFORMACIÓ

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia: http://www.ferrerguardia.org/. De visita obligada per als interessats en aquest tema i en la renovació de l’ensenyament.

Escola Llibertària Ferrer i Guàrdia – CGT, Av. del Cid, núm. 134, 3a planta, 46014, València: http://blfg.cgtvalencia.org/

ÍNDEX DE CITES

1. Lectures recomanades pel professor Juan Avilés al pròleg. Pàgina 23

2. L’Escola Moderna. Context educatiu de l’època. Pàgines 59-63

3. El patriotisme segons l’Escola Moderna. Pàgina 79

4. La inauguració de l’Escola Moderna. Discurs de Ferrer i Guàrdia. Pàgines 86-87

5. Principis de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància (1908). Pàgines 108-109

6. Tres motius del poble espanyol contra la guerra d’Àfrica (1909). Pàgines 148-149

7. Organització del comité obrer de la vaga del 26 de juliol de 1909, la “bola de neu”. Pàgina 153

8. LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA. Pàgines 159-161

9. La Setmana Tràgica des del punt de vista del sector clerical. Pàgina 163

10. Veredicte del judici militar i últimes cartes de F. Ferrer. Pàgines 257-259

11. Execució de Ferrer i Guàrdia. Pàgina 262

12. Valoracions finals de William Archer. Pàgines 267-274

Nota final. Una cita de Francesc Ferrer i Guàrdia

Continuar llegint: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “Vivir la utopía” – Fonts orals de l’anarquisme espanyol

Aquest documental repassa la història de l’anarquisme espanyol, especialment entre la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el 1910 i el final de la Guerra Civil el 1939, amb documents gràfics de l’època i testimonis dels protagonistes que ho van viure.

Breu explicació

Els anarquistes van ser molt importants a Espanya, sobretot a Catalunya, amb Barcelona com a ciutat més important, i a Aragó i a València, fins ben avançat el segle XX, cosa que és una excepció al del moviment obrer internacional. Van ser sovint protagonistes dels esdeveniments polítics i socials durant els anys de la República (1931-1939), i durant la Guerra Civil (1936-1939). Aquesta fou una guerra provocada per la rebel·lió d’una part de l’exèrcit espanyol contra el seu propi país, i recolzats per les classes conservadores autòctones i els règims autoritaris estrangers, especialment la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

A l’anarquisme espanyol se li atribueix un paper èpic en la història de la Guerra Civil espanyola: van véncer a l’exèrcit sublevat a Barcelona, cosa que va donar ànims a la resistència republicana i obrera contra els sublevats en la resta d’Espanya, van aconseguir el poder a Catalunya i van realitzar una revolució de la classe treballadora, i mentre organitzaven col·lectivitzacions a la reraguarda van enviar columnes de milicians al front per aturar l’avanç del feixisme.

Però també hi ha una cara menys amable, una història de repressió i d’assassinats desordenats a la reraguarda, i de desorganització en la marxa de l’economia, desorganització en el subministrament de material per als combatents, i desorganització en la lluita de les milícies antifeixistes, les quals eren espontànies i igualitàries, contra l’exèrcit regular sublevat, el qual era disciplinat i jeràrquic. Una desorganització que provocava un desprestigi del bàndol republicà a l’estranger i a l’interior, i que el govern de la República va intentar posar fi amb un pla per a recuperar el poder perdut, el qual va portar a la confrontació coneguda com “els fets de maig” (1937) entre els anarquistes i les forces governamentals, amb el recolzament dels comunistes, i que va marcar el principi de la fi del “poder” i de la revolució anarquista iniciada el 19 de juliol de 1936.

En aquest documental s’ofereix una visió molt humana de l’anarquisme gràcies a les declaracions de llibertaris que van participar directament en aquests canvis i les intervencions dels quals van desenvolupant-se durant tot el documental. Intervenen, entre d’altres: Ramón Álvarez (conseller de Pesca en el Consell d’Astúries i Lleó); Maria Batet (secretària de Federica Montseny); Federico Arcos (responsable de l’arxiu d’Emma Goldman); Antonio Zapata (comissió de vivenda de la Generalitat); Miguel Alba (responsable de transport de Barcelona); Severiano Campos (FAI). Acompanyat amb imatges dels esdeveniments històrics d’eixos anys.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »