REFUGIATS. «El viaje de su vida»

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l'illa grega de Lesbos (24-09-2015)

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l’illa grega de Lesbos (24-09-2015)

 

UNICEF ha llançat la campanya #elviajedesuvida per a sensibilitzar i informar sobre la situació de xiquets i xiquetes immigrants i refugiats en tot el món, i especialment d’Orient Pròxim.

Per a aquesta campanya han fet un vídeo molt emotiu i el web elviajedesuvida.es amb nombrosos recursos per a mostrar les condicions que trobem milers de xiquets per a trobar asil a Europa. Mitjançant un mapa es poden seguir les històries d’alguns d’ells.

Aquestes situacions són realitats per als menors que migren cap a la Unió Europea. Són un de cada tres refugiats: més de 300.000 xiquets menors van creuar el Mediterrani el 2015. Per a alguns, arribar a Europa va ser el seu últim objectiu: segons UNICEF han mort dos xiquets al dia a l’Egeu en el que portem de 2016.

Mireu el vídeo i la resta de recursos, no té desperdici:

Més recursos sobre migracions i refugiats:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PARTICIPACIÓ. Dossier «Paraules per a la Participació» (23F-2016)

DSCN1158_25_

El passat dimarts (23-F) vaig estar explicant coses de participació ciutadana i fent una dinàmica al CIPFP Batoi (Centre Integral Públic de Formació Professional), d’Alcoi, amb alumnes del cicle d’Animació Sociocultural i Turística (el que abans es deia TASOC, Tècnic Superior d’Animació Sociocultural) i també del cicle d’Educació Infantil. Ja veieu, impressiona un poc el desgavell de majúscules, veritat?

El cas és que vaig estar allí una hora i mitja, en la qual vaig fer un brevíssim repàs a alguns conceptes relacionats amb la participació ciutadana, i també explicant la plasmació que tenen aquests conceptes en la pràctica que fem o que intentem fer. Per als que no ho sapigueu des de fa un any i mig treballe al Departament municipal de Participació Ciutadana d’Alcoi i, amb sinceritat, faig el que puc.

Vull compartir ací la guia o dossier que vaig preparar per a aquesta activitat. És una síntesi feta amb la intenció d’ajudar a ordenar un poc les idees que tenim sobre la participació. També té la intenció de difondre i reforçar el Grup Obert de Participació, una iniciativa que estem intentant posar en marxa per a “construir participació”, per a que la gent que vulga implicar-se tinga un lloc i espai per a crear participació des de baix, fugint de les activitats merament institucionals i de les “ludoteques participatives”.

Ací teniu el dossier en la versió per a imprimir: Paraules per a la PARTICIPACIÓ (en pdf, 8 pàgines)

 

Dossier «Paraules per a la PARTICIPACIÓ»

En primer lloc et propose un joc. Tria les tres paraules que en la teua opinió tinguen més relació amb la participació ciutadana:

ANECDÒTICA CREATIVITAT INTEGRADORA QUOTIDIANA
AUTORREGULADA CRÍTICA JUSTA REACTIVA
AVORRIDA DEMOCRÀTICA LEGITIMITAT RENOVADORA
BÉ COMÚ DOMINACIÓ LENTA REVOLUCIONÀRIA
BUROCRÀTICA DURADORA LLIBERTAT SOCIAL
CANVI EDUCACIÓ OBERTA SOLIDÀRIA
CÍNICA EMANCIPADORA ORGANITZACIÓ SUBSIDIÀRIA
CIRCULAR FRÀGIL PERIFÈRICA TEMPORAL
CIUTADANIA GOVERN AMABLE PERVERSA TRANSFORMADORA
COMUNICATIVA GOVERN OBERT PODER TRANSPARÈNCIA
CONFLICTE HEGEMONIA POLÍTICA TRANSVERSAL
CONSCIENCIACIÓ HIPÒCRITA PRESCINDIBLE UTÒPICA
CONSENS IMPROCEDENT PROACTIVA VINCULANT
CONTRAHEGEMONIA INNOVADORA PROBLEMÀTICA XARXA
CONVERSACIONAL INSTITUCIONAL PROCÉS Etc. etc. etc.

 

Ara el dossier:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POLÍTICA. Dos vídeos sobre la democràcia, per #Whymaps (2016)

Democracy

M’ho he passat en gran veient dos vídeos d’uns 10 minuts cadascun que acaba de traure #WHYMAPS amb el títol genèric de #WHYDEMOCRACY. Després de l’èxit que van tenir amb el vídeo sobre la crisi de Síria (i que vaig compartir fa uns mesos), ara n’han fet aquests dos sobre què és la democràcia. Així, com uns campions.

El primer vídeo tracta de mostrar que no vivim en autèntiques democràcies, sinó en sistemes polítics representatius, i que açò no s’ha de confondre. El segon vídeo es dedica a construir el concepte de democràcia, basant-se en la democràcia que va existir a l’antiga Grècia, en concret a la ciutat d’Atenes.

Hi ha moltes qüestions que hi apareixen que em semblen difuses o incompletes, i inclús algunes massa agafades pels pèls, però m’ha semblat un recurs molt bo per a suggerir debats sobre la política. Només per això és un grandíssim treball. A més a més estan molt ben fets.

Compartisc els vídeos, per a tenir-los a mà.

1. No veas este video si vas a votar hoy:

2. Qué es REALMENTE la democracia:

Explicació del vídeo per #WHYMAPS: Algunas cosas interesantes sobre #WHYDEMOCRACY, amb el per què, la documentació, les fonts, Rousseau, els partits polítics i les veritats incòmodes [consultat 14/02/2016].

I acabem amb un somriure mafaldià:

mafaldademocracia

TEXT. La vida a un poble espanyol durant la Restauració, per Pío Baroja

portada-arbol-ciencia-pio-baroja

El passat diumenge pel matí vaig fullejar El árbol de la ciencia de Pío Baroja, una novel·la publicada el 1911, de la que guardava un bon record i que vaig llegir fa… vint anys. El temps passa. Vaig trobar un fragment molt il·lustratiu, amb reflexions del protagonista/autor, sobre la vida a un poble espanyol típic durant l’època de la Restauració, a principis del segle XX.

Els paral·lelismes d’aquella època amb l’actual resulten esfereïdors. Ho parlava fa uns dies amb un conegut, professor d’història. La Restauració és va iniciar cap a finals de 1874, i amb una constitució el 1876; l’actual democràcia va començar amb la transició, després de la mort de Franco el 1975, i la constitució és de 1978; els dos règims van ordenar un cert desordre constitucional, la Restauració va acabar amb el Sexenni Democràtic o Revolucionari, i l’actual democràcia va posar fi a la dictadura franquista (amb un regne sense rei durant més trenta anys); la Restauració tenia dos partits que s’alternaven en el poder, el Liberal de Sagasta i Canalejas, i el Conservador de Cánovas i Maura; actualment tenim (o teníem) el PSOE de Felipe González i Zapatero, i el PP de Fraga, Aznar i Rajoy; els dos règims es van caracteritzar per actituds de caciquisme (sí, actualment tenim els “barons territorials”),  i també per l’hegemonia de les elits polítiques i econòmiques; els dos règims van començar a ser fortament criticats cap als trenta-quaranta anys de la seua instauració, per les noves generacions que no havien viscut la seua instauració però que vivien/vivim els seus efectes. Per això, de vegades, és fàcil trobar alguna referència a aquest paral·lelisme i que alguns, amb una certa fonamentació, anomenen el règim polític actual d’Espanya com “la Segona Restauració”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »