LLIBRE. «Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud» i la visió catòlica de Francesc Torralba

El llibre Els mestres de la sospita m’ha sorprès. Creia que agafava un breu assaig sobre Marx, Nietzsche i Freud i he acabat llegint-me una defensa de l’existència de déu i del catolicisme. Això em passa per aventurar-me a comprar un llibre pel títol i per l’índex. No havia vist que l’autor, Francesc Torralba, és doctor en filosofia i en teologia. La veritat és que ha valgut la pena.

El nom de “mestres de la sospita” per a aquests pensadors el va posar Paul Ricoeur, i resulta tan descriptiu que ràpidament va tindre èxit. Tots tres van qüestionar l’ordre establert, tant la societat, la història i l’economia com la moral o la psicologia humana. L’índex del llibre és molt suggeridor, amb els tres capítols referents als tres pensadors que tenen títols tan bonics com “Les sospites de Karl Marx”, “Les martellades de Friedrich Nietzsche” i “Les insolències de Sigmund Freud”. Cada capítol s’estructura al voltant de preguntes que comencen amb un “i si…?”. Potser me’l vaig comprar perquè les contestaria quasi totes afirmativament, amb la satisfacció que això comporta.

Per exemple, aquestes són les preguntes que posa l’autor en el capítol sobre Marx (entre cometes):

  • “i si l’home fos pura matèria en moviment?”
  • “i si la història fos una lluita de classes?”
  • “i si la religió fos l’opi del poble?”

La cosa és que de seguida, llegint el llibre, comences a veure que l’autor planteja un cert recel sobre aspectes religiosos, i aleshores te n’adones: és una crítica sobre els crítics! Una crítica que és una defensa de la religió, de déu i de tot el paquet complet en contra de l’ateisme cientifista. Hi ha parts que desenvolupa les “sospites” dels tres protagonistes i són interessantíssimes, molt actuals, però sempre apareix el contrapunt religiós, la tesi final sobre “l’evident” existència de déu. Fins i tot amb un cert paternalisme, com si aquests pensadors ens serviren per a ser millors catòlics, perquè entre d’altres coses ens ajuden a llevar-li la càrrega antropomòrfica a déu.

Tanmateix, el llibre es llig molt bé, resulta entretingut perquè et fa pensar i encara que això retarda la lectura també la fa més absorbent. Alguns paràgrafs te’ls has de llegir més d’una volta (sobretot si tens als xiquets jugant al teu voltant o si estàs vigilant l’examen que estan fent els alumnes). Però per això el comente, perquè per a mi no ha sigut el típic llibre que diu el que jo esperava llegir, sinó que m’ha fet contraposar contínuament les meues creences i coneixements amb el que s’exposava. Com un diàleg intern.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

ITÀLIA. Perugia segons Josep Pla

Llegint Cartes d’Itàlia de Josep Pla he trobat un capítol que m’interessa molt sobre la ciutat de Perugia. Aquest llibre és una selecció d’observacions molt personals sobre diferents ciutats, regions i aspectes d’Itàlia. Pla va viure a Itàlia uns quants anys i la coneixia bé.

Perugia és una ciutat que no es troba en els típics circuits turístics, ni falta que li fa. És una ciutat bellíssima, la capital de la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, ubicada entre Roma i Florència més o menys. Allí vaig viure uns brevíssims tres mesos l’any 1998, durant l’Erasmus, quan m’especialitzava en arqueologia i història antiga. Coses de joventut.

Respecte a açò, al llibre apareix una anècdota que ve al cas: una vegada una persona li preguntà a l’escriptor Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria, i contestà: “Tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia”. Als alumnes sempre els dic que han de viatjar, necessàriament. Si a més lligen, millor.

Cartes d’Itàlia és un llibre molt bonic, ple d’evocacions sensorials: colors, sabors, flaires i pudors, calors i freds, músiques i estridències. Si alguna cosa sabia Pla era posar adjectius.

Compartisc el fragment de Perugia, vull tenir-lo més a mà. Al final he posat unes imatges:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT HISTÒRIC. «Per què ens batem els catalans» de Josep Pous i Pagès (1938)

Josep Pous i Pagès, l’autor de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, va escriure un editorial a la Revista de Catalunya l’any 1938 (núm. 83), en plena Guerra Civil. En aquella època Pous i Pagès era el director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al final de la guerra es va haver d’exiliar, a l’igual que la majoria d’intel·lectuals catalans.

Un fragment d’aquest editorial, el seu inici, em va impactar molt quan el vaig llegir reproduït al blog La serp blanca d’Enric Iborra, en l’entrada «Revista de Catalunya, 1938». Pose l’enllaç i cite la font (noblesse oblige), però vull compartir-lo també ací, per a tenir-lo més a mà i per a utilitzar-lo com a text històric quan donem aquest episodi de la història contemporània. No vaig a comentar-lo ara, no toca. Però com diu Enric Iborra: «resulta, tants anys després, dolorosament impressionant.»

– – – Llegeix la resta d’aquesta entrada »

GEOGRAFIA. Llista dels principals relleus geogràfics

Típic dibuix amb alguns relleus geogràfics. Però, i els noms dels principals relleus? Els aprenem o no?

 

Per al tema del medi físic de Geografia de 3r d’ESO compartisc una llista amb els principals relleus de cada continent i de la península Ibèrica.

De llistes d’aquestes n’hi ha moltes per Internet. Aquesta que compartisc ha estat elaborada pels companys Candela Perpiñà i Israel Espí. Jo només he modificat alguns elements.

Sobre açò dels relleus hi ha una certa polèmica: alguns professors ho consideren obsolet, d’altres encara mantenen la seua vigència. La legislació educativa no ajuda massa i pot interpretar-se en un sentit o en un altre. Què faig jo? Doncs he triat un camí entre uns i altres: encomane als alumnes que facen un breu atles a la seua llibreta, amb mapes muts on han d’ubicar els relleus d’aquesta llista, i que pinten almenys els deserts (groc), les planes (verd) i els rius (blau). També han de fer-ho dels mapes polítics. No els faig examen, però sí que avalue aquest treball. Així tenen un dossier amb mapes amb la informació que necessitarem al llarg del curs de 3r d’ESO, que és bàsicament de Geografia Humana. Perquè no podem parlar de rutes comercials si no coneixem els mars i els oceans, o on estan els països industrialitzats, o la ubicació de recursos miners, etc.

 

RECURSOS

1. Ací teniu l’enllaç als mapes muts que fem servir:

MAPES MUTS – Geografia

2. Ací l’enllaç a la llista de relleus en pdf:

Geografia: instruccions per a l’elaboració dels mapes

3. Ací la llista en format web, per si voleu copiar-la, canviar-la o personalitzar-la: Llegeix la resta d’aquesta entrada »