DOSSIER. Sobre la història de Martin Guerre

Sud de França, regió d’Occitània, terres d’Arieja, poble d’Artigat, mitjan del segle XVI. Un jove camperol anomenant Martin Guerre, hereu d’una casa benestant, fuig de sa casa i abandona la seua dona i el seu fill petit. Torna al cap de vuit anys i es reincorpora al seu lloc. Durant un temps sembla que l’equilibri s’ha restablert en aquesta comunitat camperola. Però prompte comencen els dubtes sobre si el retornat és realment Martin Guerre. Es fa un judici a Tolosa: els jutges estan perplexos i no tenen clar si l’home que tenen al davant és qui diu que és o un farsant. En l’últim moment apareix el vertader Martin Guerre, sense una cama, a resultes d’una ferida a la batalla de Sant Quintí, i la suplantació arriba a la seua fi. El fals Martin Guerre és condemnat a morir penjat; la sentència es compleix a Artigat, davant de la casa del vertader Martin. És una història real apassionant. 

Basat en aquests fets podem trobar una novel·la breu, un llibre d’història i una pel·lícula. Són tres recursos accessibles i de gran qualitat. La història de Martin Guerra per la riquesa de l’ambientació i de la trama m’ha recordat la història del moliner Menocchio (Domenico Scandella), que va narrar Carlo Ginzburg en el mític llibre El formatge i els cucs. Aquesta obra va popularitzar la tendència historiogràfica de la microhistòria (que consisteix en traure conclusions generals a partir de fets molt concrets de la història). Els casos de Menocchio i de Martin Guerre van ser reals i singulars, i ajuden a entendre els processos històrics més generals. En el cas de Martin Guerre també tracta altres qüestions com la identitat, l’engany o la percepció de la realitat, el retorn del que se’n va anar (el “nostos” grec), el precari equilibri social, i la justícia i el castic. Aquest fets que trenquen la normalitat de manera tan radical posen emoció i “vida” a les explicacions (sovint massa àrides) que trobem en manuals i llibres de text. El contrast i la tensió narrativa ens provoca simpatia pels protagonistes i ens manté clavats la seua lectura. És un tòpic però val la pena repetir-ho: aquestes històries ens fan la història més humana, més pròxima, i per tant més intel·ligible.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TASQUES. «El absolutismo y el parlamentarismo. 2º ESO. Semana 1-5 junio»

Carles I d’Anglaterra, pintat per Anton van Dyck, 1635.

 

Bon dia!

Esta semana vamos a ver dos aspectos muy interesantes del siglo XVII: el absolutismo francés y el camino hacia el parlamentarismo que tomaron los ingleses.

  • En Francia, Luis XIV fue el modelo de monarca absoluto, que tenía todo el poder, y el resto de reyes intentaron imitarle.
  • En Inglaterra, el rey Carlos I tuvo que hacer frente a una revolución del parlamento inglés, que no quería someterse al absolutismo del rey. Este conflicto llevó a una guerra civil, que ganó el parlamento dirigido por Oliver Cromwell. Después juzgaron, condenaron y le cortaron la cabeza al rey inglés. Esta limitación del poder del rey permitió en Inglaterra el desarrollo de la burguesía (los ricos comerciantes) y de la pequeña nobleza rural (gentry), y también permitió la expansión colonial inglesa, sobre todo en las colonias de América del Norte.

Para estudiar este tema hay dos sesiones de tareas, y también podéis elegir entre dos trabajos voluntarios (un texto o una película).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. Veure sis voltes «El nom de la rosa»

Com a activitat final per als temes de l’Europa feudal i la crisi baixmedieval vam veure en classe la pel·lícula El nom de la rosa. Com enguany tinc 6 grups de 2n d’ESO la vaig veure 6 voltes, i va ser tota una experiència per a mi comparar com reaccionaven els diversos grups. La vam veure la setmana del 9 al 13 de desembre, a final del trimestre, en tres sessions. Va ser curiós perquè els dos grups més «bons» es van portar malament, i molts no em vam lliurar el qüestionari que havien de fer, mentre que els grups més «roïns» van seguir la història i em sembla que van aprofitar l’activitat. Van trencar tots els prejudicis. Sobretot es va notar en la posada en comú que vam fer després de veure la pel·lícula.

Posar pel·lícules en classe sempre és problemàtic. Hi ha grups que no les aguanten. Per això, vaig estar a punt de posar Robin Hood, príncipe de ladrones, però vaig recapacitar a temps. Malgrat que El nom de la rosa és una pel·lícula un poc antiga (1986), amb una cosmovisió molt allunyada dels nostres alumnes, sense efectes digitals ni grans escarafalls, la veritat és que m’encanta i no en conec cap altra que tracte tan bé tants temes de l’edat mitjana, i també alguns encara vigents. En general els alumnes es van portar bé.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINE. El cineclub del Pare Arques (Cocentaina)

L’institut on treballe enguany, el Pare Arques de Cocentaina, té un cineclub consolidat, amb molta solera. Solen fer una sessió cada dos setmanes, per la vesprada, i és completament voluntari per a alumnes, professors, famílies i qualsevol persona interessada. Les pel·lícules són subtitulades en versió original. Hi ha una pàgina de facebook per a estar informats.

Una cosa important és que els alumnes no tenen cap recompensa “acadèmica”, cap nota ni positiu ni punyetes. És una activitat que va qui vol i perquè vol. D’alguna manera es manté la idea que en la vida no tot ha d’estar mercantilitzat, no tot s’ha de basar en un sistema de recompenses o de beneficis immediats, com va defendre per exemple l’economista i antropòleg Karl Polanyi en La gran transformación (el típic i horrorós jo faig només si tu em dones). M’encanta.

El cineclub de l’IES Pare Arques el va iniciar el professor Josep Martínez, de Filosofia, que ara està a un institut de València. També és conegut pel seu pseudònim Joan Benesiu, autor de la premiada novel·la Gegants de gel. Actualment altres professors el continuen, i s’organitzen amb un grup de whatsapp ben entretingut. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »